arxiu

l‟

Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris

Espai Via Favència Via Favència 288, edifici A Tel. 932768997 A/E: [email protected]

cultura als nostres barris

Núm 67. Tercera època Desembre 2014 Dipòsit legal: B-23.69.299 ISSN: 1698-8884

Escola Ton i Guida

L’arxiu

Índex

Número 67. Tercera època Preu: 2€ Gratuïta per als socis i sòcies

Edita Arxiu Històric de Roquetes Nou Barris Dipòsit legal: B-23.692-99 ISSN: 1698-8884

Equip de Redacció Jordi Sànchez Neus Gonzalez Ricard Fernández i Valentí Arnaldo Gil Marta Grau Roberto Lahuerta Josep M. Babí

Col·laboradors/es d’aquest número Josep M. Babí Arnaldo Gil Miquel-Antoni Roman Jordi Sánchez Ricard Fernàndez Iván Sánchez-Moreno (GHNB-Can Basté) Roberto Lahuerta Manuela Marta de San Nicolás Antonio Herrera Santi Borrull Maria Lluïsa Serralta Juan Elvira Luis Miguel Muñoz Anna Bonet Roser Solà

Maquetació Arnaldo Gil

Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris Espai Via Favència Via Favència 288 edifici A Barcelona 08042 Telf. 932768997 Pàgina web: htpp://www.noubarris.net/arxiu [email protected] Horari: dimarts i dijous de 18 a 20 hores.

Tots els articles signats individualment expressen l’opinió de cadascun dels autors i autores i, per tant, poden coincidir o no amb el parer de l’Arxiu Històric de Roquetes Nou Barris 2

Editorial........................................................................3 L’ARXIU EN ACCIÓ Col.·laboracions.......................................................... 4 Parlen de nosaltres......................................................5 Ens visiten a l‟Arxiu...........................................6,7,8 i 9 Darreres activitats...............................................10 i 11 BARRIS Objectiu: Barcelona Agustí Giralt........................................................12 i 13 Una escola de conte! Marta de San Nicolás................................................14 Les escoles de Nou Barris (II) Roser Solà ......................................... 15,16,17,18 i 19 El carrer de la Gitanilla Josep Maria Babí.......................................................20 50 anys d’una assessoria a Nou Barris Marta de San Nicolàs................................................20 Nen, no toquis el magnesi ! Josep Maria Babí.......................................................21 La penicil.lina Josep Maria Babí.......................................................22 Víctimes dels fets d’Octubre a Nou Barris Miquel-Antoni Román...................................23,24 i 25 PATRIMONI El desenterrament del “Pont del 3 Ulls” Jordi Sánchez............................................................26 Plaça de Can Sitjar Jordi Sánchez............................................................26 Patrimoni Trinitat Nova i Torre Llobeta Jordi Sánchez ...........................................................27 RUTES PER COLLSEROLA Valldaura Arnaldo Gil..........................................................28 i 29 IN MEMORIAM En busca del dato perdido Roberto Lahuerta.......................................................30 Ramón Estaire, uno de los imprescindibles Roberto Lahuerta.......................................................31 Mn. Aureli Boix Roberto Lahuerta.......................................................32 Mossen Juncà Ricard Fernàndez......................................................32 PERSONES DE NOU BARRIS El 20-N se sigue celebrando Roberto Lahuerta......................................33,34,35 i 36 Maria Antonia Canals Joscar........................................................................37 La vedette que debutó en el cine Barco Roberto Lahuerta.......................................................38 EL RACÒ DEL SOCI Navegando por internet Diego Ortega.......................................................39 i 40 Somorrostro, el Carmelo y La Perona Antonio Herrera..............................................40,41 i 42 La calle Pitágoras Luis Miguel Muñoz....................................................42 Retazos de mi vida Manuela.....................................................................43 Qui Gong al Parc de la Guineueta. Anna Bonet.........................................................44 i 45 EL CORCÓ DE PAPER La Marta de Santa Eulàlia, Ivan Sánchez.............. ..46 Presentación del libro “Barrio de Porta y Parroquia de Sant Esteve” Juan Elvira.................................................................47 RACÒ DEL POETA Cortinas confusas de una conciencia Santi Borrul................................................................47 És pecat ser Català? Gertrudis Mont...........................................................48

DESDE L’ARXIU HISTÒRIC

FELIÇ 2015

EDITORIAL S‟acaba l‟any 2014, un any que des de l‟Arxiu s‟ha dedicat a les PERSONES. No només a aquelles que hi viuen o han viscut sinó a totes aquelles que a partir del seu esforç han construït un NOU BARRIS més gran. Amb l‟ajut de tothom estem aconseguint que Nou Barris sigui conegut i reconegut per tots els barcelonins i en breu pugui també arribar a ser un nou punt cèntric de la ciutat. En el 2014 a l‟Arxiu s‟han realitzat moltes activitats, passejades, exposicions i com no! també presentacions de llibres com “L‟Abans de Nou Barris” escrit pels col·laboradors Ricard Fernández, Marta Grau i Jordi Sànchez o “La notícia fue en Nou Barris” del nostre company Roberto Lahuerta. Un any en que també s‟han fet moltes commemoracions, com els 50 anys del clavegueram de Les Roquetes amb la col·laboració especial del pare Santiago Thió o la reivindicació per la urbanització dels Jardins de can Xiringoi que han deixat endarrere l‟antic espai de Cotxeres Borbó. Però aquest final d‟any, s‟ha complementat amb la fita més gran per la nostra entitat i també per tota la gent de Nou Barris... la RECUPERACIÓ del castell de TORRE BARÓ! Aquest és des de fa molts anys un punt emblemàtic i simbòlic de tot el districte i ha esdevingut des dels seus orígens el LOGO de l‟Arxiu i ara també ho és de “Nou Barris Cabrejada”. Després de moltes lluites, reivindicacions i amb l‟esforç de tothom s‟ha aconseguit obrir al públic. El passat dimarts 11 de novembre es realitzà l‟acte oficial d‟inauguració del castell. Aquest acte fou presidit per l‟alcalde Xavier Trias conjuntament amb la regidora del districte de Nou Barris, Irma Rognoni i el president de l‟Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, Arnaldo Gil. També van assistir personalitats com el tercer tinent d‟alcalde, Antoni Vives, l‟arquitecte en cap de Barcelona, Vicent Guallart, el director del Museu d‟Història de Barcelona, Joan Roca, el representant del Consorci del Parc de Collserola, Josep Perpinyà. El castell serà un dels punts d‟interès del Parc Natural de Collserola. Abans s‟ha parlat de recuperació però en veritat amb el castell no es recupera res ja que no havia estat mai inaugurat, sinó el que tenim és un GUANY, una novetat que entre tots haurem de saber conservar.

Inauguració del Castell de Torre Baró. Foto: AHRNB

El 26 de març de 1904 es constituí la “Compañía de Urbanización de las Alturas N.E. de Horta – Las Roquetas” que projectà la urbanització d‟una ciutat jardí de la que només s‟arribà a construir el castell de Torre Baró. Si revisem tota la documentació del castell ens fa adonar de diversos fets que probablement no tothom els tingui presents. La finca era propietat de la família Sivatte, originaris de França que s‟establiren a Catalunya des de la Guerra del Francès, a principis del segle XIX. Compraren uns terrenys del poble de Sant Andreu de Palomar, dins de l‟Antiga Quadra de Vallbona i allí es construí el nostre castell. Aquí hi ha dues aportacions fonamentals, primer, el passat de Nou Barris com una part més de l‟antic poble de SANT ANDREU DE PALOMAR que no s‟ha d‟oblidar mai i ens ha d‟ajudar a estrènyer més i més els vincles entre els dos districtes. Un segon punt molt important és que tot el barri de Torre Baró fou una part de VALLBONA de la qual només manté el nom una petita part. Un cop finalitzat aquest any 2014, hem de donar la benvinguda al 2015. Un any que també portarà a l‟Arxiu Històric a realitzar moltes noves activitats que es centraran a dedicar-lo al centenari de l‟Hospital Mental de la Santa Creu, el MANICOMI, sense oblidar d‟altres fets històrics que intentarem recordar tots plegats, com el centenari del xalet de la Trinitat o els 60 anys de l‟escola pública més antiga del districte, el Sant Josep Oriol. Us convidem a col·laborar amb l‟Arxiu i ajudar-nos a reescriure la nostra història. Per últim desitjar-vos unes bones festes.

