La terra lliure Toni Cucarella

Supervisió i correcció lingüística: Roser-Agnès Navarro i Llopis

La terra lliure de Toni Cucarella està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

1

Cada llengua que es perd és una visió de l'home i del món que desapareix. Octavio Paz. Poeta mexicà El meu avi tenia molt de sentit de l’humor. Deia que havia nascut kurd, en una terra lliure. Hiner Saleem. El fusell del meu pare Jo vinc d’un silenci/ que no és resignat,/ d’on comença l’horta/ i acaba el secà,/ d’esforç i blasfèmia/ perquè tot va mal:/ qui perd els orígens perd identitat. Raimon. Jo vinc d’un silenci.

2

«…La unidad nacional [...] la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española». Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la gracia de Dios

3

1

Havien passat uns quants dies d'ençà de la mort de l'avi Macià. Però en traspassar el llindar, casa endins, no podia evitar haver de fer una ullada a la porta tancada de l'habitació a mà, com si encara ell habitara aquella trinxera on havia resistit a tota ultrança per no perdre l'última de les seues batalles. Encara revolava la seua veu entre les almotlades, suspeses les paraules que ell solia usar dels fils de les teranyines... Vaig aplegar a casa de tornada de l'institut i vaig abandonar la cartera amb els llibres damunt d'una cadira, tot i ser conscient que en veure-la reballada arreu manera, ma mare Elvira m'amollaria un merescut escardussó. Però en comptes de marmolar-me, em va anunciar que Toni, el carter, havia deixat una carta per a mi. Una carta de Teresa. L'àvia Irene i ma mare Elvira m'observaren amb un somriure de complicitat. Aneu a saber què devien imaginar-se, quina íntima relació s'afiguraven elles que ocultava aquell sobre. No em vaig atrevir a obrir la carta davant seu. Així que, a desgrat de la seua curiositat, me'n vaig pujar corrents a l'andana.

4

Vaig seure en un vell caixó de taronges girat del revés. Durant una estona vaig estar mirant-me aquell sobre blanc amb la reconeguda cal·ligrafia, redona i equilibrada, de Teresa. Hi havia un espill vell a l'andana, tot ratat, en el qual, tanmateix, podia observar perfectament la cara de balòstia que se m'havia quedat amb la carta de Teresa a la mà. I tot d'una vaig pensar en balòsties i en badocs, que són, en realitat, les flors del magraner. Allí les tenia, ben representades davant meu, tot un muntó de cridaneres campanetes roges penjant d'un magraner imaginari. I la llumenada d'aquell advertiment, reiterat en temps de magranes, que pronostica que si et vols morir, menja magranes i ves-te'n a dormir. Amb la carta a la mà, doncs, m'havia quedat abalostiat, embadocat, enfavat... I tot era per por, ho he de reconèixer. Por de les paraules de Teresa, del seu record coent com una fiçonada de vespa, por de sentir més insuportable el buit de la seua absència després que haguera llegit la carta; però, sobretot, por de constatar a través de les seues pròpies paraules la inexistència d'un sentiment compartit, la impossibilitat d'una mínima esperança. Prompte seria desembre, i a pesar que encara ens trobàvem en el ple de la primavera d'hivern, l'hivern com cal ja s'anunciava amb esguits de fred i dies d'oratge tèrbol. Amb tot, des d'aquella andana atibacada d'andròmines i ferramentes rovellades, d'estores d'espart, de caixons i basquets, de cordes de cànem i sacs d'arpillera, el meu pensament va recular uns quants mesos arrere, a les setmanes prèvies a l'estiu, quan encara no m'havia adonat que estava enamorat de Teresa i passava cada matí per sa casa per fer junts el trajecte cap a l'institut; quan l'avi Macià encara era ben viu i mon pare Mateu i ma mare Elvira treballaven en aquell París llunyà fins llevar-se la llúpia, de sol a sol que diríem: ell, a la fàbrica Citröen; ella, netejant escales i oficines. Mentre hi pensava, mentre prenia força l'evocació, hi havia 5

silenci al carrer. Un silenci pacífic i monòton, habitual. Tanmateix, tot d'una, de la mà del record d'aquells dies ja passats però encara recents, començaren a penetrar andana endins les múltiples veus de la xicalla enjogassada, cada vegada més nítides, cada vegada més potents; colles per ací i per allà, tot al llarg del carrer, que movien gran sarau i rebombori: jocs, cançons i un variat vocabulari. Jugaven xiquetes i xiquets a botar la corda, i cantaven: –La lluna, la pruna, vestida de dol. Son pare li pega, sa mare no vol... Les coses tan bones que cria el Senyor, per dalt les teulades raïm de pastor... Tocant a la casa, en la frontera de la qual, dins d'una fornícula amb vidre, guardaven durant tot l'any la imatge del sant del barri, enfront del carrer Nou que feia pujada, sobre la mota del clavegueram que era "mare" de tots els jocs, des d'allí mateix, davant la presència impassible del sant d'alabastre, s'escampaven els crits esbalaïts dels qui jugaven a capitulet: –Capitulet... capitulet a Ximo que s'amaga darrere el bidó de llanda! Capitulet a Gori que s'amaga en la persiana de ca Malieta! Capitulet a... No tothom del veïnat posseïa la paciència necessària per suportar la cridòria dels xiquets al carrer, i sempre hi havia qui, desbatejat per tanta escama, eixia a aücar-los a crits, encaminant-los de mal to cap a unes altres andoles, lluny del portal de sa casa, cap a la serra, cap a les hortes, més enllà fins i tot de la quinta forca... Llocs de grans perills per a les criatures que hi bambaven a la dula, llocs per on rondava el temut Saginer, que es bevia la sang dels xiquets; i l'home del sac, que els segrestava i en acabant els reballava al riu, dins d'un sac, perquè s'hi ofegaren; i el mutoroni lleig i el terrible Dimoni Emplomat i l'artera bruixa Poruixa... Així i tot, no

6

dubtaven a aüixar-los amb poalades d'aigua si calia, sovint bruta, perquè escamparen el poll de davant de casa seua. –Uixe! Uixe! Aneu a donar cilici en una altra banda! Aneu-vos-en a jugar allà on brama la tonyina, escamosos! Tabarres! Uixe! Uixe! No obstant això, només aconseguien que es bateren en retirada durant un breu moment. Al cap de poc, no havent-hi tiquis-miquis a la vista, tornaven a ocupar amb la seua alegre cridòria aquell tros de carrer d'on havien estat foragitats feia un tres i no res. Si començaven joc nou, discundien perquè l'atzar triara qui havia de pagar: –Dalt del pont hi havia un sabater que feia les sabates de paper. Quin nú-me-ro-gas-ta vos-tè? El trenta! Plom: un, dos, tres, quatre... –Un potet roget, que isca fora l'an-ge-let! –No me s'hi val, no me s'hi val! Que se m'ha deslligat la sabata! –Colliiins!, ara que ja et tenia assampat... Trampós! Sompo! –Una, dos i tres: coqueta, rotllet i pastisset! –Conillets a amagar, que la llebre va a caçar, de nit i de dia resant l'Avemaria... Conillets, esteu amagadets? –Ha arribat un barco de cacau fallat i el pobre Manolo ha caigut soldat. Ha anat a la guerra i no l'han volgut perquè té una cara com un mig ermut... –Tu, Piula! –Si em tornes a dir Piula et trenque la cara, ninot! –Ja pots córrer, que de cals Piula véns... Les famílies no es coneixien pel cognom, sinó pel malnom. I si bé alguns se n'enorgullien, del renom de la nissaga, d'altres en renegaven i el rebutjaven de mala veta: 7

–Si jo Piula, tu Cagalló! –Cagalló tu, merda seca! –T'avente una bocinada que t'arranque les dents, cap de suro! –Vols que et descabe d'un calbot, cagandanes? –El calbot que t'arrearé jo et farà besar terra, barsagues! Milhòmens, tanmateix taperots: criatures amb pretensions adultes que es desafiaven com galls de garbera. El combat, fins que arribava a les mans, si hi arribava, s'encenia a còpia de vocabulari: brofegades, flastomies, renecs, feridores analogies i grosseres comparances. Un lèxic que pocs s'atrevirien a incloure en un diccionari formal. Era la llengua del carrer. Perquè fins llavors havia estat el carrer qui ensenyava a expressar-se, era al carrer on es barataven paraules velles per a idees novelles, era el carrer qui creava i entreteixia els lligams, era el carrer la pàtria, eren al carrer on prenien forma sòlida i concreta els trets específics de la nostra identitat... La identitat: ser conscient de pertànyer a un món singular, a un paisatge, a unes veus. Allò que realment ens arrela a un lloc és la llengua que el descriu. Els mots. La llengua única que dóna nom a la terra que trepitgem i que treballem, que dóna nom a les plantes, als arbres: la llengua que designa cada detall de la geografia que delimita el seu territori; la llengua que és viva al carrer, en les converses, en els jocs, en les cançons; la llengua que plany i que riu, que exalta l'amor i expressa el dolor amb unes paraules i no amb unes altres; la llengua que alberga un imaginari particular, mític i màgic, amb els seus propis follets i fades i ogres i gegants i saginers i bruixes i encantades i quarantamaules; la llengua que guarda i relata un passat i unes llegendes. Qui mata una llengua, mata un poble. 8

Jo no he nascut en aquesta ciutat. No puc dir que provinc de l'imponent penyal del Puig, que és d'on vénen els xiquets d'aquesta vall; les xiquetes vénen de Santa Anna, el cim amb forma de volcà extingit, per més que en la vida del món no haja escopit un sol gargall de lava, ni en cap moment de la seua història haja sorgit de la seua entranya una minsa fumerola. No he nascut en aquesta ciutat, potser ni per la redor d'aquesta vall. No sé on vaig nàixer. Potser on vaig veure la llum per primera vegada parlaven una llengua diferent d'aquesta amb la que m'expresse amb tota la consciència. Potser la dona que em va dur al món no m'entendria si jo li explicava com m'ha anat la vida sense ella. Però aquesta és la meua llengua. És la que jo reconec com a pròpia, la llengua de la meua gent, la llengua que descriu i anomena el meu paisatge des de temps immemorial: Creueta, Penya Roja, Vernissa, Corona d'Estrela, Muntanyeta dels Quatre Vents, Puig, Bolvents, Bixquert, Cova Negra, Estret de les Aigües, Serra Grossa... Em van donar en adopció quan tenia poc més dos anys, potser quan les monges de l'orfenat ja donaven per sentenciada la meua condició d'orfe a perpetuïtat. Però a ma mare Elvira i a mon pare Mateu tant els feia si era negrelló o blanc pigallat. Volien un fill. Necessitaven un fill. Ma mare Elvira i mon pare Mateu no havien pogut tenir-ne de propis, i no es resignaven a anar-se'n d'aquest món sense haver tingut l'oportunitat de deixar la seua herència a algú a qui ells consideraren talment carn de la seua carn. D'ells he rebut, però, un lligam més dens que la sang, més poderós que els gens: les paraules. De ma mare Elvira, de mon pare Mateu, i de l'avi Macià i de l'àvia Irene, les he rebudes. Paraules amb les que puc descriure tot allò que m'envolta, tot allò que estime i que em plau, i tot allò que no estime i que em desplau. Puc descriure la vida i la mort, l'amor i l'odi i l'aigua que plou: si cau mull-mull, si plovisqueja, si cau a cànters i a gana; 9

l'aigua que corre cavallera per les sèquies, la que es deté al remels d'un riu, la que brolla d'un ullal i la que és escorrim d'un bassi; i si em banya, si em mulla, si em xopa, si m'amera, si m'esguita; i si la sue o l'entresue o si la plore o només la gemegue... Mire l'entorn d'aquesta ciutat, que jo considere la meua ciutat tot i no haver-hi nascut, guaite pertot i sóc capaç de dir el nom de cada cim, siga alteró, tossal o serra, de cada cingle, de cada cova, de cada penya, dels rius i les sèquies que la fan fèrtil, de cada partida, siga del pla o del secà; em sé les fites de tot el seu terme. Jo forme part d'aquest paisatge, d'aquesta terra: tinc ací les meues arrels perquè conec totes les seues paraules. Si un dia haguera de marxar, com tants altres han hagut de fer, cap al dolorós exili de l'emigració, no tindria un altre anhel que regressar al meu tros. Però allà on haguera de viure contra la meua voluntat, als qui em preguntaren pels meus orígens jo els diria, ben orgullós: ¿Conegueu aquella ciutat on s'acaba l'horta i comença el secà? Doncs bé: jo vinc d'allà!

El nostre món es transformava a camallades ja en aquells dies que precediren la mort del dictador Francisco Franco. Ben prompte ens trobaríem torbats per un constant frenesí de canvis i transformacions. I no solament foren mudances socials i polítiques. Jo tenia catorze anys i estudiava el batxillerat a l'institut, i aquell estiu va ser l'últim estiu que vaig nadar al gorg de la Lluna i vaig esperar en va que se m'apareguera l'encantada que m'havia d'oferir el seu amor o el seu tresor; va ser l'últim estiu que ens vam adormir mentre observàvem la falaguera màgica que havia de florir la Nit de Sant Joan, dita del Ros, per a omplir-nos de riqueses; va ser l'últim estiu que vaig viure paret mitgera amb Teresa, de qui 10

acabava de saber que n'estava enamorat; va ser l'últim estiu, i l'última primavera d'estiu, de l'avi Macià. Era l'any 1975.

I, ara sí, per fi, comence a fer rememoració d'aquells mesos que precediren la mort del dictador, i la de l'avi Macià, qui solia dir que un dia la nostra terra seria lliure...

11

2

L’avi Macià solia dir que una dia la nostra terra seria lliure. Si era hivern i mirava les brases que s’extingien a la llar, les bufava fort i tot d’una hi creixien flames noves que revifaven el foc. Després, sentenciava: «Un dia o altre es morirà el porc… I jo estaré ací per a celebrar-ho». Hi ha qui diu que la felicitat és una actitud, però es veu que jo, en aquells dies, la tenia amprada. Per això solia acapollar-me sovint i calfar-me el cap en les dificultats de viure. Ni que foren dificultats primerenques. Potser era l'absència de mon pare Mateu i de ma mare Elvira, tots dos emigrants a París, feia cinc anys ja. Em rebolcava jo en un sentit tràgic de la vida, com de poeta romàntic i turmentat. Tal vegada era conseqüència, com em recriminava l'àvia Irene, de llegir tant de llibre. L'avi Macià i l'àvia Irene tenien caràcters oposats. O potser complementaris, qui sap. Ella era seriosa, discreta, pràctica; ell, alegre, 12

romancer i filòsof. El comboiaven sovint per fer versades quan hi havia cant d'albades, però només quan el tuacte es feia fora de Xàtiva. Perquè a Xàtiva normalment és el mateix cantador qui trau el vers: versa i canta tot alhora. En canvi, en altres poblacions valencianes, versador i cantant actuen per separat: el versador fa el vers i li'l diu al cantador. Així que si el cant d'albades era a Xàtiva, l'avi Macià s'havia de conformar amb sentir-les i prou, perquè la seua veu no tenia la força necessària que requereix l'albada. Si acudien pels pobles de la redor, llavors sí que podia posar en pràctica la seua capacitat per versar al vol. Amb tot, l'avi Macià solia lamentar-se que trobava a faltar la llibertat de la República, perquè en aquell temps podien anar a fer serenates qualsevol nit i a qualsevol hora sense que apareguera a la traïdora la guàrdia civil per a denunciar-los si eren més de tres fent rogle i comboi, i en les albades podien cantar les veritats a l'aire, i qui fóra que s'entenguera –qui siga lladre, que siga valent!–, si la versada no l'havia assenyalat prou clarament. Quan l'avi Macià deia aquestes coses en veu alta, l'àvia l'advertia: –Macià, vés enlerta on dius eixes coses que et posaràs en un destret. Però l'avi feia veure que s'ho prenia a xangla: –Eu, si em tanquen em donaran a menjar de bades! Vosaltres porteume una baralla, tabac que no me'n falte i jo com un gínjol en la presó. –Molt feliç vas ser quan hi estigueres després de la guerra... –li recordava llavors l'àvia. I era com xafar-li l'ull de poll. Per això l'avi feia tot seguit mut i callosa. Perquè realment no li plaïa gens recordar els quatre anys que va passar a la presó Model de València. Molts d'aquests secrets de família –la presó de l'avi per republicà, la humiliació de mon pare Mateu pels falangistes– els vaig conèixer amb detall passat el temps, després que va morir el dictador Francisco Franco i 13

es va poder parlar amb més llibertat de la República, de la guerra, de la postguerra i de tot en general. Mentrestant, havia de sospitar el significat dels seus silencis sobtats i interpretar els múltiples sobreentesos. –Te'n recordes dels polls, Macià? –li insistia l'àvia Irene– Te'n recordes de les tocates dels civileros fins que escopies sang? Te'n recordes de "la saca"? Te'n recordes, capçana? Fes memòria i tingues trellat! El semblant de l'avi Miquel s'enduria quan sentenciava entre dents: –Un dia o altre es morirà el porc... I la nostra terra serà lliure. I l'àvia sospirava, donant-se per la pell: –Simplet... El porc a què es referia l'avi era el Generalísimo Franco: «Francisco Franco, Caudillo de España por la gracia de Dios», segons la llegenda que es repetia en totes les monedes de curs legal. Doncs això: a l'avi Macià, li agradava improvisar versos per als cantadors d'albades, així com explicar històries i cantar cançons a soles, a voltes amb una cullera i un triador d'arròs. Sovint ens provocava un ensurt quan s'arrancava amb un bram mentre embogava una cadira al corral de casa: «Jo tinc una melonera! Jo tinc una meloneeeeera!». En aquells dies, els aparells de televisió ja deixaven de ser un article de luxe i en moltes llars ja ocupaven l'altar central de la sala d'estar o del menjador. No obstant aquesta creixent invasió, a l'estiu, quan el sol se n'havia anat a jóc amb les gallines i l'ambient sufocant del dia es temperava, encara envaíem el carrer: jugàvem al carrer, sopàvem al carrer, dormíem al carrer. Per aquell carrer nostre, carrer foraviat i antic, no hi passaven gaires cotxes. De fet gairebé ningú no en tenia, de cotxe. Era encara un petit país rural en transició que sobrevivia en un extrem de la ciutat; ciutat que més al centre era comercial i als afores industrial; però aquell barri nostre era 14

encara domini d'haques i muls, de matxos i rucs, de bicicletes i motocicletes, i un motocarro, el de Gustino Delícies, que hi carretejava llenya i materials de construcció, feia mudances i, si calia, també hi portava fem de vaca per als camps. El mateix fem que li va salvar la vida quan va agafar aquella monumental borratxera de cassalla que a punt va estar de ferli la pell. Va ser durant les festes del carrer, per mitjan setembre. Un acordeonista tocava cançons de ballar dalt d'un improvisat cadafal i Gustino Delícies no parava de moure gresca com un ninot farcit de borra, i vinga de borrutxar cassalla a foc seguit. Ballava a soles perquè ni els xiquets volien acompanyar-lo en el seu ball desficaciat. Quan estava serè era treballador com un ase, complidor en la faena a més no poder, però quan tocava festa i mamprenia l'ampolla de cassalla, Gustino Delícies es convertia en un home desbaratat. I aquell dia de setembre va empomar una colossal borratxera que el va arrossegar a les portes de la mort. Diuen que les borratxeres d'anís i de cassalla gelen el cos, per això Gustino Delícies tremolava en terra com si l'hagueren estès sobre una barra de gel o patira les convulsions d'una recialla de febres tercianes. Perquè no se li gelara el cos el van haver de colgar amb presses i correres en un muntó de fem de vaca de l'estable de Doro Ribelles; només el cap li sobreeixia, com un meló d'Alger, però menut, i de mata morta; cabolo redó, pelat: cap de genoll. Quan la calentor d'aquell fem de vaques va salvar la vida de Gustino Delícies, el dictador Francisco Franco encara no havia entrat en la llarga agonia que el duria a la mort. Tanmateix, encara va ser a temps de firmar les que serien les seues cinc últimes sentències de mort, executades el 27 de setembre. Mentrestant, la televisió continuava expandint-se, s'ensenyoria de les cases i silenciava els carrers.

