Jacint Verdaguer i Santaló, Poeta de Catalunya “Poeta i fangador só, i en tot faig feina tan neta que fango com un poeta i escric com un fangador”

(Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902)

Què n’han dit... Joan Maragall “Perquè la glòria de Verdaguer, la gran, consisteix en això: en què en un temps en què la llengua catalana, per mancança de ressorts, estava partida en dues, la literatura arcaica i la dels baixos usos del poble, ell portant copsada en la seva ànima de poeta tota l’essència del nostre parlar que vivia en la llengua noble i popular ensems, alta i viva, és a dir, verament poètica, en boca del poble del camp i de la muntanya, revifà el foc sagrat del verb català que brillà poderós, fonent en una sola vida poderosa aquella dualitat malestruga. Des de llavors ja no hi hagué el català del gai saber i el català del que ara es parla; no hi hagué més que la llengua catalana alçant-se novament al cel, cantant tota viva. En això en Verdaguer fou un creador, en això fou un mestre de tots nosaltres que el seguírem, de tot el poble català que cantà les seves cançons sense trasmudar la llengua. Aquest és el gran deute de Catalunya a en Verdaguer, aquesta és la glòria gran del poeta.” Josep Carner “Creador de la nostra llengua literària, ànima gentil successora de Sant Francesc i Ramon Llull, però amb prou genial ardidesa per evocar magnes cataclismes i tresques de guerra, minyó de pagesia i rei de dominis imaginatius on no es colgarà mai el sol, capellà sense gaire llatí ni teologia, però de textos que hom haurà d’estudiar mentre viurà la llengua catalana, gloriós en les lletres universals i nàufrag en un miserable estany corromput.” Josep Pla “Es dóna per decisiu el judici segons el qual el millor llibre de prosa catalana del segle passat és el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, de Jacint Verdaguer. Sí, certament: l’itinerari té un gran valor normatiu, és escrit de la manera que la gent parla, però amb un cert estil. La seva importància és immensa. Verdaguer tingué el do de la llengua i escriví d’una manera -en prosa sobretot- que, donat el seu temps, ens sembla inexplicable. És el llenguatge dels pagesos del seu país (la Plana de Vic) passat a través del filtre de l’escriptor autèntic.”

1845 - 1876 Infantesa i joventut Inicis de la carrera literària i eclesiàstica

Verdaguer, fadrí de muntanya i a la Font del Desmai, oli de Marià Picó Valls

Verdaguer, ja sacerdot, retrat amb gec i barretina a instàncies de Marià Aguiló

1845 Neix el 17 de maig a Folgueroles (Osona). És el tercer de vuit fills. 1863 Comença els estudis de Teologia al Seminari de Vic i s’estableix d’estudiant-mestre-mosso a la masia de can Tona, Riudeperes. Escriu Amors d’en Jordi i na Guideta. 1865 És premiat als Jocs Florals de l’Ajuntament de Barcelona. Assisteix a la festa al saló del Consell de Cent. Publica Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià. 1870 Canta missa a l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, a Folgueroles. 1871 Vicari de Vinyoles d’Orís. Mor de la mare, Josepa Santaló i Planas. 1874 A causa de problemes de salut, abandona la parròquia de Vinyoles d’Orís. Resideix vuit mesos a Barcelona. Ingressa com a capellà de vaixell a la Companyia Transatlàntica. 1876 Mort del pare, Josep Verdaguer i Ordeix. Després de nou travessies a Amèrica, amb la salut refeta i L’Atlàntida acabada, busca ocupació a Barcelona.

1877 - 1887 Plenitud

Jacint Verdaguer l’any 1883, data del triomf de l’oda A Barcelona

Mossèn Cinto l’any 1886, època del gran triomf de Canigó

1877 Capellania privada al palau Moja, residència d’Antoni López, marquès de Comillas. L’Atlàntida, premi extraordinari de la Diputació de Barcelona als Jocs Florals. 1878 Edició de la versió final de L’Atlàntida. Visita Roma, on és presentat al papa Lleó XIII. 1879 Publica Idil·lis i cants místics. Estada al Vallespir: concepció de Canigó. 1880 Mestre en Gai Saber. Publica Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat. 1882 Publica en fascicle col·leccions de Càntics. Treballa en Canigó. Ascensió de l’Aneto. 1883 Viatge a la costa d’Àfrica. Triomf als Jocs Florals amb l’oda A Barcelona. Ascensió de la Pica d’Estats. 1884 Viatge al centre i al nord d’Europa. Estada al santuari del Mont, on treballa en Canigó. 1885 Publica Caritat i la versió catalana en prosa de Nerto, poema en provençal de Frederic Mistral. Forma part de la comissió que presenta al rei Alfons XII el Memorial de greuges.

1886 Publica Canigó. El bisbe Morgades el corona a Ripoll com a poeta de Catalunya. Viatge a Terra Santa. Inici de la crisi espiritual. 1887 Publica Lo somni de Sant Joan i Excursions i viatges.

