Generalitat de Catalunya Institució de les Lletres Catalanes Conferència d’inauguració del nou edifici del Centre d’Art i Natura de Farrera de Pallars el 21 de juliol del 2006 i del qual es va llegir un fragment el 5 de novembre del 2008, amb motiu de la reunió per celebrar el 10è aniversari del Seminari de Traducció de Farrera. Terra i poesia Quan jo era nano, entre la diversitat de jocs que cada estació de l’any ens duia, n’hi havia un que era absolutament fascinant. Ho era aleshores i, per a mi, ho continua sent en l’actualitat. Els nois dibuixàvem un rectangle al terra, un rectangle no gaire gran, potser d’un pam o pam i mig pel costat més llarg, i una mica més petit pels altres dos costats. Després el rectangle es dividia per la meitat amb una ratlla horitzontal, de forma que quedessin dues parts al més igual possibles. Era bo que el terra no fos gaire dur, i que les ratlles quedessin ben marcades, però també era important que les ratlles fossin més aviat fines i rectes, sense la barroeria de les ratlles d’altres jocs infantils. I, sobretot, era imprescindible que el terra tingués un consistència apta per poder-hi clavar, d’un sol cop, la fulla de les nostres petites navalles. Els dos contrincants havien de clavar la navalla en la part del contrari i, segons el sentit del tall de la navalla, traçaven una línia i li anaven menjant terreny al contrincant, gairebé com qui talla a batzegades maldestres un pastís. Si clavaves la navalla en un angle, et tocava una part menuda del territori adversari, però si la clavaves al centre del quadrat i ben orientada, d’una sola tirada li podies prendre mig imperi, deixar-lo arraconat contra les cordes invisibles de la frontera que era el buit inhòspit de la resta del pati. És clar que l’altre també et prenia a tu trossos o bocins de la teva meitat, i et tallava el territori, i te’l capolava, i de vegades t’arraconava fins a l’impossible, fins allà on semblava que ja no et quedaria terra –que series, literalment, un senyor “sense terra”--, o que t’abocaria a l’abisme o a l’oceà que les ratlles del rectangle delimitaven com l’horitzó semblava delimitar, per als navegants antics, els mars coneguts de la terra. El que em fascina d’aquest record és que l’essència del joc era, d’una banda, la destresa per clavar la navalla en la terra al lloc adient i amb l’orientació més bona i, d’una altra, una lluita estèril per tenir i guanyar, o per conservar, o per perdre, un element del tot simbòlic. Un tros de terra. Un bocí del pati de l’escola aparentment insubstancial, que no era un bé nostre, que no tenia cap valor. No se m’escapa que el triangle marcat al terra era un doble escaquer: un escaquer de la imaginació simbòlica i un escaquer de la destresa terral. Ningú no s’enduia cap grapat de terra a casa, ni li prenies la navalla al company derrotat..., com a molt el guanyador es podia veure recompensat amb un cromo, o amb unes bales de fang, però sota la lluita i la conquesta, sota l’avanç en terreny contrari, la reculada i el contraatac, els nens apreníem una lluita molt pèrfida del comportament obsessiu del poder i del domini. D’altra banda, al mateix temps, el coneixement de la terra com a substància material –de la “terra” del terra, si em permeteu el joc de paraules--, amb les seves petites oscil·lacions d’humitat o els granets de sauló, o alguna pedra oculta o una arrel que s’entortolligava sota el rectangle del joc a traïdoria, servia perquè ens adonéssim que aquells grapats de terra eren l’essència que quedava, allò que romania sempre. Tocava, doncs, la campana que senyalava la fi del pati i amb la sabata esborràvem, amb la innocència destructiva dels infants, el lloc del joc, mentre amb una punta del faldó de la bata netejàvem la fulla de les navalletes que havíem de guardar curosament. Per alguna raó vaig pensar en aquest joc fa alguns anys, al cementiri de l’ermita de Santa Eulàlia d’Alendo. Potser per alguna anècdota o circumstància que ens devia explicar en Lluís Llobet. I fins vaig escriure un poema en què, d’alguna manera, hi fabulo sobre els

Portal de Santa Madrona, 6-8 08001 Barcelona Telèfon 933 162 780 Fax 933 162 782 [email protected]