Visita a l’antic Institut Mental Foto: AHRNBl

3

L’ARXIU EN ACCIÓ COL.LABORACIONS Tot i que no hi van intervenir en els parlaments també foren presents Roser Arís, responsable de l‟editorial i Sergi Pérez, maquetador del llibre. Des d‟aquestes línies també volem agrair-los a ells dos i a tot l‟equip de l‟editorial Efadós la seva gran feina per fer possible recuperar la memòria històrica i gràfica de tota Catalunya. Gràcies!

Inauguració Castell de Torre Barò L‟11 de Novembre es va inaugurar la remodelació del castell de Torre Barò,en que la nostra entitat va participar en la confecció dels plafons informatius que s‟han exposat tant a l‟exterior de l‟edifici com a l‟interior del castell.

L’Arni el segon per la dreta a l’acte de inauguració de la remodelació del castell

Els autors del llibre amb els responsable d’Efadós

L’Abans de Nou Barris

Exposició “Sergio Dahò 1967-1972”

El passat dijous 27 de novembre es realitzà l‟acte de presentació a la biblioteca de Vilapicina i la Torre Llobeta del llibre “L‟Abans Nou Barris – Recull Gràfic 1890-1984”, escrit per tres membres de l‟Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, Ricard Fernández, Marta Grau i Jordi Sànchez i publicat per l‟editorial Efadós. Aquest llibre es començà a gestar el mes d‟abril del 2013 i des del mes d‟octubre del mateix 2013 fins a l‟octubre del 2014 s‟anà públicament setmanalment en fascicles. Això ha permès als autors anar escrivint el llibre mentre una part ja apareixia publicada. Finalment, a partir d‟aquest acte de presentació s‟obra la porta a les persones que vulguin comprar-lo tot sencer i ja enquadernat, ja que ja s‟ha posat a la venda en tots els quioscos i llibreries de Nou Barris i també de la Trinitat Vella del districte de Sant Andreu. L‟acte fou presidit per la sra. Irma Rognoni, regidora del districte de Nou Barris, en el que també hi participaren els 3 autors del llibre on es centraren a parlar dels punts emblemàtics i patrimonials del districte (els destacats), dels fets interns del llibre i com ha estat el procediment per elaborar-lo, i finalment la part més emotiva en que es feu un agraïment i reconeixement a totes les persones que han cedit les seves fotografies per ser publicades i a totes aquelles altres persones que hi han col·laborat. Totes les intervencions dels autors van estar acompanyades de powers point que van fer més visibles les explicacions.

Sergio Dahò fotògraf italià va passar per Barcelona als anys 60 del segle passat, interessat en fotografiar les perifèries de Barcelona, encara en uns temps foscos de dictadura. Molts anys desprès, aquest 2014 es va poder veure el seu treball que es va exposar a la Galeria Visions de Barcelona fins el 13 de novembre. La nostra petita col·laboració va ser documentar la part de fotografies fetes al nostre districte.

Notícia de l’exposició a el Periódico

4

PARLEN DE NOSALTRES Castell de Torre Baró La inauguració del les noves instal·lacions del Castell de Torre Baró, en la que va intervenir la nostra entitat, va ser motiu ja que vam aparèixer a diversos mitjans de comunicació: TVE, BTV, 8TV, 9BTV, i diferents mitjans de premsa escrita com El Periodico, La Vanguardia i altres publicacions digitals. En totes les noticies l‟Arxiu ha sortit molt present com part protagonista en la recuperació de la torre.

El nostre company Ricard

L’Arxiu guardià del patrimoni Van venir a fer-nos un reportatge que va sortir publicat al “Digital DBarcelona”. Van poder veure com és una jornada de feina de la nostra entitat. Van veure els nostres fons documentals, i com no!, fer petar la xerrada en un to molt cordial.

En aquest últim semestre, són diverses les ocasions en que hem sortit a Barcelona Televisió.

Infobarris Barcelona Televisió

Atrapats en el temps El nostre company Josep Maria El nostre company Jordi Sànchez contínua sent noticia amb motiu del passatge de Santa Eulàlia.,Es demana que sigui catalogat,. Aquest cop aparegué a El Periódico.

1 de Setembre. Pare Thió, ca n‟Artès 8 de Setembre. Jardins de can Xiringoi 22 de setembre. “R” de Roquetes. 6 d‟Octubre. La Flama 27 d‟Octubre. El Pont de can Dragó 3 de Novembre. Inauguració expo Eva Ortí 24 Novembre. Castell de Torre Baró i la presentació del llibre l‟Abans de Nou Barris.

També vàrem sortir a altres cadenes de televisió com TV3, TVE, i 8televisió

5

ENS VISITEN A L’ARXIU Ricard Vaccaro La primera vegada que ho va fer va ser el passat mes de juliol, cercant informació per a escriure un reportatge sobre la creu de la Trinitat Nova, element patrimonial no catalogat i que per aquest motiu nosaltres demanem la seva preservació. I ara, recentment, ha tornat a confiar en nosaltres per a publicar un nou article sobre el conjunt que antuvi formà part del G.E. Hermenegildo Giner de los Ríos, després C.N. Ramiro de Maeztu, i que ara funciona com a Centre de Dia de Pi i Molist. El nostre company i col·laborador Ricard Fernández i Valentí ha estat l'encarregat de proporcionar-li la informació necessària, tant d'aquest tema com de l'anterior. També va aprofitar l'ocasió per a entrevistar al nostre company i col·laborador Josep Maria Babí i Guimerà, i a la Lourdes Ponsa "Pitusa", integrant de l'entitat veïna 9 Barris Acull, per parlar sobre la nova residència per a la tercera edat del barri de la Prosperitat que, malgrat estar acabada, encara no ha entrat en funcionament, fet que ha causat força indignació veïnal.

Foto: Ricard Vaccaro i Ricard a l’Arxiu

La fotografia, feta pel nostre company Josep Maria Babí, retrata als "dos Ricards" a l'Arxiu. L'un, el de la dreta, és també col·laborador habitual. L'altre, el de l'esquerra, correspon a l'escultor Ricard Vaccaro, que el passat dimarts dia 7 d'octubre ens va venir a visitar. Aquest personatge és conegut en el món de l'art per haver estat l'autor de l'obra "La Flama", situada en la confluència del carrer de Cartellà amb Costa i Cuxart, a la barriada de Torre Llobeta, inaugurada el 16 de maig del 1999. El motiu de la seva presència va ser a raó d'haver-lo convidat després que ell ens va demanar que proposéssim l‟esmentada obra perquè fos candidata a ser una de les deu escultures més representatives de Barcelona. La petició respon a una campanya de promoció del patrimoni escultòric a iniciativa de l'organització Capital de la Cultura Catalana (CCC), que enguany ha recaigut sobre Barcelona. Ricard Vaccaro ens va obsequiar amb uns llibres que repassen els seus treballs artístics, unes làmines dibuixades per ell mateix i una maqueta de l'escultura "La Flama" que tenim exposada al vestíbul de l'Espai Via Favència. Per part nostra, el varem obsequiar amb un exemplar del llibre "Así era Nou Barris" dedicat per l'autor i també amb alguns números de la revista "L'Arxiu" i del butlletí "Petit Arxiu". Transcorreguts uns pocs dies, es va posar en contacte amb nosaltres per agrair la nostra cordialitat i atenció cap a la seva persona, tot expressant la seva satisfacció per haver-nos conegut.