1888 - 1897 Crisi i conflicte

Jacint Verdaguer, retrat al carbó per Ramon Casas

1888 Publica Pàtria, amb pròleg de Jaume Collell i Dietari d’un pelegrí a Terra Santa. 1889 Publica Col·lecció de càntics religiosos per al poble. Intensificació de la vida devota, l’apostolat i les almoines. 1890 Participa en el grup de la “Casa d’Oració”, dirigit per l’exorcista mossèn Joaquim Pinyol. Relació amb la família Duran. 1892 Compra la finca Els Penitents, a Vallcarca, Horta, amb finalitats religioses vinculades amb la “Casa d’Oració”. 1893 És expulsat de la Casa Comillas i del bisbat de Barcelona. Confinament al santuari de la Gleva. 1894 Publica Roser de tot l’any i Veus del bon Pastor. Viatge a Mallorca, on és hoste de l’arxiduc Lluís Salvador. 1895 Abandona sense permís la Gleva i s’estableix a Barcelona, a casa de la família Duran. El tribunal eclesiàstic de Vic li retira les llicències sacerdotals. Publica a la premsa els articles En defensa pròpia i el llibre Sant Francesc.

1896 Publica Flors del Calvari. Participa en la fundació de la revista L’Atlàntida. Setge dels creditors. Estada a Vallcarca. És rebutjat als Jocs Florals. 1897 Nova sèrie d’articles En defensa pròpia. Viatge a Madrid, on mor Deseada Martínez, vídua Duran. Els agustins de l’Escorial aconsegueixen la resolució del conflicte canònic.

Dietari d’un pelegrí a Terra Santa

Santuari de la Gleva (Osona)

1898 - 1902 Darrers anys

Aires del Montseny (1901)

Parròquia de Ntra. Sra. de Betlem (Barcelona)

1898 Signa una retractació. El bisbe Morgades li retorna les llicències i li permet de residir a Barcelona, on s’instal·la amb els fills de Duran i se’n fa càrrec. Rep un benefici eclesiàstic a la parròquia de Betlem, davant del Palau Moja. 1899 Publica Santa Eulària. Dirigeix la revista La Creu del Montseny. 1900 Funda i dirigeix el setmanari Lo Pensament Català. 1901 Publica Aires del Montseny. Estrena el quadre escènic L’Adoració dels pastors, amb música d’Enric Morera. 1902 Publica Flors de Maria. Mor el dia 10 de juny a la vil·la Joana, de Vallvidrera. L’enterrament esdevé una gran manifestació popular d’homenatge al poeta.

Monument a Mn. Jacint Verdaguer (Barcelona)

L’EMIGRANT Dolça Catalunya,

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,

pàtria del meu cor,

no us veuré més!

quan de tu s’allunya

oh! ¡si al fossar on jau ma dolça mare,

d’enyorança es mor.

jo el llit tingués! ¡Oh mariners, lo vent que me’n desterra

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,

que em fa sofrir!

blanc Pirineu,

estic malalt, mes ai! ¡tornau-me a terra,

marges i rius, ermita al cel suspesa,

que hi vull morir!

per sempre adéu! Arpes del bosc, pinsans i caderneres, cantau, cantau, jo dic plorant a boscos i riberes: adéu-siau! ¿On trobaré tos sanitosos climes, ton cel daurat? mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes, bell Montserrat? Enlloc veuré, ciutat de Barcelona, ta hermosa Seu, ni eixos turons, joiells de la corona que et posà Déu.

VIROLAI Mística Font de l’aigua de la vida, Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat Estel, il·lumineu la catalana terra; guiau-nos cap al cel.

Amb serra d’or los Angelets serraren

rajau del cel al cor de mon país;

eixos turons per fer-vos un palau;

dons i virtuts deixau-li per florida;

Reina del cel que els Serafins baixaren,

feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

dau-nos abric dins vostre mantell blau. Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen! Alba naixent d’estrelles coronada,

ditxós lo cor que s’obre a vostra llum!

Ciutat de Déu que somnià David,

Rosa del cel que els Serafins voltegen,

a vostres peus la lluna s’és posada,

a ma oració donau vostre perfum.

lo sol sos raigs vos dóna per vestit. Cedre gentil del Líbano corona, Dels catalans sempre sereu Princesa,

Arbre d’encens, Palmera de Sion,

dels espanyols Estrella d’Orient,

lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna

siau pels bons pilar de fortalesa,

és Jesucrist, lo Redemptor del món.

pels pecadors lo port de salvament. Amb vostre nom comença nostra història, Donau consol a qui la pàtria enyora

i és Montserrat lo nostre Sinaí;

sens veure mai los cims de Montserrat;

sien per tots l’escala de la Glòria

en terra i mar oïu a qui us implora,

eixos penyals coberts de romaní.

tornau a Déu lo cors que l’han deixat. Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat Estel, il·lumineu la catalana terra; guiau-nos cap al cel.

A Betlem Anem

Sos ulls que somriuen

a Betlem,

i ploren d’amor,

a veure el Messias;

jo no sé què diuen

Anem

que roben lo cor.

a Betlem, i l’adorarem.

Per qui vol besar-hi son llavi és de mel;

Ses blanques manetes

per qui vol entrar-hi

petites com són,

son cor és un cel.

sent tan petitetes formaren lo món.

Anem a Betlem,

Ses galtes hermoses són blancs gessamins, plantats entre roses, per Àngels divins.

a veure el Messias; Anem a Betlem, i l’adorarem.

Autor: David Capdevila i Solé