15

A primeries d'estiu encara havíem compartit jocs al carrer. Havíem batut les seues cordes a l'aire i havíem cantat les cançons mentre elles botaven sota l'arc de cànem i entre la pols batuda: –Que entre, que entre Perol... Ja estic ací. Què vols de mi? Que agarres la cistella i que te'n vages d'ací. Les havíem perseguides per aüssar-los les faldilles, per pessigar-los les cuixes: per fer l'esqueta; enguiscades sense transcendència. Ens pensàvem que fèiem homenies i només eren monyicotades. I sense adonarnos-en, a pesar de tenir la mateixa edat, elles passejaven ara per l'ample passeig de l'Albereda amb el posat orgullós de dones fetes. Nosaltres les observàvem de lluny, com qui guaita despagat des de l'andana el seu tren que se'n va, que se'n fuig, i no s'explica com ha estat possible de fer-hi tard si no parava de mirar-se l'hora. No sabíem avenir-nos d'un canvi tan radical: amb quina seguretat caminaven, quasi amb arrogància, rialleres, desimboltes. Tot sovint passejaven fent colla només de xiques, però en ocasions s'hi afegien alguns xicons més grans que nosaltres que les revolaven com uns borinots. Des de la distància, Mílio mirava Teresa i es pessigava fort el braç perquè deia que el dolor li impedia plorar. I no volia plorar ni gemegar. No volia plorar ni gemegar com un xiquet mentre Teresa es deixava ballar l'aigua per xicots que li treien dos pams d'alçària a ell, xicots com una pica que podien afaitar-se cada dia si volien, que treballaven i guanyaven jornal, ni que fóra d'aprenents, però gràcies al qual podien convidar-les a una Coca-Cola a la terrassa del Moncho o del San Remo, les cafeteries més populars. Mílio mirava Teresa, que se li'n fugia com l'aigua entre els dits, com el magre en l'estiu. Si es trobaven de causalitat, anant i venint pel carrer del qual érem veïns, es saludaven i intercanviaven paraules, però ella 16

se li adreçava amb el to reblanit d'una germana adulta que amanyaga el germà xiquet. Elles, en cosa de setmanes, d'improvís, s'havien convertit en unes polles; mentre nosaltres maduràvem lentament en el nostre enjogassat estadi de taperots, encara portàvem les corfes de l'ou enganxades al cul, ben a la vista de tothom. Ens delataven els gestos, les expressions, els propòsits. Per a consolar-nos, per a enganyar-nos, estúpida fatxenderia de monyicots milhòmens, compràvem a mitges un parell de cigarrets Peninsulares a ca Balbina Pastor, que al mateix espai feia escola de cagons i alhora hi venia caramels normals i també corrucos, i regalíssia, panfígols, mistos de tro i cigarrets solts, part de dalt del carrer de la Font Alta. Ens en pujàvem a la cova de la Canària, a la falda del castell, i refugiats en aquell cau de pedres, de pols i de cagades de gos, ens fumàvem els cigarrets, col·lectivament. Compartíem, solidaris, el nostre desconcert i el nostre desconsol, i per gran homenia contàvem acudits verds i competíem a veure qui pixava més llarg. No érem vinya; encara érem tendre mallol. Elles, polles; nosaltres, pollets. Dins la cova, Mílio aspirava el fum del cigarret de mala veta, i l'exhalava amb més ràbia encara; per això li protestàvem que xamava massa fort, que ell tot sol d'un xuplit cremava mig cigarret. Però Mílio no ens escoltava. Ell tenia el cervell a punt de trencar el bull i no parava de pegar-li voltes al nano. I de sobte va afirmar, seré i convençut, amb el rostre embolcallat de fum, que si Teresa es posava a festejar amb algú altre ell es penjaria d'un garrofer.

17

3

Em vaig saber enamorat de Teresa poc abans que ella se n'anara. En els dos anys llargs que ella i la seua família van viure paret mitgera amb ma casa, mai no vaig parar atenció com era de bonica i templada. Durant dos anys va ser la meua veïna i prou. Res més que una veïna. Des del primer dia que va arribar a viure al nostre carrer, havíem fet junts el trajecte cap a l'institut. No la trobava mai a punt quan jo passava a per ella, sempre se li apegaven els llençols. Quan sa mare m'obria la porta, en l'acte l'acuitava, la cridava escales amunt que s'afanyara que jo ja hi era, que faríem tard... I quan baixava, mig ensonegada i fent olor de colònia fresca, m'adreçava una mirada de disculpa i em repetia les sentències amb què jo solia recriminar-li la tardança per por d'arribar tard a la primera classe: Qui matina fa farina... Qui va davant no li falten cordes... El dia que Teresa em va dir que se'n tornaven al seu poble, pocs dies abans que havien de començar les classes a l'institut, vaig sentir tot d'una, de sobte i per avançat, el buit de la seua absència, tot i que ella encara era al meu costat, explicant-me les raons d'aquella marxa inesperada. Quan ella se n'aniria, jo hauria de fer el camí tot sol, i ja no seria menester tocar el picaport de sa casa, ja no sentiria la veu de sa mare acuitant-la, ja no sentiria la seua olor de colònia fresca... No m'havia adonat del que Teresa em representava mentre compartíem aquella rutina diària, mentre la trobava agranant la portalada, mentre la veia al costat de sa mare quan venien de 18

comprar. Imaginar-me tot d'una sense la seua presència quotidiana va fer adonar-me de la necessitat que tenia d'ella. Que n'estava enamorat. Perquè, què és l'amor sinó necessitar la presència constant d'algú altre al costat? La família de Teresa era d'Andalusia, d'un poble a prop de Sevilla. Son pare treballava en la construcció. Sa mare, però, a penes eixia de casa. Quan hi arribaren, òbviament, no sabien dir ni ou en valencià i la meua missió de bon veí va ser ensenyar Teresa a parlar-lo. A l'escola estava tan prohibit que els mestres castigaven encara, fins i tot físicament, si sentien raonar en valencià: «¡En España sólo se habla español!». Però al carrer i a la faena no es parlava espanyol. Carrer i faena eren territoris valencians, i allí encara no havia arribat la imposició. Domingo, el pare de Teresa, encara no feia un mes que havia arribat que ja treia faves de l'olla. L'avi Macià l'ajudava. Trobàvem còmica la seua manera de parlar-lo, quan deia «una ratxola der sè», per una rajola del set, «hamo ampissà un terrà de tatxel», per hem empisat un terrat de tatxell. L'avi ens recriminava la burlesca. Apreciava l'esforç que feia Domingo per parlar com nosaltres. –Ja m'agradaria a mi filar-vos, resabuts, a París, rosegant el francès. No se'n burlarien ni res, els gavatxos, de vosaltres, tan doctes de cuina... Després, a banda, a mi em feia la raó ben feta: –Pensa en ton pare i en ta mare: quan aplegaren a París i no sabien dir ni «bonjour», que vol dir bon dia. T'agradaria sentir com es burlaven d'ells per com malparlaven el francès? El que no vulgues per als teus, no els ho faces als altres... I recorda-te'n: Qui es burla, el dimoni li furga: tantes burlades, tantes furgades... Habitualment es reunien al carrer, l'avi Macià i Domingo, en acabant de la faena. Treien les cadires i les refermaven contra la paret. Jo, de tant en tant, solia seure al costat d'ells, al brincal de la porta o al rastell de la vorera. 19

Plegaven un cigarret i xarraven. L'avi li donava lliçons de pronúncia, perquè no apitxara com els pixavins de València. –Colze, no colse, Domingo. Menjar, no menxar. Germà, no txermà... I Domingo ho intentava, rosegava les paraules, se li embarreraven, sovint no reeixia i es desesperava. Llavors l'avi li explicava que els valencians vells, quan els obligaven a expressar-se en espanyol, i no el sabien perquè no havien anar a estudi, també tenien problemes de pronunciació. –Nosaltres no sabem pronunciar la jota castellana. Nosaltres la fem com els francesos. I ací, quan els capellans van començar a fer missa en castellà, la gent no només no entenia què deien, com si sermonejaren en llatí, tampoc no sabia pronunciar les oracions en castellà. N'hi havia una que feia: «Bajó, el Padre, bajó el hijo, bajó el Espíritu Santo». I la gent, com que no sabia pronunciar la jota castellana, la deia com una ca: «Bacó el Padre, bacó l'hico, bacó l'Espéritu Santo...» I els feligresos s'escamaven que en aquella llengua en què predicaven el capellans tractaven de porcs tota la Santíssima Trinintat. Perquè ací, abans, al porc encara li deien bacó... Domingo entenia la gràcia del succeït i reia, divertit. Però l'avi no solament l'ensenyava a pronunciar correctament. Li donava «instruccions adequades», com ell en deia, perquè sabera comportar-se i reaccionar com un valencià com cal. –Si entres en un establiment públic, posem per cas en ple hivern, que fa un fred que afaita en sec, i sents que algú et pregunta, fet un bou: «Xe, que eres de Madrid?» A tu, Domingo, no se t'ocórrega contestar-li, i dir-li: «No, jo sóc andalús!». Perquè en realitat qui t'ha preguntat si eres de Madrid li té igual d'on sigues, allò que en realitat vol és que tanques la porta, que te l'havies deixada oberta... 20

Domingo no va entendre de primeres quina relació hi havia entre ser de Madrid i deixar-se la porta oberta. L'avi va piscar de seguida la seua confusió i li ho va aclarir... –Diuen que com els senyorets són tots de Madrid, de la capital d'Espanya, i als valencians ens tenen pels seus criats, els senyorets, com a senyorets que són, ni llaven ni escuren, ni paren ni arrimen taula, ni obrin ni tanquen portes: això és faena dels criats, dels valencians... Domingo va assentir l'explicació. Al capdavall, a Andalusia també en tenien a muntó, de senyorets: més que gorrets de bellota.

21

4

A més del de llaurador, l'avi Macià coneixia i practicava una caterva d'oficis. Cap dels quals no li havia assegurat el menjar ell per ell, però entre tots els quals havia aconseguit viure amb dignitat i traure a una vora la família. Bàsicament era llaurador. Llaurador sense terres pròpies. Com a propietat escripturada a nom seu per un notari només posseïa una minúscula llesca de terra en el camí de l'Estret, poc abans de travessar el riu pel pont del llogaret de Sorió: «Dues places i un carreró». L'avi encara hi faenejava: quatre solcs per a consum familiar: fesols, albergines, faves, safanòries, naps, penques, en ocasions creïlles, alguna tira de dacsa rosera per a mi i les meues cosines... Havia tingut en propietat un altre bancal de quatre fanecades llargues tocant a la carretera de la Granja, passada la Casa de les Quatre Cares, a prop del riu, en el Pas del Minyó. Hi tenia tarongers: satsumes i clementines. La plaga de la tristesa els va delmar. Va ser quan mon pare Mateu i ma mare Elvira decidiren emigrar a París. Vengueren aquell bancal per pagar-se el viatge i l'allotjament durant els primers mesos, amb el consentiment i el suport de l'oncle Josep, germà de mon pare Mateu. Entre els oficis que practicava l'avi hi havia el d'embogador. I per aquest ofici alguns el coneixien a manera de sobrenom: Macià l'Embogador. Encara li portaven cadires desculades a casa i les embogava. Ell mateix anava a fer la boga al riu, l'assecava i la guardava en la pallissa de casa. Però ara ja no s'atrevia a anar a fer-ne, i quan li'n calia, li ho encomanava a algú i Gustino Delícies li la portava amb el motocarro. Jo l'ajudava a 22

traginar les garbes fins a la pallissa. Tenia l'avi, per aquells dies, les mans encara fortes per a treballar la boga. A casa, l'àvia Irene tenia damunt la taula del guisador un veixell de vidre esmaltat amb puros de boga, per a fer bonic. També havia sigut oceller, l'avi; més per afició que no per negoci. Caçava a l'envisc. Feia l'engrut amb soles de sabata de crep velles, untava tres o quatre fils d'espart i els deixava a l'entorn d'una basseta. Quan l'ocell hi anava a beure, s'enganxava les ales en l'envisc i no podia tornar a volar. Si volem expressar que algú defuig les responsabilitats que li pertoquen, diem que es lleva l'espart de l'ala, que és com dir que s'espolsa les puces de damunt. A l'avi Macià, només li interessaven les caderneres i els gafarrons pel seu cantar més alegre. Les caderneres solen volar en grup: tenen les ales negres amb franges grogues i el cap amb taques roges; els gafarrons, groguencs verdosos, acostumen a volar sols i se'ls sent cantar, frenètics, en la punta més altera de l'arbre. Nosaltres, les caderneres, les anomenem cagarneres, i l'avi sempre m'advertia de no confondre una cagarnera amb un cagamànecs, un ocell sense qualitats cantaires, però desvergonyit i traïdor, que té per costum pondre les seues defecacions sobre els mànecs de les aixades i els llegons quan els llauradors les deixen de banda mentre refan forces o s'ocupen d'un altre quefer. Jo coneixia les caderneres i els gafarrons i els cagamànecs, i també la cueta, el paixerell, la busquereta, el capçot, el pit-roig, l'acolorit oriol o papafigues, i la merla, la puput del niu pudent, l'estornell menjador d'olives, la blanca furtadora, l'oroneta cridanera, el falciot rabent i el soliguer caçador, i entre els nocturns, l'humil mussol, l'enorme brúfol i l'espectacular òbila o moixa, que fa niu a les cases abandonades i als campanars, de la 23

qual asseguren que es beu l'oli de les llànties de les esglésies i que porta notícies de mort i de desgràcia, i quan apareixia enmig de la foscor de la nit, ens corprenia el contrast del seu pit blanc i les seues imponents ales esteses. A ca l'avi sempre hi havia caderneres i gafarrons en petites gàbies a l'entrada de casa i a l'ombrada del corral. L'avi Macià va haver d'aprendre i practicar aquests oficis després de la guerra. Durant la República regentava un petit casino de la seua propietat on solien reunir-se sindicalistes i gent d'esquerres. En esclatar la guerra es va unir a les milícies populars anarquistes i l'àvia es va haver de fer càrrec del casino mentre ell va ser al front. Quan va acabar la guerra, l'avi va ser empresonat a la Presó Model de València durant quatre anys. El casino va ser requisat per les autoritats franquistes i el convertiren en magatzem municipal. I no solament li'l van prendre, després que l'avi va ser posat en llibertat, va intentar obrir-ne un altre i li ho impediren. –Trau-t'ho del cap, que ni l'obriràs ací ni en cap altre lloc d'Espanya –el van sentenciar a l'Ajuntament. L'àvia va provar de convèncer-lo perquè deixaren Xàtiva i marxaren a viure en una ciutat més gran on potser no el tindrien tan controlat. Li va proposar d'anar-se'n a Madrid, on tenia uns parents de lluny amb qui encara mantenia relació. Però l'avi no volia Madrid per res del món: –A Barcelona, encara me'n faria l'ànim, que allí no hauríem de canviar de llengua... Però ni a Barcelona va voler. A l'avi Macià se li feia costa amunt només d'haver de pensar que havia de tornar a abandonar la seua ciutat natal. S'hi sentia arrelat com un arbre a la terra i no s'imaginava fent vida en cap altre lloc del món. Fet i fet, durant la guerra, en cada una de les cartes que enviava a l'àvia Irene declarava l'enyor que sentia per estar lluny dels 24

carrers de Xàtiva, apartat del renou del seu casino. Però aquestes vicissituds no les explicava ell, sinó l'àvia. Ella era la cronista dels destrets i les estretors. –Molta penalitat passàrem en aquella postguerra. Sobretot perquè érem del bàndol dels vençuts. Totes les portes se'ns tancaren. No va ser només que ens van llevar el casino, que era d'on menjàvem i on vivíem: com que estàvem assenyalats per rojos, ens negaven el pa i la sal. El iaio es va salvar de varetes de la condemna a mort, i encara sort que no me'l van matar a la presó d'una palissa. L'avi Macià no era partidari d'explicar tràngols i desventures, deixava de costat els detalls de la vida més dura per convertir-se en apassionat narrador de rondalles, romanços, succeïts, acudits, relaixos i facècies... –Una ovella serella, merella, llanuda, llanada, cap-i-coronada tenia sis corderets serells, merells, llanuts, llanats, cap i coronats. Si la ovella no haguera sigut serella, merella, llanuda, llanada cap-i-coronada, els seus corderets no haurien sigut serells, merells, llanuts, llanats, cap-i-coronats... Què t'ha paregut, morrut!

25

5

Quan adés he explicat els oficis de l'avi Macià, no hi he esmentat que durant un temps també va fer d'alfarrassador. Alguna volta es lamentava que alfarrassant hauria pogut guanyar diners, perquè els qui venien a buscar-lo, llauradors i compradors de fruita, l'apreciaven, atès que sempre calculava encertadament la quantitat que hi havia en cada arbre. Per això, tant qui la venia com qui la comprava es refiaven de les estimacions que ell feia a ull sense que calguera la sentència de la bàscula. L'avi entrava en un bancal, posem per cas de tarongers, agafava dues o tres fulles, calculava arbre per arbre i amb l'ungla feia incisions en cada fulla. Quan havia recorregut tot el bancal de cap a cap, comptava les marques que havia fet i dictaminava: tantes arroves (una arrova valenciana són, aproximadament, uns dotze quilos i mig). I d'acord amb el seu càlcul es pagava la collita. El problema era, segons l'avi, que sempre hi havia algú que pretenia que participara d'un engany. –Sovint venia buscar-te el venedor, perquè el comprador era de fora, o era d'ací però treballava amb altres alfarrassadors. De mi sempre s'han fiat, perquè sabien que sóc llaurador com ells. Però, a voltes, algun comprador t'oferia una comissió a canvi de pesar a favor seu. Jo no he acceptat mai que em compraren. Perquè una vegada pots enganyar algú, o dos o tres, però no sempre: un dia o altre cauen en dubte i et tiren la cisa en galtes. No... Jo vull anar pel carrer amb la cara ben alta. I si algú m'ha 26

d'assenyalar que siga per a dir bé de mi, no per a maleir-me o acusar-me d'anar a raca amb algun lladre. És curt el jornal d'un home honrat, però dorm amb la consciència tranquil·la... La paraula és l'home. Quan dos hòmens tanquen un tracte encaixant les mans, això val més que una llei. Però aquesta llei últimament se la passen molts per baix cama. On arribarem, si perdem el valor de la paraula donada...? Si es perd la paraula, es perd l'home. Sobre el bon ull que tenien dels alfarrassadors, l'avi Macià solia explicar-me aquesta rondalla: Això era i no era, arre burro polseguera... un home que estava molt i molt desvanit de la perera que tenia a l’hort, encara que era un hort xicotet, al costat del riu, ran d’un barrancó. Ara: la perera era enorme, colossal!, i feia unes peres boníssimes, gustoses a més no poder, com un sucre. Així que l’home no es cansava de mirar l’arbre atibacat, pagat i satisfet de ser l’amo d’aquella meravella del món, que no n’hi havia cap altra de més extraordinària. Tant se la mirava, que podia alfarrassar sense equivocar-se quants quilos de peres hi havia. I va ser per això, perquè se la mirava tant, fins que els ulls li coïen, que es va adonar que algú altre també li tenia amor a les seues estimades peres... Aquell dia, a l’hort, tirava pedres de ràbia al barrancó, maleïa el lladre i pensava com el podria empomar i com l’escalivaria. I se li feia la sang negra, i flastomava contra el lladre, entre si, fora d’ell: Malapeça! Malapell! Malandrí! Així que aquella nit va decidir amagar-se dalt d’un arbre proper i esperar... I va esperar... i va esperar... i va esperar... Fins que el lladre va aparèixer, tot silenciós, més tranquil que una mona, entre la foscor de la 27

nit, amb una cistella al braç, com qui va al forn a pel pa encomanat. Es va enfilar dalt de la perera i aquesta vull, aquesta no vull, va omplir la cistella a caramull. I tal com va aplegar, se’n va anar: tino-tano, com una mona descarada, pel camí del riu tot enllà. Però ara l’amo sabia qui era i ja tenia decidit quin escarment li prepararia. La nit següent, l’amo de la perera, es va disfressar de fantasma amb un llençol vell i va esperar que tornara el lladre per omplir la seua cistella. I el lladre va arribar a l’hort, tranquil com un porc, com la nit anterior, i va pujar dalt de la perera per triar-se les peres més bones. I quan ja va ser al més amunt, l’amo de la perera va eixir de darrere d’un tapit baladre on s’havia amagat, vora el riu, i va començar caminar pel camí, en direcció cap a l’hort, amb la disfressa de fantasma i un quinqué a la mà, de flameta grogussa i dèbil, i l’engrunsava com un escolà engrunsa l’encenser. I així, a poc a poc, anava acostant-se cap a l’hort pel camí del riu, i feia, amb veuarra de barranc, retronant: Ara que estic viu, vaig rodant per este riu... Ara que estic viu, vaig rodant per este riu... El que estava dalt de la perera, en sentir la veuarra i ataüllar el fantasma que venia pel camí del riu i cap a l’hort, es va fer blanc com un glop de llet, com una paret emblanquinada, com un grapat de neu, com un paper fumar, com una cara esglaiada... L’amo de la perera va arribar, per fi, fins al seu hort, i ara retronava: 28

Ara que estic mort, vaig rodant per este hort... Ara que estic mort, vaig rodant per este hort... El lladre, dalt de l'arbre, es va posar a tremolar de por, i no sabia què fer, si mantindre’s allà dalt per no ser descobert pel fantasma, o pegar un bot i arrear a fugir que els peus no li havien de tocar terra. Però mentre es decidia, si bote o no bote, que el fantasma se li acostava, se li acostava per l’antera de l’hort, arran del talús... Se li acostava, se li acostava, se li acosta! Fins que la veuarra va atronar: I ara que vaig per l’antera, agarraré el qui està en la perera!!! I ara sí, el lladre, cagat de por, es va tirar d’un bot daltabaix de l’arbre i va fugir de l'hort cames em valguen, com si l’acaçaren, només a ell –només a ell!–, totes les ànimes del purgatori...

29

6

Els avis Ramon i Encarna, els pares de ma mare Elvira, van morir quan ella era encara xiqueta. –Em desbellussaren a ca l'amo –solia dir, mig de broma, però amb un deix d'amargor tal que tot el temps transcorregut no havia aconseguit de mitigar. De ben menuda havia entrat en amo –a servir– a ca uns senyorets que tenien el casal a la plaça de la Bassa, propietaris de moltes terres i d'un productiu teular. Ma mare Elvira tenia un germà major que ella, de nom Ramon, com son pare, encara que ma mare Elvira quan es referia a ell li deia «el meu Ramonet». Al poc de temps que ma mare Elvira va entrar en amo, ell va desaparèixer. Li havia dit en diverses ocasions que se'n volia anar «a córrer món». Somiava a fer fortuna en algun país estranger, com més llunyà millor. Més que il·lusió hi tenia obsessió. Així que es va esfumar d'un dia per l'altre, va pegar a fugir sense acomiadar-se de ma mare Elvira ni de ningú que coneguera. Mai no va enviar notícies seues. Ma mare Elvira, uns anys després de casar-se, va enviar una carta al Ministeri d'Afers Exteriors per si podien donar-li alguna notícia d'ell. Segons la resposta, no els constava que Ramon Soler Terol haguera abandonat el país, almenys per mitjans legals. Amb tot, li asseguraren que demanarien informació a totes les ambaixades d'Europa i Amèrica. Si la demanaren o no, és impossible saber-ho; el ben cert és que no va rebre cap altra informació d'aquell Ministeri.

