Nº 322

Circular per als socis

Juliol-Agost-Setembre 2017

CINGLES DE TAVERTET (foto: Miquel Torres)

EDITORIAL Com ja deveu saber, Aigüestortes és el segon parc nacional dels Pirineus, declarat com a tal l’any 1955, i l’únic parc nacional de Catalunya des de 1988.El valor d’Aigüestortes es mesura per la gran quantitat i la bellesa dels seus llacs, uns 200, i els seus boscos de coníferes. Un paisatge que rivalitza amb algunes regions dels Alps. El nom d’Aigüestortes li ve del fet que es troba a la divisòria d’aigües del vesant atlàntic i la mediterrània, de manera que uns rierols vessen a la Garona i altres cap a la conca de l’Ebre. Quan va passar a regir-se per la legislació autonòmica com a parc nacional per adaptar-se a la legislació europea, es va crear el patronat del parc que s’ocupa de la seva gestió. Però aquesta categoria del parc porta inherent la prohibició de fer-hi bivac, i, per més que els clubs excursionistes argumentin, sempre et contesten que ja hi ha prou refugis per a tothom. No hem de sospitar que sigui cosa dels refugis, perquè si estàs fent una travessa o només vols gaudir de la natura, de la solitud i del cel, fer bivac pot ser una necessitat i no una opció. Els viaranys de l’administració respecte al nostre esport fan evident, un cop més, que els legisladors no comprenen el que és fer bivac, o plantar una tenda. A la gent que practica el bivac no se’ls hauria de criminalitzar per no fer ús dels refugis. Julià Mata

.

El proppassat 12 de juny, en el marc de la XIV Festa de l’Esport de Sants - Montjuïc el Foment Excursionista de Barcelona va ser premiat per la seva trajectòria de 95 anys dedicats a la formació i promoció del muntanyisme. Va recollir el premi el nostre president Julià Mata.

2

MUNTANYES QUE PARLEN SANT LLORENÇ DEL MUNT-LA MOLA Formo part de la serralada de Sant LLorenç del Munt i junt amb la serra de l'Obac conformen el parc natural de Sant LLorenç . La meva constitució geològica, parenta de Montserrat, fa que podem dir-nos germanes. Entre les meves penyes arrelen els pins i les herbes aromàtiques que escampen la seva flaire pels pobles que m'envolten. En l'època prehistòrica jo ja vaig ser habitada. Així ho van assegurar els homes, dits arqueòlegs, que van trobar indicis que la cova Simanya, la dels Frares, o la del Òbits presentaven petjades humanes. Els visigots també van passar per les meves coves i també van deixar la seva empremta en forma de tombes. Papers molt antics confirmen que abans de l'any 950 va ser triat el meu cim més alt, anomenat La Mola amb 1095 m. d'alçada, per bastir-hi l'església de Sant LLorenç i per aquelles coses, que abans passaven entre els comtes i els clergues, la meva església va ser donada als monjos del monestir de Sant Cugat i així vaig veure començar la vida monàstica en el meu cim. S'hi van instal·lar uns quants monjos, amb el seu prior, amb la consigna d’atreure a la seva orde els eremites que vivien en les meves coves i engrandir així la seva comunitat i estendre el seu poder. Vaig sentir explicar pels monjos, que vivien a la meva església, que les ràtzies àrabs de Al-Mansur atacaren i saquejaren el monestir de Sant Cugat i molts monjos van perdre la vida. Els únics supervivents d'aquella comunitat van ser els monjos que havien vingut a la meva església. Vers l'any 1.090 vaig viure moments convulsos. Ja us ho explico: l'abat del monestir francès de Tomieres va assaltar violentament l'església i expulsà els monjos que es revelaren al seu mandat. Al cap de poc temps, amb la intervenció del comte de Barcelona, els francesos foren obligats a marxar i l'església passà definitivament a unir-se al monestir de Sant Cugat, reorganitzat de nou esdevingué monestir. Aquesta meva muntanya i la serralada que la volta no era un lloc fàcil pel creixement de la vida monàstica. A partir del segle XV la decadència va apoderar-se del monestir i quan va morir el darrer abat es va acabar la vida monacal. Entre els anys 1810 i 1869 vaig veure l'església convertida en corral. Però afortunadament la restauració fou un fet i l'any 1871, fou oberta de nou i això em donà una gran alegria. Avui la reconstrucció d'algunes dependències del magnífic conjunt ha permès obrir una hostatgeria i la vida, sinó la monàstica, ha tornat al meu cim. I ara us volia explicar la llegenda de la Cova del Drac...però no, us l'explicaré el dia que pugeu a visitar-me. Mª Rosa Albiach