Foto: Ricard i Annalisa a l’Arxiu

Josué Mario Villavicencio Rojas El passat dijous dia 25 de setembre, l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris va fer una activitat que podríem considerar atípica, però no pas per això menys interessant. L'investigador mexicà Josué Mario Villavicencio Rojas va viatjar de Mèxic a Espanya per a celebrar dues ponències sobre les experiències i aportacions relatives a la seva investigació d'història local a la regió d'Oaxaca i, en particular, com va crear el seu arxiu històric i va formar cronistes comunitaris. La primera conferència la va celebrar a Madrid i gràcies a les gestions fetes per la gestora cultural també d'origen mexicà Reina Mendoza, la segona conferència es va poder celebrar

Annalisa Palumbo La present imatge és del passat dimecres dia 8 de Novembre, en què la periodista del diari “El Periódico de Catalunya”, Annalisa Palumbo, va venir a visitar la nostra entitat per a entrevistar-nos de cara a publicar uns interessants articles relatius a la història i l'actualitat de Nou Barris. 6

Finalitzat l'acte, es va fer un aperitiu que va servir per a conèixer de més a prop aquesta personalitat, a qui podríem descriure d'home senzill, receptiu, agradable i simpàtic. Com a curiositat, va oferir al nostre company Ricard Fernández i Valentí a fer un viatge a Mèxic per a l'any vinent i convertir-se en el convidat d'honor de la universitat per a organitzar conferències relatives a donar a conèixer als estudiants mexicans l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, els moviments socials a Nou Barris i aspectes relatius a la història local de Barcelona. Ell hi va acceptar de molt bon grat. Tanmateix, la nostra entitat el va obsequiar amb alguns números de la revista L'Arxiu, algun Petit Arxiu i un exemplar del llibre "Así era Nou Barris", l'autor del qual li va signar i dedicar. A l'endemà, el mateix Ricard va fer un itinerari urbà a Josué Mario perquè es fes una idea bàsica sobre com era el districte de Nou Barris. Abans d'anar-se'n a Mèxic, va prometre de tornar a Barcelona a mitjans del mes de març del pròxim any, d'instal·lar-se a viure temporalment a Nou Barris i de començar un treball de recerca relatiu als moviments veïnals del districte, establint una anàlisi comparativa i paral·lelismes entre el nostre cas i el de les regions mexicanes de Mixteca i Costa Chica d'Oaxaca. Desitgem que aquesta interessant experiència obri les portes a l'arribada de més gent d'altres països que ens vulgui conèixer i fer més internacional la nostra entitat, donant a conèixer la nostra experiència, la nostra feina i la nostra humanitat al món. De moment, l'Arxiu i Mèxic ja s'han donat la mà com a gest de germanor.

a la nostra entitat. Mereix la pena remarcar que fou ella mateixa qui suggerí la proposta que aquesta personalitat exposés a l'Arxiu i no pas a la Universitat de Barcelona, doncs sempre ha manifestat un gran interès i sensibilitat per la història social de Nou Barris. Darrerament, igual que ella, s'han conegut diversos casos de nous veïns i veïnes, gent procedent d'altres països que han expressat interès per conèixer la història local del districte, així com la seva voluntat de participació en els moviments veïnals. Aquest fenomen cal considerar-lo positiu i motiu d'orgull. Malgrat que tot plegat es va haver d'organitzar amb certa celeritat a causa de la manca de temps, el resultat va merèixer la pena i l'activitat es convertí en una experiència molt interessant i enriquidora, doncs això ha obert portes de col·laboració, d'intercanvi d'experiències i de possibles lligams que de ben segur seran enriquidors. L'acte, sota el nom de "Fuentes para la historia de Oaxaca. Experiencias de formación de cronistas comunitarios en las regiones de Mixteca y Costa Chica de Oaxaca", es va celebrar al vestíbul de l'Espai Via Favència. Poc abans, però, tant el senyor Josué Mario com Reina Mendoza van visitar la casa de la nostra col·laboradora resident en una de les poques cases antigues dels anys vint encara supervivents al barri de Verdum, la senyora Núria. Després es van dirigir a la nostra entitat, on aquest professor i doctor de la Benemérita Universidad Autónoma de Puebla fou rebut per part nostra, fet que varem aprofitar per explicar-li qui érem i ensenyar-li les instal·lacions i el fons documental. A les 19:00 hores s'inicià l'acte i comptà amb l'assistència d'unes 30 persones, algunes de les quals eren de la comunitat mexicana resident a Barcelona. A més, també hi comptà amb l'assistència del representant del consulat de Mèxic a Barcelona. El nostre col·laborador Ricard Fernández i Valentí s'encarregà de procedir a l'obertura, presentació i cloenda. La conferència, acompanyada d'una projecció d'imatges en powerpoint, durà al voltant d'una hora i mitja, essent molt amena, interessant i, en molts moments, divertida, ja que el senyor Josué Mario va arrencar riures i somriures al públic en diverses ocasions.

Fleca Padrò

El Camil i la Marta a l’Arxiu. Foto: AHRNB Amb motiu de fer-li una entrevista pel seu 60 aniversari, el Camil Padró, propietari de la fleca situada al carrer de Pere d‟Artés, es va apropar a la nostra entitat, on els nostres companys van estar conversant amb ell per preparar l‟article que sortirà a la nostra propera revista. Felicitats pels 60 anys de servei als nostres barris.

7

Santiago Thió i de Pol El passat dimarts dia 22 de Juliol a les 19:00 hores va tenir lloc al vestíbul de l'Espai Via Favència l'acte de presentació del número 66 de la revista "L'Arxiu". El nombre d'assistents fou notable, al voltant d'una cinquantena de persones entre socis i sòcies i d'altres persones interessades. La jornada, molt especial, estigué marcada pel fet que la revista complia 30 anys de la seva publicació, per la commemoració dels 50 anys de les obres de construcció del clavegueram al barri de les Roquetes per part del veïnat, i per l'assistència del mossèn que va contribuir a la tasca esmentada, Santiago Thió i de Pol. L'obertura anà a càrrec del nostre col·laborador Ricard Fernández Valentí, el qual va explicar com ha evolucionat la revista des dels primers números fins a l'actualitat, alhora que va animar a tothom que ho desitgés a escriure articles tant per a la revista com per al blog, com una manera de recuperar i donar a conèixer la memòria històrica de totes les persones de Nou Barris. Seguidament intervingué el nostre col·laborador Jordi Sánchez Ruiz, que va explicar detalladament l'estructura i els continguts del número 66 de la revista, que aquesta vegada compta amb 48 pàgines, articles per part de nous col·laboradors, tapes amb paper satinat i la col·laboració publicitària una vegada més de l'Assessoria Via Júlia. Just en el moment en què acabà el seu parlament, va fer entrada al local mossèn Santiago Thió i de Pol, que es va traslladar expressament de la seva residència a Girona fins a la nostra entitat per participar en aquest acte tant especial i commemoratiu. Rebut amb aplaudiments, el president de l'Arxiu, l'Arnaldo Gil Albacete, va procedir a fer la presentació i a explicar breument el significat que tingué la construcció de la xarxa de clavegueram al barri de les Roquetes per part del veïnat i sota la supervisió d'en mossèn Thió. Aquest esdeveniment, símbol del triomf de la voluntat popular i de l'inici d'unes llargues lluites per aconseguir millorar la qualitat de vida de les barriades, fou batejat per la nostra entitat com a "Urbanitzar en diumenge". Mossèn Thió, amb l‟alegria i vigorositat que el caracteritza, va procedir a fer una explicació molt emotiva, alhora divertida i detallada dels esdeveniments, que afortunadament ha estat enregistrada pel seu valor històric i social, ja que es tracta d'una aportació excepcional i única com a testimoni personal i que ara quedarà preservada per a la memòria històrica del barri, i alhora també de Barcelona. Fou un 18 de juliol del 1964, una data que mai més s'oblidarà. Finalment, ell va fer obsequi a l'entitat del rellotge d'or Duward (per un valor de 7.000 pessetes de l'època) que el veïnat de les Roquetes li va fer una vegada van acabar les obres del clavegueram del barri, a l'octubre d'aquell any. Igualment, la Maria Lluïsa Serralta i en Josep Maria Babí, col·laboradors de l'Arxiu, procediren a entregar-li uns obsequis com a reconeixement a la seva trajectòria i homenatge a la seva figura: una foto dels

Arnaldo Gil i Santiago Thió a l’Arxiu. Foto AHRNB esdeveniments del 1964 emmarcada en plata, la clau de la Porta de les Roquetes de la nostra entitat, un exemplar del número 66 de la revista i un carnet de soci honorífic. Tot plegat rebé força aplaudiments. Després d'alguns parlaments per part del públic assistent, especialment del líder veïnal de les Roquetes, Manuel Rodríguez, del mossèn de la parròquia de Sant Sebastià de Verdum, Joan Cuadrench i de testimonis i familiars que participaren en la urbanització dels carrers del barri, tothom fou convidat a un refrigeri per cortesia de l'entitat. D'altra banda, el regidor de cultura del districte de Nou Barris, Santi Borrull, soci de l'Arxiu i que no es va voler perdre l'esdeveniment, va prometre que penjaria la ressenya de l'esdeveniment a la web de l'Ajuntament de Barcelona. Per part dels membres de Projectart, que varen fer l'enregistrament de l'acte, preveuen emetre un reportatge a l'Infobarris de Barcelona Televisió (BTV) el proper dilluns 28 d'aquest mes. El final de la jornada, una vegada la majoria de persones havien marxat, en mossèn Thió va aprofitar per veure i admirar les nostres instal·lacions. Fetes algunes sessions fotogràfiques, fou també obsequiat amb el llibre "Así era Nou Barris" de Ricard Fernández Valentí, i amb el llibre "Les masies de Sant Andreu de Palomar", on hi va col·laborar entre d'altres autors Jordi Sánchez Ruiz. Alegria, satisfacció i la sensació que el públic es va emocionar i s'ho va passar molt bé, van ser les impressions que els qui col·laborem a l'Arxiu ens varem endur d'aquesta jornada commemorativa, que acomiada l'entitat fins el setembre. És per això que us desitgem que acabeu de passar un bon estiu.