30

No la tractaren malament, a ma mare Elvira, mentre va estar en amo en aquella casa de la plaça de la Bassa. Potser perquè els amos la freqüentaven poc. Vivien a Madrid. Quan venien a Xàtiva, molt de tant de tant, sempre oferien espectacle públic amb els seus cotxassos de luxe, amb xofers de gorra de plat i criats a tothora obrint-los i tancant-los la porta. De la casa, quan els amos no hi eren, en tenia cura una governanta de València, eixuta de caràcter, sempre sunyosa. Ma mare dormia en aquella casa i li donaven de menjar. Devien de pensar que feien prou i massa si li procuraven un sostre i li posaven un plat a taula, òrfena com era, sense ningú que tinguera cura d'ella. Per això no rebia cap paga, ni gaudia del dret d'un dia de festa regular. Sempre a les ordres de la governanta. A tot estirar, alguna vesprada de dissabte o de diumenge li donaven solta. Ella aprofitava per anar al cinema, per passejar amb les amigues pel passeig de l'Albereda. A pesar de tan escasses opcions, va conèixer mon pare Mateu. Ella no oblida que va ser al Cinema Violeta, després de veure una pel·lícula de por de Boris Karloff. No recorda com van iniciar la conversació, però el cas és que mon pare Mateu la va acompanyar aquella nit fins a cals amos. Es van casar molt jóvens perquè ma mare Elvira volia fugir de l'esclavitud de servir. S'estimava més fer una menjada al dia en una taula coixa que fóra seua, que les tres de cada dia treballant de sol a sol i a tall d'espasa en casa d'un altre. I ja feia cinc anys que mon pare Mateu i ma mare Elvira se n'havien hagut d'anar a treballar a París. Ella, ja ho he dit, netejant cases i oficines i ell a la fàbrica de Citröen. Mon pare Mateu també havia fet molts oficis, com l'avi, sempre a jornal d'altri. Va voler treballar pel seu compte i va comprar un camió Ebro de segona mà, en el qual invertiren tots els estalvis que tenia la família. Però al cap d'unes setmanes de començar, quan el negoci semblava que volia funcionar perquè ja el coneixien i començaven a encomanar-li viatges, 31

el motor es va desbaratar. Els mecànics li demanaven per la reparació més del que havia costat el camió. I damunt, els tarongers de l'avi emmalaltiren de tristesa. Per refer-se del daltabaix, decidiren marxar a París, just en el moment que molts se'n tornaven. Mon pare Mateu havia vingut a Xàtiva a primeries d'estiu, aprofitant les vacances. Va estar-se només una setmana. Va dir que si tot anava bé, en pocs mesos regressarien definitivament de París, i compraria un camió nou, amb garantia. Ma mare Elvira, com que treballava a hores per a diverses empreses, no solia tenir vacances, excepte per festes de Nadal i Cap d'Any. Així que feia mesos que no la veia. I l'enyorava. Enyorava ma mare Elvira, que netejava cases i oficines a París. No se n'havia ella tan lluny «a fer fortuna», que només pretenia fer un raconet i poder rebaixar bonys. De París, doncs, no tornaria rica. En una ocasió li vaig dir per carta: «Mira que seria casualitat que en una d'eixes cases que neteges trobares l'oncle Ramonet...»

32

6

Avançàvem en filera pel mig del camí, enganxats els uns als altres, protegint-nos, perquè a pesar del nostre caminar apressat i altiu no podíem dissimular el canguelo que ens rebolicava els budells. Ja ens havíem acostumat a la simfonia dels grills, però el sobtat uhú dels mussols sorgint pertot en la nit tancada, fosca com la gola d'un llop, ens feia botar el cor d'un esglai i ens batia les cames fluixes. I la tabarra de les granotes: croac, croac, croac... –Els valencians parlem com les granotes... –No ho crec, no ho crec, no ho crec... Ni els acudits ni les facècies ens temperaven la inquietud. Notàvem en les cames i els braços nus el ventijol que agitava les branques dels tarongers i les tiges creixents dels bancals de dacsa. Les endevinàvem d'un verd intens a pesar que la negror de la nit devorava tots els altres colors. Faltava poc perquè l'estiu començara, un parell de setmanes com a molt, i les nits eren llargues i càlides. Avançàvem en filera per les hortes, a través de caminals polsegosos. Al davant del grup hi havia Voro Montell (Ma mare em diu bandereta, jo li dic que té raó, perquè totes les banderes van davant la provessó...), alt com un cóp de collir figues, i això que era el més xiquet de la colla. Faria els tretze en passar Tots Sants. Alguns del nosaltres ja els havien complit: Mílio en febrer, Ximo en abril, igual que els bessons Gabriel i Rafel, jo els faria a mitjan Juliol i Miquel Banyuls, que acabava de mudar-se al nostre carrer i a qui ensenyàvem els costums, els faria a darreries d'agost.

33

Era per Miquel Banyuls que havíem organitzat aquella eixida nocturna, tot havent sopat. Volia ell saber què eren els gambosins i com es caçaven. Ell, al barri on vivia abans, n'havia sentit a parlar, dels gambosins, però ningú dels qui coneixia no n'havia vist mai cap. Nosaltres bafanejàvem d'haver-ne vist, d'haver-los acaçat i caçat. I ara anàvem a buscar-los, en solidària filera, tot caminant entre la foscor de les hortes, amb Voro Montell, alt com un Sant Cristòfol, fent-nos de far i guia amb un quinqué de petroli que havia trobat a l'andana de cal seu avi Saoro. Aquell quinqué deixava un rastre de fum pudent, però ens ajudava a encaminar els nostres passos. Passàrem pel costat d'una alta palmera i Miquel Banyuls es va espantar en veure un animal que grimpava tronc amunt. –Una rata cellarda –va assegurar Ximo. –Com ho saps, que és una rata cellarda si no l'has vista? –el va contradir el bessó Rafel. –Què pot enfilar-se per un arbre, i de nit, que no siga una rata cellarda, eh? –va insistir Ximo. –Les rates cellardes són de serra i no d'horta –va dir Rafel. –Perquè ho digues tu, que són de serra... –Calleu! –va ordenar Voro Montell– Què més dóna si és cellarda, canalera, albellonera o de marjal? Una rata que pujava per un arbre i aló! –Això si és que és una rata, que igual és un esquirol –encara va voler ficar-hi cullerada l'altre bessó. –Sí, home, un esquirol! –bandejàrem tots. –Esquirols, a la muntanya! –Eu, com la rata cellarda que jo dic –va remarcar Ximo. Llavors Miquel Banyuls va mostrar la seua impaciència: –Redell!, ni rates ni esquirols: hem vingut a caçar gambosins, no? 34

A mi, se'm va escapar una rialleta a barra catxa quan vaig murmurar: –En caçaràs per a donar i vendre... Rafel, que venia darrere meu, estalonant-me, em va fotre un pessic al cul. Un advertiment, perquè Miquel Banyuls no havia de sospitar cap a quin parany el conduíem. –Paciència, que ja arribem –va anunciar Voro Montell amb autoritat. El quinqué va il·luminar el partidor d'una sèquia, en aquell moment eixuta. Una mica més avall, hi havia un toll en el qual unes granotes havien estat raücant fins que sentiren el renou de la nostra presència. –Prepara el sac –va dir-li Voro Montell a Miquel Banyuls, i aquest li'l va va mostrar obert per la boca. –Seu en el dentell –li va dir el nostre cap de colla– i mantín el sac tan eixamplat com pugues. Ara obrirem aquest estallador –el va alçar– i pujarem fins al partidor de dalt per dirigir l'aigua cap a ací. Tu, aguanta fort el sac i prepara't, que els gambosins abaixaran enfurits, d'una golada. Intenta atrapar-ne ni que siga un; i vés a espai que boten més que els llagostins i s'esvaren com les anguiles. –I em deixareu ací, a soles...? –va protestar Miquel Banyuls. –Que tens poreta? –l'acusàrem. –Jo no tinc por de res! A mi no em fa por res, ni la mort! –va traure pit Miquel Banyuls tot aferrant fort el sac i encarant-lo a l'estallador que obria el pas a la sèquia per on havien d'abaixar una golada d'enfurits gambosins. –Els més valents cauen de cul –va recordar-li el bessó Rafel. –Què vols dir amb això? –va plantar la cresta Miquel Banyuls, fent-se l'ofès.

35

–No res. Això: que qui tinga cul i mamelles que no conte meravelles... –Va, aire! Afanyem-nos –va ordenar una altra volta Voro Montell–. Si tardem massa, quan tornarem a casa ens fotran un escardussó. –Va, sí, cama! Aire! Ens posàrem en marxa seguint la sèquia i la llum del quinqué de Voro Montell. Arrere deixàrem Miquel Banyuls, amb les seues pors, que en devia tenir moltes, a pesar d'aquell intent de fer-se el milhòmens. Al cap d'una estona, no sabíem quant de temps hauria transcorregut perquè ningú de nosaltres no duia rellotge, decidírem deixar d'allunyar-nos més. Vam seure sota un nouer, hi penjàrem el quinqué en un branca i ens posàrem a jugar a les cartes per fer passar el temps. Se sentia, no gaire lluny de nosaltres, la remor del corrent del riu. Discorria entre canyars i baladres i si haguérem continuat pel camí que adés havíem deixat per endinsar-nos entre les sèquies, hi hauríem aplegat en poc de temps. En aquell indret el riu feia un remels i s'hi podia nadar. Hi solíem venir cada estiu, i ara quan la calor fóra més intensa hi tornaríem. Tot seguint el riu avall, per als més atrevits hi havia el Gorg de la Lluna, on deien que una encantada, una dona d'aigua, s'apareixia als xicons que s'hi aventuraven. Se'ls hi presentava mig vestida, o mig despullada, i els mostrava les mans a vessar de joies. Llavors, segons que explicaven, donava a triar entre ella, que era d'una bellesa extraordinària, amb els ulls clars i els cabells rossos, i les joies. Tots els hòmens, sense excepció, pensaven més en la riquesa que en l'amor que els oferia l'encantada, i sense dubtar-ho triaven les joies. Però llavors la dama s'esfumava. Els qui contaven que se'ls havia aparegut, entre els quals un dels germans de Voro Montell, 36

Vicent, sis o set anys major que ell, sempre aconsellaven escollir la dama: –Perquè aleshores sí que ho tindràs tot, l'encantada i el tresor. –I tu, si ho sabies, per què no l'escollires? –li vam preguntar un dia que va tornar a contar-nos-ho, per enèsima vegada, com en eixir de capbussar-se una nit d'estiu en el Gorg de la Lluna, l'encantada se li va aparèixer. –No saps què passa pel teu cap, però no penses clar. És com si el trellat se't triara com un allioli mal lligat. Vols elegir l'encantada, saps que has d'elegir l'encantada... però acabes decidint-te pel tresor i l'encantada desapareix i et quedes com un ou quan sua, despagat i amb el cap a carrerons. Mentre repartíem les cartes per a una partida nova, sentírem la veu acovardida de Miquel Banyuls, llunyana però nítida: –Ací no abaixa res! No abaixa res... Que em sentiu...? Em sentiu...? No abaixa res... –Aire! –va ordenar Voro Montell. Va arreplegar les cartes i es va embutxacar la baralla–. Acabem la broma. Vam despenjar el quinqué del nouer i ens afanyàrem a rescatar el nostre amic de la terrible soledat dels caçadors de gambosins. Cacera que, des de temps immemorials, resulta sempre infructuosa.

37

7

Tots els meus amics tenien bicicleta, més nova o més vella; tanmateix, tots en tenien. Però jo no. Així que sospitava, i temia, que els dies d'estiu en què ells es comboiarien per anar-se'n a nadar, jo hauria de quedar-me encauat a casa mentre ells corrien pertot, sense parar en torreta, bicicletes amunt, bicicletes avall: a l'Assut de Vallés, al d'Annauir, al Pont de les Palanques... I ningú no voldria dur-me de paquet, perquè si ens empomava la guàrdia civil, la denúncia era segura. Tenia alguns diners estalviats, poca cosa, de les estrenes del Nadal anterior. Quan mon pare Mateu va tornar per passar un dies de vacances, li havia demanat si em podia comprar una bicicleta de segona mà. Mon pare Mateu va dir que li agradaria comprar-me'n una, fins i tot nova, però estava cansat de treballar a París, i ma mare Elvira encara més. –Com més diners estalviarem per al camió nou, més prompte ens en tornarem... Ho vaig entendre i no vaig voler insistir més. Em vaig haver de conformar que aquell estiu havia de ser sense rodes, temps de passar moltes hores a soles, només amb els llibres per llegir. Però abans de regressar a París mon pare Mateu i l'àvia Irene s'ho devien d'haver parlat. Perquè dies després que mon pare Mateu va marxar, l'àvia Irene em va dir que entre les meues estrenes estalviades i una xicoteta ajuda potser podríem comprar una bicicleta de segona o

38

tercera mà. Barat a això hauria de realitzar algunes faenes d'extra. A casa teníem conills per a consum propi. L'àvia en matava un per setmana, i en ocasions jo l'ajudava quan l'havia de sacrificar i espellar. Les pells de conills se les emportava un home de Canals, alt i lleig, de veu atronadora, que solia baratar-les per caixes de mistos. Fer herba per als conills de casa seria la meua responsabilitat extra a canvi de la bicicleta. L'àvia em va voler acompanyar a comprar-la, perquè caldria regatejar el preu i jo no tindria paciència i compraria sense pensar, a burro-barra, i m'enduria la més rovellada i més cara de totes. Al carrer Maluenda, part de dalt del Mercat, hi tenia el seu magatzem d'andròmines un ferroveller. Ho tenia tot amuntonat arreu manera: somiers rovellats, reixes i balcons, foguers de petroli, un parell de motocicletes desballestades, i bicicletes velles... Amb el nostre minso pressupost només ens arribava per comprar una bicicleta de xica, d'aquelles que no tenien barra travessera en el quadre. De més a més, calia refer-li les sabates dels frens i un cable, també de fre, que estava trencat. Després de regatejar bona cosa amb el ferroveller, l'àvia es va avenir a comprar-me-la. Jo sabia que de bon principi seria objecte de burlesca per part dels amics per dur una bicicleta de xica. Amb tot, esperava que la xangla no haguera de durar més allà d'un parell de dies. Després, tothom s'acostumaria a veure'm amb aquella bicicleta i tant els en donaria que fóra de xica com de xic. Però el cas és jo ja tenia bicicleta i no em quedaria encauat a casa mentre ells bambaven alegrement pel món. Va passar, doncs, allò que havia previst: que els meus amics, en veure aquella bicicleta, se'm van burlar poquet i bo. Però no dubtaren

39

a ajudar-me per deixar-la en bones condicions: posar-li noves sabates de fre, refer-li el cable trencat, engreixar i tensar la cadena... Tanmateix, a males penes estrenada la bicicleta em va costar haver de passar un bon tràngol, puix que em vaig ficar en un destret. Però l'incident va servir almenys per a deixar demostrat que jo no servia per a lladre, perquè era un covard. Tot i que no sé si dir-li covardia al càrrec de consciència que em provocava ser autor d'un simple furt, lladre del trist botí d'un manoll de ceba tendra. Qui siga lladre, que siga, valent, exigeix la sentència popular. Encara que fins i tot els més valents cauen de cul, també cal dir-ho. Com que havia de complir la part del tracte que em corresponia, d'assumir aqueixes altres obligacions de casa, de seguida que vaig tenir en condicions la bicicleta me'n vaig anar a fer herba per als conills, amb un sac i una corbella. Passada la via de tren per la barrera de la carretera de Vallés, em vaig ficar en un bancal que tothom coneixia per l'Hort del Condemnat, un hort de tarongers que era propietat d'un conegut de l'avi que li havia donat permís per entrarhi i fer herba. Vaig anar omplint el sac de corretjoles, verdolagues, camaroges i llicsons. M'havia enrossinat tant amb la corbella, que el vaig embotir a rebentar. El problema el vaig tenir quan vaig voler que aquell sac ple d'herba se sostinguera en l'estret portaequipatges. De cap manera s'hi sostenia. No em va quedar una altra solució que carregar el sac entre el manillar i el selló i conduir a peu la bicicleta. En abandonar l'Hort del Condemnat, en un bancal veí havien plantat diversos solcs de ceba tendra. Jo sabia que l'àvia Irene en tenia deler, que li agradava menjar-se-la crua, amb un raig d'oli d'oliva i un pessic de sal, i vaig pensar a fer-li'n de regal, encara que fóra furtat. Només haver pres la decisió, el cor se'm va posar a batre tot 40

descompassat. Encara no havia comès el furt i la mala consciència ja me l'atabalava. Així i tot, vaig fer un pensament de coratge, o de maldat, i vaig arrancar del solc, en un rellamp, tres o quatre cebes tendres. Vaig entaforar el manoll dins el sac d'herba i vaig continuar camí de casa. No gens tranquil, però. El sac, tan replè, no s'aguantava damunt la bicicleta i em costava penes i treballs fer-la avançar. Em vaig parar en un revolt per refer l'alè, i en aquell moment –quina casualitat!– va passar per allí un guarda de terme, amb la seua escopeta de bales de sal a l'esquena, a cavall d'una motarra sorollosa. En veure l'embalum que carrejava, es va aturar al meu costat i em va preguntar si em calia ajuda. El cor se'm va tornar a posar a batre a tota paleta, i en aquell moment atziac jo només tenia al cap la formulació de l'endevinalla, la que descobria l'objecte del meu delicte: «Una cosa com el puny que té pèls en el cul...» Si el guarda descobria les cebes, em denunciaria i l'alegria que jo pensava donar a l'àvia Irene es convertiria en disgust. I més ara, que per haver comprat la bicicleta ens havíem quedat sense cera en els orelles, sense rebals ni coixí per a despeses imprevistes. Conforme vaig poder, amb botiges i tot, farfallós, vaig explicar al guarda que era la primera volta que venia a fer herba per als conills, que havia calculat malament la grandària del sac respecte de la bicicleta, però que no passava res, que a la meua marxa, tino-tano, més tard o més prompte, arribaria a casa. Em va preguntar d'on venia, i jo vaig dir-li que de l'Hort del Condemnat. I on vivia i de qui era fill: –De Mateu i d'Elvira. Però ells treballen a París i visc amb els meus iaios, Macià i Irene. –Ah, Macià l'embogador! –va exclamar– Da-li records de part meua... De Llorenç, el guarda.

41

I va fer adéu amb la mà. Per a descans del meu cor, però no de la meua consciència, ell i la seua màquina van desaparèixer en el primer revolt. El brogit es va poder sentir durant una bona estona encara, allunyant-se brum-brum-brum en direcció a Vallès. I quan va ser prou lluny, jo vaig alenar i vaig donar gràcies a Déu per haver-me estalviat l'afront de ser denunciat per lladre. I tot per una garba de cebes tendres. I quin tràngol. I quin destret. Mare, em cague! I quina poca homenia...