3

VILANOVA DE MEIÀ - ROCA ALTA

A mig camí entre Lleida i els Pirineus, la vall de Meià seu als peus del Montsec. Imponent serralada prepirinenca que dibuixa la frontera entre La Noguera i el Pallars Jussà, estenent-se fins a la Ribagorça aragonesa. Dos grans passos fluvials parteixen la serra en tres: el congost de MontRebei separa el Montsec d'Estall i el d'Ares, i el congost de Terradets traça el límit entre el Montsec d'Ares i el de Rúbies o de Meià amb Vilanova de Meià com a cap de municipi. És en aquest municipi on, atrets per la bellesa d’aquesta serralada, iniciem una excursió molt entretinguda i plena de rastres de la nostra història recent, “oblidada per uns i amagada per altres” la Guerra Civil 19361939. Iniciem la ruta pujant pels carrers drets de Vilanova de Meià (633m) fins arribar a l’església (les carcasses de les bombes fan de campanes). El camí surt del darrere de l’església en direcció NO. És costerut i en 45 minuts arribem al Puig de Meià (918m), amb magnifiques vistes a la coma de Meià i de la Roca Alta, on hi ha l’ermita de la Mare de Déu de Meià (la campana és un Obús), les restes del castell de Meià i una bona font d’aigua fresca. Seguim la pista i passem pel coll de Meià (pal indicador i tancats per al bestiar). Seguim uns 500m per la pista fins a trobar un corriol en pujada a mà esquerra (fita i pintura vermella) que ens portarà fins troba de nou una pista que abandonem i creuem un metres més avall (cal buscar el corriol més adient). Per baixar a buscar la font de Paús (900m) situada entremig de conreus i entre dos grans plàtans. Cal agafar un caminet que surt a l’esquerra dels camps de Paús, en direcció al nord, des d’on es veu clarament el pas de Nerill (1.192m). Passem pel costat d’una gran roca i al darrere trobem el camí que s’enfila fins el pas de Nerill (1.192m) Un cop dalt del pas de Nerill podríem pujar per la carena de la Roca Alta en uns 50 minuts, però nosaltres trobem més interessant recórrer el feixant de la Roca Alta, ampla lleixa, a mitja alçada de la muralla perfectament visible des de lluny. El camí va desdibuixant-se i és fàcil perdre’l però la ruta és evident. Seguim per la lleixa fins a trobar el camí que creua i puja des de la vall anomenat “Graell d'Esmolacalces o de Roca Alta” (camí arranjat durant la Guerra Civil per les forces

4

republicanes per a pujar subministraments). El prenem i anem guanyant alçada tot fent llaçades per salvar els pendents. Tot pujant trobarem un curiós dipòsit d’aigua construït per l’exèrcit popular on encara hi resta esculpit a la pedra: “26 división120 compañia mixta ingenieros CNT 1938 FAI”. En poca estona arribarem a la collada del Graell i seguirem la carena, cap a la dreta, fins a trobar un gran pedró situat al punt més alt i que identifica el cim de la Roca Alta (1.435m). Uns 50m direcció NE trobem les restes d’un niu de metralladores. A l’entrada es pot llegir: 1938 Durruti CNT.

Retornem per la carena vers ponent entre búnquers, trinxeres i restes de metralla. Continuarem així fins a la cota més baixa on hi ha una gran fita de pedres per indicar-nos el grau de les Eugues (1.348m), poc visible inicialment i per on davallarem – si seguíssim pujaríem al puig del Camí Ramader – no és el cas. Baixem per un fort pendent, ajudant-nos inicialment agafant-nos a la roca, el camí es fresat però amb molta roca esmicolada que fa incòmode el descens. Anem baixant i topem amb un tancat nou d’un camp de trumfes que hem de vorejar per travessar-lo i arribar a la pista que ens retornarà al coll de Meià, on prendrem de nou el camí de retorn al poble. Notes: - Es té constància de l'existència d'una fossa comuna de maquis al cementiri de Santa Maria de Meià i de dues probables fosses militars, al terme municipal de Vilanova de Meià. L'anomenada fossa de Paus i la fossa de Comagugla. - Les trinxeres i búnquers de la Roca Alta eren republicans, construïts per membres de les columnes Companys i Durruti un cop integrades a l’exèrcit regular. Jordi Ramos

