III Monografies del Foix · p. 000-000 · Diputació de Barcelona · 2013 99
Els pteridòfits del Parc del Foix Pedro Torres,1 Pere-Xavier Albornà 1,2 i Josep M. Panareda 3 1 ECONA, Estudi i Conservació de la Natura. Cubelles 2 Departament de Biologia Animal (Vertebrats/ Herpetologia). Facultat de Biologia. Universitat de Barcelona 3 Departament de Geografia Física i AGR. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona
Resumen Los pteridófitos del Parque del Foix Los pteridófitos constituyen la división de plantas vasculares más primitivas con anteridios y arquegonios bien desarrollados y la preponderancia de la regeneración esporofítica, e incluyen, entre otros, los grupos de los equisetos, o colas de caballo, y los helechos. En el Parque del Foix se han localizado, de momento, 3 colas de caballo (Equisetum ramosissimum, E. arvense y E. telmateia) y 7 helechos (Adiantum capillus-veneris, Asplenium adiantum-nigrum subsp. onopteris, A. ruta-muraria, A. trichomanes, Ceterach officinarum, Polypodium vulgare subsp. serrulatum y Pteridium aquilinum). Se analiza la distribución corológica mediante cartografía en retícula UTM de 1×1 km, así como los factores que determinan la presencia y abundancia, la ecología, los hábitats donde se distribuyen y el estado de las poblaciones.
Palabras clave Corología, flora, Parque del Foix, pteridófito
Resum
Abstract
Els pteridòfits constitueixen la divisió de plantes vasculars més primitives amb anteridis i arquegonis ben desenvolupats i la preponderància de la regeneració esporofítica, i inclouen, entre d’altres, els grups de les cues de cavall i les falgueres. Al Parc del Foix s’han localitzat, de moment, 3 cues de cavall (Equisetum ramosissimum, E. arvense i E. telmateia) i 7 falgueres (Adiantum capillus-veneris, Asplenium adiantum-nigrum subsp. onopteris, A. ruta-muraria, A. trichomanes, Ceterach officinarum, Polypodium vulgare subsp. serrulatum i Pteridium aquilinum). S’exposa la seva distribució amb mapes corològics sobre la base dels quadrats 1×1 km de la retícula UTM, els factors que condicionen la seva presència i abundància, l’ecologia, els hàbitats on es localitzen i l’estat de les poblacions.
Lower Vascular Plants in Foix Park Lower vascular plants, formerly known as pteridophytes, are the most primitive vascular plants. They have well-developed antheridia and archegonia and tend to reproduce by means of spore. They include, among others, the horsetails and ferns. Three types of horsetail (Equisetum ramosissimum, E. arvense and E. telmateia) and seven types of fern (Adiantum capillus-veneris, Asplenium adiantum-nigrum subsp. onopteris, A. rutamuraria, A. trichomanes, Ceterach officinarum, Polypodium vulgare subsp. serrulatum and Pteridium aquilinum) have been found in Foix Park. This article details their distribution and provides chorological maps based on the 1x1 km squares of the UTM grid, the factors that affect their presence and abundance, the ecology, the habitats where they are found and the state of their populations.
Paraules clau Corologia, flora, Parc del Foix, pteridòfit
Keywords Chorology, flora, Foix Park, lower vascular plant
III Monografies del Foix · Diputació de Barcelona · 2013 100
Introducció Els pteridòfits són les primeres plantes, sense flors, que presenten un sistema vascular i una cutícula impermeable que en redueix la pèrdua d’aigua. Aquestes característiques els permeten no dependre tant de l’aigua i adaptar-se millor que les molses i les hepàtiques al medi terrestre, però d’una manera menor que els espermatòfits o plantes amb llavors. En el registre fòssil, els pteridòfits hi són des del començament del devonià, fa uns 350 milions d’anys. Els pteridòfits, que en conjunt presenten una morfologia molt variada, tenen en comú un cicle biològic amb alternança de generacions amb presència d’un gametòfit força reduït amb òrgans reproductors (anteridis i arquegonis) protegits, i la preponderància d’un esporòfit molt més desenvolupat amb els esporangis que produeixen les espores corresponents. Els pteridòfits estan distribuïts per tot el món, però atès el seu cicle biològic i el seu particular mecanisme reproductiu són especialment abundants a les càlides i humides regions intertropicals amb un elevat nombre de tàxons i diversitat de formes, on podem trobar falgueres arborescents; per aquest motiu, alguns tàxons són utilitzats com a plantes ornamentals. En canvi, a les nostres contrades els pteridòfits són molt menys abundants i presenten formes herbàcies molt menys vistoses, que en alguns casos estan adaptades a viure a les fissures de les roques. La diversitat disminueix a mesura que ens desplacem cap als pols, i no cal dir que, als deserts, les falgueres hi manquen totalment per l’absència d’aigua (Llimona et al., 1985). En aquesta memòria, es presenta el primer catàleg florístic dels pteridòfits (divisió Pteridophyta) del Parc del Foix, dels quals només es tenia una informació dispersa, puntual i incompleta. S’hi indica la distribució i l’abundància dels 10 tàxons localitzats durant el treball, iniciat l’any 2009, mitjançant la recopilació de citacions pròpies recollides al camp i de les poques dades existents en la bibliografia. Finalment, s’analitzen alguns factors que influeixen en la conservació de les poblacions de falgueres i cues de cavall al Parc del Foix, ja que alguns dels tàxons presenten poblacions molt disperses, a vegades amb pocs individus o localitzats en hàbitats molt concrets. i qualsevol pertorbació sobre aquests podria afectar negativament les poblacions de pteridòfits, i fins
i tot provocar la desaparició d’algun tàxon en l’àmbit del Parc.
