AURELI ESGARRE PELS CAMINS RE LA HISTRRIA Aquest número, pensat per a parlar de Tensenyament en absoluta exclusiva, ha hagut de pagar trlbut a la mes dolorosa actualltat i admetre renclavament d'aquesta página necrológica. Volem encapQalar-la amb aquesta fotografía, técnícament imperfecta pero d'una extraordinaria signíficacíó. Amb el fons de la biblioteca de Montserrat, Ángel Roncalli i Aureli Escarré, amb sengles creus sobre el pit, apareixen com dues figures bessones. I certament ho eren, si recordem l'elogi que va fer l'abat Aureli en morir Joan XXIII: «Ha desfet el ñus de TEsglésia que callava...» Dues figures que un dia es varen trobar i que ara, acompanyades de lluny per raféete i Tenyoranga de molts, caminen -juntes altra vegada- peí camí de la historia.
V. Presència, 1968-11-02, p. 3. Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap)
•m : » t t J K W
••
i I
M
"- W r
'
1
*
i K H n ^ ^ K K ; '^
¡ » • *
í L A Í«tl!áfÍ14
^' ' (
1
^ ^ ^ ^ H ^ ^
f>
^ i BlWSi''*"
;
'
11^1 \-^m
L if"% • 1
Bf
1*» 1 ti
•*
i 11 11 /
•
f'Y«
MORÍ PER ON PORLE» I, com Joan M i r ó , el país sencer ha sentit ferides les seves arrels. D'arreu, en g e o g r a f í a i en professíó, han anat p l o v e n t les condolences, tan expressives i sóbries com commoses. Q u a n la f i g u r a d'un Prelat (com en el cas de la present c o m m e m o r a c ió del centenari de la naíxen^a del cardenal V i d a l i Barraquer] esdevé quasí l l e g e n d á r i a , en una exaltació, ádhuc una d e f o r m a c i ó , de la b i o g r a f í a , o de la historia, un d a r r e r sospir constítueix un e s d e v e n i m e n t m u l t i t u d i n a r i . M e s i tot cor e n d i n s que corrues e n f o r a . PotEcr, f i n s i t o t , mes val q u e siguí així. L'Església, í el Poblé que s'hi acull f i l i a l m e n t , v i u e n i p e r d u r e n , sagramentalment, d'aquesta C o m u n i ó en el Sacrífici. Certament, i potser o b e i n t a un í n t i m vot inexpressat, mes haurá v a l g u t q u e un sol h o m e d e D é u , que un baró de d o l o r s , hagí mort, en l'enyoran^a, en la f i d e l i t a t , d e l seu p o b l é . Els ¡udicis h u m a n s , eclesíals i tot, caldrá deixar-los per a m o l t mes t a r d , Els d i v i n s , els i g n o r a r e m . Pero el q u e sabem des d'ara és que un i n n o m b r a b l e chor agrait d'amics a q u i aquest prelat de 6 0 anys q u e p l o r e m es Iliur á generosam e n t , e n u n o en m o l t s moment s d e llu r v i d a , retíndrá el seu record com una e m p r e m t a , com una cicatriu v e n e r a b l e . Havia nat a l ' A r b ó ; del Penedés el 15 d ' a b r i l de 1 9 0 6 . Havia entrat a Montserra t el 8 d e setembre de 1 9 2 3 . Hi havia professat l'l 1 de i u l i o l d e 1 9 3 0 . Hi havia estat o r d e n a t sacerdot el 3 de setembr e de 1933. En f o u abat coadjutor des de 1 9 4 1 . La m o r t d e l'abat A n t o n i M . Marcet el deixá capdavanter benedictí i montserratí el 1 9 4 6 . Pero hagué de sofrír en v i d a q u e la mitra de g o v e r n lí fos l l e v a d a . Una p u n y e n t carta q u e en posseim en dona testimoní . Els seus successors, sobretot Tactual abat Just, se'n r e n t e n subrogats contínuadors. Pero Montserrat és una unitat, en l'espai, en el sentit, en el temps, e n la p r e g a r l a, en el símbolísme. Creador d ' e m p e n t a , com els abats constructors q u e J. M . d e Sagarra evoca en el seu m a g n e poema de Montserrat, la historia del Cenobi adverará la grandesa d'un pontifícat q u e ha t i n g u t una posta p r e m a t u r a . I l'abat A u r e l i M . Escarré Jane, haurá retrobat la seva a d o l o r i d a mare A u r e l i a , de la qual e l l p r e n g u é el n o m , q u e el precedí, crucificada t a m b é d'enyoran^a , e i 2 de ¡ulíol de 1 9 6 7 . La mare no p o g u é s o b r e v i u r e a la llunyanía d e l f i l l , una llunyanía q u e sois ha ven^ut la imminéncia de la m o r t ; i el f i l l no ha sobreviscut a la crida d e la mare, i a l'enyoran^a de la seva térra, í d e l seu M o n e s t i r . A l Cel s i g u i n l O C T A V I SALTOR
.J