5

FERRATA DE LA MORERA DEL MONTSANT Aquest 2017 ens hem posat les piles fent vies ferrades, amb un cicle de sortides de baixa dificultat, per fer-ne una iniciació als poc o gens avesats en aquesta mena d’itineraris. Aprofitant que el grup del xino-xano organitzaven ara, a final de maig, una excursió per la serra del Montsant, amb autocar inclòs, ens decidim per fer la ferrada de la Morera. Un itinerari de dificultat mitjana que s’enfila des del poble fins al capdamunt de la Serra Major, seguint una línia d’allò més vertical; això sí, en cap moment arriba a l’extra plom. Així doncs, mentre els companys del xino-xano fan l’esmorzar a Cornudella de Montsant, l’autocar ens porta als ‘valents’ fins la Morera, on després d’un cafè ràpid comencem la ruta: sortim per la part de dalt del poble, flanquejant per sota els cingles, fins arribar a un trencall senyalitzat com a ‘via ferrata’. Llavors un corriol costerut, trencat, i que ens fa saltar per sobre de blocs i roques de totes formes i mides, ens deixa, ja ben suats, a peu de via, després de poc més de 45 minuts de bona caminada. Ens equipem adequadament, i després dels consells i advertiments de rigor, als menys iniciats, comencem a escalar. Un primer pas força explosiu impressiona a alguns dels companys; els que ja coneixem la via els advertim que només és aquest primer moment, pensat – creiem – per a fer enrere aquells que realment no saben on es fiquen. Superat aquest pas, ens anem enfilant paret amunt, gaudint d’un dia esplèndid. Després d’un petit replà on agafem una mica d’aire, un altre passet atlètic ens porta fins al primer pont del

6

recorregut. Un pont nepalès, d’uns 5 m de llarg, que ens permet passar de la paret principal a una agulla d’uns 60 m d’alçada, on pugem per una fila de grapes molt verticals. Al cim de l’agulla ens trobem al punt més impressionant de la via: per tornar a la paret principal hem de passar un pont tibetà d’uns 25 m de llarg, suspès a més de 50 m de terra i, amb la punyeteria, que els cables que s’usen per agafar-se de mans estan excessivament baixos, de manera que el pas del pont es complica d’allò més. Però amb decisió ens anem posant dins del pont, d’un amb un, i ben a poc a poc. Un cop fets els primers metres, el pont va perdent complicació i s’acaba passant força bé. Una darrera paret ben vertical, que en els darrers metres es va ajaient i acabem pujant tibant de cadenes, ens deixa a la carena de la Serra Major. Amb un somriure d’orella a orella, i extasiats amb les vistes privilegiades que gaudim des d’aquest balcó poc freqüentat, ens trèiem l’equipament, fem un glop d’aigua i comencem el camí de retorn. Afortunadament corre un aire ben fresquet. Si coneixeu la serra, ja sabreu que no hi cap cap ombra. Doncs caminant a bon pas anem resseguint la carena cap al nord. Passem per la capçalera de nombrosos graus que permeten baixar de la serra, tot cercant-ne un de concret: el Grau del Tomaset, per on just abans que hi arribem nosaltres ha baixat la colla del xino-xano. Baixem doncs un dels pocs graus de la serra que es pot fer només caminant. Arribem a Sant Joan de Codolar, on els companys senderistes estan acabant de dinar i ens reben ben calorosament (amb vermut inclòs. Quim ets un crack!). Dinem i ens refresquem també nosaltres, i tots plegats acabem la baixada fins a Cornudella de Montsant. Allà una cerveseta ens reconforta abans de pujar a l’autocar, després d’un magnífic dia de muntanya. Lluís Solà

7

Programa d’activitats JULIOL

SETEMBRE

Dia 9 (diumenge) GRUP DE MUNTANYA (matí) Puigmal des de Fontalba (tarda) Ferrata de Ribes de Freser Informació: Lluís Solà