Objectius Els objectius que es pretenen assolir amb aquest estudi, d’acord amb el plantejament inicial, es fonamenten en la catalogació dels pteridòfits del Parc, la cartografia dels tàxons presents i la determinació, si és possible, de les àrees més importants per a la seva conservació. Els objectius específics són identificar i elaborar el catàleg dels pteridòfits presents al Parc del Foix i en àrees properes, analitzar-ne la distribució i elaborar-ne un mapa prenent com a unitat de referència la xarxa UTM d’1×1 km, i determinar-ne el grau de presència, els diferents hàbitats ocupats, les possibles zones d’especial abundància i l’estatus de conservació.
Àrea d’estudi L’espai natural protegit del Parc del Foix és situat a la comarca de l’Alt Penedès, a l’extrem sud de la província de Barcelona, limitant amb la de Tarragona. Té una superfície de 3.157 hectàrees i inclou terrenys dels municipis de Castellet i la Gornal, Santa Margarida i els Monjos, i Olèrdola. L’espai és gestionat per un consorci format per la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de Castellet i la Gornal, i Santa Margarida i els Monjos. Actualment, el Parc es regeix pel Pla especial de l’embassament del Foix, aprovat l’any 2012, document que marca les directius per a la seva gestió. Cal esmentar que una part de la superfície del Parc és inclosa al Pla d’espais d’interès natural (PEIN), i que el sector corresponent a l’embassament està gestionat per l’Agència Catalana de l’Aigua, organisme que depèn de la Generalitat de Catalunya. L’àrea estudiada corresponent al Parc està configurada per 50 quadrats de la quadrícula UTM d’1×1 km, encara que la superfície cartogràfica representada sigui un espai rectangular que inclou el Parc del Foix, amb un total de 70 quadrats UTM d’1×1 km. Aquests quadrats pertanyen a quatre unitats superiors de 10×10 km de la retícula UTM. 23 quadrats 1×1 km corresponen a la CF87; 21 quadrats, a la CF86; 5 quadrats, a la CF97, i 1 quadrat, a la CF96 (fig. 1). La retícula emprada ha estat elaborada a partir del datum ETRS89.
III Monografies del Foix · Diputació de Barcelona · 2013 101
b) Caracterització climàtica El Parc del Foix es troba situat en el domini climàtic anomenat terra baixa mediterrània, que comprèn les terres litorals i interiors on imperen condicions climàtiques de tipus mediterrani. A grans trets, es caracteritza per un règim termomètric força temperat per l’acció marítima, amb hiverns suaus, gairebé sense gelades, i estius càlids. Les precipitacions són escadusseres, i les llevantades tardorals, sovint de caràcter torrencial, concentren una part molt important del total pluviomètric recollit. No obstant això, les pluges també són presents a la primavera, mentre que l’hivern és més aviat eixut i l’estiu coneix un període d’autèntica aridesa.
c) Caracterització biòtica
Figura 1. Mapa del territori rectangular que emmarca el Parc del Foix; el límit de l’àrea protegida és representat per una línia discontínua verda. Les retícules corresponen a la xarxa UTM de 10 i 1 km de costat.
a) Caracterització geomorfològica L’àrea d’estudi inclou el pantà de Foix, el curs fluvial del Foix amb els vessants que l’envolten amb abundants àrees de penyes i roquissars. Les altituds no són gaire notòries i estan compreses entre els aproximadament 47 metres del Molí d’en Galters i els 443 metres a prop del turó de les Tres Partions. Tanmateix, l’abundància de barrancs o fondos, com se’ls anomena en aquesta zona, amb forts desnivells, donen al paisatge un aspecte abrupte i escarpat. Les planes, que discorren per la depressió Prelitoral, anomenada també depressió VallèsPenedès, estan formades principalment per materials del miocè (margues, calcàries i molasses) i del quaternari (materials al·luvials). La part més muntanyosa, que és la més abrupta i que forma part de la unitat del Garraf, està constituïda bàsicament per materials calcaris del cretaci inferior.
