UNA HISTÒRIA ESGARRIFOSA Pseudònim: Hèctor Vet aquí que un dia (si es pot dir així a un període de temps indefinit al regne de l’infern), es van reunir tots els escriptors que havien fet un pacte amb el diable per aconseguir “la sublim inspiració” (i els calés que això comportava) al despatx d’en Llucifer, sanctasanctorum de tot allò considerat maligne i llar de l’ésser més pervers de l’Univers. Havien estat convocats allí ni més ni menys que per l’Asmodeu, empolainat lloctinent del senyor de les ombres i president d’una editorial “diabòlica” que tenia el monopoli literari en tot el territori espanyol. Grans lletraferits de la literatura universal estaven asseguts al voltant d’una taula amb forma de pentagrama que presidia aquest dimoni: sir Arthur Conan Doyle, creador de Sherlock Holmes; en Howard P. Lovecraft, l’autor de “Cthulhu”; la Mary Shelley, mare de “Frankenstein”, el místic von Goethe, etc. -Us he convocat a la reunió perquè la recent aparició de la saga “Crepuscle” ha desbancat totes les vostres històries de les llistes de bestsellers i això no pot ser. Com ja sabeu l’editorial –la tos del malaltís Bram Stoker, l’arxiconegut autor de Dràcula el va interrompre, però de seguida va continuar-, és la més important del tros de planeta que hem pertoca corrompre i en un món on cada cop sap llegir més gent, tot i que el jovent no doni aquesta impressió, la literatura és un bon mètode per aconseguir ànimes. Els meus germans utilitzen els videojocs, el cinema i la música per fer-ho, en canvi jo, que voleu que us digui, sóc una mica prehistòric i m’agrada el negoci editorial. Hores d’ara, amb la saga aquesta, plena de valors cristians i altres conceptes repugnants, se’ns estan escapolint milers de pecadors i, és clar, això no ho podem consentir. 1

-I no li ha venut l’ànima a vostè l’escriptora aquesta, tal i com van fer l’Stephen King o la J.K. Rowling? És molt estrany que aconsegueixi tant d’èxit sense gens ni mica d’ajuda “diabòlica” –manifestà en Gérard de Nerval. -No tots són com tu, Gérard. De tant en tant brolla una ment prodigiosa que no requereix de la meva col·laboració per triomfar. Ara mateix estic seguint la projecció d’un jove rapitenc que té... Però no em facis desviar del tema, coi! Us diré el meu pla: necessito una novel·la de terror, la més esfereïdora de totes quantes s’hagin escrit mai per tornar a obtenir ànimes. El negoci literari està de capa caiguda i no vull passar-me a les revistes de la faràndula (tot i que reporten un bon nombre d’ànimes, cal puntualitzar) ja que sóc molt caparrut. -Què aconseguirem nosaltres a canvi d’escriure aquest best-seller? –va inquirir el turmentat escriptor irlandès anomenat Sheridan LeFanu. -Sabia que algú ho preguntaria. Sou ànimes interessades i corruptes, eh? –digué l’Asmodeu amb un somriure-. Doncs bé, el senyor de les tenebres m’ha concedit permís per dotar aquest “malèfic” certamen literari amb el premi de la reencarnació. Els assistents a la reunió van mirar-se de fit a fit, incrèduls. Era la possibilitat per fugir de l’infern, en el sentit més literal del mot. -I quin és el termini d’entrega? –va preguntar en Washington Irving. -Tota l’eternitat, si fa falta! –va respondre el murri diable amb sarcasme. De sobte unes cadenes de ferro van sorgir del no-res i van lligar els escriptors als seus seients. Captius de la feina. Una flama va aparèixer sobre la taula i d’immediat davant de cadascun dels escriptors, van materialitzar-se un grapat de fulls i una ploma estilogràfica d’una marca molt valuosa. El dimoni marxà del