Dies 2 i 3 (dissabte i diumenge) ALTA MUNTANYA Pic de Robiñera Informació: Miquel Pons Dia 17 (diumenge) SENDERISME XINO XANO Vallfogona-Vidrà GR3 Informació: Miquel Torres

Dia 16 (diumenge) ALTA MUNTANYA Cresta Pic de l’Infern - Pic del Freser Informació: Luis Solà

Dia 17 (diumenge) BTT Ruta per l’Estany de Banyoles Informació: Miquel Pons

Del 14 al 23 dins el marc de la FESTA MAJOR DEL POBLE-SEC Al local social del Foment Exposició fotografies d’Astronomia Per part del soci Armand Oliva Dia 22 dissabte Portes Obertes al local social Informació: Julià Mata

Dia 21 (dijous) VETERANS Castell de Burriac Informació: Ferran Cabré

AGOST FE D’ERRADES:

EL LOCAL SOCIAL ESTARÀ TACANT PER VACANCES durant el mes d’agost

A la portada del Butlletí 321 on diu: Llac Sorapis Eslovènia ha de dir: Llac Sorapis – Dolomites (Itàlia)

SI DURANT LES VACANCES FEU SORTIDES, TRAVESSES, VIATGES, CURSES, ETC. EL BUTLLETÍ ESPERA FOTOGRAFIES.

8

ELS

VOSTRES

ARTICLES

I

DESCOBRINT L’EQUADOR El mes de març vaig anar a Equador amb el meu nét i la meva nora, però sense la meva dona que va patir un accident tres dies abans de sortir i no va poder viatjar. Us explicaré una miqueta d’aquest país i alguna de les meves impressions personals. Equador té la densitat de població més alta dels països llatinoamericans, i més del 60 % viu en les ciutats, principalment a Quito, la capital, i a Guayaquil. La resta, indígenes la gran majoria, viuen en zones rurals i a l’Amazònia, on l’entorn natural continua sent molt salvatge. Als grups indígenes els classifiquen en majoritaris (Quítxues, Salsacas, Saraguros i Otarabenyos) i minoritaris (Huaoranis, Shuar, Achuar, Tsáchilas, també coneguts com tigres pintats, Cañaris i els Aucas). Als Shuar se’ls coneix més comunament com Jíbars i fan servir una tècnica anomenada tsantsu, per reduir els caps dels enemics. Per poder explicar-vos això, em vaig documentar en diferents museus de Quito. Encara que les condicions meteorològiques no van acompanyar gaire: plovia cada dia molt i de vegades torrencialment, jo ja tenia tres visites concertades amb una agència de guies. La primera setmana la vaig dedicar a aclimatar-me a l’alçada i a fer visites culturals al centre històric virregnal, com ara el Museu del Banco Central que reuneix la col·lecció d’art equatorià més important del país i on l’entrada només costa 1,9 €. Entre altres meravelles, hi ha la Sala de l’or, on s’exposa tota una sèrie de fantàstiques peces d’or de valor incalculable, entre elles la Màscara del Sol, que el Banco Central de l’Equador té com el seu emblema. Si aneu a Equador i voleu viatjar per les províncies d’Orient (Amazònia), faríeu bé de visitar primer el Museo de Ciencias Naturales on podreu veure tota mena d’insectes i de rèptils que us prepararan mentalment pel que us espera. La primera de les excursions programades amb un grup de “guiris” veterans, americans, holandesos i jo, “guiri” català va ser l’ascensió al volcà rucuPichincha(4.640 m), que es veu des de la capital. El sobrenom de rucu (vell en quítxua), perquè està apagat, li ve per oposició a un altre cràter proper que està actiu i que porta el nom de guagua (jove). Ens posàrem, en marxa a les cinc del matí, ja que el sol surt molt d’hora pels Andes i a mig dia ja creixen els núvols i les boires, i, en aquesta època de l’any, acostumen a descarregar pluges fortes. Vàrem fer la sortida a uns 3.000m (Quito és a 2.900 m) i, per tant, havíem de pujar un desnivell de més de 1600 m. Quan ja érem a 3.900 m, la policia rural ens va impedir continuar perquè s’havien produït alguns esllavissaments i, a més, es preveien fortes pluges. En efecte, poc després d’emprendre el descens, va començar a ploure a bots i barrals, fent rodolar pedres pel pendent com si estiguéssim en una tartera. L’agència de guies ens van tornar part del diners que havíem pagat i ens va portar a casa amb cotxe 4x4, ja que hi havia inundacions al centre de la capital. Julià Mata