La vegetació potencial estaria dominada per l’alzinar. Però l’ocupació i les activitats humanes l’han modificat molt, amb un predomini actual de brolles i màquies amb un estrat de pi blanc, actualment molt condicionades per l’existència d’incendis força freqüents. Els espais agrícoles, que fa unes poques dècades ocupaven una superfície notable, ara resten reduïts a unes poques vinyes localitzades als fondals més fèrtils. Fa poc més d’un segle les vinyes eren abundants en aquests vessants, amb algunes parcel· les d’oliveres o garrofers. Ara el paisatge vegetal és constituït per un mosaic de màquies, garrigues, brolles i pradells, amb espais on aflora el rocam i on la vegetació és ben escassa, però molt especialitzada. El pi blanc sol ser present arreu, a vegades formant arbredes ben denses. Les màquies estan formades bàsicament pel llentiscle, el margalló, el càdec, l’arboç, l’ullastre, l’aladern i l’arçot; allà on domina un substrat intensament carstificat sol establir-se una garriga, caracteritzada per una massa contínua de garrics. Les brolles són de romaní i bruc d’hivern amb bufalaga, on solen ser ben presents també la gatosa, la foixarda, l’estepa blanca i l’estepa borrera, entre d’altres. Enmig de les brolles, garrigues i màquies, sol haver-hi fragments més o menys extensos de pradells amb llistó i càrritx. Damunt de superfícies rocoses, sol destacar la presència del te de roca i el crespinell gros. En algunes fondalades i peus de cingle ombrívols solen trobar-se fragments d’alzinar o de roureda de roure de fulla petita. Amb les alzines
III Monografies del Foix · Diputació de Barcelona · 2013 102
i roures, solen ser-hi presents el boix, el marfull, l’arç blanc, el galzeran i el marxívol. A les riberes del pantà de Foix, del Foix, de la riera de Marmellar i a altres torrents del Parc, hi ha una vegetació de ribera formada per diverses espècies d’arbres de fulla caduca, com el freixe de fulla petita, el pollancre, l’àlber, el lledoner i l’om. La canya sol constituir masses denses, i allà on hi ha sòls argilosos i xops dominen el canyís, la boga i altres herbes altes com els joncs. El tamariu és molt esporàdic. Aigües avall del pantà, hi ha poblacions notables de murta. Al Parc del Foix s’han identificat un total de 670 tàxons de plantes vasculars (Panareda et al., 2009).
Metodologia El punt inicial de la recerca fou la consulta del Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya (2012), l’Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans-ORCA (Bolòs et al., 1993) i altres fonts bibliogràfiques (Bolòs et al., 1950; Sáez, 1997). Es tracta de documents que registren les citacions sobre la base del quadrat UTM de 10×10 km. A partir de les dades obtingudes, s’elaborà una llista inicial de possibles tàxons per localitzar al Parc del Foix.
Posteriorment, es va fer una recerca de camp en diferents indrets del Parc del Foix i dels seus entorns, prospectant gairebé des de tots els camins i pistes forestals, els senders i corriols d’aquest espai natural. El treball de camp s’ha dut a terme des del gener de 2009 i fins a l’abril de 2012. Cal indicar que el territori dels quadrats que no tenen àrea de Parc no ha estat explorat intensament, mentre que sí que ho ha estat el dels que inclouen espai protegit. Les observacions obtingudes han estat completades amb dades d’altres naturalistes i biòlegs de la Guarderia del Parc del Foix. Els resultats obtinguts han estat entrats en una base de dades, fet que ha permès ordenarlos, tractar-los i interpretar-los. En la taula 1 s’inclouen les dades bibliogràfiques (O, S i B) i les aportacions d’aquest estudi (E) dels 4 quadrats 10×10 km que tenen territori al Parc del Foix. Les citacions de les dues bases de dades i del treball de Sáez fan referència al conjunt del quadrat corresponent, i les d’aquest treball només a la part del rectangle que emmarca el límit del Parc del Foix. Hi ha 8 citacions noves de tàxons en quadrats 10×10 km, de les quals cal destacar les referents a Equisetum telmateia, E. arvense i Pteridium aquillinum, que són les primeres citacions no solament del Parc del Foix, sinó de tot l’àmbit territorial dels 4 quadrats.
Taula 1. Citacions de les diferents espècies de pteridòfits en els 4 quadrats 10×10 km que afecten el Parc del Foix. Dels 100 quadrats 1×1 km possibles, n’hi ha 24 (21) en CF86, 36 (23) en CF87, 4 (1) en CF96 i 6 (5) en CF97. S’han comptabilitzat els quadrats presents en el rectangle que emmarca el Parc del Foix; entre parèntesis, s’indiquen els que contenen algun sector de Parc Tàxon
CF86
Equisetum telmateia Equisetum arvense Equisetum ramosissimum subsp. ramosissimum
CF96
CF97
E E BSE
Pteridium aquilinum Adiantum capillus-veneris
CF87
BSE
BS
E BSE
OBSE
BS
BS
E
OBSE
BSE
OBSE
BE
BE
BSE
BSE
Asplenium adiantum-nigrum subsp. onopteris
E
OBE
BSE
E
Ceterach officinarum
E
OBSE
BSE
OBSE
Polypodium vulgare subsp. serrulatum
E
OBSE
BSE
OBSE
Asplenium trichomanes subsp. quadrivalens Asplenium ruta-muraria
Font: O: Orca: Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. B: Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya. S: «Atlas pteridològic de Catalunya i Andorra» (Sáez, 1997). E: Aquest estudi.