42

8

El penyal del Puig emergia enorme, colossal, enmig de l'horta de Xàtiva. Sobre la seua carena s'insinuava una edificació, minúscula des de la distància des de la qual la guaitàvem. Voro Montell la va assenyalar allargant-hi el braç i va dir que era una ermita molt antiga, que ho sabia perquè ell havia pujat al Puig temps arrere, amb uns cosins seus. –Des d'allà dalt es veu el mar. El mar quedava tan lluny de la nostra ciutat... Hi havia un autobús que feia un viatge al dia, a l'estiu, a Tavernes de la Valldigna, crec recordar, i a Gandia, que tenen platja. Era un viatge més que llarg, incòmode: calia descendir un port molt empinat –el port de Simat–, i la carretera era estreta i plena de revolts tancats. Miràvem el penyal del Puig des de l'altre extrem de l'horta de Xàtiva, amb les bicicletes en terra, i sentírem el desig sobtat de veure el mar. Ni que fóra en forma de ratlla prima pintada en un horitzó llunyà. –Jo vull veure el mar –va pronunciar el desig en veu alta el bessó Rafel. I tots alhora plantàrem les bicicletes, hi muntàrem i començàrem a pedalar, decidits i embalats, en direcció al penyal. Vam haver de travessar la ciutat de cap a cap, l'abandonàrem enllà de la plaça de bous i seguírem en acabant per una carretera entre fàbriques; havent passat el pont de les Palanques sobre el riu Albaida, trencàrem cap a l'esquerra, com si pretenguérem anar cap al poble de

43

la Torre d'en Lloris. Però no hi arribàrem. Deixàrem les bicicletes ocultes en un bancal de tarongers, ran de carretera. Ara que el contemplàvem des de la base del faldar, el Puig semblava més muntanya colossal que vist des de la llunyania. –Diuen que és màgic –va dir algú. –En realitat és un meteorit. Havia emergit enmig de la plana fèrtil, ben bé com un fenomen sobrenatural, i molts per la redor pensaven que no podia tenir cap altra procedència que l'inconegut espai sideral. Encetàrem l'ascensió sense saber ben bé quina senda ens hi havia de menar, ja que Voro Montell no recordava on era el principi del camí. Albergàvem la confiança que ens eixiria al pas per art d'encantament. Amb tot, fèiem burlesca d'aquestes pensamentades de penyals màgics i senderes meravelloses, com si fórem protagonistes d'una rondalla fantàstica de l'avi Macià: –Això era i no era, arre burro polseguera... Rèiem tot ascendint a camallades, mentre el pendent s'aguditzava i la silueta del penyal prenia als nostres ulls una horitzontalitat més acusada, com si pujàrem al capdamunt d'un precipici. Amb les bromes i les rialles era obvi que intentàvem dissimular la por. Mentrestant, una grisor de núvols inesperats i densos va començar a enfosquir el paisatge de l'horta de Xàtiva: va cobrir ràpidament el cel des de la Vall de Montesa cap a nosaltres, riu avall. –Ens banyarem –va augurar, inquiet, un dels bessons. Calia afanyar-se per guanyar prompte el cim: al més amunt trobaríem resguard a l'ermita i, en qualsevol cas, algú ho havia sentit a dir a gent de Llocnou i Barxeta, la tempesta es trencaria en arribar al Puig, s'esberlaria per retre-li respecte. 44

–Deixeu-vos de romanços i piqueu sola cap amunt! –va remugar Voro Montell. Fóra com fóra, trobàrem la senda: rierol de pedres que a trams desapareixia entre irrupcions de roca viva. En passar rabents vora les mates de ruda, sentírem l'olor punyent de la seua presència. Miquel Banyuls, sempre amb un budell buit, es lamentava de la gana que li rosegava la panxa. –Tinc fam. Per què no girem cua i ens en tornem cap a casa? No li férem cas: l'enviàrem a pastar fang, a ell i a la seua insaciable gana de revolta de riu. –Si no t'apanya el comboi, arrea-te-les! De tant en tant, s'aturava per refer l'alè. El sentíem panteixar, ressagat arrere, arrere... Fins que de sobte va exclamar, aporegat per haver-se de quedar tot sol enmig de la senda: –Espereu-me! Espereu-me! L'ermita, la teníem cada vegada més a tocar. Com a tocar teníem també les espesses nuvolades, d'un gris fosc i amenaçador, de la imminent tempesta que aviat descarregaria sobre nosaltres. S'havia enfosquit tot el paisatge per la redor. Van caure les primeres gotes sobre els nostres caps: gotes grosses de tronada. –No havíem d'haver pujat... –se'n va penedir algú mentre aquelles gotallades, encara esparses, clapaven les pedres i arruixaven la pols del camí. –Si algú té por, ara és tard per tornar-se'n arrere. –Jo tinc fam! –va reiterar el clam Miquel Banyuls. I retrucàrem a cor: –Si tens fam, pega un bram! Si tens gana, menja't una cama! I en acabant, li recitàrem, burlant-nos d'ell per ser un queixós ploramiques: 45

–Tinc una fam, una set i una son, que si menjara, beguera i dormira, no tindria ni més fam ni més set ni més son... Per fi assolírem el cim. Batia la pluja, a batzegades, la carena del Puig; arruixava les pedres antigues de l'ermita medieval; colpejava, amb grans gotes, el nostre cap, l'esquena suada. Des de l'altura contemplàrem la densa cortina d'aigua que, si durava prou, donaria una mica de saó als camps. Per tot arreu on miràvem plovia a gana, a cànters, com si l'aigua l'hagueren amollada cel avall cavallera, potent i briosa... Tanmateix, on nosaltres érem, dalt del Puig, a la replaça de l'ermita, no hi plovia amb la mateixa intensitat: a males penes un arruixó intermitent, una pluja farfallosa. –Ací dalt no plou igual... –va assenyalar algú, a poqueta veu, amb inquietud. Érem on érem, i en teníem consciència: érem al cim d'una mítica orografia de la qual la llegenda deia que Déu va escindir d'una manotada, separant-la violentament del coll agut de Santa Anna amb el qual, antigament, formava una mateixa carena, i que ara vèiem enfront nostre, llunyà, escindit. Tota la culpa la tingueren les ermitanes bronquinoses que en tenien cura, que estaven sempre a mata'm i et mataré: –La teua ermita té més ronya que un pal de galliner! –La teua és un cau de raboses! I s'amenaçaven i flastomaven i s'insultaven: –Fregall runós! –Vés i renta't amb aigua de tramussos! –Vés-te'n tu a fregar el bací! –Bacinot! –Esquellot!

46

Si estaven a prop, s'enganxaven a granerades; si estaven lluny, s'apedregaven. I si algun devot s'havia atrevit a pujar-hi malgrat la brega constant, d'una manera o altra acabava per rebre d'aquelles ermitanes batusseres, de rebot o no, adés una granerada, adés una cudolada, adés una galtada de manró si havia intentat dessipartar-les per posar-hi pau. Però la majoria ja no tenien esme de pujar a les ermites, i farts de tanta baralla i tanta exclamació demanaren la intercessió divina. I Déu els va escoltar i va actuar en conseqüència: va deixar caure la seua mà sobre la muntanya i el penyal del Puig i el cim de Santa Anna quedaren separats per la distància exacta d'un pam diví... A pesar d'això, les dues ermitanes no cessaren d'enguiscar-se i de disputar-se. Fins i tot després de mortes. Per això afirmen que algunes nits és possible escoltar-les com es diuen l'una a l'altra el somni del porc i tot allò que el mar trau a les vores. Miràrem l'entorn i sentírem el pànic, la inquietud d'una basarda antiga i inexplicable. Aleshores vam escoltar el tro, un retruny potent que pensàrem que havia d'esgarrar el cel com s'esgarra un full de paper. Davall els nostres peus, la roca alenava: el rossoll profund d'una criatura colossal que tot just s'esparpellava d'un son remotíssim. El llamp es va fer visible tot precipitant-se sobre un punt incert de la vall... Junts, arraïmats, contemplàvem la pluja que reblia la terra de la redor. Seguírem l'avanç de la nuvolada que encapotava la Creueta i Santa Anna; flotava sobre la serra del Castell, d’un confí a l’altre, entre Barxeta i Moixent. Com era de forta la tremolor que sotraguejava la terra sota els nostres peus a cada tro! Però no va ser el retruny continuat, ni el fred que de colp i volta ens va aborronar cames i braços nus, allò que va fustigar-nos cos i sentits: va ser el coneixement sobtat del remot sortilegi que habitava i emparava aquell 47

immens penyal del Puig, des del qual, en dies clars, s'hi albirava el mar. Però aquell dia, malauradament, nosaltres no el vam poder veure.

48

9

Li deien el Gitano Blanc, però Ramon Bofarull tenia la pell fosca de la raça gitana comuna. I el cabell gris, molt abundant encara, li havia durat negre com la sutja prou més allà dels seixanta. El sobrenom li venia pel vestir. Sempre de blanc. Pantalons blancs, camisa blanca, jaqueta blanca, barret blanc. Tot l'any de blanc. Moltes vegades li havien dit que semblava un indià de l'Havana, i ell sempre retrucava sorneguer que sí, que ell tenia a muntó de terra a l'Havana, però que vivia en aquell casup de mala mort per una penitència. La seua dona, Teresa Vargas, vestia sempre de negre. Des que se li va morir el primer fill, als vint-i-cinc anys, es va enfundar el vestit de dol i ja no se'l va voler llevar. Perquè al dol de la mort del primer fill se li afegiren fins a quatre dols més. Ramon Bofarull, el Gitano Blanc, encara que sempre portava garrot, caminava amb el cos dreçat i el cap en alt, amb l'orgull de qui no té deutes pendents amb ningú. Ara que venia la Fira d'Agost, ell tornaria a sentir-se jove i útil. Acudiria a la fira del bestiar i discutiria amb compradors i venedors sobre les bondats d'aquest o d'aquell animal, si era bo per a carregar, per a llaurar, si millor un matxo que una haca, o quin cavall per a fatxendejar com un senyoret pels caminals de l'horta. Li tenien respecte i per això el buscaven com a intermediari en els tractes dels animals. Ell, però, feia temps que havia deixat el negoci. S'havia cansat de menar rècues amunt i avall, de conduir peades de València al Pirineu, del Pirineu a València, i a Barcelona i a Sevilla quan va caldre. Acudia a la fira i donava la seua opinió als qui li la demanaven, ponderava les virtuts aparents de

49

l'animal en tracte, ajustava un preu si no es posaven d'acord comprador i venedor. Jo coneixia prou cal Gitano Blanc perquè hi entrava sovint. Li llegia les cartes que li enviaven els fills des de Barcelona i li escrivia les contestacions. Ho feia a gust perquè en acabar de llegir o d'escriure la carta, la senyora Teresa treia a taula un plat amb pastes casolanes: coques de sagí, rotllets de vi, coca en llanda... I un gotet de mistela. En ocasions, m'oferia un plateret de raïm en aiguardent. A Ramon Bofarull li agradava alliçonar sobre les relacions humanes, sobretot les comercials, i constantment repetia sentències com si fóren part del seu evangeli particular, lleis de rigorós compliment: «L'home honrat només té una cara i una paraula», «La paraula és l'home», «Qui paga, descansa; qui cobra, s'alegra», «Qui cara veu, cara honra»... Mentre fèiem la mistela, m'explicava els seus viatges i els llocs on havia estat, i planyia les llargues estades fora de casa: –Sort he tingut d'haver trobat un dona que sempre m'ha fet costat –i si la sinyo Teresa era a prop, ell li agafava la mà i li la besava amb fervor. En ocasions també s'avenia a relatar alguna història fantàstica que ell afirmava que era verídica. I tal vegada ho fóra. –Saps d'on ve la sentència «A tu, que et compre qui no et conega»? Vaig negar amb el cap, alhora que parava les orelles perquè sabia que tot d'una m'explicaria el relat. –Jo t'ho contaré... És per un cas que li va passar a un llaurador de Manuel o de l'Énova. No sabria dir-te de quin dels dos pobles, perquè estan tocant-se... »Diu que venien dos amics, dos pardals de l'Albufera, de camí cap a la Fira de Xàtiva. I no pintaven molt contents perquè estaven més nets que Capa, no duien ni un clau en la butxaca. I ja saps què diuen: a la fira no 50

vages si no tens diners, que veuràs moltes coses i no compraràs res. Així venien ells, amb les butxaques buides, capcatxos i acalorats, que per ser el mes d'agost cauïa un sol que badava les pedres. En això que un d'ells es queda mirant un llaurador que faenejava al bancal, fila el burro lligat a l'ombra d'una figuera, lliga caps i la pensa com la pensa que li diu a l'amic: Ja sé d'on traure'm diners per a la Fira. »Mirant de no ser descoberts pel llaurador, s'acosten a la figuera on estava el burro i el que havia tingut la idea li lleva els arreus, es despulla ell i es posa la collera de l'animal i l'albarda, i li diu a l'amic: Tu, ves-te'n a la Fira, ven el burro i espera'm a la Font del Lleó, i la meua roba me l'amagues en l'arbre que hi ha en el camí que empalma amb la carretera. Això fa l'amic: s'emporta el burro a vendre'l. Alaba't, ruc, que a vendre et duc! »Passa el temps i el llaurador pensa que ja ha treballat prou i es prepara per tornar-se'n cap a casa. En això que arriba a la figuera on havia deixat el burro lligat i es troba un home amb tots els arreus del seu animal per damunt. El llaurador, clar, s'exclama: I vostè, què fa ací? Qui és? Per què està nuet? I el meu burro, on està? I l'home va i li diu: El teu burro sóc jo! Que no veus els arreus que m'has posat de bon matí? El llaurador se'l mira amb el cap a carrerons: Com ha de ser vostè el meu burro si és vostè una persona? Una persona sóc i una persona era, li diu l'home, però una bruixa em va encantar per una feta que li vaig fer i em va convertir en burro. Però no sé per què de repent he recuperat la forma humana. Igual és que l'encanteri s'ha acabat. »El llaurador se'n feia creus, d'aquella història. Però al mateix temps es calfava el cap com s'ho faria per endur-se les ferramentes i els arreus de l'animal cap a casa, per més que l'home, que deia que l'havia encantat una bruixa, li demanava que li ho carregara tot a ell, que com a burro l'havia comprat i com a burro li pertanyia. I el llaurador s'esbalaïa i s'exclamava: I 51

ara! Ni pensar-ho! Com vaig a fer-ho jo, això? Què pensaria la gent de mi? A la vista està que vostè és persona i no burro. Ja m'apanyaré! I què faig jo ara si no em vol com a burro?, li pregunta el sompo. I el llaurador, un tros de pa beneït, li diu: Uei, i què ha de fer? Tornar-se'n a sa casa, que s'alegraran quan el veuran. »Així que l'engalipador aquell es posa uns pantalons espentolats que havia arreplegat i se'n va a repartir-se el botí amb l'altre sompo que l'esperava a la Fira. »El llaurador, es carrega al llom el que bonament pot carregar i se'n torna cap a casa. En arribar, li explica a la dona, tot meravellat, que el burro que tenien era en realitat un pobre home encantat per una bruixa. La dona se'l mira com als fesols de careta, perquè les dones, per regla general, xafen més de peus a terra i no s'ho creuen tot tan aïnes. Però, a l'home, només una cosa el tenia preocupat: com s'apanyaria ell sense el burro, amb el caramull de faena que tenia per fer. Necessitava un altre animal com fóra! I en això va caure que era la Fira de Xàtiva i allí podria comprar un altre burro. I això va fer: es va mudar i va mamprendre el camí de la Fira. Mentrestant, el qui s'havia fet passar per burro encantat ja s'havia vestit amb la seua roba i havia arribat on l'esperava el seu amigatxo, que ja havia venut el burro, així que es partiren el guany i s'afanyaren a fer-lo jaç, a gastar-se'l en un bufit. »Mentre els dos pardals corrien en bàndol per la Fira, fartant i borrutxant a tutiplè, el llaurador arriba a la fira del bestiar. I buscant un animal que li fera objecte, s'adona que hi ha un burro igual, igual, pèl per pèl, que el que ell havia tingut. I pensa: També li ha durat poc l'alegria a l'home encantat, que s'ha tornat una altra volta burro. I se'n va cap a l'animal, li assampa l'orella i li diu, com si li fera un escoltellet de persona escalivada: A tu, que et compre qui no et conega!...»

52

Quan havia de contestar la carta dels fills de Barcelona, abans d'escriure res, Ramon Bofarull li demanava parer a la seua dona sobre les notícies que volia fer-los arribar. Ella gairebé sempre assentia i rarament el corregia. Aleshores jo proposava una redacció i si ell me'n donava el vist-iplau la traslladava per fi en el paper. La carta, òbviament, l'havia d'escriure en castellà, perquè el valencià, prohibit i perseguit, poquíssima gent sabia escriure'l. Ni jo mateix, que havia anat a estudi. Després d'haver-li llegit de cap a cap la carta que havia escrit, en veu alta, Ramon Bofarull assentia i jo l'enllestia definitivament amb un comiat en valencià: Que estigueu bons.

53

10

Mon pare Mateu va fer el servei militar obligatori a Madrid. S'hi va incorporar l'any 1949. Segons que contava, va haver de menjar moltes llentilles amb carn de cuc, va haver de pelar moltes creïlles grillades i de menjar-ne, va fer molta instrucció militar, moltes guàrdies i molta neteja de latrines. Allí van ensenyar-li, doncs, poques coses de profit per a una persona. Per contra, va aprendre a obeir ordres ulls a cegues i a ser humiliat sense oferir resistència. Els soldats que provenien del País Valencià, de Catalunya, de les Illes... solien fer colla. Tanmateix, estava prohibit expressar-se en la nostra llengua, en el nostre català, en tot el recinte militar i les rodalies. Però era molt difícil mantenir-se sempre l'alerta i en ocasions, en trobar-se els companys, intercanviaven algunes paraules en català: bon dia, bona nit, un comentari sobre l'oratge, una pregunta a l'aire a manera de salutació... Si hi havia a prop un caporal, un sergent, un oficial i sentien el nostre parlar, ja havien begut oli.

54

Contaven el cas –un sussoït o succeït– d'un xicot valencià que havia abandonat el seu poble per primera volta per incorporar-se al servei militar. El xicot, com la majoria de gent del nostre país, entenia poc el castellà. El castellà, cal dir-ho, era la llengua dels senyorets, dels funcionaris de l'estat i dels valencians que renegaven de la llengua pròpia per desig de distingir-se socialment. Era per això que quan algú ensenyava als fills a dir «papá» i «mamá» en comptes de l'autòcton papa i mama, els valencians lleials retrucaven: «Papá i mamá i la panxa buida!». I també una pregunta a l'aire: «Papá? En el caixó hi ha rotllo o pa?». Pa de rotllo era pa fet de dacsa, pa de pobres, mentre que el pa era fet de blat. Un altra sentència que feien servir per burlar-se dels qui es mudaven al castellà: si algú deia «carinyo», li retrucaven en un bot: «Carinyo és nom de cabra!». Tornant al jove recluta que no piscava gaire en castellà, cal dir que durant el servei militar, de més a més, perdien fins i tot el nom i se'ls donava un número. Va passar que estaven tots enfilerats en la replaça del quarter i el caporal va ordenar: –¡El número ocho que dé un paso al frente! Ningú no va fer cap pas endavant. Així que el caporal hi va insistir: –¡El número ocho que dé un paso al frente!» A la que feia sis o set vegades que donava l'ordre i el ocho no feia la passa avant, el caporal treia foc pels queixals. El nostre compatriota, soldat novell que mai no havia eixit de la Terra de Bernat, reüllava dissimuladament a banda i banda i somreia tranquil. No debades ell pensava: –Pobre del qui tinga l'ocho. La que li caurà... Per sort jo tinc el huit. Tanmateix, on mon pare Mateu va patir la més gran humiliació per parlar la nostra llengua no va ser a Madrid, durant aquella llarga mili de llentilles cucades i creïlles grillades. Va ser a València ciutat, uns anys 55

abans de marxar a fer el soldat, l'any 1944, quan mon pare Mateu tenia poc més de 16 anys. «A València va qui no ho pensa», deien, perquè la majoria de la gent de comarques no freqüentava la capital excepte per atendre qüestions burocràtiques o per acudir a algun hospital. Quan algú havia d'anar a València, solien advertir-lo que anara a espai que allí «li posarien l'os». A pesar que no perfilaven en què consistia aquesta operació de «posar l'os», carregaven l'èmfasi en l'intens dolor que produïa. No obstant això, l'advertiment alertava més aïnes d'habituals escarnis i preses de pèl que tot sovint patien els valencians de comarques per part dels valencians de la capital, bona part dels quals ja havien abandonat l'idioma secular per passar-se al castellà. Segons l'avi Macià, ho feien «per finejar», puix que consideraven el nostre parlar valencià un idioma inferior, bast i grosser, en comparació amb el castellà oficial i obligatori. A València, doncs, tothom havia d'anar amb molt de compte que no li posaren l'os. A mon pare Mateu li'l posaren. I no va ser una burlesca innocent. M'ho va contar ma mare Elvira, poc de temps després que va morir l'avi Macià, poc després, doncs, de la mort del dictador Francisco Franco. Llavors, alguns secrets de família que s'havien mantingut ocults començaren a revelar-se. La por de les represàlies havia amordassat la història familiar. Història silenciada, com la de tants valencians, dels qui foren vençuts en guerra i perseguits en la llarga postguerra. M'ho va contar ma mare Elvira perquè mon pare Mateu no volia per res del món haver de rememorar aquell terrible succés. Mon pare Mateu havia hagut d'anar a València ciutat per recollir uns documents de l'avi Macià, qui feia poc que acabava d'eixir de la Presó Model i es trobava malament de salut, després de quatre anys tancat en unes condicions insuportables. En aquella presó, no solament morien els qui 56

arbitràriament eren sentenciats a mort i afusellats, també en morien de resultes de violentes palisses, i a conseqüència d'unes condicions sanitàries inhumanes: de tuberculosi, de peritonitits, de pulmonia... Mon pare Mateu va aprofitar que anava per primera vegada a València a soles per conèixer la ciutat i per això va voler tornar-se'n cap a Xàtiva a última hora. Se li va fer de nit per aquells carrers i tornava a bon pas cap a l'estació per a no perdre el darrer tren. Travessava a camallades un carrer estret i solitari del barri del Carme quan algú va dir, apostat en un racó fosc: «¡Buenas noches!». Mon pare Mateu, d'esme, va retornar la salutació, però en valencià: «Bona nit!». Encara no havia acabat de pronunciar-la que es va veure abordat per una colla de quatre hòmens, tots ells uniformats amb la blava camisa falangista, amb el seu jou i les fletxes brodats en la butxaca. Els falangistes li van retraure que els haguera respost en valencià si ells se li havien adreçat en espanyol. Mon pare Mateu va intentar explicar-los que ell s'expressava de sempre en valencià, que era de Xàtiva i els havia respost com ho feia habitualment. «¡Si eres español, habla español!», li recriminaren. Enmig del carrer, l'obligaren a saludar a la manera feixista, braç en alt, i a cantar diverses vegades el seu himne, Cara al sol. Quan se'n cansaren, li feren repetir, una i una altra vegada, crits abrivats de «¡Viva Franco!» i «¡Arriba España!». Si els pareixia que no hi posava prou convicció, li ventaven carxots i bescollades. Mentre tot açò succeïa, cap ni una ànima va atrevir-se a passar per aquell carrer: si en acostar-se sentiren els clams, devien afanyar-se a canviar de trajecte. O que en fer-se de nit, evitaven aquells carrers perquè devia ser habitual que aquell grup de falangistes, en fosquejar, eixira habitualment de cacera. Després de tanta estona cantant a foc seguit el Cara al sol i de cridar consignes a favor d'Espanya i del dictador, mon pare Mateu va intentar explicar-los que si no el deixaven marxar perdria l'últim tren a Xàtiva. Els 57

ho va implorar. Tanmateix, només va aconseguir que se l'emportaren a espentes i rossegons fins a una seu de Falange que tenien en un carrer proper. Allí tornaren a fer-li cantar els seus himnes i les seues consignes, fins que gairebé va quedar afònic. L'obligaren a estar-se despert mentre avançava la nit, mentrestant ells, en un altra habitació, menjaven i bevien i movien gresca. De tant en tant, un dels falangistes entrava on el tenien tancat amb el mos entre els queixos, l'escarnia i se'n tornava a seguir la festa amb la resta del grup. Mon pare Mateu va sentir tocar la mitjanit en unes campanes de la rodalia. En aquell moment va entrar tota la colla de falangistes, vinga de riure i vinga de fer broma, tots amb gots de vi a la mà. En portaven un per a mon pare Mateu i li l'oferiren: –¡Bebe con nosotros! Mon pare Mateu va refusar perquè no tenia costum de beure vi. Però un dels falangistes li va amollar que «para todo hay una primera vez». Un d'ells el va subjectar per darrere i un altre li va trabucar el contingut del got a la boca. Però no era vi. Era vinagre! Van riure molt amb els gestos d'oix que va provocar-li el vinagre. Llavors se n'anaren i tornaren a deixar-lo sol. Mon pare Mateu va pensar que allí s'havia acabat la humiliació, que ara el deixarien dormir i en fer-se de dia li donarien solta. Pensava en l'avi Macià i l'àvia Irene, que estarien patint en veure que passaven les hores i ell no hi tornava. Se'ls imaginava asseguts en la cadira baixa, vora el foc, capcots, impacients i preocupats. Es va arrupir en un racó i va intentar fer una dormida. La consciència se li va entelar a pesar de l'escarot que armaven el falangistes. En una hora incerta de la matinada, tornaren a entrar a l'habitació, alçaren mon pare Mateu de terra d'una grapallada, el feren seure, li entaforaren un embut en la boca i li trabucaren una gotada d'oli de ricí. Aquella porga li va provocar unes fortes reboliques de ventre. Tanmateix, per més que mon pare Mateu 58

els ho implorava, no li van permetre d'anar a un comú. Incapaç d'aguantarse, es va fer damunt. L'habitació es va omplir tot seguit d'una forta pudor de merda. Els falangistes es pinçaven el nas amb el dit i se li burlaven amb grans rialles: –¡El rojillo se cagó! ¡El rojillo se cagó! Llavors li obriren la porta i cagat i tot l'espentaren cap a fora. València encara estava a les fosques, però el color violaci del cel indicava que aviat començaria a fer-se de dia. Ni ell mateix suportava la pudentina que desprenia. Defugint la gent, que en aquelles hores matineres, per sort, no sovintejava el carrer, va aconseguir arribar a l'Estació del Nord. Allí, un parell de guàrdies civils va notar la ferum que escampava al seu pas. Li requeriren la documentació i mon pare Mateu els va explicar tot innocent allò que li havien fet els falangistes, fins i tot els va demanar si podien aconseguir-li roba neta. Els guàrdies civils també se li burlaren i li feren l'advertiment abans d'anar-se'n: –En España se habla español, no lo vuelvas a olvidar. Per a traure el bitllet, va esperar fins que en alguna de les finestretes que en despatxaven no hi haguera cua. Quan va pujar al tren, es fa afanyar a amagar-se en el lavabo. I no va eixir fins que va veure l'enorme penyal del Puig que anuncia l'arribada imminent a l'estació de Xàtiva. Mon pare Mateu, de vegades, si havia referir-se als qui parlaven en espanyol, els denominava, amb acritud, «eixos que al huit li diuen ocho».

