UNA CAMINADA AMB... Ramon Piqué

Jo, que no sóc pas un gran caminador i, a més, porto 50 anys sense viure al Pont de Suert, sempre tinc dins la meva memòria els records de quan era molt xic i em transporten allà dalt, on vaig néixer, donar els primers passos i viure una adolescència molt maca i intensa, a la vegada que pensava que el meu futur havia de ser fora. Per això, us explicaré una passejada agradable de fer, entre el Pont i el petit poble de Ventolà, desconeguda per molts i propera per a tots, que jo he fet moltes vegades i, fent memòria, recordaré els noms de moltes finques de la zona. Era sempre per a mi un trajecte molt desitjat, sobretot a l’estiu, amb aquella bona temperatura, amb aquell sol i aquell cel blau que sempre ens acostuma a acompanyar als Pirineus. Com sabeu, la boira la deixem per al pla. Recordo que, fins i tot a l’hivern, amb un pam de neu o més, no podia mai faltar a la Festa Major que se celebra el dia 26 de desembre, per Sant Esteve. Durant anys l’he gaudida, encara que ara ja no es igual. Com tot a la vida! Abans, a més de la Missa i el gran dinar, també hi havia ball i xerinola. M’acompanyeu a fer l’excursió? Abans de sortir del Pont, en direcció a Lleida, a la mateixa carretera nacional 230, prendrem a l’esquerra una pista no gaire bona, però llustrosa a l’estiu, on hi ha un cartell que posa Ventolà. Ens trobarem ràpidament un repetjó (forta pujada) que ens posarà a prova les cames, ja que fins i tot per als cotxes és un pèl complicat, sobretot la primera corba (a l’hivern, si està una mica gelat, allí es queden!). Aquí on som ara, en aquesta costera, és on en els anys 40/50 del segle passat s’hi va fer un dipòsit d’aigua i, a més, estava plena de barraques on vivien molts i molts immigrants cridats per la feina que va crear l’empresa ENHER. L’aprofitament de l’aigua dels rius, amb la construcció de preses i centrals elèctriques que va començar aquells anys, va portar milers de persones d’arreu del territori que van arribar aquí a treballar i van contribuir també al desenvolupament del poble i de tota la comarca. Una mica més amunt es va crear l’Emissora de ràdio, també de l’empresa, al costat mateix del prat anomenat les Forques de Rosset. Recordo que, els vells d’abans, deien que aquest nom li venia de que aquí es on s’hi penjaven les bruixes al seu temps. Els noms sempre vénen per alguna cosa... Des d’aquí, tenim una vista privilegiada del camí, ara pista o carretera, que puja cap a Gotarta, Igüerri, Irgo i Iran. Planegem una mica, però torna una pujada, amb diverses corbes molt pronunciades i dolentes si vas amb cotxe. Ja passades, ens queda a l’esquerra el camí vell que va a Malpàs i a la dreta el camí vell que ve del Pont. Abans aquí hi havia la Font dels Pobres, però ara ja no ratxe. Tot seguit, tenim a mà dreta els prats anomenats el Porruero d’Enrós i el Porruero de Rosset, que un és de ca de Roset i l’altre és de ca d’Enrós. Jo, encara que això és de collita pròpia i que mai ningú no me n’ha dit res, m’agrada pensar que possiblement molts i molts anys enrere aquestes dues cases eren nomes una, ja que moltes de les seves finques tenen el mateix nom. I fins i tot té una certa relació amb el nom de les cases… El Ros i el Roset! Eren rossos? No pot ser lo que jo dic?