III Monografies del Foix · Diputació de Barcelona · 2013 103
A partir de les dades de camp, s’ha elaborat un mapa per espècie per quadrats 1×1 km. El mapa obtingut no informa sobre l’abundància de les poblacions de cada tàxon, sinó només de la seva presència o absència en un quadrat determinat. Cada punt correspon a un o diversos exemplars, observats per un o diversos prospectors en qualsevol època i any. Un quadrat en blanc en el mapa no implica necessàriament que un tàxon determinat sigui absent, sinó que no s’ha constatat la seva presència. En la figura 2 s’indica el nombre de tàxons de pteridòfits en cada quadrat 1×1 km damunt un mapa. Per determinar el grau de presència (estatus) dels diversos tàxons al Parc, s’ha pres com a referència la quadrícula UTM 1×1 i s’han considerat els 50 quadrats del Parc del Foix. Per a cada tàxon, es va calcular el percentatge de presència corresponent, tal com es dugué a terme en anteriors treballs sobre els rèptils (Albornà et al., 2004), els amfibis (Albornà et al., 2009) i les orquídies (Torres et al., 2009), i extret de l’Atlas dels amfibis i rèptils de Catalunya i An-
dorra (Llorente et al., 1995). S’estableixen 5 categories en relació amb el nombre de quadrats on és present, respecte al total de quadrats prospectats: rar (0-10%); escàs (10-25%); freqüent (25-50%); abundant (50-75%) i molt abundant (75-100%). Finalment, s’ha valorat el nombre de tàxons diferents presents en cada quadrat UTM d’1×1 km, amb l’objectiu d’observar si es detectava algun patró de zones més riques quant a la diversitat de falgueres i cues de cavall. Amb aquesta informació, una vegada analitzada, s’ha redactat el text corresponent per a cada tàxon, en el qual consta la distribució general a escala europea segons Castroviejo et al. (1986), les grans unitats de vegetació on es localitza a Catalunya (Bolòs i Vigo, 1984; Sáez, 1997), i finalment a la zona d’estudi, el Parc del Foix, amb les dades pròpies obtingudes durant la recerca, i se n’ha analitzat la distribució, l’estatus i els principals factors de risc que afecten la conservació de cada tàxon al Parc. Referent a la taxonomia, s’ha utilitzat l’emprada per Bolòs et al. (2005).
Resultats Equisetum telmateia Ehrh.
Figura 2. Mapa amb el nombre de tàxons de pteridòfits localitzats en cada quadrat UTM 1×1 km; el límit de l’àrea protegida del Parc del Foix és representat per una línia discontínua verda.
La cua de cavall grossa és una planta amb propietats medicinals reconegudes. Es localitza en llocs ombrejats de talussos, voreres de rierols, preferentment en sòls argilosos-calcaris d’elevada humitat relativa. És un tàxon holàrtic que es distribueix per l’Europa meridional i central, el nord d’Àfrica, la Macaronèsia, el sud-oest d’Àsia i l’Amèrica del Nord. Es fa en bona part de la península Ibèrica i les Balears, en especial als territoris més humits (Castroviejo et al., 1986). A Catalunya es troba als boscos de ribera damunt de sòls molt humits, marges de sèquies. És indiferent al tipus de substrat. Es distribueix des de les contrades marítimes fins al Ripollès i el Pallars Jussà o la Conca de Barberà i al Matarranya, des del nivell del mar fins als 1.480 metres d’altitud (Bolòs et al., 1984; Sáez, 1997). Al Parc del Foix només ha estat localitzat a la font de Mata-rectors, en un sol quadrat d’1×1 km, fet que representa un 2,0% de la superfície estudiada; el seu estatus al Parc és de rar. En tractarse d’una cua de cavall tan localitzada, presenta greus problemes de conservació, ja que qualsevol impacte la podria fer desaparèixer (fig. 3).
III Monografies del Foix · Diputació de Barcelona · 2013 104
Figura 3. Mapes corològics dels pteridòfits del Parc del Foix sobre la base dels quadrats d’1×1 km de costat de la xarxa UTM de l’àrea rectangular que emmarca el Parc del Foix: gèneres Equisetum i Pteridium. Els punts indiquen els quadrats on els autors han localitzat l’espècie corresponent durant les prospeccions de camp.
III Monografies del Foix · Diputació de Barcelona · 2013 105
Equisetum arvense L. La cua de cavall petita també és una planta amb propietats medicinals que es localitza generalment en sòls humits i sorrencs, al costat de cursos d’aigua i camps de conreu, i més rarament en llocs embassats. És una planta lateeurosiberiana que es distribueix per les zones temperades i fredes de l’hemisferi nord, inclosa tota la península Ibèrica, on no supera els 1.800 m d’altitud (Castroviejo et al., 1986). A Catalunya és un equiset típic de boscos caducifolis, comunitats de ribera, jonqueres, herbassars humits i horts de regadiu. És indiferent al substrat. S’estén des de les contrades mediterrànies plujoses fins a l’estatge montà i entre els 0 metres i els 2.000 metres (Bolòs et al., 1984; Sáez, 1997). Del Parc del Foix només es té constància de la seva presència en una zona ombrívola i sorrenca de la riera de Marmellar. S’ha localitzat en 1 quadrat d’1×1 km, fet que representa un 2,0% de la superfície estudiada; el seu estatus al Parc és de rar. A nivell de conservació, les seves problemàtiques principals tenen relació amb les riuades i les modificacions del llit fluvial (fig. 3).