59

11

L'estiu ja s'acabava i alguns dels meus amics ja havien abandonat definitivament els estudis. Mílio i els bessons s'havien iniciat en el món laboral ja en els primers mesos de l'estiu. Els bessons feia temps que ajudaven son pare, llaurador, i a mitjan setembre se n'anaren a fer la verema en un poble tocant a Carcassona, i quan tornarien, en començar la temporada de la taronja, tenien contracte emparaulat en un magatzem d'exportació. Mílio no feia seguida. Ja havia canviat quatre o cinc vegades de faena. Només li agradava la mecànica, sobretot de motos, però no trobava manera que l'agafaren en cap de taller. Les altres faenes, no les volia, per això li duraven dies. Gent jove, pa blanet? No, Mílio era més aïnes un cap d'oroneta. Aviat haurien de començar les classes a l'institut. Així, doncs, jo tornaria a passar cada matí per ca Teresa. Tornaríem a fer camí junts com si l'estiu no haguera capgirat la relació entre nosaltres. I jo m'imaginava el feliç retorn a aquella rutina: que jo tocaria el picaport, que sa mare m'obriria i li donaria presses perquè abaixara, i Teresa apareixeria tot d'una, ensonegada, desprenent com un hàlit aquella fragància seua de colònia fresca. Ho pensava mentre tocava el picaport de ca Teresa, però no perquè hagueren començat ja les classes sinó perquè el dia anterior havíem quedat que aniríem a l'institut per resoldre alguns tràmits. Jo havia comentat que

60

havia d'anar-hi i ella va dir que també li calia resoldre-hi uns afers, i va proposar que férem el viatge junts i així m'explicaria una cosa. Va ser tocar el picaport i Teresa va aparèixer tot d'una, a punt de marxa. Caminàvem junts, però era com si anàrem a llocs diferents, com si no tinguérem res en comú. Ella caminava al trot, figura esvelta, com una dona feta. I mentre hi anàvem anant m'ho va anunciar, sense cap èmfasi, com qui diu que l'endemà té pensat d'anar a cine o s'ha de comprar unes sabates noves. M'ho va dir a escopetada de lladre: que se'n tornaven cap a Sevilla tan prompte com s'aclariren uns tràmits necessaris. I jo, de sobte, encara atordit per la notícia, vaig preguntar-li per quin motiu aquella marxa d'improvís. –Ma mare no ho suporta més. Enyora sa casa, el seu carrer, aquell sol... –I tu, te n'enyores? –se'm va ocórrer de preguntar-li. Teresa es va alçar de muscles. –Supose que tant fa què pense o què enyore jo. On vagen el meus pares, hauré d'anar jo amb ells. En aquell moment, doncs, vaig començar a trobar-la a faltar, a pesar que caminava al seu costat i ens adreçàvem cap al mateix lloc. Vaig pensar de colp i volta, adonant-me'n, que en poc de temps ja no tornaria a sentir aquella olor seua de colònia fresca cada matí. En el futur, quan ella ja haguera desaparegut de la meua vida, quan retrobara aquella fragància en alguna altra persona em vindria a la memòria la seua expressió ensonegada tot abaixant les escales de sa casa, afanyant-se cap a la cuina on sa mare li removia el got de llet amb Cola-Cao i ella se'l bevia d'un glop, quasi sense alenar, que fèiem tard... En tornar de l'institut, li vaig comentar a l'avi Macià la marxa de Teresa. Ell ja n'estava al cap del carrer. Domingo feia temps que li 61

explicava això mateix que m'havia dit Teresa: que sa mare enyorava a morir la seua terra, la seua gent... Havia emmalaltit i si no hi tornava prompte, aquella melangia insuportable la mataria. Darrerament, a penes eixia al carrer. Sovint enviava Teresa a comprar. I a tothora malparlava de nosaltres: –¡Hablan como los perros! L'avi Macià entenia la seua ràbia, el seu dolor, aquella nostàlgia letal que no admetia cap altre antídot que el retorn a la pàtria enyorada. L'avi Macià afirmava que les persones som com els arbres, que tenim arrels, que la pàtria no és una bandera o un lloc de color diferent en un mapa: la pàtria és el bosc on hem fet arrels. La pàtria no es pot posar als mapes perquè cap en una ullada, per a cadascú abasta una superfície diferent i la descriu una toponímia singular i concreta. Això li passava a la mare de Teresa: que enyorava la seua pàtria i les arrels se li assecaven en aquesta terra forastera. «I l’arbre vell trasplantat en terra nova, sovint no hi arrela», afirmava l'avi Macià. –Les persones no haurien de veure's obligades a deixar sa casa per buscar un millor futur lluny d'ella. Emigrar és sentenciar la gent a l'exili. Deixes ta casa per anar a un país estranger del qual has d'aprendre la llengua i els costums, tot per aconseguir un mínim benestar que en el teu país t'han negat... Negres cap ací, blancs i grocs cap allà, andalusos cap a València, valencians cap a París... I no t'ho agraeixen gens allà on vas, perquè sovint et tracten com a un gos, i t'assenyalen: Foraster! No tens drets, només l'obligació de treballar com una bèstia de càrrega, sovint per menys diners que els qui són d'allí. Et menyspreen perquè no parles com ells, perquè no menges com ells, perquè no penses com ells... Emigrar és una gran tragèdia humana, diguen el que diguen els qui mouen els diners...

62

12

Aquell dia feien una pel·lícula de romans. Érem a primera fila del galliner del Gran Teatre, tocant la barana. Davall nostre hi havia l'amfiteatre, i més avall encara la platea. Pels costats, les llotges ja estaven plenament ocupades. El galliner l'habitava la joventut més indòcil i escamosa. Però en aquell moment totdéu movia escarot alhora: platea, amfiteatre i galliner, perquè les cortines que ocultaven la pantalla de l'escenari estaven descorreguent-se. L'espectacle estava a punt de començar. Així i tot, Tonino, l'acomodador, als únics que va marmolar va ser a nosaltres, que bramàvem barana avall com si declaràrem la guerra als espectadors que seien per davall nostre. –Ie!, si armeu escama d'un pessic vos reballe en un bac al carrer! Heu sentit cantar el pollastre? Esteu entesos? Advertits, retornàrem els cossos fins encaixar-los en el rígid i dur seient de fusta. Arreu tothom continuava movent barbull mentre entraven els darrers ressagats i tothom acabava de col·locar-se al seu seient. Però Tonino, a ells, no els amussava el gos. Només ens vigilava a nosaltres, en el galliner alter. Vam callar, acoquinats per la bonegada. Esperàvem que d'un moment a l'altre s'apagaren els llums de la sala i començara la música del NO-DO (Noticiario Documental Español). Mílio i jo sèiem als extrems de la colla. Així i tot em vaig girar i li ho vaig anunciar: –Mílio, Teresa se'n va! No li ho vaig dir per solidaritzar-me amb ell, ara que era conscient

63

dels meus sentiments cap a Teresa. Era més aviat maldat. Si el descobriment d'aquell sentiment tant de temps emboscat em provocava dolor, sabia que a Mílio li faria encara més mal que a mi, puix que ell l'albergava des de més antic i potser se li havia enquistat. No sé si ho feia perquè pensava que el dolor més gran de Milió potser mitigaria el meu. Però el dolor d'estimar és intransferible, no és intercanviable. Per a cadascú el seu. I que cada u se l'aquiete com puga. Mílio va moure el cap lentament. Malgrat la cridòria, m'havia sentit a la perfecció. Tots el de la nostra colla m'havien sentit. I també van adreçar la seua sobtada atenció cap a mi. Mílio va estirar el coll per poder mirar-me a la cara. Jo vaig fer igualment. I els nostres caps sobreeixiren de la filera, cada un per cada extrem. –Què vols dir que se'n va? –va preguntar, elevant el to de la veu perquè jo poguera sentir-lo a la primera, per damunt de l'escama. –Que se'n torna al poble. Per sempre... Mílio va mirar ara cap a la pantalla, com si meditara la meua notícia i sospesara donar-li o no cap de credibilitat. Finalment, es va girar de nou cap a mi i va preguntar, eixut: –Quan? –Prompte. Cosa de dies... Mílio va plegar els braços i se'ls va fregar, com si haguera tingut un calfred. Les faccions se li enduriren. No era tristesa. Era ràbia. Va anunciar, seriós, resolt: –Quan se n'anirà, em penjaré. Llavors, Voro Montell, que era al seu costat, el va tenallar amb el braç pel coll. –Jo sí que et penjaré a tu, bocamoll! Però pels peus! Et farem baixar la sang al cervell, que tens més poc trellat que un caragol buit! 64

El va sacsejar dues o tres vegades mentre reia. Mílio no va oferir cap resistència. Tots rèiem i picàvem de peus contra terra. I en això que va arribar Tonino l'aposentador i ens va obligar a abandonar la sala. Ens alçàrem i començàrem a desfilar tots en tirereta cap a l'eixida. Vam intentar moure protesta, però Tonino va amenaçar de cridar la guàrdia civil si ens posàvem valents, i d'asclar-nos el cap amb aquella grossa llanterna que feia servir per guiar a les fosques els espectadors tardans.

65

13

Heus ací que Teresa i la seua família se'n tornaren cap a Andalusia de seguida que aquells tràmits van quedar resolts. De bon matí va ser, encara fosc. La vespra, m'havia acomiadat de Teresa i de Domingo. Sa mare, conscient que era ella qui forçava el retorn, no va voler paraules de comiat de ningú. Domingo i l'avi Macià es van veure abans de la marxa perquè havia de donar-li les claus de la casa que l'avi havia de lliurar al propietari. Jo no havia pogut dormir en tota la nit, així que en sentir l'avi que movia, em vaig alçar tot d'una. Assegut a l'escala que pujava a les habitacions, acapollat, vaig escoltar el murmuri de la conversa entre l'avi Macià i Domingo a la porta de casa, en acabant l'abraçada sonora i sentida amb què s'acomiadaren i, finalment, el renou de les passes en la nit que s'encaminaven decididament cap a l'estació. Jo estava enamorat de Teresa, patia per la certesa inevitable de la seua marxa. A pesar d'això, no sentia desitjos d'acabar amb la meua vida per qualsevol mitjà violent, com ara penjar-me a la manera que Mílio anunciava. Hi havia moments en què sentia ganes de plorar, de tancar-me en el fosc recambró de l'escala i compartir la pena amb les teranyines. Però no em solsia l'ànim cap temptació suïcida. Com si diguérem que el dolor m'ofegava, però no aconseguia doblegar-me la voluntat de seguir respirant. I em preguntava si aquesta falta de decisió extrema era demostració que realment no l'estimava de debò, si l'amor vertader havia de ser com el que li professava Mílio, amor a morir, matar-se per amor. Però alhora dubtava si aquell sentiment descompassat, destarifat, era amor de debò o en realitat

66

Mílio estava com una gàbia. Ben mirat, vaig concloure, Mílio estava com una gàbia! Com deia l'avi Macià dels qui no tenen el trellat complit, li faltava una perdigonada o una rebollida o un regonet... Gos que lladra no mossega. Pel cantar es coneix l'ocell, i pel parlar el cervell. Teresa m'havia promès que m'enviaria una foto seua i que contestaria les meues cartes.

67

14

L'avi Macià embogava una cadira de repòs al pati, cadira de cul ample i amb braços, de bon ajocar, tornejada amb fusta antiga de morera, dels anys en què els cucs de seda eren millor negoci que la taronja i se'n criaven als porxins de les cases. D'ací ve que al porxi o l'algorfa també se li diga andana, perquè una andana és una sèrie de canyissos posats horitzontalment damunt

els quals escampaven els cucs i les fulles de morera de què

s'alimentaven. És des de llavors que diem «qui vullga cucs, que pele fulla», que significa que qui vol un cosa ha de treballar per aconseguir-la. Quan l'avi embogava li agradava cantar, però en els darrers dies cantava menys perquè escoltava les notícies en un xicotet transistor Lavis a piles, de la grandària d'un paquet de tabac, que li havia regalat l'oncle Josep. –Així podrà saber al moment si el porc s'ha mort encara que estiga fora de casa –li havia fet la broma l'oncle en donar-li'l. No he dit gaire cosa fins ara de l'oncle Josep, el germà menut de mon pare Mateu; només l'he esmentat de passada. Era mestre i no vivia a Xàtiva perquè li havien donat plaça definitiva en un col·legi de Carcaixent. Com que ma tia Cecília, la seua dona, era d'un poble de la Ribera, de la Pobla Llarga, s'havien comprat una casa allí. Amb tot, La Pobla és a deu minuts en cotxe de Xàtiva. Per això l'oncle Josep venia sovint a visitar-nos. Les meues cosines Lera i Laia eren prou més menudes que jo, per això no compartia gaires jocs i confidències amb elles: jo era el tete de Xàtiva i prou. La família de ma tia Cecília era prou més llarga que la nostra, i a la Pobla

68

Llarga Lera i Laia tenien a muntó més de tetes i els esmentaven cadascú pel seu nom, tete Tal o tete Qual. Però a Xàtiva, tete només ho era jo. L'oncle Josep, a l'avi Macià, li portava periòdics endarrerits i la revista Triunfo, que ell es comprava. Per a llegir, l'avi es posava unes ulleres velles, com de fil d'aram daurat, que aneu a saber de qui les havia heretades. En posar-se-les la seua fesomia canviava per complet. Semblava un docte catedràtic d'universitat, amb el posat seriós i concentrat. Mentre llegia solia amollar algunes imprecacions sobtades, com esguits, que tot d'una expressaven sorpresa, sornegueria, preocupació, indignació, incredulitat... –Aguarda't! Tu també vindràs, sompo... Redell, redell... Cague'n l'ou! Vés a espai no et pique un lluç! I sempre rematava la lectura amb idèntic cerimonial: tancava amb cura el periòdic o la revista, guardava lentament les ulleres heretades en l'estoig i sentenciava: –Un dia o altre es morirà el porc. Els periòdics solien acabar convertits en cendra, si era hivern, perquè els usàvem per a encetar el foc, llevat d'algunes pàgines soltes, que l'avi esgarrava i em feia guardar en un sac, a l'andana. No volia que les guardara ordenades, aquelles notícies, posem per cas en una caixa de cartó: volia, simplement, que les estacara dins del sac, sense miraments, com si aquella manera negligent d'entaforar-les fóra en realitat una sentència a què les condemnava. Les revistes, en canvi, les guardava senceres en uns caixons que ja feien pila en aquell pis superior, magatzem d'eines inútils i aparells desbaratats. Encara conserve tots aquells exemplars de la revista Triunfo, i moltes de les pàgines que separava l'avi, perquè després de la seua mort vaig buidar el sac, vaig indultar-les i, després de desarrugar-les, les vaig redimir guardant-les en caixes de sabates. A la ràdio, com en tota la premsa en general, es parlava sovint de la 69

salut del dictador. Era un home de vuitanta anys i havia patit alguns alifacs. L'oncle Josep deia que si els ministres espampolaven la bona salut del porc era perquè la devia tenir solsida. La previsible mort del dictador, si més no per l'edat, obria molts interrogants per al futur d'Espanya. Era cert que havia nomenat successor seu Joan Carles de Borbó, però aquesta decisió no assegurava un traspàs de poders tranquil. D'una banda, l'oposició democràtica estava organitzada i demanava canvis; d'una altra, els militars i les organitzacions feixistes que li havien donat suport durant quaranta anys desitjaven la continuïtat la dictadura i reclamaven més repressió i actuacions exemplars contra els opositors al règim. De més a més, fruit d'aquesta intransigència que reclamaven, el país estava rebolicat per uns consells de guerra sumaríssims contra membres del FRAP i d'ETA. TERMINO EL CONSEJO DE GUERRA TRES DE LOS ACUSADOS, CONDENADOS A MUERTE Madrid, 12 (Pyresa)– Tres penas de muerte han sido dictadas en el consejo de guerra celebrado en el acuartelamiento de El Goloso, contra cinco miembros del ilegal Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico (F.R.A.P.), acusados del asesinato del policia armada Lucio Rodríguez Martín, el pasado 14 de julio. Levante, 13 de setembre de 1975

A l'estranger hi havia manifestacions per tot arreu: NUEVOS INCIDENTES ANTIESPAÑOLES EN EUROPA París, 12 (Efe)– Diversas acciones antiespañolas han tenido lugar en las últimas en Francia. En la capital se cometió esta mañana un atentado contra las oficinas de Iberia situadas en los Campos Eliseos, donde unos desconocidos arrojaron un «cóctel Molotov». No hubo que lamentar víctimas.

70

También en París tuvo lugar anoche una pequeña manifestación cerca del consulado de España. En Perpiñán, un grupo de personas se dirigió a la estación de ferrocarril donde pintó frases antiespañolas en el tren Talgo procedente de Barcelona. Las fuerzas del orden tuvieron que intervenir para impedir que un grupo de jóvenes subieran al tren en actitud agresiva. Finalmente, en Estrasburgo y Lión, miembros de organizaciones comunistas se manifestaron por las calles profiriendo gritos contra España. Levante, 13 de setembre de 1975

Els incidents a París els esmentava mon pare Mateu en una carta. Ell mateix s'havia acostat a alguna manifestació... «Però fa por. No saps qui tens al costat, si és un com tu o un informador que t'està fent la fitxa. Tenim ganes de tornar a casa i una denúncia ens ho podria complicar... Aneu a saber si no ens obrin el correu...» L'avi va comprovar l'estat del sobre, però ara que ja l'havia obert poca cosa podria aclarir. Com que era jo qui havia agafat la carta de mans de Toni, el carter, em va preguntar si estava ben tancada quan me l'havia donada, si havia vist alguna cosa que poguera fer sospitar que l'havien oberta. Li vaig que no, que no m'havia semblat que l'hagueren tocada. –Semblava planxada i tot –vaig dir. –Això és més sospitós encara –va dir amb preocupació. Ací no ens assabentàvem de gairebé res. Es comentaven coses, se sobreentenien d'altres, si la televisió o la ràdio oficials explicaven els fets d'una manera, com ara la bona salut de Franco, era evident que havíem de creure la contrària. A moltes poblacions d'Europa se succeïen les manifestacions de repulsa contra el règim franquista. Així i tot, el 26 de setembre el Consejo de Ministros, presidit pel mateix dictador Francico Franco, tenia onze penes de mort sobre la taula. Va concedir sis indults, i va confirmar les sentències mortals de Xosé Humberto Baena, José Luis

71

Sánchez Bravo, Ramón García Sanz, Jon Paredes Manot (Txiki) i Angel Otaegi. A tots aquests cinc, els van afusellar l'endemà mateix. L'avi Macià va apagar el transistor i va sospirar: –Es morirà matant, el porc malparit...