1

Generalitat de Catalunya Institució de les Lletres Catalanes homes que hi deuen descansar: també ells van ser nens algun dia llunyà, quan aquestes muntanyes eren molt més poblades, i potser també ells van ser nois que havien jugat a aquest mateix joc de repartir-se la terra i el cel, de barallar-se per la terra, de viure de clavar-hi cada dia les seves eines, per acabar, a la fi, esborrant-ne els límits, i les partions, i fins i tot el record de les parts iguals o desiguals, del guany o de la pèrdua. Vull dir que el contacte dels morts amb la terra ens iguala en un sentit com poques vegades ens hem vist igualats en vida, però que no és un sentit impossible. Són precisament els pagesos els qui s’ajuden col·lectivament quan la terra ho requereix: perquè cal fer una obra grossa, perquè ve el temps de la collita, perquè cal desbrossar un bosc, netejar una canal d’aigua o arranjar un camí. Molt més enllà de la propietat individual, hi ha una relació comuna, i respectada, amb la terra. Ara, de fet, em sembla, que aquest joc que us descrivia ha vingut al meu record perquè és una imatge que pot servir per explicar què vol dir escriure poesia. No em refereixo a cap excel·lència, ni a cap desig de reconeixement, o de triomf en el món literari (coses que correspondrien a les visions de lluita i conquesta en el rectangle de la vanitat social) en el món literari; sinó al fet d’escriure, cercant el sentit i les paraules. El crític George Steiner va escriure 1 que “un poema és el llenguatge en el mode més intens d’integritat expressiva, el llenguatge sota una pressió tan forta de necessitat singular, d’energia particular, que cap altra manifestació no li pot ser equivalent, cap altre poema, encara que només se’n diferenciï per una frase, o per un mot, no pot tenir la mateixa funció. És un poema perquè abans no ha existit res exactament igual, perquè la seva composició és un acte de designació única, un acte de donar nom a alguna experiència que prèviament era anònima o incompleta de la mateixa manera com Adam va donar nom a les criatures de la terra. Una pintura divideix l’espai entre ella mateixa i el tot; d’igual forma, un poema divideix l’experiència entre ell mateix i els “altres”.” Aquesta idea del poema com a manifestació única, no em sembla molt diferent de l’experiència del joc que els he descrit. Cada partida era singular, nova, diferent, a cada partida sabíem que caldria guanyar o perdre, que ens caldria trobar la terra exacta, tova, dúctil, i que caldria clavar-hi, sempre lluitant amb un altre –un mateix, els lectors, un confident--, la navalla del sentit de les paraules, un sentit que creix de sobte, i de sobte és arraconat i s’empetiteix, o reapareix i lluu, desbordant, quan és a punt de sucumbir sota la retòrica, o s’agemoleix, poruc i acovardit, quan no arriba a dir el dolor, l’emoció, el valor, la pietat... d’allò que voldríem que el sentit fos capaç de poder comunicar. Aquí, a Farrera, els escriptors hi hem vingut, molt sovint, doncs, no a lluitar per conquerir unes parcel·les de les mítiques terres del poder (si és que aquesta mena d’imperi daurat existeix i val res, i paga poc o molt la pena de conquerir) sinó a jugar amb la terra, a jugar i conèixer la “terra” del terra. Sempre metafòricament, és clar. Però hi hem vingut amb les nostres modestes mirades, i les pupil·les de vegades ens hi lluen com lluïen les nostres navalletes infantils. Aquesta lluentor vol dir que hi hem descobert no unes pàtries, o uns espais mítics, o un bressol d’una nació, sinó unes arrels més senzilles, individuals: unes arrels primes i blanquinoses, trencadisses, soterrades, que van des dels nostres dits fins a les branques de la moixera, des de la nostra oïda fins a la bonior de les abelles en una tofa de la bardissa en flor, fins als esquerellincs del ramat, o la remor dels saltirons de l’aigua, o els aücs d’en Marçal que foravia els porcs senglars a la nit, o fins als gats dròpols que mandregen a la solana de la teulada; unes arrels fines que ens fan veure el cruixir de la neu damunt la pissarra, o l’espetec de la fusta, o la boira del matí, i que ens fan tastar a la punta de la llengua el ressò lent de la pluja i el clapoteig dels passants aquí a la plaça... A la terra de Farrera, en aquestes muntanyes, en aquest poble, entre vosaltres, Ronny Someck hi va veure les petjades dels cavalls damunt la neu, Ioana 1

