Marlon Brando N º: 31 Una de les coses més ben valorades de El Padrino és la magistral interpretació de Vito Corleone realitzada per Marlon Brando. El que molta gent no sap és la gran quantitat d’anècdotes que va generar: Marlon Brando va estar a punt de no aparèixer en aquest film, degut a que la seva fama d’actor conflictiu no agradava als productors de la Paramount. Davant la insistència de Coppola per contractar-lo, va haver de fer una prova de càmera (cosa molt poc comuna entre els actors consagrats), on allegant que estava massa cansat per pensar com havia d’actuar en Corleone, es va posar uns cotonets a la mandíbula i va pentinar-se el cabell cap enrere amb betum negre, inventant-se una caracterització, que entre altres coses va fer que els directius de la Paramount no el reconeguessin en un primer moment. La seva actuació va ser tant reeixida que li va valdre una estatueta als Òscars. Malgrat tot, Brando va rebutjar-la, en protesta per la imatge que el cinema de Hollywood donava en aquells anys dels indígenes nord-americans “degradant-los i caracteritzant-los com a salvatges, hostils i malignes”. El dia de la gala, Sacheen Littlefeather, una activista pro drets dels indis americans va pujar a l’escenari engalanada amb el vestit tradicional dels apatxes per rebutjar el premi en nom de Marlon Brando, denunciant el tracte que rebien per part del govern dels Estats Units a Wounded Knee.
FRASES CÈLEBRES DE LA PELLÍCULA “No me digas que eres inocente, porque eso insulta mi inteligencia, y eso no me divierte.” “Toda mi vida he estado luchando por no ser una marioneta movida por los hilos de los poderosos.” “El amor es como el viento, no lo veo pero lo siento.” “Un abogado con su portafolios puede robar más que cien hombres con pistolas.” “No es nada personal, son solo negocios”
28/03/14
El Padrino (1972)
FITXA TÈCNICA: TÍTOL ORIGINAL: The Godfather ANY: 1972 DURACIÓ: 175 min. PAÍS: Estats Units DIRECTOR: Francis Ford Coppola GUIÓ: Francis Ford Coppola, Mario Puzo (novella) MÚSICA: Nino Rota FOTOGRAFIA: Gordon Willis INTÈRPRETS: Marlon Brando, Al Pacino, James Caan, Robert Duvall, Diane Keaton, John Cazale, Talia Shire, Richard Castellano, Sterling Hayden, Gianni Russo, Rudy Bond, John Marley, Richard Conte, Al Lettieri, Abe Vigoda, Franco Citti, Lenny Montana, Al Martino, Joe Spinell, Simonetta Stefanelli. PRODUCTORA: Paramount Pictures / Albert S. Ruddy Production GÈNERE: Drama PREMIS: 1972 - 3 Oscars: Millor pellícula, actor (Brando) i guió adaptat; 10 nominacions. 5 Globus d’Or: Millor pellícula, actor (Brando), director, guió i BSO. Cercle de Crítics de Nova York: Millor actor de repartiment (Duvall). Premis David di Donatello: Millor film estranger. SINOPSI: Anys 40, Don Vito Corleone és el temut cap d’una de les cinc
famílies de la màfia de Nova York. Quan es nega a participar al negoci de les drogues, el cap d’una altra banda ordena el seu assassinat. Aleshores comença una cruenta guerra entre famílies de la màfia.