72

15

Tothom li deia Franz i estàvem absolutament convençuts que era alemany; apanyava rellotges. Tenia el seu taller en una casiua del carrer de l'Om, frontera estreta i d'una sola altura. No hi havia cap rètol ni imatge que anunciara que en aquell casup s'apanyaven rellotges. I se n'hi apanyaven, i de molts bons. Tenia guanyada fama de bon rellotger, Franz, de qui tots pensàvem que era alemany. A pesar que era un espai minúscul, hi havia pertot rellotges de peu i de paret. N'hi havia un que ens tenia encantats, un de paret que a les hores en punt, de darrere d'una finestreta que en aquell moment s'obria, apareixia tot girant una ballarina amb tutú de ballet, com en una caixeta de música. Franz era un home alt i corpulent, vestia sempre de negre, amb llaç i barret tou, i tot l'any, amb sol o sense, duia paraigües. Tanmateix, si plovia mai no l'obria encara que caiguera aigua a la gana. Per això pensàvem que l'usava més aïnes de bastó. El cas és que quan entrava al taller deixava el paraigua a l'entrada, en un paraigüer de mimbre, es llevava la jaqueta i, després de deixar-la en el penjador, s'engiponava un guardapols blanc, com el dels ajudants de farmàcia. Tenia el cap bastant despoblat i de seguida s'hi encastava un mocador amb quatre nucs, com si fóra un llaurador. Feia una fila ben estranya, aquell home gran com un Sant Cristòfol, amb la lupa en l'ull i aquell estrambòtic mocador al cap. Quan entrava al taller canviava el batent massís de la porta per una portella, la meitat superior de la qual era de vidre per deixar entrar la llum a

73

l'interior ombrívol. Si passàvem per la vora i estava la portella posada era senyal inequívoca que en Franz hi treballava. Sovint arraïmàvem les cares contra el vidre per veure'l batallar amb les seues eines de precisió. Com que la claror desapareixia de sobte per la concurrència dels nostres atribolats cabolos, Franz elevava el cap de l'artefacte que reparava, es treia la lupa de l'ull i ens adreçava un gest amb el cap com dient-nos: «Què feu ací?» I tot seguit, sense esperar resposta, tornava a posar-se la lupa i somreia mentre bressolava el cap cobert amb aquell mocador de segador d'arròs. Solia dinar sempre al taller. Poc després del migdia, la seua filla Maria, alta com ell, de pell blanquíssima i cabells rossos, solia dur-li una carmanyola i una ampolla de vi en una cistella que cobria amb un mocador de la malva. Si ens empomava amb les cares enganxades al vidre de la portella, ens aüixava: «Uixe fora, borinots, uixe fora!». Llavors deixàvem la porta lliure en l'acte. Maria ens mirava condescendent mentre obria la porta i saludava son pare. Si protestàvem perquè ens havia dit borinots, ella ens deia: «Mireu quin gos hi ha allà; aneu-hi i aüqueu-lo». Nosaltres ens pensàvem que Franz havia estat oficial de l'exèrcit alemany, un alt càrrec d'Aldof Hitler que en acabar la guerra s'havia vist obligat a refugiar-se a Espanya. El consideràvem un heroi. No debades teníem un mestre, vell i panxut, don Herminio Ponce Gómez, que admirava Hitler i menyspreava els nord-americans fatxendes, i els francesos llibertins i els anglesos que ens havien robat Gibraltar. Prompte es va haver de jubilar don Herminio, però ell s'hi resistia perquè desconfiava del patriotisme dels mestres jóvens que no explicaven les coses com ell les havia explicades durant anys. Ens havia alliçonat sobre els perills que assetjaven la pàtria espanyola: els rojos, els ateus, els separatistes, els masons... Però ara ja no hissàvem tan sovint la bandera espanyola, només en dates assenyalades, ni cantàvem himnes patriòtics mentre romaníem enfilerats al pati de l'escola i 74

entràvem a l'edifici a camallades, com si fórem soldats que hi desfilàvem: «Prietas las filas, recias, marciales, nuestra escuadras van...». En moltes aules ja no cantaven el Padrenuestro a l'inici de les classes. Havien canviat algunes coses a l'escola. Però no oblidàvem els cabolts de don Herminio, el regle que no feia servir per mesurar llargàries sinó per castigar-nos les mans... Estàvem convençuts, doncs, que Franz el rellotger havia estat oficial de les SS o aviador de la Luftwaffe, que fins i tot havia estat condecorat amb la mítica Creu de Ferro. Sabíem totes aquestes coses perquè ens les havia explicades don Herminio, que havia lluitat al costat dels alemanys nazis contra els russos comunistes amb l'heroica División Azul, i perquè havíem llegit vells exemplars d'un còmic que es deia Hazañas Bélicas. En una ocasió preguntàrem a Franz el rellotger, quan abandonava el taller, quantes creus de ferro havia guanyat ell durant la guerra. La seua resposta ens va desconcertar. Va dir que ell mai de la vida no havia estat soldat ni havia guanyat medalles, que odiava la guerra i els qui abocaven les persones a matar i a morir en elles. Nosaltres, per aquells temps, no havíem sentir a parlar encara dels camps d'extermini d'Auschwitz, Mauthausen, Treblinka... Tanmateix, no havíem de tardar gens a tenir notícies de l'horror i la degeneració humana que representaven aquells llocs. Uns anys més tard de morir el dictador, mort també Franz el rellotger (la seua filla es va casar amb un metge i se'n va anar a viure a València, amb sa mare), Voro Montell em va comentar: –Saps? He estat al cementeri i he vist la làpida de Franz el rellotger. I crec que no li deien Franz... –Ah, no? I com li deien de veritat? –li vaig preguntar, sorprès i encuriosit. –No t'ho sabria dir... 75

Mogut per la curiositat, el vaig cabdellar per anar junts al cementeri. No hi havia cap fotografia en aquella un làpida de marbre gris, gravada amb lletres de tot incomprensibles. –M'ho ha dit el meu germà, que ací està Franz enterrat. Aquest germà de Voro Montell era aquell mateix a qui se li havia aparegut en una ocasió l'encantada del tresor i va triar suro. El germà de Voro Montell ajudava el cementerier. Si Franz el rellotger no era alemany com pensàvem, aquells caràcters indesxifrables per a nosaltres ocultaven la vertadera personalitat del nostre veí. Però desconeixíem per complet a quin idioma pertanyien les lletres que il·lustraven la làpida. Quan va morir la viuda de Franz el rellotger, a València, la filla Maria, la que ens aüixava com si fórem borinots, va exhumar les seues restes per enterrar-los junts, marit i muller, en un altre cementeri. Llavors ja sabíem a quin idioma pertanyien aquells excèntrics i críptics caràcters de la seua làpida. Franz, el rellotger del carrer Caputxins que nosaltres crèiem alemany, en realitat li deien Miroslav i era txec; els seus pares i germans i tota la seua primera família, la dona i dos fills, havien mort al camp d'extermini d'Auschwitz.

76

16

FRANCO SUFRIO INSUFICIENCIA CORONARIA AGUDA Evoluciona satisfactoriamente y ayer mantuvo una entrevista de cuarenta y cinco minutos con Arias Navarro ABC, 22 d'octubre de 1975

L'avi Macià afirmava que les noticies que espampolaven els mitjans de comunicació sobre el porc, tota la faramalla de les seues audiències públiques i les reunions amb ministres, eren tot comèdia, cortines de fum per a ocultar la veritat d'una salut precària. Diuen: la mort certa; la hora incerta. I a tots ens en toca una. Franco tenia vuitanta anys, i en feia quasi quaranta que exercia de dictador. No era immortal, per més que, segons que afirmava la llegenda de totes les monedes de curs legal, fóra «Caudillo de España por la Gracia de Dios». Quan moriria Franco, quan moriria el Caudillo, potser el règim franquista s'ensorraria. O els hereus ho canviarien tot perquè no canviara res. O gairebé res. L'avi Macià deia que els qui segueixen un líder ulls a cegues, com els alemanys havien seguit Hitler i els italians Mussolini, capaços de matar i morir si els ho demana el líder, no poden suportar la por a quedar-se sense cap i guia: –No saben pensar com a persones. Com ramats d'ovelles necessiten el pastor que els guie a crits i xiulits i colps de cantal... 77

I sempre que esmentava el dictador, l'avi Macià entonava el seu prec particular: –Un dia o altre es morirà el porc... i la nostra terra serà lliure. Tanmateix, quan es va fer pública la notícia que el dictador havia patit una «insuficiència coronària aguda» –segons el comunicat mèdic com a conseqüència d'una grip–, a l'avi Macià l'esperava una ambulància a la porta de casa amb els llums d'urgència encesos. A mitjan vesprada, potser en el mateix moment en què el dictador es trobava voltat de metges a la seua residència oficial d'El Pardo, a Madrid, l'avi va dir que es trobava una mica malbé i que se n'anava a estirar-se al llit. Al cap d'una hora o així, l'àvia Irene va pujar al dormitori per saber com es trobava. Va abaixar immediatament. I encara que volia semblar serena, les mans li tremolaven i la veu li fimbrava: –Hem d'avisar el metge... Hem d'avisar el metge... L'ambulància va endur-se l'avi Macià cap a l'Hospital Clínic de València. La presència del vehicle, amb les seues llums escandaloses, va moure la consegüent preocupació entre el veïnat. S'acostaren a casa i preguntaren i prestaren la seua ajuda. Ramon Borafull, el Gitano Blanc, es va arromangar les mànegues davant l'àvia Irene i va oferir-li els braços foscos, les venes grosses: –Tota la meua sang, si la necessita Macià, Irene; tota la meua sang... Darrere l'ambulància marxaren l'oncle Josep i l'àvia Irene amb el cotxe de l'oncle. A mi m'esperava un altre cotxe que m'havia de dur cap a la Pobla Llarga, amb ma tia Cecília i les cosines Lera i Laia.

78

17

En una ocasió li vaig preguntar, a l'avi Macià, si li feia por la mort. L'avi, de bon principi, va moure els muscles arreu manera, com si igual li tinguera al coll que al muscle, i tot d'una va esguitar una d'aquelles sentències populars: –Menja molt, caga fort i no tingues por de la mort! Però al cap d'una estona, com si s'ho haguera estat repensant i es penedira d'haver respost al rei que fa quinze amb aquella sentència irreverent, l'avi va dir que no, que no tenia por de morir. No obstant això, va dir que pensava sovint en la mort, però en comptes de por sentia pena. Li feia pena pensar que deixaria de veure la serra Vernissa i el penyal del Puig i la penya Roja, el cim Santa Anna i la serreta dels Quatre Vents; li pujava la pena perquè deixaria de sentir la remor de l'aigua corrent per les sèquies: la de la Murta i la de Messes, i la del braçal del Roncador que pertany a la de la Vila; sentia pena de pensar que no tornaria a veure un ametler florit, un codony en l'arbre; pena de no tornar a tenir entre les mans i devorar a dos queixos una tallada grossa de meló d'Alger en ple estiu; pena no de fer-se cap altre got de vi entre amics acompanyant unes olives en salmorra; pena de pensar que ja no tornaria a dir bon dia i que no li ho dirien; pena de no tornar a sentir les alegres caderneres de dia i els mussols dessonillats de nit; pena de no tornar a sentir la calentor de l'àvia Irene al seu costat en el llit; pena de no tornar a escoltar la veu dels fills; pena de no compartir amb mi més cançons, raons i rondalles...

79

–Pense en la Mort, i sospite que la tinc a prop i m'entra la pena. Però, de por, no en tinc... I com sé que a tots ens en toca una i que no puc enganyar-la, com pretenia enganyar-la el barsagues aquell del trasquilonat... La saps, aquella del forner que volia enganyar la Mort? No? Te la conte... »Això diuen que era un forner que havent entrat en una certa edat no parava de lamentar-se que prompte la Mort el vindria a buscar. I ell no volia morir-se. Per res del món no volia morir-se. I li pegava voltes al nano i no entenia que haguera de morir-se si, a pesar de l'edat que tenia, es trobava bé de salut, fort com un bronze, i cada dia encenia el forn, pastava i fenyia amb les seues mans i feia la cuita... Aquell forner es desesperava de pensar que, més prompte que tard, havia de visitar-lo la Mort... I atabollat el cap per aquella desesperació de no voler morir-se, no se li va acudir una altra pensamentada que voler enganyar la Mort... »I quina en va pensar, aquell forner poreguita? Mira quina: es va vestir de pantaló curt i es va fer tallar el monyo tot ple de trasquilons, com si fóra un xiquet. En acabant, va advertir la seua dona i els seus fills, que l'ajudaven en el forn, que si un dia venia la Mort a buscar-lo que li digueren que ell se n'havia hagut d'anar a comprar farina allà a Moixent, o més lluny encara, frontera enllà, al país dels castellans... Així quedaren tot avinguts i conxorxats si per un cas un dia, més prompte que tard, hi acudia la Mort... »I un dia que aquell forner poreguita faenejava per l'alcavor, tot ridícul amb aquell pantaló de xiquet i el cabell fet a banderes de tants de trasquilons... aquell dia va entrar al forn una dama vestida de fosc, però molt elegant, i va preguntar pel forner. Li va preguntar a un dels fills, i el fill del forner, convençut que aquella dama era la Mort, li va voler engaldir la martingala que havien convingut: No està ací, ara; se n'ha anat a fer tractes de farina en aquell país on al huit li diuen ocho, i no sabem quan tornarà d'allà... 80

»La dama no es va immutar gens ni miqueta d'aquella resposta. Sense canviar el to de la veu, li va dir, al fill del forner: Com vostè ja haurà endevinat, jo sóc la Mort, i m'han fet l'encàrrec que m'he d'emportar el forner, que és un home vell. Em diu vostè que ell no està ara ací, però a mi tant me s'hi dóna: un o altre jo m'hauré d'endur. Si no està el forner, no passa res: per comptes d'ell m'enduré el xiquet trasquilonat que s'amaga en l'alcavor...» –Però sàpies que fins a la mort tot és viure... –va rematar garbes l'avi Macià.

81

18

Vaig anar a València per visitar l'avi Macià a l'hospital. Ja havien passat quatre dies des que se l'havien endut amb l'ambulància. Des del primer moment romania ingressat a la UVI (Unitat de Vigilància Intensiva) de l'Hospital Clínic Universitari. Els metges havien diagnosticat que l'avi Macià havia patit una gravíssima embòlia. Estava en coma. De bon principi, l'àvia Irene i l'oncle Josep no em deixaven anar a visitar-lo. Però jo vaig insistir a base de bo, fins i tot em vaig enrabiar: «Tinc catorze anys!», va ser el meu argument de pes. O més aïnes, d'edat. Així que finalment s'avingueren i em permeteren dur a terme la meua decisió. Vaig anar-hi tot sol, seguint les indicacions que m'havia donat l'oncle Josep. Vaig pujar al ferrobús que venia de Xàtiva, passava per la Pobla Llarga i acabava el seu trajecte a València-Estació del Nord. Els vagons anaven plens de gom a gom. Hi viatjàvem com sardines en estiba, asseguts els qui podien i plantats la majoria. Hi feia molta pudor de tabac; fet i fet, els cendrers que hi havia en els reposamans dels seients vessaven de puntes de cigarret i de cendra, com si ningú, entre viatge i viatge, tinguera l'obligació de buidar-los. Guardava jo el meu bitllet en un cartereta que havia desat en la butxaca posterior del pantaló. Contínuament me la palpava per notar la seua grossària com a prova evident que encara la conservava: em feia molta por perdre el bitllet o que me'l furtaren, ja que no portava diners per a un altre de tornada.

82

Quan vaig fer aquell primer a viatge a València ciutat, jo encara no coneixia la humiliació que els falangistes, durant la postguerra, havien infligit a mon pare per haver-los respost en valencià. A Xàtiva, encara advertien als qui viatjaven per primera vegada a la capital que anaren amb compte o els posarien l'os. I l'àvia Irene em va aconsellar que parlara sempre en castellà, per si de cas: –Sobretot si no coneixes. No saps mai si t'estan parant una trampa... Òbviament, com que en aquell moment no coneixia els antecedents que provocaven l'advertiment de l'àvia, no vaig prendre en consideració el seu consell.

En aplegar a València, vaig aturar-me uns segons davant un quiosc per fer una mirada a les portades dels periòdics: «Madrid, viernes 24 de octubre de 1975. Recaida del Jefe del Estado. En la madrugada de hoy la evolución favorable que seguía la enfermedad coronaria que sufre S. E. el jefe del Estado ha experimentado un retroceso y han aparecido signos incipientes de insuficiencia cardíaca». D'un costat de l'Estació del Nord eixia un autobús que feia una parada davant mateix de la porta principal de l'Hospital Clínic Universitari. Però havia d'estar alerta de no passar-me-la. També era la primera vegada que pujava en un autobús urbà tot sol. La por de perdre'm em provocava 83

molta tensió. Així que em vaig atrevir a explicar al conductor de l'autobús en quin terrible grau de desempar em trobava, i l'home, comprensiu, em va dir que em mantinguera darrere del seu seient, plantat, que quan seria el moment d'abaixar-me'n, ell ja m'avisaria. Li vaig donar les gràcies de bestreta. Així i tot, el trajecte fins a l'hospital se'm va fer etern per culpa de tanta tensió. Qui pregunta a Roma va, deia l'avi Macià, una altra de les seues sentències habituals. I jo, preguntant, preguntant, vaig arribar a la planta on hi havia la UVI, aquella inhòspita sala on mantenien l'avi Macià lligat a la vida amb un fil d'empalomar. Quan hi vaig arribar, encara no era l'hora de les visites. L'àvia Irene i l'oncle Josep passaven el temps a la sala d'espera, en companyia d'altres parents d'uns altres malalts. Els qui no tenien casa i familiars a la ciutat, ni diners per pagar-se una habitació d'hotel, en aquella estança feien espera i aguarda, en aquella estança s'impacientaven i desficiaven, en aquella estança es lamentaven i ploraven, compartien esperances, i sovint condols; en aquella estança fins i tot dormien, com podien, en unes cadires d'escai negre, terriblement incòmodes. Quan va ser l'hora de la visita, entràrem a la UVI. Un mur envidrat aïllava l'àmplia sala on, sense cap mena de separació, s'arrengleraven els malalts que esperaven un miracle, fóra de Déu o de la ciència, o bé la visita inexorable de la Mort. Allí no hi havia ridículs trasquilonats que intentaven enganyar-la. De fet, en aquella sala tothom l'esperava amb major o menor conformitat; uns, amb plena consciència, d'altres, com l'avi Macià, sense consciència. Tanmateix, l'esperaven i no se n'amagaven. La majoria fins i tot ja estaven combregats i pernoliats per si un cas. Llevat de l'avi Macià. Si en vida no havia necessitat de creure en Déu, ara, havent-li fet l'última tallada de monyo que havia de menester, no li calia desdir-se. L'àvia Irene 84

va va dir al capellà que volia administrar-li el viàtic que l'avi Macià se'n flixava, d'aquells romanços. No debades, si l'avi haguera pogut dir-li-ho, li ho haguera dit clar i net: El gos vell no s'ensenya gràcies noves. L'avi Macià tenia ficats tubs per la boca, tubs pel nas, tubs que eixien per sota el llençols, i elèctrodes enganxats al cos. La mirada se li havia quedat incrustada en el sostre blanc d'aquella avantsala de mort o de la resurrecció, tan ben moblada d'aparells d'última tecnologia mèdica. L'oncle Josep mantenia una tensa batalla amb els metges que atenien l'avi. Afirmaven convençuts, com si expressaren el valor incontestable d'una llei sobrehumana, que mentre hi havia vida hi havia esperança. Tanmateix, reconeixien estava més a prop de morir que de reeixir. Per això l'oncle Josep, d'acord amb l'àvia Irene, volien rescatar l'avi Macià d'aquella avantsala de la mort perquè, conscient o no, morira en sa casa, al seu llit, acompanyat pel seus, i no en aquell llit, amb el cos empeltat de tubs i de cables, absolutament sol, infinitament sol, separat del caliu de la seua família per aquells vidres netíssims i transparents, però terriblement aïlladors. Per fi un dels metges es va avenir a deixar-lo anar, no per convenciment, més aviat cuit i fart per la nostra continuada pressió. –Se l'emporten per collons –va protestar, de mala veta, mentre reomplia i firmava el document de l'alta mèdica–. Però el cost de l'ambulància corre càrrec de vostès. L'àvia Irene, sempre discreta i ben parlada, en el moment que va obtenir el document, va amollar-li al metge aqueixa divisa, tan valenciana, que proclama que «els diners i els collons, per a les ocasions!».