2

recinte sense acomiadar-se i els assistents a la reunió van començar a dirigirse mirades inquisitives. -A algú se li acut alguna cosa? –indagà en Bram Stoker amoïnat. -No, però si tingués alguna idea no te la diria –va respondre-li en John William Polidori, l’autèntic inventor del concepte de vampir i que encara no havia superat el tràngol que tenia amb Stoker degut al plagi que aquest havia fet de la seva obra. -Jo escriuré alguna cosa sobre un genet sense cap... –va comentar en Washington Irving tot ufà. -Estàs una mica encasellat, no trobes Irving? –va afegir en Lovecraft en un to burleta. -Voleu fer el favor de callar! Aquí hi ha algú que intenta escriure! –xisclà un jove lletraferit que havia passat desapercebut davant la quantitat d’egos que havia a la sala. La vintena d’homes i dones que s’estaven escridassant van romandre bocabadats en veure com aquell jove amb barba de tres dies i una mica calb estava engrescat a la feina. -Qui renoi ets, tu? –preguntaren a l’uníson en Goethe i la Shelley? -Em dic Josep Matamoros, sóc... més ben dit, era mestre de primària i escriptor novell d’un poblet anomenat Alcanar. Vaig morir de sobte, mentre tocava la guitarra en una manifestació maoista. -Maoista... –mormolà l’Ira Levin. -Mestre de primària... –van xiuxiuejar els altres.

3

-Un escriptor novell! Quina bajanada! Com goses comparar-te amb nosaltres, la flor i nata de la literatura de terror, herr Josep? –va preguntar sarcàsticament l’escriptor i ocultista Goethe. -En primer lloc, jo no em comparo amb ningú. He estat convocat pel diable igual que tu, Wolfgang. I si em dispenseu, he de seguir escrivint –va contestar-li el canareu amb aquell to convincent i taxatiu típic dels sindicalistes. I després d’aquesta resposta tots van quedar muts i no van tenir altra alternativa que posar-se enfront del paper i deixar volar les seves imaginacions. De tant en tant apareixia l’Idi Amin (dictador genocida d’Uganda, el qual s’havia atorgat títols tan estrafolaris com “Senyor de totes les bèsties de la Terra i dels peixos del mar” o “Conqueridor de l’Imperi Britànic a l’Àfrica en general i a Uganda en particular”), que ara treballava de cambrer a la cort diabòlica, portant cafès i té per a tots els literats. Alguns dels presents van estar xerrant amb ell, ja que la seva història donava molt de sí degut a la sang i fetge que el seu règim havia provocat al poble ugandès. Tot i així, ningú aconseguia arribar al nivell d’en Josep, que escrivia i escrivia a tot drap. Transcorria el temps i de les ments d’aquells il·lustres literats sortien històries tan inversemblants com terrorífiques. Fantasmes, dimonis i monstres de tota mena eren els elements que més abundaven en els seus relats. L’inefable Josep, però, no es deixava esporuguir pels burletes comentaris dels seus rivals i continuava la seva obra que ja arribava als dos-cents folis. En un determinat moment (ja que a l’avern no hi ha alternança del dia i la nit), l’Asmodeu va entrar a la sala i va exclamar tot enfurismat que l’estrena de l’última pel·lícula de la saga de “Crepuscle” havia enfonsat encara més les vendes de la seva editorial i que, per tant, el termini havia d’acabar en aquell