8

Lavola una publicació mensual d‟actualitats relatives als barris del districte de Nou Barris. No es tractava de ser una revista comercial, sinó que hi havia la voluntat d‟adoptar una postura compromesa amb la gent i de fer arribar a tothom els temes més importants i que més afectaven a tothom. Va evolucionar el 1995 convertint-se en el diari “Ciutat Nord Nou Barris”, estenent-se a altres districtes de la ciutat com Sant Andreu, Horta-Guinardó, Sants-Montjuïc i Sant Martí. El 2005 es convertí en el nou diari “Més Ciutat”, publicant-se en els mateixos districtes abans esmentats fins a la seva desaparició definitiva el 2007.

El dissabte 15 de novembre es produí la jornada de portes obertes del castell de Torre Baró. A partir d‟aquesta data el castell ja és obert al públic i ja es pot visitar. El seu horari d‟obertura d‟hivern és dimarts i dijous de 10h a 13h, dissabtes de 10h a 17h i diumenges de 10h a 14h. El castell està gestionat per Lavola, empresa que es farà càrrec del castell de Torre Baró. L‟Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris també col·laborà amb les intervencions de l‟historiador Ricard Fernández Valentí i l‟escultor José Martín. El dimarts 4 de desembre ens varen visitar a l‟Arxiu, la Sandra Bernal, l‟Ignasi Mora i la Marina Pi, responsables de l‟empresa Lavola i persones que atendran al públic del castell. En aquesta reunió es tractaren les futures col·laboracions que hi haurà entre Lavola i l‟Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

Time out Amb motiu de fer-nos un reportatge a l‟Arxiu sobre el castell de Torre Baró, el dimecres 19 de Novembre es va passar per la nostra entitat la periodista Maria Junyent. Ha resultat ser un magnífic reportatge a la revista Time Out que es reparteix amb “el reparteix juntament amb “elPeriódico”.

Grup d’història de Nou Barris

L’Ignasi, la Marina i la Sandra de Lavola a l’Arxiu

El dissabte 18 d‟octubre vam rebre la visita del Grup d‟Història de Nou Barris-Can Basté. Van estar presents 3 dels seus membres, Lupe Feria, Alícia Fernández i Eduard Pujol. Va ser una grata reunió de treball on les dues entitats del districte vam tractar de les futures col·laboracions. Un dels temes estrella de la reunió va ser la propera commemoració del centenari de l‟Hospital Mental de la Santa Creu que serà el 2015 en que totes dues entitats basaran el seu conjunt d‟activitats. El Grup d‟Història té la seva seu a la masia de Can Basté del barri del Turó de la Peira i dins del conjunt històric de Santa Eulàlia de Vilapicina.

Eva Orti El passat dimarts dia 28 d‟Octubre a les 19:00h. va tenir lloc al vestíbul de l‟Espai Via Favència la inauguració de l‟exposició fotogràfica “Nou Barris 9. Fotografies d‟Eva Orti (1991-1992)”. Es tracta d‟una selecció d‟imatges de la periodista gràfica Eva Orti fetes durant els anys que va exercir com a fotògrafa per a la revista “9 Barris 9”. Aquesta publicació va ser fundada el 1989 per l‟anomenat Col·lectiu 9 Barris 9 amb la voluntat d‟oferir

L’Eva Orti a l’Arxiu

La Lupe i l’Alicia del Grup d’història

9

DARRERES ACTIVITATS SETEMBRE Xerrada: “Fuentes para la Historia de Oaxaca

OCTUBRE EXPOSICIÓ “NOU BARRIS9” Fotografies Eva Orti”

Data activitat: Dijous 25 de setembre Lloc: Seu de l’Arxiu Participants acte: 23p Duració: 19:00h. a 21:00h. Col·laboració amb: BUAP, ICSYH

Data activitat: Dimarts 28 d’Octubre Lloc: Seu Arxiu Participants acte: 32p Duració: de 19:00h. a 21:00h.

SETEMBRE Passejada “DARRERE ELS MURS

NOVEMBRE Xerrada: “Història i vida quotidiana a les masies de Sant Andreu del Palomar”

Data activitat: Diumenge 28 de setembre Lloc: Seu del districte Nou Barris Participants acte: 110p Duració: 11:00h. A 13:30h. Col·laboració amb: JORNADES EUROPEES DE PATRIMONI, DISTRICTE NOU BARRIS

Data activitat: Dilluns 10 Novembre Lloc: Centre Cultural Can Fabra Participants acte: sense dades Duració: 19:00h. a 21:00h. Col·laboració amb: Centre Ignasi Iglesias

OCTUBRE Presentació llibres

NOVEMBRE Inauguració oficial Castell Torre Baró

Data activitat: Dimarts 7 d’octubre Lloc: Casal de la Gent Gran de Vilapicina i Torre Llobeta Participants acte: 23p Duració: de 19:00h. a 21:00h. Col·laboració: Comissió de Festes

Data activitat: Dimarts 11 Novembre Lloc: Castell Torre Baró Participants acte: 100p Duració: 12:00h. a 13:00h. Col·laboració amb: Consell Districte Nou Barris

10

NOVEMBRE Acte presentació llibre sobre la parròquia de Sant Esteve

NOVEMBRE Portes Obertes Castell Torre Baró Data activitat: Dissabte 15 Novembre Lloc: Castell Torre Baró Participants acte: 300p Duració: 11:00h. a 18:00h. Col·laboració amb: Consell Districte Nou Barris, Devola

Data activitat: Dissabte 29 de Novembre Lloc: Esglèsia de Sant Esteve Participants acte: 000p Duració: 17:00h. a 21:00h.

DESEMBRE Ruta per Collserola. Clàssica Nadal

NOVEMBRE Acte presentació llibre l’Abans

Data activitat: Diumenge 14 de Desembre Lloc: Collserola Participants acte: 43p Duració: 09:00h. a 1400h.

Data activitat: Dijous 27 de Novembre Lloc: Biblioteca Vilapicina i Torre Llobeta Participants acte: 150p Duració: 19:00h. a 21:00h. Col·laboració amb: Consell Districte Nou Barris, Biblioteca Vilapicina Torre Lloveta EFADOS

BLOG DE L’ARXIU La nostra pàgina al Facebook, que ja té més de 1000 seguidors i seguidores Gràcies a tots els nostres seguidors i seguidores.

Hem passat les 100000 visites al nostre blog! Tot un èxit de l‟esforç i la feina dels nostres companys i companyes que ho han fet possible.