Equisetum ramosissimun subsp. ramosissimun Desf. La trencanua o cua de cavall ramosa és un equiset típic de terrenys humits, preferentment sorrencs, de les vores de cursos d’aigua, talussos i graveres. És un equiset indiferent al substrat que suporta bé períodes de sequedat i temperatures relativament elevades. És una planta subcosmopolita que es distribueix per les zones tropicals i temperades d’ambdós hemisferis. Es troba gairebé arreu de la península Ibèrica, on no supera els 1.500 metres d’altitud (Castroviejo et al., 1986). A Catalunya és una planta típica de les comunitats de ribera, codolars, herbassars, jonqueres i marges de sòl humit de la xarxa viària. No s’observa cap preferència pel tipus de substrat. Es localitza des del nivell del mar fins als 1.600 metres. És força comuna a la major part del territori, des de la terra baixa fins a l’estatge montà, a excepció dels Pirineus axials centrals, on és força rara (Bolòs et al., 1984; Sáez, 1997). Al Parc del Foix és la cua de cavall més abundant i es distribueix principalment a les vores del
Foix i la riera de Marmellar, on és fàcil d’observar als guals i fins i tot en estructures de formigó d’aquestes zones. Ha estat localitzada en 15 quadrats d’1×1 km del Parc, fet que representa un 30,0% de l’àrea d’estudi. Es considera amb un estatus de freqüent. No presenta problemes de conservació importants, encara que es pot trobar afectada per les riuades i per alguns treballs de desbrossament als guals (fig. 3).
Pteridium aquilinum (L.) Kuhn La falguera aquilina és un tàxon subcosmopolita, que preferentment es distribueix pels terrenys silicis i llocs argilosos més o menys humits, però també a les clotades i pendissos d’algunes muntanyes calcàries, sobre sols descalcificats i profunds. És una falguera freqüent al nord de la península Ibèrica i de la resta de zones muntanyoses (Castroviejo et al., 1986). A Catalunya és una de les falgueres més comunes de les landes, bardisses i boscos esclarissats, en indrets amb sòl humit i profund, damunt de sòls silicis o descalcificats. Creix des del litoral fins a l’estatge subalpí, llevat de les contrades mediterrànies poc plujoses. No supera els 1.920 metres d’altitud (Bolòs et al., 1984; Sáez, 1997). Al Parc del Foix s’ha localitzat només a la zona del fondo de la Bovera en un alzinar humit i ombrívol, just entre dos grans roures. Aquest tàxon només és present en 1 quadrat d’1×1 km, fet que representa un 2,0% de la superfície estudiada; l’estatus és de rar. Com que es tracta d’una falguera tan localitzada i té uns requeriments ecològics tan específics, presenta greus problemes de conservació al Parc, ja que qualsevol incidència negativa la podria fer desaparèixer d’aquest territori (fig. 3).
Adiantum capillus-veneris L. La falzia és una falguera generalment present a les escorrenties i degotalls sobre roca calcària, on arrela. Té una distribució àmplia a les zones tropicals, subtropicals i temperades, inclosa tota la península Ibèrica (Castroviejo et al., 1986). En medicina popular és utilitzada per preparar tisanes i xarops per les seves propietats expectorants, i per evitar l’alopècia i resti tuir la negror perduda dels cabells (Llimona et al., 1985; Castroviejo et al., 1986).
III Monografies del Foix · Diputació de Barcelona · 2013 106
A Catalunya és una falguera típica de coves, degotalls, pous o roques humitejades per aigua carregada de carbonat càlcic. Creix a la regió mediterrània i a la part inferior de la muntanya submediterrània, on arriba a cotes de fins a 1.400 metres (Bolòs et al., 1984; Sáez, 1997). Al Parc del Foix només s’ha localitzat en 15 quadrats d’1×1 km, principalment al sector de Santa Margarida i els Monjos, fet que representa un 30,0% de la superfície del Parc. S’ha localitzat, entre altres llocs, al costat del torrent de Mata-rectors o de la riera de Marmellar, a les penyes del fondo de la Bovera o del Llampeig i a la font de Sant Llorenç, sempre en grups de pocs exemplars i mai de forma isolada. Aquestes dades indiquen que el seu estatus al Parc del Foix és de freqüent. Tant la sequera com la desaparició del degotall poden provocar la seva desaparició, tal com ha succeït a la font del Llop (fig. 4).