4

instant. Va escoltar moltes queixes i precs però, inflexible ell, va respondre negativament a tot i ordenà que li donessin de seguida els esborradors. Només tres autors ho van fer: l’Arthur Conan Doyle, l’Ira Levin i el mestre canareu. El noble britànic havia aconseguit escriure una història d’assassinats tan real i visceral que provocava una sensació d’inseguretat en el lector. El relat estava escrit d’una forma tan magistral que les paraules creaven imatges esgarrifoses en la ment de l’Asmodeu i el feien dubtar de si estava llegint una novel·la o estava veient un film de terror. Després de considerar que aquesta obra era mereixedora del premi la va apartar per tal de seguir amb els altres dos relats, això sí, amb un bufit de resignació perquè estava convençut que cap podria arribar al nivell d’aquella obra. L’Ira Levin, el famós autor d’“Els nens del Brasil”, narrava en tercera persona una sèrie de successos que havien ocorregut en un petit poble d’Afganistan. Allí, un científic boig havia aconseguit combinar l’ADN d’Atila l’hun amb el d’un llop creant un violent licantrop que assassinava a marines i talibans per igual. Tot i que la idea no era massa innovadora i no tenia el vocabulari tan exquisit de sir Arthur, l’escrit estava molt bé documentat i explicava tan correctament els tecnicismes i el procés per tal de crear aquesta criatura, que permetia al lector obtenir un monstre al soterrani de casa seva, quelcom malèfic i que enviaria a tots els que ho intentessin directament cap a l’infern (i això sense comptar amb la malesa que farien als seus veïns). L’Asmodeu, tot sorprès, va decidir que aquest relat encara era millor que el d’en Conan Doyle. Ja per últim havia de llegir-se l’obra del mestre canareu, malgrat que no tenia cap esperança que aquest escriptor novell superés als dos titans de la

5

literatura. Tot i així va iniciar la lectura de l’escrit sorprenent-se al cap de poc temps. -“Oh, Satan meu!” –exclamà l’Asmodeu provocant l’esglai de totes les criatures que envoltaven el mausoleu. Era evident que aquell jove eixerit havia escrit alguna cosa capaç d’aclaparar al mateix diable. Uns instants més tard el lloctinent del senyor de les tenebres va convocar els tres escriptors per comunicar el veredicte del concurs literari. Els dos autors anglosaxons no s’haguessin pogut imaginar mai que un jove mestre de primària els podria vèncer en el seu camp, però així va succeir. En Josep Matamoros, fill d’agricultors i versat en les arts didàctiques, havia derrotat en el certamen infernal al gran Artur Conan Doyle i al geni del suspens, el senyor Ira Levin. L’Asmodeu, fidel a la seva promesa, va entregar el diploma que li atorgava el dret de reencarnació al d’Alcanar mentre li deia que es faria molt ric amb aquell treball i que de ben segur que Hollywood li compraria els drets per fer-ne una pel·lícula (o qui sap si una trilogia) mentre ell es fregava les mans per la quantitat d’ànimes que podria aconseguir en publicar l’esmentada obra. Poc abans de marxar cap a la Terra, els dos empipats finalistes se li van acostar a preguntar de què anava la seva història però en Josep, després d’haver patit les burles i els sarcasmes d’aquests, no va voler respondre. Així doncs, picats per la curiositat de saber la sinopsi del relat guanyador, van anar en busca de l’Asmodeu, perquè els fes cinc cèntims sobre l’obra guanyadora. -Doncs bé, les vostres històries eren terrorífiques de debò, però la del senyor Matamoros era esgarrifosa a més no poder. Narra la vida d’un vulgar mestre català, que té que suportar trenta alumnes ganduls i mal educats, que

6

està sotmès a unes lleis que el fan treballar cada cop més i alhora ha d’aguantar les bromes de la gent i els tòpics sobre “els mestres que tenen moltes vacances”. I si això sembla poc, els pares d’aquella colla de brètols amenacen al protagonista per a que els seus fills passin de curs sense haver donat un pal a l’aigua. -Terriblement espantós... –va assegurar en Conan Doyle. -I ja, per acabar-ho d’adobar, el mestre es troba que el seu país està immers en una tremenda crisi econòmica per culpa dels bancs i que, com sempre, acaben pagant els currantes, la qual cosa provoca una forta davallada en els sous i un empitjorament de les condicions laborals dels docents. Finalment, tip de tants problemes, el protagonista participa en una manifestació d’una determinada ideologia política en reivindicació de millores laborals per a la seva feina, en la que acaba morint per accident mentre tocava la guitarra. -Una història esfereïdora, la veritat –va dir en Levin tot sorprès. -El millor del cas és que aquesta història és del tot autobiogràfica –els va etzibar el diable esclatant en una rialla sorneguera.

7