11

BARRIS Objectiu: Barcelona Agustí Giralt Anales, historiador l‟or de la seu del Banc d‟Espanya a l‟illa. Aquest era només l‟inici del gran negoci que per italians i alemanys va ser la Guerra Civil Espanyola. Itàlia va ser, amb gran diferència, el país que més es va implicar a la guerra espanyola. Mussolini va enviar al bàndol feixista fins a 80.000 militars, 240.000 fusells o 3.436 tancs. Però si una cosa va marcar terriblement la població catalana foren els 763 avions que en van prendre part, l‟Aviazione Legionaria. Instal·lats a l'Aeròdrom de Son Bonet, a Mallorca, els italians van obrir un nou front de guerra, els cels de Catalunya. El 13 de febrer de 1937 el creuer italià Eugenio de Savoia va commoure la ciutat amb les seves canonades i les primeres víctimes mortals. Barcelona ja no era una plaça segura allunyada del front de guerra, davant d‟ella hi havia el front de l‟est, que la separava de Mallorca, un emplaçament que els feixistes italians farien servir com a portaavions. Aviat els barcelonins es van haver d‟habituar a conviure amb les sirenes que anunciaven

Us heu plantejat mai per quina raó els cotxes de la marca SEAT tenien equivalents en la companyia italiana FIAT? L‟any 1949 el Instituto Nacional de Industria creava l‟empresa SEAT, la Sociedad Española de Automoviles de Turismo, una marca que durant més de 30 anys va comprar les llicències de FIAT per fabricar els cotxes amb la marca espanyola. Però per què compraven llicències a una altra marca? L‟explicació cal buscar-la en la Guerra Civil Espanyola. El 17 de juliol de 1936 els militars feixistes espanyols es van alçar contra la República al nord d‟Àfrica. Aquest alçament però va fracassar a les grans capitals de la península. Per tenir èxit en els seus plans, els sollevats havien de transportar les tropes d‟Àfrica a la península. Les democràcies europees, atemorides per Alemanya i Itàlia, van impulsar un “Pacto de No Intervención” en la guerra espanyola el 25 de Juliol de 1936. Un pacte que van signar la majoria de països, inclosos l‟Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini, però que només van respectar les democràcies. Només quatre dies més tard, el 29 de juliol de 1936 dotze misteriosos bombarders, repintats per dissimular-ne l‟origen, van encarregar-se de portar les tropes revoltades a la península. Però tres d‟aquests avions van estavellar-se, un dels quals a territori francès. Per aquest fet Europa va descobrir l‟origen dels bombarders: Itàlia.

Refugi de guerra de Can Peguera. Foto AHRNB els bombardejos i el missatge: “Atenció catalans, hi ha perill de bombardeig, aneu als vostres refugis amb calma i serenitat. La Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres”. Però la ciutat no era una plaça de fàcil defensa. Oberta al mar, amb pocs espais lliures i propera a Mallorca, des de on els pilots italians realitzaven aproximacions volant en zig zag per despistar els limitats sistemes de guaita. Cal recordar que els radars no es desenvoluparien fins a la segona Guerra Mundial. Per protegir la població es va potenciar la defensa passiva, és a dir, la construcció de refugis. Durant el setembre del 36, l‟ajuntament havia creat un

Avió Savoia Marcheti SM81

L‟organitzador d‟aquesta trama no va ser un altre que el contrabandista i financer mallorquí Joan March, qui, fugitiu de la justícia republicana, ja havia pagat el Dragon Rapide, l‟avió que traslladà Franco des de les Canàries fins al Marroc. Els primers dies del conflicte March va pagar un milió de lires a Mussolini per l‟enviament dels primers avions i cinc milions per la conquesta de Mallorca, que també es va sufragar amb

12

Servei de Defensa Passiva Antiaèria per explicar a la població com actuar davant dels bombardejos. Un servei que realitzaria opuscles, conferències, xerrades, emissions radiofòniques i cartells. Els vigilants i serenos, les cases de socors i farmàcies van constituir una xarxa d‟agents actius en cas de perill, i es van activar les sirenes. Els túnels del metro van ser habilitats per resguardar a la població i l‟ajuntament va construir els primers refugis. Però les institucions no donaven a l‟abast i la defensa de la ciutadania va quedar en mans dels propis ciutadans. On no van arribar les administracions ho va fer la societat civil, que es va organitzar per construir més de 1.500 refugis. A Nou Barris es van construir diversos refugis, entre d‟altres al carrer de Cornudella, a la via Júlia, al carrer de Flor de Neu, al carrer del Conveni, al carrer del Pou, al carrer de Badosa, al carrer del Japó, al carrer de les Torres i al carrer de Casas i Amigó. Però a banda de la defensa passiva Barcelona també va organitzar una xarxa de defensa activa. La Defensa Especial Contra Aeronaus va situar antiaeris, metralladores i fonolocalitzadors i reflectors a Montjuïc, al Poblenou i al Turó de la Rovira, així com d‟altres punts de vigilància a espais elevats, com per exemple el Castell de Torre Baró. Però mancava armament i a més els canons del litoral no tenien angle suficient per atacar uns avions que pretenien bombardejar el port. Des del Turó de la Rovira es tenia més angle i una visió de 360° però la posició era lluny del port. Així que els antiaeris quasi en exclusiva van servir com a mesura dissuasió obligant als italians a bombardejar des de més alçada, perdent així precisió. En aquesta batalla aèria també van prendre partit avions. Quan s‟activaven les alarmes, si estaven a temps, s‟enviaven caces des de l‟Aeròdrom de Sabadell per defensar la ciutat. Entre els avions més populars es trobava el soviètic Polikarpov I-15, batejat com el xatos. 190 d‟aquests avions arribaren de la URSS i molts d‟altres van ser construïts a les factories de Reus, Molins de Rei, Vilafranca o el propi Aeròdrom de Sabadell. La nit del 24 al 25 d‟octubre de 1937, mentre sobrevolaven el Besos i la falda de Collserola un atac feixista italià va ser contestat per l‟aviació republicana. El pilot soviètic Anatoly Serov, que es feia dir Rodrigo Matéo, es va encarregar del contraatac. Serov, que comandava una esquadra de caces, ja s‟havia fet popular quan el juliol del mateix es va convertir en el primer pilot soviètic en abatre un bombarder de nit. I aquest cop, de nou, va tornar a tenir èxit en la seva missió i va abatre un Savoia-Marchetti SM81, un trimotor italià, que es coneixia com el ratpenat que feia les tasques de bombarder. L‟avió va caure prop de la Font Muguera, en un espai al peu del Turó de Can Cuiàs. Anatoly Serov arribaria a ser considerat un as de l‟aviació i un heroi de la URSS, però poc temps després,

Anatoly Serov

l‟any 1939, moria en un accident mentre ensenyava a pilotar caces a cegues. En honor seu prop de 20 carrers a tot el país van ser anomenats amb el seu nom i fins i tot va donar nom a la ciutat dels Urals on Serov havia viscut de jove. I per a màxim honor les seves cendres van ser enterrades dins una urna al mur del Kremlin. Però ni el valerós Anatoly Serov va poder aturar la victòria feixista. Després de mesos de bombardejos, que van causar a la ciutat aproximadament 2.750 morts i 7.000 ferits, Barcelona va caure el 26 de gener de 1939. Quan Franco va controlar amb ma fèrria tot el país va arribar el moment de pagar els serveis prestats a italians i alemanys. Els italians van estar cobrant fins i tot després que Mussolini fos executat i la Itàlia Feixista derrotada. Es calcula que els pagaments van seguir, com a mínim, fins al 1954. Dels 8.300 milions de lires que Franco devia a Itàlia en va pagar prop de 5.000 milions. I com deveu sospitar entre les moltes prebendes que les empreses italianes van obtenir també estava la compra de les llicències de FIAT per fer els cotxes de SEAT. La cirereta de tot plegat el fet que la FIAT hagués estat una de les empreses encarregades de construir els avions feixistes.