Asplenium trichomanes L. subsp. quadrivalens D.E. Meyer La falzia roja és una falguera típica de les escletxes de zones rocoses i dels murs de pedra ombrejats, fins i tot al sotabosc, sense cap predilecció pel tipus de sòl. És una falguera subcosmopolita que es distribueix per tota la península Ibèrica entre els 0 metres i els 2.000 metres (Castroviejo et al., 1986). A Catalunya es troba a les fissures de roques i parets més o menys ombrejades, especialment a l’estatge montà i a la regió mediterrània; és molt rara a les contrades més àrides del país o a l’alta muntanya, on no supera els 1.750 metres d’altitud. És indiferent al tipus de substrat (Bolòs et al., 1984; Sáez, 1997). Al Parc del Foix és una falguera observada en 14 quadrats UTM d’1×1 km, fet que representa un 28,0% de la superfície prospectada; té un estatus d’escàs. Es localitza als marges de pedra i entre roques generalment humides, com ara la pineda de Sant Semison, el barranc d’Horta, els fondos de la Garsosa o del Tort i el torrent del Llop. Sempre forma petits grupets i mai no es troba de forma isolada; alguna vegada comparteix hàbitat amb la dauradella o el polipodi. S’ha observat que les principals problemàtiques que afecten la seva protecció són determinats treballs forestals i les tasques de recuperació i arranjament de les construccions
de pedra seca, com ha succeït al barranc de Sant Llorenç (fig. 4).
Asplenium ruta-muraria L. La falzia blanca és una falguera que es localitza als forats i escletxes dels rocams i murs de pedra, generalment fidel als substrats calcaris. És una planta de distribució holàrtica, típica de les regions temperades de l’hemisferi nord. A la península Ibèrica es distribueix en general cap a la meitat nord i les muntanyes de la meitat sud, on no sobrepassa els 2.600 metres d’altitud. Se li atribueixen propietats medicinals (Llimona et al., 1985; Castroviejo et al., 1986). A Catalunya també es localitza a les roques i els murs principalment de tipus calcari, en especial a l’estatge montà i a la regió mediterrània, i molt rarament a les zones més àrides o poc plujoses, on no sobrepassa els 2.480 metres d’altitud (Bolòs et al., 1984; Sáez, 1997). Al Parc del Foix només s’ha localitzat al rocam calcari dels fondos, com ara els de la cova de la Lluna, del Teixidor de Cova Pineda o la zona de la Xoriguera. Generalment, es desenvolupa en petits grups formats per entre 3 i 5 exemplars. A la zona d’estudi és present en 7 quadrats d’1×1 km, fet que representa el 14,0% de la superfície del Parc, i el seu estatus és d’escàs. L’única problemàtica que cal considerar és deguda al nombre reduït d’exemplars (fig. 4).
Asplenium adianthum-nigrum subsp. onopteris L. La falzia negra és una falguera típica de zones ombrívoles i humides dels alzinars mediterranis, gairebé sempre en enclavaments rocosos i murs de pedra, en substrats preferentment àcids o descalcificats. És una planta latemediterrània que es distribueix per tota la regió mediterrània, l’oest i el centre d’Europa i part de la Macaronèsia. A la península Ibèrica és força estesa i no sobrepassa els 2.000 metres d’altitud (Castroviejo et al., 1986). A Catalunya es fa als talussos i replans de roques ombrívoles, generalment als alzinars de les comarques litorals, i penetra fins a l’interior cap a la Garrotxa o el Bages. És indiferent al substrat i es distribueix entre el nivell del mar i els 1.400 metres (Bolòs et al., 1984; Sáez, 1997).
III Monografies del Foix · Diputació de Barcelona · 2013 107
Figura 4. Mapes corològics dels pteridòfits del Parc del Foix sobre la base dels quadrats d’1×1 km de costat de la xarxa UTM de l’àrea rectangular que emmarca el Parc del Foix: gèneres Adiantum, Asplenium, Ceterach i Polypodium. Els punts indiquen els quadrats on els autors han localitzat l’espècie corresponent durant les prospeccions de camp.
III Monografies del Foix · Diputació de Barcelona · 2013 108
Al Parc del Foix només s’ha localitzat en 11 quadrats d’1×1 km en zones d’alzinar ombrívol, principalment al sector de Castellet i la Gornal, fet que representa un 22,0% de la superfície del Parc. S’ha observat, entre altres llocs, al barranc de Sant Llorenç o d’Horta, al fondo del Teixidor i a la pedrera vella d’Uniland, sempre en grups de pocs exemplars i mai de forma isolada. Aquestes dades indiquen que el seu estatus és de falguera escassa al Parc del Foix. S’ha observat, com succeeix amb altres falgueres, que l’heura dificulta el seu arrelament (fig. 4).
