Giotto di Bondone (1267-1337) El seu art fou extremadament innovador, i és sovint considerat el precursor de l'evolució que portaria, poc després, a l'explosió del Renaixement italià. També se'l considera com la baula entre l'art bizantí i el de finals de l'edat mitjana. Les figures planes i simbòliques agrupades en l'espai decoratiu van deixar pas a els cossos individualitzats i modelats que interactuaven en un espai en perspectiva. Va aconseguir adoptar el llenguatge visual dels escultors donant pes i volum a les seves figures, marcant una diferència enorme amb la Madonna del seu mestre, Cimabue. És l’artista més rellevant del Trecento italià si atenem tant al volum de la seva obra quant a la transcendència de la mateixa. Figura capital, suposa un canvi profund en l'evolució de la pintura gòtica, així com en la història de la pintura en general. Les seves obres més famoses són els seus grans conjunts murals (frescos) de l'església Alta d’Assis, de la capella Scrovegni a Pàdua i de l'església de la Santa Croce de Florència (capelles Peruzzi i Bardi). Creador d'un nou llenguatge artístic en el qual es renoven els conceptes espacial, lumínic i narratiu, desenvolupa una sèrie d'avanços tècnics que fan d'ell l’iniciador de la pintura moderna: Destaca per la seva constant preocupació per l'espai, abocada no només en la corporeïtat de les seves figures sinó en la representació del paisatge i en els enquadraments arquitectònics. Efectivament, les seves sòlides figures retornen el sentit plàstic (escultòric) de la pintura. Ofereixen un cànon massís, solemne, de monumental corporeïtat, recorrent a escorços, figures replegades sobre si mateixes o d'esquena a l'espectador i, per descomptat, utilització de recursos lumínics: profundes ombres en els flotants plecs de les vestidures, modelats de rostres. Les seves arquitectures són també petites i inversemblants, arribant fins i tot a efectes propis del teatre, com és tallar un edifici perquè es vegi el que hi ha dins. Utilitza en elles aquest tipus de perspectiva esmentada anteriorment. Respecte els paisatges, els concep molt simples i empetitits (unes muntanyes, alguns arbres, un cel blau,...), de manera que és la figura i no el marc el que li interessa. Però per a Giotto, aquest descobriment de crear la il·lusió de la profunditat sobre una superfície plana no va ser solament un recurs per si mateix. Li permetia canviar tot el concepte de la pintura. En lloc d'emprar els procediments de la pintura-escriptura, podia crear la il·lusió que el tema religiós semblés estar esdevenint davant dels nostres mateixos ulls. Giotto no va descansar fins a haver desenvolupat tot això en els seus frescs: com apareixeria un home, com es mouria, com actuaria si prengués part en un succés de tal índole? A més, com es mostraria tal posat o moviment als nostres ulls?. En aquest sentit, el component essencial del seu estil és la desaparició dels esquemes rígids que van caracteritzar la pintura anterior, per adquirir un sentit eminentment narratiu i expressiu: Inaugura la representació d'episodis de la vida d'un sant (fonamentalment Sant Francesc), però en quadres separats, de tal manera que trenca amb el criteri d'acumular escenes en el mateix àmbit. Valora els buits perquè les figures tinguin espai sobrat per desembolicar-se, oposant-se a la sèrie seguida medieval. Es serveix d'ordinari de l'asimetria, la qual cosa confereix "vida" a les seves escenes. Utilitza i domina un ampli repertori gestual, per representar actituds, sentiments, ..., que en ocasions aconsegueixen un fort contingut dramàtic. Aconsegueix també donar unitat a l'episodi recorrent a les mirades dels seus personatges. L'extensió de l'obra de Giotto obliga a pensar en ell com un gran empresari artístic, capaç d'aglutinar al seu al voltant a un conjunt d'artífexs que, sota la seva adreça, van treballar en comú. A la seva mort, aquests artistes ja independitzats seran els continuadors de l'escola florentina: Maso vaig donar Banc, Taddeo Gaddi, Memmo vaig donar Filipuccio. La fama de Giotto es va difondre per tot arreu: els florentins estaven orgullosos d'ell, s'interessaven per la seva vida i referien anècdotes relatives al seu enginy i habilitat. Això va constituir també una gran novetat, doncs abans mai havia existit alguna cosa semblat. Naturalment van existir mestres que van gaudir de general estimació, i que van ser recomanats,..., però, en conjunt, ningú pensava que fos necessari conservar els noms d'aquests mestres per a la posteritat. En aquest aspecte també el pintor Giotto va iniciar un nou capítol en la història de l'art.

INS JOAN COROMINES

1