Lloc en que va caure l’avió, prop de la Font de Can Muguera

13

UNA ESCOLA DE CONTE! Marta de San Nicolás De l'escola Ton i Guida m'ha tocat parlar molt cops, però sempre que començo un nou reportatge trobo una anèdocta nova, una història o persona que em sorprèn. L'esperit d'aquesta antiga escola de les Roquetes ja es pot intuir en el seu nom. Una de les primeres sorpreses que trobo són els personatges Ton i Guida. Aquests noms no em diuen res, però descobreixo que són els personatges d'un conte 'La caseta de xocolata'. El Hansel i la Gretel de la versió catalana feta per l'escriptor i poeta Carles Riba. A partir d'aquí només cal seguir el fil d'aquest conte per començar a entrendre què té d'especial aquesta escola; un nen i una nena molt pobres, sense fades ni padrins, que van haver d'espabilar-se solets per vèncer a una bruixa que, en aquest cas, podria simbolitzar tots els condicionants polítics, socials i econòmics que hi havia en aquella època. Aquesta escola no va néixer en una caseta de xocolata, sinó en un barracó de la via Favència, l'any 1962. L'esforç pedagògic d'un equip de mestres liderats per Maria Antònia Canals va iniciar aquest projecte en un dels barris perifèrics de la ciutat, tampoc era casual. Recordo el primer cop, i l'únic fins el moment, que he parlat amb la Maria Antònia Canals. En aquell temps jo era massa jove i ignorava bona part de la història de l'escola, però la conversa amb aquella mestra ja jubilada em va fer entendre la importància d'aquesta escola, molt pionera a la dècada dels 60. Uns quants anys més tard, encara m'expliquen anècdotes de la Maria Antònia que em sorprenen. Fa tan sols un mesos, una antiga mestra de l'escola em va explicar com durant els primers dies de curs la Maria Antònia Canals ensenyava els més petits la disciplina dels diferents jocs, per després traslladar-la a les aules. Però tornem a la història de l'escola, després d'aquells inicis al barracó de la via Favència el nombre d‟alumnes es va disparar i l‟escola es va traslladar, primer als locals de la parròquia de Sant Sebastià i, finalment a un edifici nou del carrer de Romaní. Una part d‟aquest èxit va ser gràcies al preu de la matrícula, la inscripció era d'unes 50 pessetes, una xifra variable segons els recursos de cada família. L‟objectiu no era altre que dur l‟educació a tots els nens de la zona.

Barracons de l’escola a la Via Favència

Entre 1972 i 1975 el centre va gaudir de la seva màxima esplendor, amb 400 alumnes inscrits, coincidint amb l‟EGB. La solidaritat, la integració social i l‟intent de millorar l‟entorn eren els valors principals d'aquest centre. El seu sistema pedagògic s‟allunyava molt del de les escoles franquistes. El centre va reprendre els plantejaments de les escoles republicanes i el model Montessori. És en aquest punt, que exalumnes i professors del centre m'expliquen la gran quantitat de sortides que feien, en un context econòmic difícil, amb l'objectiu de conèixer Barcelona i Catalunya. Les excursions eren un mètode d'aprenentatge molt més vivencial d'assignatures com geografia i història, també una manera d'apropar-se a la natura. El català a les aules no es podia impartir oficialment, però vehicularment es feia molt. Els alumnes tenien assignatures de música i feien treballs plàstics, unes activitats creatives que en aquell moment no s'acostumaven a fer. En definitiva, la filosofia d'aquesta escola era respectar l‟aprenentatge de cada nen i nena, i preparar-los per a la vida. Més d'un exalumne m'ha explicat amb molt orgull que ells sabien dir les taules de multiplicar desordenades, i no les cantaven com a la resta de les escoles franquistes. L'any 1980, Maria Antònia Canals va deixar la direcció de l‟escola a mans d‟una cooperativa de professors. I set anys després, l‟escola va passar a ser pública, assolint una de les reivindicacions veïnals del moment. Finalment, l‟any 1994, la Ton i Guida es va unificar amb una altra escola de les Roquetes, la Pla de Fornells i van constituir l'escola Antaviana. El Ton i Guida és ara un centre d'entitats que encara conserva el nom de l'antiga escola, però l'esperit del centre encara perviu en tots aquells que d'una manera o d'una altra hem viscut aquest conte.

Lloc on es trobava l’escola a la Ronda

14

LES ESCOLES DE NOU BARRIS (II) SECTOR ROQUETES, VERDUM, PROSPERITAT (ANYS 40) Roser Solà i Montserrat A l‟article anterior havia informat sobre la problemàtica escolar d‟aquests barris i sobre les escoles que hi havia en els anys trenta fins a la fi de la Guerra Civil: a) unes quantes petites escoles privades en cases particulars; b) l‟escola de l‟ajuntament anomenada “Pavelló de les Roquetes” situada al centre de l‟actual Via Júlia, i c) l‟escola Arnau de Vilanova, de la Generalitat (CENU), que va funcionar durant la guerra a la parròquia de Santa Engràcia, habilitada per aquesta finalitat educativa. Ara veurem la realitat escolar dels anys posteriors a la confrontació bèl·lica, és a dir, els anys quaranta, marcats pel gran canvi que va suposar el nou règim, el franquisme. 1. Situació d‟aquests barris Els primers anys després de la guerra, poc havien canviat aquests barris, respecte al que hem descrit amb anterioritat, tant pel que fa als seus habitatges com pels seus habitants. Població eminentment treballadora en bona part vinguda d‟altres regions d‟Espanya (45%) vivint en casetes unifamiliars, moltes d‟elles amb el seu pati o hortet. A aquestes barriades les grans onades migratòries no es van donar fins uns anys més tard, a darreries d‟aquesta dècada dels 40 i amb més intensitat als anys cinquanta i següents, quan diferents administracions públiques van endegar la construcció dels polígons d‟habitatges a Verdum, Roquetes, Trinitat Nova i Guineueta. Així, les xifres de que disposem pel que fa al nombre d‟habitants en aquesta primera postguerra oscil·len sempre entorn dels 6.000 pel conjunt de les mencionades barriades (1). Amb tot, la publicació “Suburbios” (2) d‟abril de 1944 ofereix la següent estadística, que si bé en la seva totalitat arriba gairebé als 6.000 habitants, cal observar que hi afegeix altres barris colindants, com Charlot, Cementiri, Guineueta (aleshores només era la vella) i Chafarinas: Barrio de Prosperidad Barrio de Roquetas Barrio de Verdún Barrio de Charlot Barrio de Cementerio Barrio de la Guineueta Barrio de Chafarinas Total habitants

Escola franquista. Alumnes Trinitat Nova

Sigui com sigui, les xifres ens venen a dir que la població no va variar gaire en aquesta dècada dels quaranta. Però el que sí va variar va ser el com vivien aquestes persones. La dictadura franquista es va imposar per la força i va controlar el ser, el fer i el pensar de tots els espanyols. Espanya i també Catalunya van caure sota el control del Movimiento Nacional per mitjà de la Falange i les seves seccions Femenina i de Joventuts. L‟església va recuperar tot el seu poder, com aliada imprescindible del Glorioso Movimiento Nacional, i el nacional catolicisme va viure dècades d‟or mentre assegurava un intens control ideològic que es posava al servei de la pau imposada.

1.800 habitants 1.608 1.053 997 342 164 38 5.982

2. L’escola franquista Com hem vist anteriorment, l‟escola republicana va suposar un gran canvi en l‟escola espanyola, en procurar establir un model educatiu liberal i democràtic; però el projecte que va implantar la Generalitat el 1936 (el CENU) era molt més revolucionari ja que contemplava un “tractament integral del cicle pedagògic de l‟individu, des de l‟escola materna fins la seva integració al món del treball, segons els principis de l‟escola laica, gratuïta, unificada, en règim de coeducació i en llengua materna”. Amb el triomf franquista el model educatiu que s‟instaurà va comportar un trencament total amb el model anterior.

A la mateixa publicació es fa esment de l‟elevat nombre d‟analfabets (33%) del que s‟anomena genèricament Verdún. I per tal motiu una de les primeres preocupacions, al marge de la catequesi, és la constatació de la manca d‟escoles i la poca escolarització dels infants d‟aquests barris.