85

19

Vespra de Tots Sants, l'àvia Irene faenejava pel guisador preparant les fogasses típiques de la diada en què cal recordar els difunts de cada llar. Atès que havia estat tots els darrers dies a València pendent de l'avi Macià, no s'havia pogut proveir amb temps de la carabassa per a la pasta, ni de les nous i les panses que li calien. Així que la nit anterior encara demanava favors entre el veïnat per poder complir amb el costum. Ara pastava en el gibrell amb presses i correres, des de bon matí, amb la idea de portar les posts al forn tan bon punt començara la cuita i així tenir-les fetes al migdia. Quan vaig tornar de l'institut, les fogasses reposaven, acabades de fer, sobre dues posts, cadascuna tapada amb el seu mandil. Ben prompte passarien a les gerres on s'haurien de conservar durant uns quants dies. I les que amb el pas del temps es farien dures, l'àvia les tallaria a llesques i en faria apetitoses rosquetes amb ou, sobre les quals jo espolsaria un plugim de sucre i canyella. Jo entenia perfectament el motiu d'aquella mampresa a hora horada de l'àvia Irene: jo entenia que a pesar de l'agonia de l'avi Macià ella sentira la necessitat de fer com si la mort no ens assetjara, de fer marxa com si l'avi Macià en comptes de consumir-se al llit estiguera ben viu trascolant per l'andana, embogant una cadira, raonant com fetge en brases amb els veïns... Per Tots Sants i el Dia de Difunts la gent reiterava el clam de viure: El mort a la fossa i el viu a la fogassa! L'àvia Irene, doncs, feia fogasses per als vius, per a la vida quotidiana. Encara que el viu més llépol de casa nostra,

86

malauradament, no les tastaria. Ella n'era conscient, per això mentre pastava en el gibrell, reiterava com un prec: –Que en senta almenys l'oloreta... L'endemà, Tots Sants, l'àvia Irene, com havia fet tota sa vida, de bon matí va fer els llits i, com sempre, m'havia advertit de no seure-hi ni desferlos perquè els morts de la família vindrien a reposar-hi. I tot observant un altre costum antiquíssim havia parat taula amb un cobert de més, per als mateixos difunts nostres que aquell dia també havien de ser a taula, invisibles. Però en aquella ocasió només havíem de ser-hi ella i jo, així que l'àvia va posar els nostres coberts, el seu i el meu, i dos més que no s'embrutarien: un per als nostres difunts i un altre per a l'avi Macià. Tots els anys anteriors, fins on m'arribava la memòria, la nit del Dia de Difunts ens havíem de trobar en un indret ben fosc on contàvem històries de por, de cadàvers que acaçaven els vius perquè els havien mutilat una part del cos, com en el relat de Marieta i el mort, que pujava escales amunt cap a la seua habitació mentre anunciava cada escaló i cada replanell que guanyava reclamant-li el fetge que li havia furtat de la sepultura... També els percaçaven els qui devien una promesa que no havien acomplit, com aquella dona que li va prometre cent misses a la sogra i només li'n va fer una, i un dia va sentir una mà freda al pit i va recórrer tots els metges sense que ningú li trobara cap malaltia, però a ella aquella mà freda l'ofegava i l'angoixava, fins que va acudir a demanar l'opinió a una vella que deien que era bruixa i que parlava amb els morts, i la vella li va preguntar si havia fet alguna promesa a una persona ja difunta, i la dona va respondre que no, però tot d'una va recordar que a la sogra li havia promès cent misses quan es moriria, llavors la bruixa li va preguntar quantes li n'havia encomanades i la dona va respondre que només una, i la bruixa,

87

rotunda, li va traure el comptes: «Doncs li'n deus noranta-nou...». I tan bon punt les va encomanar, la mà freda li va desaparèixer del pit.

88

20

Agafava la cadira de boga de la cuina i me l'entrava al dormitori de l'avi Macià. Em col·locava vora el capçal del llit. Abans de començar a llegir, observava la seua mirada perduda, els pàrpols esbatanats, la seua respiració a penes perceptible, que de vegades era trastocada per un sobtat ronc. Per encertir-me que encara era viu i que m'escoltaria, li agafava la mà. M'alleujava sentir-li-la calenta, així com el feble batec del seu cor en el meu dit gros quan li prenia el pols. Al costat la tauleta de nit hi havia una xicoteta safa amb aigua i en un plat un mocador blanc. De tant en tant, l'àvia Irene entrava i li humitejava els llavis perquè no se li ressecaren, i amb una xeringa intentava fer-li beure aigua amb sucre dissolt. –És de despús-ahir, el periòdic, iaio –li deia jo, i primer de tot li llegia el comunicat oficial dels metges que atenien el porc. Nosaltres no compràvem periòdics. L'oncle Josep en comprava algun els diumenges, i cada setmana la revista Triunfo. Però a casa ens portava un periòdic de Madrid, l'ABC, que cada dia comprava i llegia el director del col·legi on l'oncle impartia classes. Després d'haver-lo llegit, el director el deixava a la sala dels mestres per si algú volia fer-li una ullada. Però les dones que feien la neteja tenien ordre de tirar-los al fem quan foren passats dos dies. L'oncle Josep els estalviava la faena perquè l'avi sovint li'n demanava per a encendre el foc i per a conservar les taronges: embolicades en paper de periòdic les taronges aguantaven més temps en bones condicions i se'n podrien menys. Les escampava a l'andana, sobre una enorme estora d'espart, totes ben embolicades. I era deveres que aguantaven

89

mengívoles durant més temps. Fins i tot quan la pell s'havia consumit, convertida en un cuiro ressec, en pelar-les els gallons conservaven pràcticament tot el seu suc, puix que no s'havien semat gens i mantenien tot el seu sabor i tota la dolçor. –ABC. Madrid, miércoles cinco de noviembre de mil novecientos setenta y cinco. La salud de Franco. Han Aparecido signos de tromboflebitis. Minutos después de las nueve de la noche ha sido facilitado el siguiente parte médico oficial sobre la evolución del estado de salud del Generalísimo... Vaig sentir que tocaven al picaport, sense força, com si temeren despertar algú. L'àvia Irene havia eixit a fer un encàrrec, així que em vaig alçar i vaig anar a obrir per veure qui era, tot i que m'imaginava qui devia ser. Des que l'avi era a casa, cada dia venia a fer-li la visita: Ramon Bofarull, vestit de blanc impecable de cap a peus. El dia que s'emportaren l'avi, amb l'ambulància a la porta, qui primer s'hi va presentar va ser ell. Es va oferir per a tot el que fera falta: –La meua sang i tot, si li cal... Tota la que li faça falta, Irene... –i per demostrar-ho s'havia arromangat un braç i havia mostrat les grosses venes blaves del seu braç dret, fosc i pelut. Ramon Bofarull va deixar el seu barret al bengaler de l'entrada. Jo li vaig oferir la meua cadira de boga mentre m'acostava a la cuina a per una altra. –Com va? –va preguntar. –Aguanta... –vaig dir. El Gitano Blanc va sospirar, abatut. –No ho mane Déu que jo m'haja de veure en un tràngol així –va pregar–. Per això li he dit a la meua dona que si em passa com a ell, a mi que no em deixen morir a l'hospital, que jo vull morir al meu llit. Que avise 90

els fills, i els qui podran acudir que m'acompanyen... Ja li ho he dit a Irene que heu fet molt ben fet de portar-lo a casa... –llavors es va adreçar directament a l'avi–: Em sents, Macià? Estem ací, fent-te companyia... La teua nora Elvira vindrà demà, si no passa res, i el teu Mateu no tardarà gens a estar ací... Aguanta, Macià... I jo encara vaig afegir: –Aguanta, iaio, que al porc li queden dos grunys!

91

21

No vaig sentir mai l'avi Macià esmentar per a res la Presó Model de València, mai no va relatar cap de les atrocitats que allí va haver de viure. Era l'àvia Irene la que rememorava aquella infausta presó. Però només s'hi referia quan l'avi Macià romancejava sobre política i gallejava sense ficaci. L'àvia Irene li amussava llavors els gossos de la memòria: –Te'n recordes dels polls, Macià? Te'n recordes de les tocates dels civileros fins que escopies sang? Te'n recordes de "la saca"? Te'n recordes, capçana? Fes memòria i tingues trellat! Rebolcat per aquella espenta del record, l'avi Macià optava per tancar la boca i serrar les dents per a mormolar el seu prec particular: «Un dia o altre es morirà el porc...» Ara, tots dos es morien quasi alhora, el porc i ell. Ningú de la família, ni l'oncle Josep ni mon pare Mateu, no em van explicar mai res sobre els anys de reclusió de l'avi Macià a la Presó Model de València. Les primeres notícies que vaig tenir sobre aquella sinistra presó li les dec al Gitano Blanc, ja que un germà seu hi va estar tancat vora dos anys. –El meu germà Fèlix era el major de tots. Tenia trenta anys quan va morir. Trenta només! De tots nosaltres, era l'únic que sabia llegir i escriure. Havia anat a escoles nocturnes per a aprendre'n, durant la República, i ben enjorn va ficar-se en política. Mon pare l'advertia que no es clavara en camisa d'onze vares, que al món sempre hi ha hagut amos i criats, i que ell

92

això no ho podria canviar per molt que aprenguera a llegir i a escriure. I més sent de raça gitana. Per pobre i per gitano, doble humiliació. Però el meu germà era cabut. Cabut i sabut! Militava en un sindicat, en la CNT. Ell deia que era anarquista, i que havíem d'aprendre a viure sense amos, a regir-nos per nosaltres mateixos, per la llei de la solidaritat; havíem de viure com a persones intel·ligents i no com a rucs que només reconeixen el so de la tralla. Quan els militars es van alçar en armes contra la República, al meu germà li va faltar l'aire per a incorporar-se a les milícies populars. Al final de la guerra era sergent! Un gitano sergent de l'exèrcit republicà! Que t'ha paregut, morrut! Quan va acabar la guerra, tenia idea de fugir d'Espanya. Però no va poder. L'agarraren a València. De primer, el tingueren a la plaça de bous, aquella tan gran que hi ha quan ixes de l'estació de trens. Després el van traslladar a la Presó Model. És un edifici enorme i lleig de cara vista roja, a prop del riu. Encara que era una presó per a cinc-centes o sis-centes persones, n'ataconaren deu o quinze mil! Una fotracada de gent! Com sardines en estiva, hi estaven. Jo anava a visitar-lo si hi anava ma mare o alguna de les meues germanes, quan li portàvem roba o alguna cosa per menjar. Coses que sovint no els arribaven als presos, perquè la major part s'ho repartien entre els guàrdies civils i els funcionaris de la presó. La vida allí era molt severa. S'alçaven de bon matí i eixien al pati perquè els comptaren. No per si de cas algú se n'havia fugit, sinó per si s'havia mort durant la nit. Després els donaven un tassó de malta aigualida i, amb sort, un rosegó de pa florit. Per dinar, arròs amb bledes. Més bledes que arròs. I si volien carn, com no es menjaren els polls i les llémenes que els avivaven cap i cos... Allí se'n morien a cabassos cada dia. I les palisses les repartien cada dos per tres. Al meu germà li van trencar la major part de les dents d'una tocata. I saps per què? Perquè estava parlant en valencià amb un altre reclús. Li van fotre un repic d'hòsties i a l'últim li van estampar la culata del 93

fusell en tota la boca, «para que aprendas a hablar siempre en cristiano». Si et posaves malalt en aquell cau, en un bufit te n'anaves al clot. Se'n morien de pulmonia, de tuberculosi, d'apèndix foradada... Però allò que més temien era "la saca". Si cridaven el teu nom de bon matí, ja sabies que tenies les hores comptades. Se'ls emportaven a Paterna, i allí els afusellaven. Hi havia gent que no ho aguantava, i si podien es tallaven les venes. Finalment, al meu germà Fèlix li feren el juí i el sentenciaren a trenta anys de presó, només perquè havia sigut sergent. Però no sé quins fils va moure mon pare, a qui li demanaria favors a canvi d'uns altres favors, que va aconseguir els avals necessaris perquè el deixaren en llibertat. Recorde que quan anàrem a buscar-lo no agarràrem el tren com solíem fer quan el visitàvem: mon pare va llogar un carro envelat, i des de Xàtiva fins a València, hi anàrem amb carro. Eixírem d'ací de matinada. Hi anàvem mon pare, ma mare i jo. Quan vam arribar a la presó, mon pare, amb la documentació a la mà, se'n va entrar a parlar amb el director de la Model. Al cap d'un parell d'hores, tornaven junts mon pare i el meu germà. Li havíem portat roba neta, però ell no va voler posar-se-la. Va pujar al carro i es va tapar cap i tot amb una flassada. Així va fer el viatge de tornada, en silenci i colgat sota la flassada. Ell i nosaltres, mut i callosa que ve la rabosa! Només sentíem el renou de les rodes i el repic de les ferradures del matxo picant contra terra. Quan vam arribar a casa, les meues germanes ompliren una gerra de les de vi, que hi cap una persona dins, d'aigua calenta. El meu germà es va despullar, s'hi va clavar i s'hi va estar jo que sé quant de temps... Quan va eixir de la gerra tenia la pell com un cigró d'arrugada. Llavors sí, llavors es va vestir, va agarrar tota la roba de la presó, la va posar en un muntó enmig del corral de casa i li va botar foc. El meu germà Fèlix va morir al cap d'un any. De tuberculosi.

94

22

Ma mare Elvira va tornar per fi de París. Quan la vaig abraçar, la seua roba feia olor de sutja de tren, de tabac, de suor... Tanmateix, m'hauria estat hores abraçada a ella, tant de temps com feia que no la tenia a prop. Em va fer l'efecte que havia envellit massa des de l'última vegada que havíem estat junts, encara que només havien transcorregut uns pocs mesos. Però no era envelliment, sinó fatiga pel llarg viatge. Malmenjada i maldormida, per força havia d'estar tresullada i pàl·lida. Va arribar amb una maleta només. Va dir que mon pare Mateu arribaria el sendemà o el sendemà passat, amb un amic que baixava de París amb el seu camió, on feia setmanes que ja arribaven a foc seguit els tràilers carregats de taronges per als mercats de París i la rodalia. –M'ha dit ton pare que vages netejant la Lambretta... Mon pare Mateu tenia una moto Lambretta de color groc. Abans que les coses van començar a entortillar-se i van haver de fer les maletes cap a París, tenia pensat de comprar un sidecar i així poder anar junts els tres a tots els llocs. Tot va quedar en una intenció repetidament ajornada. Sempre que mon pare Mateu baixava de París, una de les coses que féiem junts era netejar la Lambretta i posar-la a punt perquè el motor no es ressentira per tant de temps aturada. Últimament, però, una vegada cada deu dies, poc dalt o baix, amb l'ajuda de l'avi Macià la treia al corral, la posava en marxa, la deixava una estona en ralentí i de tant en tant li feia un accelerada. Mon

95

pare Mateu a estones m'ensenyava a desmuntar la moto, li netejàvem les bugies i el carburador... Ma mare Elvira va entrar a l'habitació de l'avi Macià. En veure'l postrat en el llit, com si ben bé ja hi fóra de cos present, no va poder evitar de plorar. Li va agafar la mà sarmentosa i li la va acariciar. –Jo ja estic ací, pare... –ma mare Elvira, com que havia perdut els seus tan jove, a l'avi Macià i a l'àvia Irene els tractava de pare i mare– Mateu està a punt d'arribar... Ma mare Elvira se'n va anar a dutxar-se i a canviar-se de roba, mentrestant l'àvia li preparava alguna cosa per menjar. Quan ella començava a refer forces amb el mos que li havia preparat l'àvia, la guàrdia civil va tocar a la porta de casa. No li agradaven gens els civils, a l'àvia Irene. No oblidava totes les humiliacions patides quan visitava l'avi Macià a la presó Model. La proximitat d'aquells estrambòtics tricornis foscos i enxarolats la neguitejaven. I trobar-se'ls de sobte cara a cara, just en aquell moment, acabada d'arribar ma mare Elvira de París, i encara que mon pare Mateu li havia jurat i perjurat que ell no s'havia ficat en embolics polítics, l'àvia es va sobresaltar per força. La mare havia interromput el mos i ja era darrere del cos eixut i tens de l'àvia per fer-li costat. Quan va sentir que era a mi qui buscaven els civils, va esquallar-se tot d'una i va començar a cloquejar el meu nom. Però els civils no havien vingut per qüestions polítiques. Buscaven Mílio, que feia dos dies que no tornava per casa. Els seus pares n'havien denunciat la desaparició. Aviat faria un mes que Teresa se n'havia anat i ja ens pensàvem que aquella idea de penjar-se d'un garrofer se li havia traspintat del pensament. Però potser ens havíem equivocat. 96

23

Ningú de la nostra colla va explicar a la guàrdia civil que Mílio havia amenaçat de penjar-se d'un garrofer si Teresa se n'anava. Els vam haver d'acompanyar als llocs que solíem freqüentar, la cova de la Canària, la Nevera, els Dos Ullets, per les cases abandonades de l'horta... Per aquells caus no vam trobar cap rastre d'ell. Nosaltres sempre havíem donat per segur que Mílio era incapaç de dur a terme una barbaritat com aquella de penjar-se. Gos que lladra no mossega, pensàvem. Però ara que havia desaparegut... Per sa casa no volíem passar a preguntar. Son pare tenia mal repèl. Fet i fet, bona part dels problemes que Mílio arrossegava tenien la causa en el geni autoritari de son pare. Tan conflictiva relació era la que havia configurat el seu caràcter retret i sunyós, sovint breguer. Entre son pare i ell no s'intercanviaven paraules, només colps i corretjades. També sabíem que algú del veïnat havia preguntat a son pare si sabien res de Mílio i ell havia bramat que més valia que el trobaren mort, perquè, si no, l'hauria de matar ell d'una sumanta d'hòsties. Tot plegat, la intriga sobre la fugida de Mílio, si a la fi s'havia penjat o no, va durar cosa d'una setmana. Una setmana de pair platerades de mala consciència, nosaltres, els seus amics, per la burla que havíem fet d'ell el dia que ens van fer fora del cine. Ho va planificar a consciència. Potser ho va decidir en el mateix instant que Tonino l'aposentador ens encaminava cap al carrer, el dia aquell que jo li vaig escudellar que Teresa se n'anava i Tonino ens va despatxar del

97

cine per escandalosos. Va deixar que passaren els dies sense fer res, fins que haguérem determinat que no tindria coratge per a complir la seua amenaça. Llavors ho va fer, a la traïdora. I ara, a nosaltres, els seus amics, la mala consciència ens descomponia el cos. Açò era justament el que ell pretenia: que ens devoraren els remordiments. Ens acusàvem que per haver menystingut la seua decisió l'havíem esperonat a fer la barbaritat amb què amenaçava, la definitiva homenia: perduda Teresa, almenys que entre nosaltres quedara l'aurèola heroica d'un home tan valent que va llevar-se la vida per amor a una dona... Un destrellat! Però Mílio no s'havia penjat per l'amor perdut. Se n'havia anat a buscar-lo. Tanmateix, no va arribar al seu destí. La guàrdia civil el va filar mentre voltava roder per un poble Múrcia, tot espentolat i desmaiat com un ànec. En el fons es va alegrar que l'empomaren, perquè com s'alimentava del que trobava per les hortes, devia haver-se empassat algun pesticida i feia tres dies que es consumia víctima de cagueroles. «Em vaig escagarrussar com un conill», va dir-nos quan es va atrevir a relatar-nos la seua frustrada epopeia. En una setmana havia perdut més de cinc quilos, i com que ja era magre de carn, va tornar prim com una granera de palma. En entrar a sa casa, dos dies que feia que no havia menjat res per culpa del cos descompost, sa mare l'esperava amb unes rosques de pa torrat amb oli i sal. Però abans, va haver d'enfrontar-se amb son pare, que tan bon punt els civils que l'havien dut a casa giraren cua, es va arromangar les mànegues com si estiguera decidit a fer-li una cara nova, mentre sa mare, desesperada, cridava: «No faces una barbaritat, Elies! No faces una barbaritat, que és el teu fill!». I Elies Soler, després d'arromangar-se les mànegues, s'ho va repensar i es va decidir per la corretja. I mentre se la despassava, sa mare seguia desesperant-se, i abraçava el seu fill per protegir-lo de la ira de son 98

pare. Però Mílio no es donava per la pell: ni rossollava ni plorava ni implorava. Si son pare l'havia de matar d'una palissa, ell aguantaria els colps, impassible fins a la mort. Però finalment, son pare es va tornar a passar la corretja, es va desarromangar les mànegues i s'aüssà els pantalons, que se li havien esgolat en afluixar-se la corretja. –Em faria jo més mal que tu –va dir–. I no trauríem res carregador. D'on no hi ha, no se'n pot traure. A tu, em sembla a mi que la llenya no és lliçó que et faça aprendre. Quan el cos de Mílio va haver controlat les cagueroles, més refet de tot aquell tuacte, son pare se'l va endur a la vaqueria de Doro Ribelles, allà on unes setmanes arrere els fems havien salvat la vida de Gustino Delícies. Elies Soler ja ho havia emparaulat prèviament amb ell, que Mílio hi treballaria durant un mes, sense salari, netejant la merda de les vaques. Tot un mes. Amb tots els dissabtes i diumenges que tinguera. Quan vam tornar a trobar-nos, complida la sentència, va gallejar, tot bafaner com ell era: –Cap dona no val tota la merda que he hagut de remoure... Mílio Soler, fum de canyot...