9

ALQUEZAR I EL RIU VERO Havíem sentit parlar d’Alquezar un petit poble medieval de cases i carrers empedrats, amb una impressionant col·legiata que amaga fosques histories. Però no va ser aquest el motiu de la nostra visita, el que realment ens va animar a anar-hi va ser el riu Vero i la seva aigua de color maragda. Les previsions meteorològiques no són bones, tot i la pluja carreguem motxilla, impermeable, banyador, calçat d’aigua i anem a buscar el riu per gaudir de la part final del tram esportiu del canó del riu Vero, accessible per a tothom. Comencem la ruta agafant un carrer situat a la part superior de la plaça Major, on veurem sota la porxada un cartell indicador “Puente de Villacantal”, el carrer desemboca en una pista encimentada (en construcció) on de seguida trobem un corriol a la dreta que, en baixada, ens porta al barranc de Puyuela. Passat aquest punt el camí fa una breu pujada fins al “collado de San Lucas”des d’allà dalt podem gaudir de les parets de roca erosionades amb curioses formes, dels voltors planejant i també podem veure bona part del recorregut del riu i la cova “Picamartillos”. Des d’aquest punt, el camí baixarà fins al pont medieval de Villacantal.

Arribats a aquest indret, el recomanable es posar-se el banyador, remuntar el riu i creuar nedant la badina de Villacantal des d'on el riu discorre, un bon tram, per sota la roca de la muntanya. Finalitzat aquest sector trobem un gran caos de roques que no ens permeten seguir remuntant el riu.

10

Avui el dia no convida a fer un bany i ens conformem acostant-nos a fer una foto. La zona del pont de Villacantal,si no fos per la pluja,és un indret que convida a la relaxació i a gaudir de l'entorn.

Aquí comença el tram d’excursió aquàtic. Anirem caminant pel riu fins arribar a la cova de Picamartillo. Gaudim del moment tot i la pluja. En arribar a la cova plou fort i aprofitem per refugiarnos i eixugar-nos un xic, doncs acabem ben xops de l’aigua del riu i de l’aigua que ens cau de cel, però ha valgut la pena. Esperem que la pluja afluixi i després de creuar el riu, ens calcem les botes i seguim pel camí tradicional de les passarel·les, que ens portaran fins el Salt d’Alquezar i l’antiga central hidroelèctrica.

Superat aquest tram, seguirem el camí i ben aviat a la nostra esquerra, comença un sender que porta a un nou tram de passarel·les que trobem tancat per un despreniment. Per tant seguim pel mateix camí. En arribar a un encreuament de camins parem a dinar, per sort ha parat de ploure. Havent dinat podem triar si pujar a Alquezar directament, o arribar-nos al pont de Fuendebaños. Com que el tram no es massa llarg decidim anar-hi. Primer trobem el mirador del Vero des d’on podem veure les noves passarel·les trencades que pengen de la roca. Seguim avall fins arribar al riu i al pont. Fem les fotos de rigor i iniciem la pujada cap a Alquezar. Hem gaudit d’una bona sortida d’aigua.