Steiner, George, Anthology of English Poetry

Portal de Santa Madrona, 6-8 08001 Barcelona Telèfon 933 162 780 Fax 933 162 782 [email protected]

2

Generalitat de Catalunya Institució de les Lletres Catalanes Ieronim els estrats de la pedra a les congestes, Anna Crowe les mans terroses dels vells, Svetlana Makarovič va compenetrar-se tant i tant amb aquesta terra que ens va demanar que l’enterréssim aquí mateix, que no l’hi moguéssim per res, si hi moria (cosa que, per descomptat, no va succeir), Jordi Pere Cerdà va bufar amb un escreix d’esforç extraordinari damunt les lloses de les escales, Paolo Ruffili hi va trobar els corriols per perdre’s muntanya amunt -mentre Mohamed Benis s’estimava més d’extraviar-se entre les hurís imaginàries de les músiques i els vins-, Hagar Peeters va ensopegar amb més rialles per conservar-se sempre com una nena, Stewart Conn hi va trobar el trepig de les fulles a primera hora del matí, i Jaume Pont va haver-se de tapar el cos --el cap i els peus--, per no sentir-se massa abaltit per tanta tardor i tanta pluja a l’hora santa de la migdiada. Us en dic algunes estampes, que són petits records, que em vénen ara a la memòria, atzarosos, divertits, tendres, però que són enormement vius entre centenars d’altres igualment singulars i colpidors. Són imatges dels poetes que han pujat fins aquí per ajupir-se i palpar la terra, la textura de la naturalesa, els llosats i l’herba, imatges que suren i avancen com aquells petits vaixells fets d’escorça que les criatures fan córrer amb la punta del dit pels cavallons d’un hort. “Terra i poesia”, vaig dir-li a en Lluís Llobet que podia titular-se aquest petit parlament de celebració. Conversàvem pel mòbil i jo era aturat davant una taverna grega de Barcelona, amb alguns dels traductors grecs de Maria Lainà i Harry Vlavianós que havien estat aquí a Farrera, però, quan li ho vaig haver dit, curiosament no vaig pensar en els poetes grecs que anàvem a celebrar en aquell moment sinó que de seguida vaig pensar en el poeta irlandès Seamus Heaney, i en les seves imatges del camp o de la casa camperola de la seva família: els nens que s’enfilen en un sofà per fer veure que és un tren, el noi que pela patates al costat de la seva mare i les deixa caure en una galleda d’aigua clara, els homes que surten a tallar el bog que faran servir de combustible, les arrels complicades, inacabables, d’un arbre que cal desenterrar, els marges de pedra... Fa temps vaig llegir un crític francès que, a causa d’aquestes imatges que us dic, criticava la poesia de Heaney dient que era un “poeta patater”; quina llàstima que tots no ho siguin, perquè sense aquest sentit de pertinença a la terra (no ben bé a un lloc, sinó a la terra –fins i tot diria, als terrossos—d’un lloc) és difícil que hi pugui haver poesia. Recordant els poemes de Heaney vaig veure, ja fa anys, a Dublín, com l’exèrcit del faraó que empaita el poble d’Israel en la seva fugida, i queda sepultat sota les aigües del Mar Roig, eren les formigues que s’ofegaven a l’hort de casa quan l’àvia obria amb el càvec els cavallons per inundar d’aigua un altre solc. Jo també crec que és molt més fàcil tocar la poesia quan has vist com un terrós de sauló se’t desfà a les mans, o una branca de taronger et punxa un dit, o t’has adormit amb l’aroma de les tomaqueres revingudes omplint la nit. Una de les millors poetes (i, sense cap mena de dubte, la més original, la que més ens ha impressionat a tots aquí, al Centre d’Art i Natura), era una noia que, que jo sàpiga, no escrivia. Molt joveneta, semblava sortida d’una rondalla nòrdica il·lustrada pel dibuixant modernista Arthur Rackham o un personatge de la Liliana d’Apel·les Mestres. Era menuda i tenia els cabells com fils d’or i semblava que havia de caminar sense fer soroll, i que, de nit, podria treballar sense que li calgués dormir i que, si per un cas et mirava, els seus ulls et traspassarien i sempre podrien veure més enllà. Em sembla recordar que es deia Aislin Bolger i, de fet, la seva poesia –ja us ho he dit-- no era escrita. Un dia ens va convidar a pujar al capdamunt de la Casa Ramon o Casa Correu, on tenia muntat una mena de taller: hi havia papers que penjaven de cordes, i muntanyetes de còdols, pedres, i fragments de fustes, i una mena d’exposició de fulles seques, com si una aranya petita i feinejadora hagués anat acumulant tot allò que la terra li oferia: l’Aislin va fer vestits d’escorça, de branques, de fruits del bosc, però en realitat sempre treballava amb tels de boira i una mica de llum de lluna. Com a poeta que era, només li calia sortir, mirar la muntanya, mirar la terra, i triar i recollir allò que Farrera li oferia. No sé si mai va arribar a confegir