15

Amb paraules de Salomó Marquès: “Es un trencament volgut i potenciat. Es el resultat d‟una Guerra Civil en la que hi ha hagut vencedors i vençuts. (....) S‟instal·la la por, la ignorància, la censura, el rebuig a les aportacions que venen de l‟estranger, es liquida la tradició política i associacionista. Es liquida el model d‟escola pública dels anys republicans; el de l‟escola unificada. Neix i es consolida una escola a l‟antítesi d‟aquesta: integrista des del punt de vista religiós; una escola basada en l‟autoritat, la jerarquia, el patriotisme, més preocupada per tenir un magisteri submís i obedient que no pas ben preparat i engrescat per la feina”(3). Si aquesta nova concepció d‟escola podia aplicar-se a tot l‟Estat espanyol, a Catalunya el trencament encara va prendre unes noves formes repressives. Calia eradicar el separatisme, la desintegració d‟Espanya, i es considerava que totes les institucions culturals de la Generalitat, i de manera particular les escoles, eren responsables del clima catalanista que es respirava. Per això, si ja amb data de 5 d‟abril de 1938 s‟havia abolit l‟Estatut d‟Autonomia, dos dies després de la presa de Barcelona per les tropes franquistes (28 de gener de 1939) el “Ministerio de Educación Nacional” suspenia l‟obra cultural de la Generalitat i de l‟Ajuntament de Barcelona.. Edificis, establiments i institucions educatives de la Generalitat passaren a dependre del Ministeri Nacional. Es prohibia l‟ús del català, s‟esporgaren les biblioteques escolars i es destruïren els llibres de text i el material pedagògic en català. I per aconseguir una escola totalment fidel al nou règim franquista es portà a terme una important depuració dels mestres que havien exercit en l‟etapa republicana. Només continuaren exercint la docència si tenien l’expedient de rehabilitació professional: certificat del comandant de la Guàrdia Civil local que acreditava la seva conducta religiosa, professional i política irreprotxable, i el seu allunyament d‟activitats catalanistes.(4) El resultat d‟aquestes depuracions fou l‟expulsió o el trasllat forçós. A Catalunya s‟arribà a un 16.83% d‟expulsats i a la ciutat de Barcelona encara s‟augmentà el nombre: foren un 21.79% . Molts d‟aquests mestres optaren per l‟exili. Es calcula que un 10% optà per aquesta decisió. Els que patiren un trasllat forçós foren: per tot Catalunya un 22.34%, i només a la ciutat de Barcelona un 23.28%, la majoria dels quals hagué de marxar de Catalunya (5). I ¿com es va omplir el buit deixat per aquests mestres expulsats o traslladats? Els nous mestres que havien d‟ensenyar en la nova escola nacional-catòlica foren senzillament escollits segons criteris més polítics que pedagògics: els que podien demostrar més afinitat al règim o haver estat víctimes de la guerra, mutilats, ferits, familiars dels morts i mutilats, oficials provisionals de l‟exèrcit, ex-combatents de la División Azul... Veient la nova fornada de mestres d‟aquests anys de postguerra no costa gaire d‟imaginar el tarannà d‟aquests mestres i el clima que es respirava a les escoles nacionals. I si a més hi afegim l‟obligatorietat.

C. Las Torres/Jaume Pinent ,1949 que tenien tots els mestres de seguir uns cursos d‟orientació i perfeccionament per inculcar-los els nous valors de l‟Espanya franquista, podrem entendre quina va ser la realitat escolar dels primers anys de la dictadura. Aquests cursos que tenien per objectiu formar els mestres en el nacionalcatolicisme imperant s‟agrupaven en tres blocs temàtics: religiós, educatiu-formatiu i político cívic. Alguns dels seus enunciats són prou eloqüents: “Falsedad de los principios básicos de la Nueva Educación” (fent referència al moviment de l‟Escola Activa); “Como despertar el catolicismo en la Escuela”, etc.(6) Un dels elements més importants a tenir en compte en els canvis soferts per l‟escola a l‟etapa franquista és el predomini ideològic de l‟Església i la implantació dels seus símbols a totes les escoles. Veiem un document elaborat amb motiu de l‟exaltació de l‟escola cristiana del mes de juliol de 1939: “(7) La victoria de España ha sido, esencialmente, la de la Cruz. Nuestra guerra se llamó cruzada contra el enemigo de la verdad en este siglo, y su digno remate ha sido la nueva invención de la Santa Cruz que España ha realizado para Occidente. A la sombra de la Cruz duermen nuestros gloriosos caídos. Cruces de honor brillan en el pecho de nuestros héroes; pero la mejor laureada de nuestra patria ha sido esta Cruz que el caudillo ha concedido a todas las escuelas nacionales. En ellas ha sido restaurada la santa enseña, que hizo reinar nuestra tradición secular y que iluminó el prestigio de la educación, del saber y de la ciencia española, hasta que la proscribió el materialismo bárbaro y laico del marxismo ateo, so pretexto de una libertad que solo se halla en la verdad que nos hace libres”. Una total confessionalitat fou imposada a les escoles nacionals. El crucifix va passar a presidir totes les aules al costat del retrat del Generalíssim, i la corresponent classe de religió es va impartir a tots els nivells escolars com assignatura obligatòria

16

El triomf de l‟Església es manifestà també amb el retorn de totes les congregacions religioses, masculines i femenines, que durant la República havien estat apartades dels seus col·legis per llei de juny de 1933 (encara que sota formes jurídiques laiques moltes d‟elles van continuar exercint la docència), fins que amb la guerra civil, a la zona republicana, no solsament la llei es feu totalment efectiva sinó que moltes cases religioses foren incendiades i altres totalment destruïdes. Pel febrer de 1939 una nova llei franquista derogava la Llei de Confessions i Congregacions Religioses de 1933 i totes les disposicions aprovades durant la república(8), cosa que permeté l‟assumpció immediata de totes les escoles religioses per part de congregacions religioses i de parròquies, si es tractava d‟escoles parroquials, com fou el cas de la parròquia de Sta. Engràcia que va recuperar el temple i casa parroquials que havien estat durant la guerra una escola de la Generalitat amb el nom d‟Arnau de Vilanova. La legislació franquista en el ram de l‟educació va donar un cop molt dur a l‟obra educativa dels ajuntaments, amb la llei de 17 de juliol de 1945 (9). Segons la mateixa, tota persona individual o col·lectiva de nacionalitat espanyola podia fundar i sostenir escoles privades i nomenar el seus mestres (sempre que tinguessin títol). En canvi no podien crear-les ni sostenirles els ajuntaments i les diputacions. La motivació era clara: al País Basc i a Catalunya aquestes escoles de l‟ajuntament eren les que més mal havien fet per la unitat de la pàtria. Això no obstant, a Barcelona l‟alcalde Baró de Terrades va aconseguir deturar l‟aplicació d‟aquesta llei, si més no per aquelles escoles considerades com “especials” per ser escoles a l‟aire lliure, o de mètodes especials o de formació domèstica. Aquesta llei va tenir unes conseqüències de considerable importància en el món escolar: l‟enfortiment de les escoles privades no religioses i l‟aparició de moltes més, principalment en aquells barris de creixement poblacional on l‟administració sempre va anar per darrera de la iniciativa privada. Aquest és el cas dels barris que ens ocupen, com veurem. Com a resum, podríem definir l‟escola franquista amb aquests paràmetres.

Foto: Llibre Records d’Escola

3. Situació escolar d’aquests barris a la postguerra La situació escolar general de Barcelona era força greu en acabar la guerra, el febrer de 1939. Segons les estadístiques a Barcelona ciutat esperaven torn per entrar a una escola un total de 23.320 infants en edat escolar, sobre un total de 94.969 escolaritzats distribuïts de la següent manera (11): Escola nacional 10.029 Esc. Municipals 31.306 Esc. Privada i religiosa 53.634 I encara que no disposem de les dades pels nostres barris estudiats, és de suposar que aquí també hi mancaven moltes places escolars, i que, per tant, com en els anys d‟abans de la guerra, van continuar aquelles escoles privades en cases particulars que hem mencionat en el capítol anterior: la Sra. Amparo i la seva llar d‟infants a la Prosperitat, el matrimoni de Jaume Pinent, “El Colegio de la Vieja” del carrer Argullós, la del passatge Quintana per a nois grans...i potser algunes altres de les que no en tenim constància. Però veiem què va passar després de la guerra a les escoles de l‟Ajuntament i de la Generalitat que hi havia a aquests barris, ja que amb la victòria franquista i amb la supressió de l‟obra educativa de la Generalitat i del Patronat Municipal de Barcelona per disposició de 28 de gener de 1939, el Ministerio de Educación Nacional es responsabilitzava de les escoles fins aleshores adscrites a dites institucions.

a) mestres depurats políticament b) ús exclusiu del castellà a l‟escola c) separació de sexes d) enfortiment de les escoles de les congregacions religioses e) avantatges substancials a les escoles privades f) ensenyament autoritari: ordre, disciplina, actitud passiva de l‟alumne (10) g) nacional-catolicisme: Dios, Patria, Familia