Montse Planas

11

BTT Aiguamolls de l’Empordà Sortíem diumenge de Barcelona amb tren, direcció Sant Miquel de Fluvià. Ens esperava un trajecte de gairebé dues hores amb les comoditats habituals que ens ofereix Renfe. Començàvem a pedalar des de la mateixa estació, però als pocs metres paràrem al bar Montseny de Sant Miquel de Fluvià. Després de fer un cafè, retornem a la carretera GIV-6216 en direcció Sant Pere Pescador. Recorreguts menys de 500 metres deixàrem la carretera per prendre una pista a mà esquerra que ens durà a Sant Tomàs de Fluvià pel mig de cultius de cereals i alguna alzina surera. Travessàrem Sant Tomàs i enllaçàrem pistes per seguir ruta cap a Vilacolum. A Vilacolum travessàrem la carretera C31 per un viaducte i així accedir a Vilamacolum i fer via fins a Sant Pere Pescador per pista senyalitzada com a ruta saludable. A Sant Pere, ens dirigim al Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà intentant evitar al màxim el freqüentat tram de carretera entre cultius de pomers i perers. Entrarem al parc pel Mas Matar (per aquest tram fins al Cortalet vàrem haver de fer-ho a peu, ja que es prohibit circular amb bici). Al Cortalet dinem i després ens apropem fins a la desembocadura de La Muga. Això sí, abans parem una bona estona a contemplar diverses espècies d’ocells a l'estany d'Europa. Tornem a Sant Pere i prenem la riba sud del riu Fluvià fins la seva desembocadura. Un cop en aquest punt seguim la llarga platja de Sant Pere Pescador fins a Sant Martí de Empúries i parem a fer nit a l'alberg d'Empúries a l'Escala. Sortíem de l'alberg dilluns de pentecostes. Preníem la carretera GI-6322 direcció Albons. Deixàrem la carretera a uns 800 metres per prendre una pista a mà esquerra (Mas Vilanera). Seguírem la

12

pista fins a trobar-nos amb la carretera GI-632 (a l'alçada d'un circuit de Karts). Travessàrem la carretera per seguir per un altra pista que passa pel mig de Can Jepot. Seguírem la pista un parell de quilòmetres en direcció sud fins a una cruïlla, on trencàrem a mà dreta (oest). Passem per la Torre Ferrana i després pel petit nucli de Sobrestany. A poc més d'un quilòmetre de Sobrestany trencàrem a la dreta per una pista i travessàrem la carretera GI-632 per entrar a Bellcaire de l'Empordà pel Camp de Futbol. Visitàrem el Castell de Bellcaire, travessàrem el poble i seguírem per pista indicada a Verges. A Verges, férem un bon esmorzar ciclista al Mas Pi. Passem pel centre del poble cercant la pista de Colomers. Seguírem pistes agrícoles trencant al nord per passar pel nucli de Jafre. Travessem Jafre de sud a nord i seguim rumb nord fins Les Olives. Seguírem rumb nord, per una pista bastant pedregosa que ens ha de dur a una collada a 128 metres (alçada màxima de la ruta). Baixàrem fins als Masos de Ventalló (improvisant una mica, ja que pistes topografiades resten abandonades) d'aquí a Vila-robau i finalment de nou a l'estació de Sant Miquel de Fluvià. Recorregut Total: 87,4 km Desnivell positiu acumulat: 405 m Ciclistes: Irene, Jordi, Annabel i Miquel Miquel Pons

RUTA AMB ESQUÍS Etapa 1: Baños de Panticosa-Refugi de Bachimaña. (id Wikiloc 17297064) Sortim pel camí que surt de darrere del Refugi de Casa de Piedra (1636 m), i que porta al Refugi de Bachimaña (2200 m). Comencem sense neu el camí i la pujada, carregats amb els esquis a l’ esquena, es fa pesada. La neu comença a la Cuesta del Fraile, però com no val la pena, seguim amb els esquís a l’esquena i arribem al Refugi de Bachimaña. Etapa 2: Refugi de Bachimaña (2200 m)-Refugi de Respomuso (2200 m). (id wikiloc 17297096) Sortim del agradable Refugi de Bachimaña, i voregem l’embassament de Bachimaña Alto per l´esquerra. Anem creuant els Ibones Azules, i ens endinsem dins del barranco de Piedrafita, per arribar al Cuello del Infierno (2721 m). Flanquegem per sobre del Ibon de Tebarray. Al final del flanqueig ens descalcem els esquis i arribem al Collado de Piedrafita (2771 m). Opcionalment es pot fer el Pic de Tebarray. Com que la neu no és contínua, baixem els primers metres del Collado