Portal de Santa Madrona, 6-8 08001 Barcelona Telèfon 933 162 780 Fax 933 162 782 [email protected]

3

Generalitat de Catalunya Institució de les Lletres Catalanes cap dels seus vestits esplèndids i imaginatius, però el seu desig era que algú pogués vestir-se de núvol de tardor, o de nit de muntanya, o de fulla vermellosa de cirerer... Com Seamus Heaney, com molts dels poetes que han passat per Farrera, les diverses textures que li oferia la terra eren tan poderoses que l’Aislin només s’obria, badava els cinc sentits, i les recollia i les acollia. Les seves troballes naturals, com les imatges naturals que posen les paraules en un text escrit, estructuraven tot el seu art. Vaig trobar, no fa gaire, un text meravellós del pintor i poeta Perejaume en què parla, precisament, d’aquesta necessitat d’amagar-se i de restituir a la naturalesa la seva expressió pròpia. Davant els excessos dels homes, de la civilització, de la literatura, diu Perejaume, hauríem de tornar a aprendre a mirar i, més que res, a respectar la manera com la naturalesa se’ns manifesta, sense tergiversar-la, sense descriure-la, o fotografiarla, o encapsular-la, o vendre-la. “No sé com, davant d’una modernitat així –escriu Perejaume--, els autors, més enllà de què cal fer i què cal deixar de fer, més enllà d’aquestes mateixes distincions, hauríem de tractar d’aconseguir merèixer de fer. Penso en el mineral amagat sota el pes i el volum de serres enormes i em commou la seva intimitat. Una obra per a ningú. Com, a muntanya, un bruc sorprès en el silenci i la certesa, viu i actuant, sense la més lleu consciència de públic. Un autor així.” 2 Aquesta relació tan estreta amb la naturalesa em fa venir al cap la il·lustració que es va emprar per a la portada del volum dedicat a Brane Mozetič i Svetlana Makarovič, els dos escriptors eslovens que van participar aquí en un dels Seminaris de Traducció Poètica. El dibuix que recorre la portada com un fris és una escena de guerra datada el 1843, amb dues figures de cavallers armats que s’han enfrontat i han fet la guerra. El vencedor duu empalat, al capdamunt de la seva espasa, el cap del vençut, del cos del qual, encara muntat damunt el seu cavall, i decapitat, surt a raig, com un brollador, la sang. Aquestes dues figures militars que s’enfronten, l’una amb casaca vermella, l’altra amb uniforme blanc, potser siguin una visió molt específicament històrica d’aquell joc de tallar i dividir la terra amb una navalleta que els nens practicàvem al pati d’escola. Sembla que algú em demani de recordar que els nens esdevenen adults, i que el joc simbòlic –com massa bé sabem perquè ha marcat de manera tràgica tota la civilització— pot esdevenir una pràctica militar, de poder i d’enfrontament que ens aboca als pitjors estralls de l’horror i de la mort. Però no era aquesta interpretació històrica i social la que m’ha cridat l’atenció en recordar aquesta portada del VIè Seminari. Allò que m’hi ha fet pensar és que la il·lustració que els acabo de descriure, reprodueix, de fet, una de les pintures típiques que, a Eslovènia, serveixen per ornamentar els ruscos. I els ruscos són, és clar –i no em fa vergonya de dir-ho, encara que la comparança hagi esdevingut, per força del massa ús, un xic carrinclona--, com aquest Centre: l’indret on les abelles “liben” les essències de la natura per convertir els nèctars de les flors en una mel que seria l’art que els artistes potser destil·len. Si deixem, però, a banda, els tòpics, m’agrada pensar que l’artista anònim que va dibuixar l’escena cruel que els he descrit al rusc eslovè feia un acte d’intel·ligència terrenal més elevat, i aquí sí que els deixo que vostès mateixos descabdellin la comparança a la seva ment: allà mateix on les abelles “fabriquen” un destil·lat de la natura, a l’indret perfecte del bucolisme tradicional, també podem no oblidar que la terra, en tota la seva complexitat, ens proporciona allò que ens nodreix i allò que ens extermina; que el contacte amb la terra (el contacte de la poesia amb la terra, o de la pintura amb la terra) també ens ensenya que, entre les essències que romanen i ens vigoritzen, no podem oblidar que existeixen, com va titular-los Goya, “els desastres de la guerra”. La natura és doncs, a la vegada, amable i esquerpa, bucòlica i durament tràgica, lirisme i drama. I quan fem simbologia de la innocència del joc, de les 2