99

24

No hi havia temps per fer vacances després de la tornada a casa. Cada dia que transcorria sense entrar ni que fóra una quart part de sou a casa, era una cisa a l'estalvi familiar, un mos irreparable. Cal traure jornals d'on siga, no parava de repetir ma mare Elvira des que havia arribat. Com si aquella pausa obligada, aquell repòs passatger, li provocara càrrec de consciència. Així que ben prompte es va comboiar amb conegudes seues per acostar-se a la veïna població de Canals, on abundaven les fàbriques tèxtils que oferien faena a domicili. L'àvia Irene conservava una vella màquina de repuntar Singer, d'abans de la guerra, però que encara cosia a la perfecció. Hi havia qui cosia vetes per a davantals, botons per a les camises, vores per a torcamans. Ho portaven a cada casa repartidors de les fàbriques i setmanalment passaven a recollir les peces acabades i deixar-ne de noves. La pagaven molt barata, aquella faena, però tenia l'avantatge que la persona no s'havia de moure de casa, i si tenia obligacions podia organitzar-se segons li convinguera. A ma mare Elvira ja li feia el pes una ocupació així, a domicili, perquè no sabíem si la malaltia de l'avi Macià s'allargaria molt o poc. Igual podia acabar-se l'endemà que allargar-se durar mesos; la llargària depenia de la seua resistència, i tots sabíem que l'avi era resistent com les trompes de carrasca. Ma mare Elvira va voler que jo l'acompanyara malgrat que tenia classes a l'institut. Ja et faré un justificant, em va dir. I és que tenia ganes de

100

veure'm a cada moment al seu voltant. Encara no s'havia fet prou a la idea que havia tornat per a quedar-se, que a París ja no l'esperaven més cases i oficines per netejar. A París, ja no. Però no podia espolsar-se de damunt la sensació de provisionalitat que l'acaçava, com si d'un moment a l'altre haguera de mamprendre de nou les maletes i abandonar-me una altra volta. Així que necessitava la meua presència a prop seu, per tot el temps que havia hagut de prescindir de mi i mentre no s'acostumara a la nova situació. Recorde les tres amigues seues d'aquell viatge: Belinda, alta i espigada; Ramona, rabassuda i xarradora, i Elena, rossa i menuda. Totes quatre s'abillaren com si se n'anaren a un ball de festa, amb vestits de colors; totes ben pentinades i perfumades amb unes gotes de colònia. Calia causar bona impressió: de persones netes, responsables i complidores. Els autobusos de La Concepció feien la ruta de Xàtiva a Ontinyent, però sovint incloïen Canals en el seu trajecte. Encara eixien de la plaça de la Bassa. Cap de les quatre dones coneixia Canals. Jo, menys encara. Però com que qui pregunta a Roma va, després que l'autobús ens va deixar al bell mig de la població, tot d'una s'afanyaren a demanar per la fàbrica que els interessava. Així que totes quatre, i jo a manera de cistella vigilant, enfilàrem en la direcció que ens havien indicat, diria que festivament. Arribàrem en una fàbrica enorme. En realitat, totes les fàbriques per la vora de les quals vam passar, a mi, em semblaren enormes. En aquella on volien demanar faena, una barrera impedia el pas als vehicles. Hi havia una garita amb un porter que se n'encarregava. Les dones li preguntaren a qui s'havien d'adreçar per demanar faena a domicili. En aquell moment, abans que arribara la resposta de l'home de la garita, va embocar l'entrada a la fàbrica un resplendent Mercedes Benz blanc: un cotxàs. El porter, que havia 101

reconegut el conductor del vehicle, es va afanyar a alçar la barrera mentre li adreçava una extremada reverència: –¡Buenos días, don Ramon! ¡Buenos Días! ¡Buenos Días! El conductor del Mercedes va assentir la salutació del porter, sense mudar el rostre seriós. Jo li observava la mitja galta a través del vidre de la finestreta. Tenia una cicatriu blanca en el pòmul que li pronunciava l'actitud severa. Ma mare Elvira s'havia quedat mirant fixament aquell home, atònita. La barrera va tornar a abaixar-se i el cotxe va penetrar lentament per un carreró, just al costat. El porter va començar a explicar com havíem d'arribar a les oficines. Però ma mare Elvira continuava amb els ulls clavats en l'estela que havia deixat aquell Mercedes Benz. Al cap d'un moment, l'home que el conduïa, aquell don Ramon a qui el porter havia saludat en castellà amb tanta reverència, eixia ara del carreró: mudat amb vestit a mida de color gris, barret i cartera de pell. Ma mare Elvira, en veure'l de nou, va fer dues passes avant, insegures, i va cridar aquell home: –Ramonet! Ramonet! Que no em coneixes? L'home es va girar, sorprès. –Ramonet, sóc jo, Elvira! Elvira, la teua germana! Ma mare Elvira va córrer cap a ell. El porter, sorprès, no va ser a temps d'impedir-li-ho. Jo vaig pegar darrere d'ells. Ma mare Elvira es va plantar davant aquell home mudat, diria que exultant, quasi embogida de felicitat. –Ramonet, sóc Elvira! –va insistir ella. Ma mare Elvira esperava una altra resposta, sens dubte, que la que aquell home de mirada servera li va amollar, encara que amb la veu torbada: –Me-me parece que usted se-se confunde, señora... 102

I ràpidament va fugir, apressadament, cap a l'interior d'un dels edificis. –És el meu germà Ramonet... –va dir ma mare Elvira, tremolosa i desconcertada mentre el veia fugir– El meu germà... El porter la mirava amb desconfiança. Potser temia l'home que aquell incident podia costar-li alguna sanció laboral. Més encara va prendre por quan ma mare Elvira va fer la intenció de córrer a buscar-lo. Jo vaig ser a temps d'agafar-la pel braç i traure-la cap a fora... –És Ramonet... –insistia ella, atordida. Em va doldre haver de fer un gest al porter com que ma mare desvariejava, que no prenguera en consideració les afirmacions que estava airejant. Ma mare Elvira estava consternada. Vaig dir a les seues amigues que entraren elles a aclarir la faena, que jo me l'enduia a fer una volta perquè es tranquil·litzara. De tant en tant, ma mare Elvira es girava cap a l'entrada de la fàbrica i es quedava observant-la fixament, com si es fera una pregunta de la que no obtenia respostes. Quan la vaig veure més asserenada, li vaig demanar si estava segura que aquell home era l'oncle Ramonet, aquell germà seu que volia fer fortuna pel món i que havia desaparegut quan ella encara era una criatura. Ma mare Elvira va fer un gest amb el dit marcant amb una ratlla en el pòmul dret. –És la seua cara. Els seus ulls. I la cicatriu, se la va fer quan tenia set anys: va caure un bac mentre corria carrer avall i es va pegar amb un cudol contra la cara... Va entrar a casa amb la galta xorrant sang, però seriós, enrabiat. Ni una llàgrima li va aigualir la sang que li xorrava. Crec que si 103

haguera tingut a mà un mall, haguera tornat on s'havia fet el bac per fer estelles aquella pedra que li havia partit la cara... Gràcies a un company de l'institut que tenia amics a Canals vaig poder aclarir la biografia d'aquell home del Mercedes Benz blanc, el qual, segons ma mare Elvira, era oncle meu. Açò vaig aclarir: que havia entrat a treballar de jove en una de les fàbriques, que prompte va arribar a encarregat, que es va casar amb una de les filles de l'amo i que es va convertir ell en amo, que no era de Canals i que allí no li coneixien família: de fet, quan es va casar, de la part d'ell no hi havia ningú a la boda. Don Ramon Garrigues Cervera, l'oncle Ramon, havia viscut tota la seua vida al costat de casa, amb el seu nom i cognoms. Però se n'havia anat tan lluny com si s'haguera extraviat per les selves més tapides dels confins del món. Ma mare Elvira no es treia del cap que el seu germà, de qui mai no havia perdut l'esperança de retrobar i abraçar, haguera viscut sempre tan prop i mai no haguera fet una passa ni mogut un dit per saber res d'ella, si era viva, si era morta, si necessitava res... Amb tot, quan s'ho va meditar i ho va pair, ma mare Elvira va resoldre, amb recança: –Si ell ho ha volgut així, no té sentit canviar-ho ara. Volia dir que renunciava a tornar a aquella fàbrica i demanar-li explicacions: preguntar-li per què havia girat la cara als seus orígens, per què havia renegat d'ella, la seua germana Elvira, la seua única família. De què s'avergonyia. –Me parece que usted se confunde, señora... Això m'ha dit. En castellà. Ja veus, en castellà, a mi, la seua germana... Doncs, de confundida,

104

res. En castellà i tot jo sé que és el meu Ramonet. Per més que ell renegue dels seus orígens... Jo sé que és ell. I ell ara sap que jo ho sé... Durant algunes setmanes va estar pendent del telèfon i del correu. Estava convençuda que el seu germà Ramonet, si volia, sabria com trobarla. Però no va voler.

105

25

Mon pare Mateu va tornar de París. També per a quedar-se, com ma mare Elvira. Jo ja li tenia la Lambretta a punt. Ja estava en tractes amb el concessionari i amb el banc, on havia dipositat tots els estalvis que tenien en francs, per comprar el camió nou que necessitava. Els francs, no els havien canviat encara en pessetes a l'espera que, mentre es realitzaven els tràmits i portaven el camió, la moneda francesa pujara una mica de preu i en el canvi de divisa, de franc a pessetes, guanyar uns pocs diners més. Calia calcular-ho tot ben calculat per a traure el màxim resquit. Quan va veure la bicicleta de xica que havíem comprat a cal ferroveller, mon pare Mateu va preguntar sorneguer si els meus amics se m'havien burlat molt. –Una miqueta... –vaig confessar– Però ja s'han acostumat a ella, i jo també. –Però va bé...? –va preguntar. –Ui, de cine! –vaig exclamar. Per primera vegada en molts anys, el primer foc de la llar no el va encendre l'avi Macià. El va encendre mon pare Mateu i aquella nit vam seure tots al voltant. Tots menys l'avi Macià, és clar. Parlàvem fluixet, com si creguérem que la nostra conversació poguera destorbar-li el son profund.

106

Mon pare Mateu treia comptes amb ma mare Elvira sobre el camió, els terminis, els interessos, els temps que tardaria a amortitzar el préstec, i els viatges que ja tenia mig emparaulats. Frisava per començar a treballar. Voldria haver tingut enllestits tots els tràmits i ja només quedaria que enviaren el camió nou de trinca des de la fàbrica. L'àvia Irene els escoltava en silenci, conformada, sense participar de les il·lusions que alimentaven mon pare Mateu i ma mare Elvira; mirava fit a fit les flames que consumien els troncs. Així doncs, al voltant de la llar de foc mon pare Mateu i ma mare Elvira feien plans de futur, mentre a l'habitació del costat a l'avi Macià esgotava el seu contracte amb la vida. Jo vaig alçar el cap per mirar el fumeral de la llar. Aquell fumeral decorat amb una caseta d'horta, dos arbres i la silueta d'una muntanya, obra d'un pintor anònim, que amb el mateix preu que devia haver pintat tota la casa va decorar el fumeral amb aquell paisatge improvisat. El vaig comparar amb l'altar de casa nostra, el lloc sagrat, el centre del nostre univers familiar. I tanmateix, el derrocàrem. Jo m'estimava aquell fumeral, aquella llar de foc que l'avi Macià encenia solemnement els dies d'hivern i on solíem passar les hores, ell i l'àvia xarrant de les seues coses, mentre jo, al tendur, amb les cames calentes gràcies a un caliu de molinada en el braser, feia els deures d'escola i llegia, sense que la conversa dels avis destorbara la meua concentració. Quan ma mare Elvira i mon pare Mateu van decidir, uns anys més tard, que preferien quedar-se en la vella casa que comprar-se un pis nou, referen la distribució: cuina nova, lavabos nous dalt i baix, la cambra la convertiren en un gran dormitori de matrimoni... No tocaren l'andana, fora de reparar la teulada. Però en la nova distribució, per a poder pujar al pis superior calia 107

renunciar a la llar de foc per fer-hi una escala nova. Em va doldre molt que sacrificàrem el fumeral. Aquell paisatge senzill, quasi infantil, era el lligam que vinculava la vella casa amb la nova casa. La vida, al capdavall, és una suma de lligams. Punts de referència, els quals, de tant en tant, ens cal visitar per constatar que la vida que hem viscut no és una invenció de la ment sinó una experiència física demostrable. Els lligams, els punts de referència, donen fe provada de la nostra verídica existència. Però la destrucció d'aquell singular fumeral encara estava per arribar en el decurs de la nostra història familiar. La història que escrivíem en aquell moment, asseguts a redós de la vella llar i el seu fumeral decorat, era la llarga agonia de l’avi Macià. Postrat al llit, havia anat consumint-se lentament, semant-se com una taronja deixada en l’arbre. Dies i dies gitat, els ulls fits en les almotlades. El metge que de tant en tant venia a visitar-lo es feia creus que continuara viu; no se’n sabia avenir. Una resistència inaudita, inexplicable des del punt de vista mèdic. L’avi Macià s’havia quedat en la pell i els ossos, com un pollet, segons comparança afligida de l’àvia Irene. Però s’entossudia a seguir entre nosaltres, ni que fóra com un pantaló vell sobre el llit, cada dia més arrugat. Mon pare Mateu em demanava que continuara llegint-li periòdics i revistes, també ell estava convençut que, malgrat la seua immobilitat, havia de quedar-li un caliu de consciència. LA SALUD DE FRANCO. AUMENTA LA GRAVEDAD. ÚLTIMO PARTE: EL CAUDILLO DESCANSA

108

26

La enfermedad de Franco SITUACION CRITICA El gesto del presidente del Gobierno, don Carlos Arias Navarro, durante el Pleno de las Cortes Españolas, es clara expresión de la honda preocupación y tristeza que para todo el país suponía en aquellos momentos la noticia del agravamiento del Caudillo.

Com una premonició, a casa nostra aquella nit la passàrem inquiets i dessonillats. Durant la matinada, a tothora em vaig despertar. Sentia moure's per la casa mon pare Mateu, ma mare Elvira, l'àvia Irene... Potser tots intuíem que la fi de l’avi Macià estava a les portes. De bon matí, ben enjorn, vaig aparèixer per la cuina, on ara hi havia un televisor sobre una xicoteta taula amb rodes. L’havia comprat mon pare Mateu un parell de dies abans, inclosa la seua adquisició en el préstec que havia demanat per comprar el camió. Quan el va portar, va dir, a manera de

109

justificació, que tenia l'esperança que l'avi Macià es recuperaria i encara podria veure'l. Durant tota la nit s'havia mantingut encès el foc de la llar, prova de la continuada inquietud que aquella nit recorria casa nostra. Vora el tendur s’havien arrimat l’àvia Irene i ma mare Elvira. Totes dues ofegaven bocins de pa sentat en un tassó de malta amb llet. Ma mare Elvira va preguntar si me'n preparava per a mi, però jo vaig dir que no, que ja me'l preparava jo. Mon pare Mateu feia companyia a l'avi Macià. Fins aquell dia totes les eines que l'avi usava per embogar i per treballar l'horta romanien com ell les havia deixades quan va caure malalt: escampades arreu manera, abandonades per una interrupció momentània que, de bon principi, pensàrem que aviat reprendria. Aquell matí, mon pare Mateu em va demanar que l'ajudara a ordenar tot aquell escampall de ferramentes. En realitat, tot intuint la mort de l'avi s'estimava més que jo estiguera a prop. A les deu del matí es va donar la notícia oficialment. Va aparèixer en la pantalla del televisor aquell homenet amb ulls de musaranya, Carlos Arias Navarro, president del Govern. Ma mare Elvira ens va cridar que hi anàrem corrents. Entràrem a la cuina en el moment que ho anunciava, ploricant com un monyicot: «Españoles, Franco ha muerto…» L’àvia Irene va trencar a plorar tot d’una. L'oncle Josep va acudir a casa de seguida que va escoltar el comunicat oficial. Mon pare Mateu i ell s'ho van parlar i decidiren qui li ho havia de dir. Però l'àvia Irene va demanar-los que s'esperaren encara una mica. Va demanar que la deixaren tota sola en l’habitació de l’avi Macià. L'oncle Josep ens va ajudar, mentrimentres, amb la feina d'organitzar les 110

ferramentes de l'avi. Sabíem que l'àvia Irene deixaria passar una bona estona. S'hi va estar amb ell fins passat de prou el migdia. Quan va eixir de l'habitació, més o menys conformada, va dir que ja podien dir-li-ho. Llavors mon pare Mateu i l’oncle Josep van entrar a l’habitació de l’avi, i jo, malgrat la primera oposició de ma mare, em vaig enganxar al darrere d’ells. Sobre una cadira, l'àvia Irene ja havia disposat la roba amb què havien d'amortallar-lo. L'oncle Josep va voler descórrer la cortina del balcó que donava al carrer, perquè hi penetrara tota la claror possible. Mon pare Mateu va prendre alè i va acostar-se fins al capçal de llit. L’avi Macià continuava mirant fixament les almotlades. Mon pare Mateu va engolir saliva i va respirar profundament. Llavors va acotar el cap, acostant la boca a prop del seu oït. Tot seguit va anunciar-li, a l’avi Macià, que solia dir que un dia la nostra terra seria lliure: –Pare, el porc s’ha mort… I tot d’una els ulls de l’avi Macià començaren a cloure’s d'una manera gairebé inapreciable, serenament, amb una lentitud plàcida i victoriosa...

111

27

Abalostiat, embadocat, enfavat... Així estava jo amb la carta de Teresa a les mans. Havia evocat un passat recent. Més que res amb intenció d'ordenar els fets i calibrar la profunditat i l'efecte dels sentiments. I per fi vaig obrir la carta. No contenia gaire paper. Teresa tenia poca cosa per contar. Per contar-me a mi, sobretot. Efectivament, havia fet servir ben poques paraules. M'hi deia que s'havien assabentat de la mort de l'avi Macià per un parent que encara vivia a Xàtiva. Que son pare i tota la seua família ens oferien el seu condol. I que sa mare havia recuperat l'alegria des que havien tornar al poble i que ella se'n recordava molt de mi i que quan s'alçava de dormir la primera idea que li venia al pensament era afanyar-se a vestir-se perquè es pensava que ja estava jo esperant-la al llindar de la porta, tot

112

desficiós. Tot això en poc més de deu línies de lletra redona i equilibrada: per una cara del paper. Hi havia una foto d'ella, de carnet, apegada al darrere de la carta, en la part sense escriure, que interrompia el renglons amples del paper pautat. Potser de les que havia hagut de fer-se per a matricular-se en el seu nou institut. Del carrer pujava el renou d'una colla de xiquets que hi jugaven a pit i amagar. Cecília Cortell, vella i fadrina, sempre de mala veta, farta de l'escama que armaven, els va aücar: –No vos heu comprat una tele? Ara que tots teniu tele, què feu ací donant caguera en el carrer? Eh, què feu? Aneu a vore-la, rebotó, i deixenos l'ànima tranquil·la! Assegut en aquell caixó de taronges girat del revés, tot sol en aquella andana on l'avi Macià solia escampar les taronges embolicades en paper de periòdic perquè així duraven bones més temps, vaig posar punt i final a l'evocació d'aquells últims mesos de la seua vida. L'avi Macià, home alegre, romancer i filòsof que deia que la pàtria és un paisatge que cap en una ullada, i que l'home s'hi arrela a través de les paraules que el denominen i el descriuen. L'avi Macià, que estava convençut, i així ho proclamava, com una consigna d'invencible resistència, que un dia la nostra terra seria lliure...

113

ADDENDA

He juzgado por conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reynos de España á la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y pausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos Reynos de Aragon y Valencia; siendo mi voluntad, que estos se reduzcan á las leyes de Castilla... Decreto de Nueva Planta de Felip V (1707) La obstinada rebeldía con que hasta los términos de la desesperación resistieron la entrada de mis armas los vecinos de la ciudad de Xátiva, para hacer irremisible el crimen de su perjura infidelidad desatendiendo la benignidad con que repetidas veces les franqueée el perdón, empeñó mi justicia a mandarla arruïnar para extinguir su memoria, como se egecutó para castigo de su obtinación, y escarmiento de los que intentasen seguir su mismo error. Felip V de Borbó justifica l'incendi i destrucció de la ciutat de Xàtiva (1707) Cada maestro ó maestra tendrá una sortija de metal, que el lúnes entregará á uno de sus discípulos, advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel 114

que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y este á otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena. Gobierno Superior Político de Baleares, Mallorca, 22 de febrer de 1837 (Regència de Maria Cristina durant la minoria d'edat d'Isabel II) A la vista de la comunicación pasada a este ministerio por el censor interino de teatros del reino, con fecha de cuatro del corriente, en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura, escritas en los diferentes dialectos y considerándo que esta novedad ha de contribuir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de los mismos, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.G.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitan a la censura obras escritas en qualquiera de los dialectos de las provincias de España. Reial Decret de 29 de gener de 1867 Los maestros y maestras de Instrucción Primaria que enseñasen a sus discípulos la Doctrina Cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana serán castigados por primera vez con amonestación por parte del inspector provincial de Primera Enseñanza, quien dará cuenta del hecho al Ministerio del ramo, y si reincidiese, después de haber sufrido una amonestación, serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la Ley. Reial Decret de 21 de novembre de 1902 2º Todo libro que esté escrito total o parcialmente en lengua que no sea la española, precisamente, debe ser también retirado de la Escuela. (...) 6º Igual procedimiento se utilizará en cuanto a las Bibliotecas escolares, de cualquier clase o precedencia que sean. Instrucció de l'inspector Mariano Lampreave (Lleida, 20 de febrer de 1939, 'III Año Triunfal') A ti, Valencia, era casi ya de un siglo que te venía susurrando al oido esa celestina inmunda que se llama la Democracia […] Como a Cataluña y Vasconia te empezaron a halagar tu vanidad femenina con versos de juegos florales, con 115

zalamerías de lengua vernácula, con trajes de Museo y con instituciones localistas. Poco a poco, esa celestina de la Democracia te fué apartando de tu huerta, de tus quehaceres honestos y nacionales, del hogar de tu madre española» (1939) Ernesto Giménez Caballero escriptor, ideòleg i propagandista del feixisme espanyol.

Quédense para la recóndita intimidad los coqueteos lingüísticos, la expansión más o menos romántica o más o menos reticente de otros lenguas. Pero en la presencia de un español, ante sus compatriotas y ante el mundo —y usted señor de la guantería, se presenta ante el mundo y ante sus compatriotas cuando vende sus guantes— tenga usted la dignidad de su propia redención y haga usted el honor debido a su redentor. La consigna és clara y no tiene efugio: Si queremos ser dignos de esa redención y honrar a quién nos ha redimido, todos los españoles debemos hacer tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que, hablando, naturalmente, en el idioma nacional, ha impuesto su Victoria..." Luis de Galinsoga, periodista. La Vanguardia Española, Barcelona, 8-VII-1939.

Para ofrendar nuevas glorias a España... Himne regional valencià

116