El Club de Cinema Una proposta diferent per parlar de cinema i descobrir les claus del llenguatge cinematogràfic. Sessions mensuals, l’últim divendres de cada mes a les 18h/18:30h hores a la sala d’actes. Bloc: http://elclubdecinema.blogspot.com Adreça electrònica:
[email protected]
Francis Ford Coppola
Trilogia The Godfather
(Detroit, Michigan, 7 d’abril de 1939) Fill de Carmine Coppola, compositor i director d’orquestra, i de l’actriu Italia Pennino, va ingresar a la Universitat Hofstra per tal d’estudiar arts dramàtiques, abans d’estudiar cinematografia a UCLA. La seva carrera en el món del cinema comença a principis dels anys ’60, realitzant films de baix pressupost. El seu primer èxit fou aconseguir que l’actriu Petula Clark fos nominada per primera vegada a un Globus d’Or en el film dirigit per ell mateix, Finian’s Rainbow. L’any 1971 aconsegueix un Òscar al millor guió original per la pellícula Patton, juntament amb Edmund H. Norton; si bé és cert que el renom com a realitzador li arriba després de coescriure i dirigir a l’any següent el film de El Padrino. L’any 1974 dirigeix El Padrino II i The Conversation, dues pellícules que resulten nominades a l’Òscar per la millor pellícula el mateix any, convertint-se així en el segon director de la història de Hollywood en aconseguir-ho. Finalment, la primera guanyarà l’Òscar i la segona la Palma d’Or del Festival de Cannes. Encoratjat per l’èxit de les seves pellícules, decideix portar a la pantalla l’ambiciosa adaptació del clàssic de la literatura de Joseph Conrad, El cor de les tenebres, aquest cop ambientada a la Guerra del Vietnam i amb el nom d’Apocalipse Now. Després d’una dècada esplendorosa, els anys ’80 representen per Coppola uns anys de decadència, sobretot pel fracàs de la seva pròpia productora “Zoetrope”, havent de tornar a acceptar treballs per encàrrec, com per exemple Cotton Club. No és fins als ’90 en que torna a obtenir èxits cinematogràfics, parcials com en el cas de El Padrino III, o èxits totals de taquilla com l’adaptació de Dràcula de Bram Stoker o el film The Rainmaker. Sigui com sigui, és considerat un dels millors directors de la segona meitat del segle XX, i les pellícules de El Padrino i Apocalipse Now són àmpliament considerades com obres mestre de la indústria de Hollywood.
Estrenada l’any 1972, aquesta tragèdia familiar italo-americana amb nombroses reminiscències shakespearianes, va esdevenir instantàniament un clàssic, convertint Coppola en un director de culte. És una de les pellícules més aclamades i apreciades de la cinematografia nord-americana i mundial, a més de ser considerat el millor film de Francis Ford Coppola, i per molts, una de les millors pellícules de la història. La pellícula gira al voltant de la història d’un patriarca de la màfia de Nova York, que es veu avesat sense remei a la violència i, d’un fill que veu les seves aspiracions truncades per la traïció, que és portada fins a les seves últimes conseqüències en un món en caiguda lliure. Es presenta un retrat precís i profund d'una època i un ambient, però sobretot és una crítica subreptícia a la societat nord-americana, les relacions intrafamiliars, la pràctica política i els seus esquemes morals tractats subtilment com rerefons del guió mitjançant temàtiques relatives al món de la màfia, la immigració, la relació de parella, els sistemes de dominació familiars, la violència criminal i la seva associació política. Juntament amb les seves dues seqüeles, és considerada una de les millors trilogies de tots els temps. La segona part de la pellícula fou aclamada per la crítica i els espectadors, gràcies a l’original narració de dues històries juxtaposades i la bona actuació d’un fins aleshores gairebé desconegut Robert De Niro. Aquesta entrega fou guardonada amb sis premis i onze nominacions als Òscars. La tercera entrega de la pellícula és considerada la de menys èxit de la trilogia, sobretot degut al paper dèbil i mancat de decisió que representa el seu protagonista, Michael Corleone. Malgrat que aquesta nova imatge del Don no fou ben acceptada entre els crítics de cinema, la pellícula va representar un èxit de recaptació a les taquilles dels cinemes de tot el món. Posteriorment s’esperava la producció d’una quarta entrega de la pellícula, però amb la mort del coguionista Mario Puzo l’any 1999 el projecte va ser paralitzat.