Ceterach officinarum DC. in Lam. et DC. La dauradella és una falguera típica de rocam i de murs de pedra, preferentment damunt substrat calcari. Suporta bé els indrets assolellats i secs; és més aviat termòfila. És una espècie holàrtica, i la seva distribució abasta tot l’oest i centre d’Europa, la regió mediterrània i l’Àsia temperada. Es fa a gairebé tot el territori peninsular, on no supera la cota dels 2.700 metres d’altitud (Castroviejo et al., 1986). La dauradella es considera una planta astringent i es pren també per combatre la tos i com a diürètica (Llimona et al.,1985). A Catalunya és una espècie típica de les escletxes de murs i rocams, generalment calcaris, de zones ombrejades de la regió mediterrània i de la muntanya mitjana, on pot assolir els 1.350 metres d’altitud. És rara a les contrades poc plujoses, sobretot a les de clima continental (Bolòs et al., 1984; Sáez, 1997). Al Parc del Foix és la falguera més comuna, i es localitza una mica pertot arreu, però sempre associada a zones de rocam o murs de pedra seca, com, per exemple, el barranc d’Horta, el fondo de la Garsosa i el de Cova Pineda, el turó de la Pòpia o en indrets adients de les pinedes de Llac Foix o de Sant Semison. És present en un total de 29 quadrats d’1×1 km, fet que representa un 58,0% de la superfície prospectada; el seu estatus és d’abundant. En determinats indrets s’ha vist associada a la falzia roja o al polipodi. Les principals problemàtiques que afecten la seva protecció són les mateixes que les de la falzia roja, com ara determinats treballs forestals o les tasques de recuperació i arranjament de les construccions de pedra seca, com ha succeït al barranc de Sant Llorenç (fig. 4).
Polypodium vulgare subsp. serrulatum L. El polipodi o herba pigotera és un tàxon indiferent al tipus de substrat i típic de les zones ombrívoles que arrela a les esquerdes de les roques i als espais de les roques dels murs de pedra, o sobre soques d’arbres, a vegades amb una capa de molses. És una falguera latemediterrània i termòfila, típica de la regió mediterrània i l’oest d’Europa fins a Irlanda. A la península Ibèrica és força freqüent. Té propietats laxants reconegudes (Llimona et al., 1985; Castroviejo et al., 1986). A Catalunya és una falguera abundant a les fissures i replans de roques ombrejades, primordialment de tipus calcari de les regions plujoses, sovint acompanyada de molses. De les comarques marítimes penetra cap a l’inte rior fins a la Garrotxa o el Bages i arriba a cotes no superiors als 1.130 metres (Bolòs et al., 1984; Sáez, 1997). Al Parc del Foix és una falguera ben representada i és present en 22 quadrats UTM d’1×1 km, fet que significa un 44,0% de la superfície prospectada; l’estatus és de freqüent. Es localitza a les pinedes, alzinars o roquissars, com ara el camí de la presa a Cal Bladet, el barranc d’Horta i els fondos de Sant Andreu, de la Bovera o de Sant Joan. Sempre forma petits grupets i mai no es troba de forma isolada; alguna vegada comparteix hàbitat amb la falzia negra. No s’ha identificat cap problemàtica especial que afecti la seva conservació (fig. 4).
Conclusions Com a resultat del treball de recerca efectuat, podem concloure que a l’espai natural del Parc del Foix i al seu entorn més immediat s’han identificat fins al moment 10 pteridòfits diferents. Malgrat la realització de diverses prospeccions ens és difícil elaborar uns patrons territorial i d’abundància. Caldrà completar el treball de camp. En espera de poder disposar de més observacions, sembla que de moment hi ha més presència d’espècies a les zones més accessibles, la qual cosa és conseqüència d’un biaix de la prospecció cap a aquestes àrees en relació amb zones més inaccessibles o simplement menys visitades. Aquest fet es constata fàcilment davant l’absència de cita cions en els quadrats que voregen l’àrea del Parc; la raó és que no han estat prospectades
III Monografies del Foix · Diputació de Barcelona · 2013 109
o ho han estat molt poc. Els autors també som conscients que els quadrats on s’han localitzat més tàxons corresponen als indrets més visitats. Cal tenir present que els requeriments ecològics més favorables per a diverses falgueres són indrets arrecerats, ombrejats i frescals, que evitin la radiació solar directa, amb un sòl humit i, si és possible, ric en matèria orgànica, condicions que no són del tot habituals al Parc del Foix. Malgrat això, algunes falgueres s’han adaptat a requeriments ecològics menys exigents, i al Parc hi podem trobar un petit nombre de falgueres acomodades als hàbitats rupícoles, on troben condicions idònies per a la seva supervivència, tot i que en la majoria de casos són de dimensions reduïdes. En aquests hàbitats, hi és freqüent la dauradella, la falguera que ha estat observada en més quadrats en l’àrea d’estudi. Feta aquesta constatació, sí que es pot afirmar que hi ha àrees del Parc del Foix on els pteridòfits són més freqüents, com el fondo de la Bovera i del Teixidor o els barrancs de Sant Llorenç i d’Horta. A partir de les observacions de camp, s’han pogut detectar els ambients preferits pels diferents pteridòfits. En la taula 2 s’ofereix una primera aproximació dels ambients per als pteri-
dòfits al Parc del Foix. Una lectura vertical mostra la riquesa de pteridòfits per ambients, i una lectura horitzontal, la diversitat d’ambients on poden viure. S’observa, per exemple, que els roquissars i els indrets humits presenten el major nombre de tàxons de pteridòfits, seguits pels alzinars i les construccions de pedra seca. En canvi, els fenassars, les joncedes, les brolles i les garrigues són més aviat pobres en pteridòfits. Així, doncs, cal completar les exploracions per tal de disposar d’una informació més detallada i completa, tant de la distribució, com de l’ecologia i abundància de tots els pteridòfits. En especial, cal cercar en ambients poc representats al Parc, com els alzinars i els punts d’aigua més enllà del Foix. També cal fer una atenció especial als pteridòfits que només han estat localitzats en un indret o només en uns quants, per tal de valorar la importància de la seva presència i garantir-ne la supervivència. Caldrà completar l’estudi dels pteridòfits més enllà de l’espai estricte del Parc del Foix, i també més enllà del rectangle considerat. Cal ampliar l’àrea d’estudi cap al conjunt del Garraf i en un sector més ampli de la plana del Penedès.