Tot just una mica més endavant, a mà esquerra, neix una pista forestal que és el trencant cap el serrat de Suix, una zona bastant boscosa, amb molts pins i, lògicament, al seu temps, una bona excursió per als boletaires. Tota aquesta zona és també del poble de Ventolà, però també hi ha moltes finques particulars de les cases. Recordo encara alguns noms: les Serretes, el Corral, la Collada, el Puio, la Vinya del Pou, la Canal, Comassalassa, les Coples, i la Bassa, que està dins de la collada i que quan plou s’omple sempre d’aigua. Possiblement allí el terreny és més argilós? I lo que si hi ha és una magnifica vista, sensacional! A l’altra banda, mirant cap al nord, es veu Gotarta, Igüerri, Esperan i Erillcastell; una mica més lluny, la muntanya de Llesp i Cóll; més enllà, Montanui, Escané, Castarner i Nerill i, al fons de tot, la gran serralada dels Pirineus, amb el majestuós pic d’Aneto. Val la pena parar i gaudir una bona estona de tota aquesta grandiosa visió... Però tornem enrere per seguir el camí que hem deixat. Ja es veu Ventolà i la magnífica muntanya de la Faiada. Em ve ràpidament a la memòria la vista de ca de Casòs, al bell mig del bosc, molt ben situada. I de Montiberri, que queda una mica amagat, però també és allí, i ho sé bé: la meva mare era filla de ca del Batlle! Es veu també un tros del pantà d’Escales i de la carretera nacional que va a Lleida, abans coneguda com la pista d’Escales, i que per a mi de nacional no en té gaire. I si mirem a la dreta es veuen força bé els pobles de Cirés, Buira, la Torre de Buira i l’ermita de la Verge de la Mola. I entre tota l’extensió de terreny comunal per péixer el bestiar trobem molta vegetació, com pins, boixos, freixes, roures, moreres, argelagues i també l’anomenada vediguera que, crec recordar, quan estava seca “se’n feven cigarretes” que picaven molt. I vinguen… a fumar!! Amb dos passos més arribem al poble, on tot just a l’entrada hi queden un vells corrals del que era ca de Maties, que durant la guerra van fugir cap a França i van deixar la casa abandonada (ara es d’Enrós). Una mica més enllà, trobem la petita església dedicada a Sant Esteve, al costat del cementiri, com sempre era aleshores. Tot el que es veu a la dreta és ca d’Enrós, molt gran al seu moment, però que un incendi va destruir en gran part cap als anys 70. Al seu costat hi ha el Prat de Casa, que amb el seu pronunciat pendent “feve” gaudir molt la canalla que rodolava des de dalt fins a baix. Quins temps! Davant de l’església hi tenim la plaça, amb ca de Rosset allà mateix. I al costat, al carreró, trobem ca de Mateva, actualment l’única habitada i restaurada: fa goig veure-la! Cada cop que vinc per aquí no puc evitar els records de la Festa: la sopa de galets farcida, l’amanida amb ou dur, la carn a la brasa i les natilles amb caramels i pastes a sobre. Tot regat amb bons porrons plens de vi. Després cafè, copa i puro. Però jo, després de dinar, anava a ca de Mateva a menjar els crispells que Sunsion havia preparat. I després a ca de Rosset, on els torrons no hi faltaven, amb la ratafia que la padrina Pilareta feia. Ara també han recuperat un vi de nous francament deliciós. Espero que aquestes magnifiques receptes casolanes no es perdin... I ja podem sortir de Ventolà; esta tot vist! Però el camí de tornada el farem per la part del darrere que va a parar a la carretera de Viu de Llevata, Perves i la Pobla de Segur. Aquest camí surt des de la plaça, entre l’església i ca de Rosset, i planeja durant una

estona. Era un camí que es feia abans contínuament per anar a buscar aigua al pou que estava a uns pocs metres del poble. En dèiem la Vinya del Pou i l’aigua era bona i fresquíssima! Actualment surt poca cosa o res. A partir d’aquí, torna a ser tot prats de les tres cases del poble. El Pla de Rosset i el Vedat de Mateva, crec recordar, són dels primers que es troben. Després d’altres que no recordo. Els de ca d’Enrós sí que hi tenen tres finques anomenades el Campàs, la Feixa i l’Aigüera, que les han tancades formant un gran camp per deixar lliure el bestiar sense la por que es puguin perdre. Hi ha força aigua per poder-los abeurar ja que dins d’una raconada anomenada Fonda Pascual s’hi ha fet una gran tolla d’aigua. Evidentment, no els recordo tots, però ja més avall es passa pel Tarteral i pel Prat del Mig que ja divideix la carretera de la Pobla. Aquí, dins del prat anomenat el Casaliu hi ha la font de la Mena, que és on pot començar un altra bona caminada que l’en diuen El Camí de l’Aigua i arriba fins a Caldes de Boí. Anys enrere, per aquí també hi havia la font dels Horts, ara canalitzada fins al Pont de Suert, i també hi trobes, una mica amagades, la font de la Teula i la font dels Espinals. També podreu veure les poques runes que queden del que havia sigut el monestir de Lavaix i què les aigües del pantà van negar i engolir per sempre més als anys cinquanta del segle passat. Per últim, només uns metres més amunt, es pot començar un altra bona i costeruda caminada per anar a visitar les runes del poble de Montiberri, on ca de Tomas, ca de Xicot i ca del Batlle ens recorden que ja fa molts anys, just per allí, passava el camí vell, ple dels traginers, quan anaven cap a la Pobla de Segur. Fa pocs anys, doncs, que les carreteres van arribar a aquesta part de la muntanya pirinenca. Ànims i a conèixer aquests racons verges i desconeguts dels nostres estimats Pirineus. De ben segur, us agradaran molt!