13

de Piedrafita amb grampons i tot seguit calcem esquís per baixar en direcció al Refugi de Respomuso, que veiem sobre de l’embassament de Respomuso. Ascens cap als Frondellas: Sortim del Refugi de Respomuso i enfilem pel barranco de Respomuso. Trenquem a l´esquerra i anem pujant per la Majada dels Frondiella. Pugem fins gairebé el peu de l’últim ressalt que ens queda per arribar a dalt dels Frondiella. Com que s’ha fet tard i fa calor, desistim de fer cim i baixem per gaudir de la neu transformada. Arribem de nou al Refugi de Respomuso. Etapa 3: Refugui de Respomuso (2200 m)-Refugi Marcadau-Wallon (1865 m) passant pel Pic de Cambales (2966 m). (id wikiloc 17298008) Sortim del Refugio de Respomuso i ens enfilem per sobre del Coso, traiem pells i baixem per una neu dura fins a l’ibon de Campoplano. El creuem i ens endinsem dins del barranc de Campoplano. Arribem als Ibons de la Facha i ens dirigim cap al Puerto de Azún. Abans d’arribar-hi ens desviem a la dreta i enfilem cap al Cuello de Aragón (2808m), abans de baixar des del Cuello de Aragón, ens desviem per fer el Pic de Cambalès (2966 m). Anem a buscar de nou el Cuello de Aragón i baixem en direcció els LLacs d’Opale. La baixada no l’agafem bé. Ens compliquem una mica la vida i creuem una pala molt dreta, amb restes d’allaus anteriors. Buscant-nos la vida per creuar el riu i el bosc arribem al curiós Refugi Marcadau-Wallon (1865 m) Etapa 4: Refugi Marcadau-Wallon (1865 m)-Refugi d´Oulettes de Gaube (2158 m) (id wikiloc 17298077) Sortim del refugi Marcadau-Wallon i creuem el riu Gave des de Batans pel pont. Enfilem la Gave d’Arratille, passem pels llacs d´Arratille i ens dirigim al coll d’Arratille (2258 m). Baixem fins a la vall i remuntem en direcció al Puerto de los Mulos (2591m). Ja veiem el refugi d´Oulettes de Gaube (2158m), nomes ens queda baixar esquiant fins el refugi.

14

Ascens al Petit Vignemale (3032 m) (id wikiloc 17298145) Sortim del magnific refugi d’Oulettes de Gaube, i creuem Oulettes de Gaube, amb l´impressionant visió del Couloir de Gaube al fons. Enfilem cap a l’Hourquette de Ossaue (2734 m). La neu és dura i fem tota la pujada amb grampons. Arribem dalt del cim del Petit Vignemale (3032 m) i gaudim de les vistes: Ordesa, Marbore, la Brecha, els Astazous, la Munia... Baixem del cim una estona amb grampons i un pel més avall ens posem els esquís. Ens arribem a visitar el refugi de Baysellance (2651 m). Tornem a pujar cap Hourquette de Ossaue (2734 m) i ja per una neu dureta baixem esquiant fins al refugi d´Oulettes. Etapa 5: Refugi d´Oulettes de Gaube (2158 m)-Refugi Casa de Piedra-Baños de Panticosa (1636 m) Etapa reina de la travessa. La jornada més llarga. (id wikiloc 17298194) Sortim del Refugi d’Oulettes i enfilem la pujada cap al Coll d´Oulettes (2064 m) Baixem al fons de la vall i l’anem resseguint fins arribar al creuament amb el barranc de Batanes (aproximadament cota 2050 m) trèiem esquís i creuem com podem el riu. Enfilem pel Barranc de Batanes, i creuem els Ibones de Batanes. Anem pujant fins al Cuello Alto de Brazato (2578 m). La pujada és llarga i amb la calor es fa feixuga. Des del Cuello de Brazato, baixem ja cap els Ibons de Brazato i des d’aquí anem buscant la neu fins a la cota 2200m aprox., on ja ens descalcem i agafem el GR-11 fins al refugi de Casa de Piedra. Una travessa llarga, amb tot tipus de neu, però per uns paratges impressionants! Alex Sala “El Yeti”

Petit Vignemale

15

Adherits a:

PERIÒDICS

Foment Excursionista de Barcelona Creu dels Molers, 6 baixos 08004 BARCELONA Telèfon / Fax: 93 441 50 21 [email protected] www.foment.cat

Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya Moviment Educatiu d’Excursionisme en el Temps Lliure Infantil i Juvenil de Catalunya – Azimut Federació Catalana d’Espeleologia Associació Entitats Excursionistes Barcelonès Informaciódora d’Entitats del Poble Sec

Preus especials per als socis del FEB (ESPAI DISPONIBLE PER A PUBLICITAT) Editat per Foment Excursionista de Barcelona Informacióció i muntatge: Montse Planas

16

17