Taula 2. Presència de cada tàxon a les grans unitats de vegetació considerades: X: Presència confirmada. –: Presència dubtosa o no confirmada. P: Pinedes de pi blanc. A: Alzinars. B: Brolles i garrigues. F: Fenassars i joncedes. M: Marges de riu i fonts. R: Roquissars. P: Construccions de pedra seca Tàxon
P
A
B
F
M
R
P
Equisetum telmateia
-
-
-
-
X
-
-
Equisetum arvense
-
-
-
-
X
-
-
Equisetum ramosissimum subsp. ramosissimum
-
-
-
-
X
-
-
Pteridium aquilinum
-
X
-
-
-
-
-
Adiantum capillus-veneris
-
-
-
-
X
X
-
Asplenium trichomanes subsp. quadrivalens
-
X
-
-
X
X
-
Asplenium ruta-muraria
-
-
-
-
-
X
-
Asplenium adiantum-nigrum subsp. onopteris
-
X
-
-
-
-
X
Ceterach officinarum
-
-
-
-
-
X
X
Polypodium vulgare subsp. serrulatum
X
X
-
-
-
X
X
III Monografies del Foix · Diputació de Barcelona · 2013 110
Agraïments Als naturalistes, biòlegs, geògrafs, guardes i agents rurals que ens han acompanyat en alguna ocasió i/o ens han comunicat les seves observacions: Jordi Cruells, Frederic Casas, Marc Majem, Manel Serrano, Rafael Jiménez, Xavier Parra, Gemma Casulleras i José Carlos de la Fuente.
Referències bibliogràfiques Albornà, Pere Xavier; Torres, Pedro (2004): La comunitat de rèptils del Parc del Foix i entorns (juny 2004). Barcelona: Universitat de Barcelona. Memòria inèdita. Albornà, Pere Xavier; Torres, Pedro; Llorente, Gustavo A. (2009): «Els amfibis del Parc del Foix i entorns». A: II Monografies del Foix. Barcelona: Diputació de Barcelona; p. 191-203. Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya (2012) [en línia]: Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. [consulta: abril, 2012]. Bolòs, Antoni; Bolòs, Oriol de (1950): Vegetación de las comarcas barcelonesas. Barcelona: Instituto Español de Estudios Mediterrá neos. 581 pàgines. Bolòs, Oriol de; Font, Xavier; Pons, Xavier; Romo, Àngel M.; Vigo, Josep (1993): Atlas coro-
lògic de la flora vascular dels Països Catalans. III vol. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. 522 pàgines. Bolòs, Oriol de; Vigo, Josep (1984): Flora dels Països Catalans. Vol. 1. Barcelona: Editorial Barcino. 736 pàgines. Bolòs, Oriol de; Vigo, Josep; Masalles, Ramon M.; Ninot, Josep M. (2005): Flora manual dels Països Catalans. Barcelona: Editorial Pòrtic. 3a ed. 1.310 pàgines. Castroviejo, Santiago et al. (ed.) (1986): Flora Ibèrica. Vol. I. Madrid: CSIC. 575 pàgines. Llimona, Xavier et al. (1985): Història Natural dels Països Catalans. Vol. 4. Plantes Inferiors. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 558 pàgines. Llorente, Gustavo A.; Montori, A.; Santos, X.; Carretero, M.A. (1995): Atlas dels amfibis i rèptils de Catalunya i Andorra. Barcelona: Brau edicions. 191 pàgines. Panareda , Josep M.; B occio, Maravillas (2009): «Característiques biogeogràfiques de la flora vascular del Parc del Foix». II Monografies del Foix. Barcelona: Diputació de Barcelona; p. 145-152. Sáez, Llorenç (1997): «Atlas Pteridològic de Catalunya i Andorra». Acta Bot. Barc., núm. 44; p. 39-167. Torres, Pedro; Albornà, Pere Xavier; Panareda, Josep M. (2009): «Les orquídies del Parc del Foix i entorns». II Monografies del Foix. Barcelona: Diputació de Barcelona; p. 153-164.