Perejaume, Amagar-se/Esconderse, Samart 2005, p.30.

Portal de Santa Madrona, 6-8 08001 Barcelona Telèfon 933 162 780 Fax 933 162 782 [email protected]

4

Generalitat de Catalunya Institució de les Lletres Catalanes navalletes clavades a terra, també hem de ser capaços d’adonar-nos que la simbologia ens acara igualment al drama de la possessió, de la lluita, de la disputa armada. Una de les certeses de tots aquells que hem treballat a Farrera, és que aquest lloc, i aquest ull del lloc que és el Centre d’Art, ens permet de trobar el silenci i la certesa, de pensar sense la consciència del públic, d’obrir-nos perquè la “terra” del terra també pugui ser, a través de nosaltres, un autor que es manifesta. I, al mateix temps, sabem que això mai no s’hi fa en condicions que ens facin oblidar el món dur i cruel al qual pertanyem, ningú no ens posa cap bena davant els ulls. La terra de Farrera ha esdevingut –i no només per als escriptors, encara que aquestes hagin estat les referències que jo he emprat perquè aquesta ha estat la meva experiència personal, sinó també per a músics, pintors, realitzadors plàstics, naturalistes, grafistes...--- un lloc de concentració i de treball, una plataforma per escoltar el silenci, o per caminar endins... Nosaltres, com qui treballa un hort i en regira la terra, n’hem esperat, segons l’estació, la possibilitat de sembrar-hi una llavor o de recollir-hi un fruit. I hem provat d’enfonsar-hi les canyes on, quan comencin a créixer, lligarem les tiges de les tomaqueres, o regirarem lentament amb una aixadeta el terra per arrencar les patates que s’han multiplicat en la foscor subterrània. I aquesta feina amatent, constant, sempre és procliu a la incertesa: potser el planter que sembràvem no creixerà, o el poema magnífic que es congriava sota terra serà esquifit i tacat de malura. També això forma part de la nostra relació amb la terra: hem de saber que guanyar i perdre són les cares d’una mateixa moneda. Aquí, a Farrera, ens heu ajudat a fer l’aprenentatge d’aquest lligam amb la terra, un lligam que és difícil d’oblidar, ja que és una part de nosaltres mateixos que ens ha d’ajudar a treballar sempre. Ho diu una imatge molt bella d’un altre dels estadants d’aquest Centre, un jove escriptor asturià, nascut precisament en un poblet minúscul de les muntanyes de les serralades cantàbriques. Acabo amb les seves paraules: Empezábamos a conocer los nombres de la tierra en el regazo de las mujeres, para que no lloráramos comenzaban a decir mira, ves aquello de allí: es el Monte Pedrín, y aquellos Las Praderas, y ese el Picu d’Escura... Nos adormecíamos en su regazo lentamente, sintiendo como de la tierra surgía un calor y una música muy antigua, un calor y una música que ataban ya para siempre con una cuerda secreta lo que nosotros éramos a aquellas peñas y valles. 3

Francesc Parcerisas Centre d’Art i Natura Farrera de Pallars 21 de juliol de 2006

“Els continguts d’aquest document estan subjectes a una llicència de reconeixement, no comercial i sense obres derivades 2.5 de Creative Commons. Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.ca”

3

Xuan Bello, Historia universal de Paniceiros, Debate 2002, trad. cast. de l’autor, p. 130.

Portal de Santa Madrona, 6-8 08001 Barcelona Telèfon 933 162 780 Fax 933 162 782 [email protected]

5