3.1 L‟antic Pavelló Municipal de les Roquetes passarà a dependre del Ministerio Nacional Creat el 1933 i sostingut per l‟Ajuntament de Barcelona, a través del seu Patronat de Cultura va passar a mans

17

del Ministerio Nacional. I per tant, va perdre tots els avantatges de què havia gaudit fins aleshores: ambient pedagògic ciutadà, mestres i director triats amb cura, gratificació dels mestres segons el nivell real de vida de la ciutat, proveïment de material escolar i subvenció per casa habitació(12). En acabar la guerra els seus mestres es veieren obligats a aconseguir el Certificat de rehabilitació professional, expedit pel comandant de la Guàrdia Civil local on s‟acreditava la seva conducta religiosa, professional i política irreprotxable i el seu allunyament d‟activitats catalanistes. Els que no ho aconseguiren foren depurats o expulsats, encara que alguns varen haver de claudicar en la seva ideologia progressista fins aleshores manifestada i en aquests moments totalment silenciada per poder sobreviure. Així ens ho expressava la Sra. Isabel Gaig en relació a la mestra que havia tingut abans de la guerra: Un dia dels primers anys després de la guerra vaig trobar pel carrer a la que havia estat la meva senyoreta a l‟escola de l‟ajuntament, aquella escola dels quaranta metres. Em va estranyar que portés boina vermella i em sembla que era l‟uniforme de la falange, perquè jo sabia com pensava en temps de la república. Li vaig comentar la meva estranyesa davant la seva indumentària i em digué amb una veu trencada: ” S‟ha de sobreviure, ho entens? S‟ha de sobreviure”. Fins el mes d‟abril de 1944 no va quedar ordenada la situació de l‟escola pública a Barcelona. Aquest ordenament fixava la plantilla i totes les escoles nacionals d‟ensenyament primari de la capital catalana. Es el que es coneix com “arreglo escolar de Barcelona” (OM 31-5- 44) fruit de les reunions entre l‟Ajuntament, la Inspecció Central i Provincial, i la Secció Administrativa d‟Ensenyament Primari. Segons aquest “arreglo escolar” l„antic Pavelló de les Roquetes que havia estat qualificat fins aleshores com a “Grupo Escolar” (13), perdrà aquesta qualificació i passarà a acollir dues escoles unitàries de nens i dues escoles unitàries de nenes, més una escola de pàrvuls (14). ¿Quina podria ser la raó d‟haver perdut la qualificació de “grup escolar”? Com a grup escolar hi havia una separació en graus, cinc en tenia la de Roquetes

Foto: Llibre Records d’Escola

d‟abans de la guerra. Això suposava una molt millor atenció als infants perquè se‟ls agrupava segon les seves capacitats cognitives generalment relacionades amb l‟edat. Només a primer cop d‟ull es veia que s‟havia fet una pas enrere. La raó d‟aquesta ordenació respon al nou concepte educatiu de l‟escola franquista. Se suprimeixen les escoles mixtes. La nova escola nacional catòlica separa els sexes. Es el triomf de les tesis religioses tan defensades per la dreta i per l‟escola religiosa durant la república, que ara decididament triomfaran. I per mor d‟aquesta separació entre nens i nenes, els alumnes d‟aquesta escola de Roquetes, com el de tantes altres escoles de Barcelona, es veuran agrupats en una mateixa aula els de 6 a 9 anys i els de 10 a 12, complicant molt més la tasca dels mestres, degut a l‟heterogeneïtat dels seus alumnes, tan pel seu saber com per les peculiars necessitats específiques de les seves edats. Només es van salvar d‟aquest retrocés pedagògic aquelles escoles grans, que podien tenir les dues línies de graduació, una de nens i una de nenes, com fou el Grup Escolar Ramiro de Maeztu (antic Hermenegildo de los Ríos), del Turó de la Peira. 3.2 Desaparició del Grup escolar Arnau de Vilanova (de la Generalitat) i substitució per l’escola parroquial de Sta. Engràcia La derogació de la Llei de Confessions i Congregacions Religioses de febrer de 1939 retornava a les institucions eclesiàstiques totes les propietats que la República els havia confiscat. Així, el 2 de febrer de 1939 Mn. Pere Mujal, l‟antic rector de la parròquia de Sta. Engràcia rebia les claus de la mateixa perquè es fes càrrec de reobrir-la i dedicar-la al culte (15). Però l‟església havia estat transformada en Grup Escolar durant la guerra, amb la intenció d‟acollir-hi un miler d‟alumnes. S‟havia habilitat la rectoria per escola i dins del temple s‟hi havien adequat, per activitats

Foto:Col.legi “Agustina de Aragón”, Via Julia

18

educatives, la planta baixa i dos pisos més. Eren obres d‟una certa envergadura i amb molt bons criteris pedagògics, de tal manera que, davant la intenció de retornar l‟edifici a la seva funció d‟església, alguns veïns del barri consideraren que la remodelació per escola era molt apta per seguir funcionant com a tal. Desaprofitar aquesta habilitació seria una llàstima, i més encara quan la barriada era totalment deficitària en places escolars. Potser resultaria més econòmic construir l‟església de nou en alguns del terrenys que tenia el bisbat i mantenir l‟escola tal com estava (16). Finalment es decidí una solució intermèdia: aprofitar els dos pisos de la crugia de la façana principal del temple per dedicar-los a escola parroquial, la qual a més gaudiria d‟una bona part de la rectoria, i recuperar la resta del temple per a ús religiós. Així naixia la nova escola parroquial Sta. Engràcia que tant de servei educatiu i social va proporcionar a la barriada en aquells anys de postguerra, marcats per tota mena de deficiències i entre elles potser la més important l‟escolar. Segons documents de l‟època l‟any 1944 hi havia a la zona (els tres barris mencionats) un 33 % d‟analfabets (17). Ara bé, tan per la qüestió econòmica, com per la tramitació de l‟autorització i diferents permisos les obres no van començar fins el setembre de l‟any 1942, en temps del nou rector ecònom Mn. Xavier Bertrán. I també començà aleshores l‟activitat de l‟escola parroquial, la qual perdé espai respecte a la idea inicial, però com expliciten els protagonistes del funcionament d‟aquesta època, “l‟escola va funcionar bé. Es van separar els nois de les noies, i es van buscar professors per a cada grup. Els nois es van quedar amb les aules de sobre el cor, i com a mestre va venir el senyor Joan Font, antic germà religiós, que havia arribat a la parròquia per amistat amb Mn. Xavier Bertràn. Les noies es van quedar al primer pis de la rectoria i una part del pis inferior; la seva primera mestra va ser la senyora Montserrat Bertràn, germana del mossèn.” (18) L‟escola disposava doncs d‟unes aules a l‟interior del temple i d‟unes aules a l‟antiga rectoria, i un bon pati que acollia els infants en els seus esbarjos.

Actual rectoria esglèsia Santa Engràcia

Veiem doncs, que l‟escola parroquial de Sta. Engràcia, que havia de perdurar durant molts anys, va néixer amb una clara opció del veïnat per cobrir una necessitat imperiosa del barri. I en les noves circumstàncies del règim franquista no és d‟estranyar l‟aquiescència que havia de trobar davant l‟administració educativa, tan decidida a implantar l‟escola nacional-catòlica. Ja per llei d‟Instrucció Primària de 1939 es definien les titularitats de les escoles: a) nacionals, b) de l‟església, c) de patronat i d) privades. I pel fet de ser parroquial l‟escola funcionà els primers anys amb el rector com a director, del qual depenien totes les decisions i fins i tot escollia els mestres. Encara que el seu funcionament es devia iniciar un temps abans, el cert és que va aconseguir l‟autorització provisional el 15 de novembre de 1945 i l‟aprovació definitiva l‟1 de setembre de 1949. I com a escola parroquial va poder aconseguir una subvenció el setembre de 1948 (19), cosa que va fer possible estar a l‟abast de les economies familiars que, segons hem comentat, eren ben reduïdes. Aquest, entre d‟altres, va ser un motiu de la seva pervivència, quan anys a venir, hagué de competir amb diverses acadèmies i escoles privades que s‟instal·laren a la barriada.

Notes 1. Huertas, JM. I Fabre J., “Els barris del districte de Nou Barris” a Els Barris de Barcelona, vol. III, p. 269, Enciclopedia Catalana, Barcelona 1997. 2. AHRNB R-154, Suburbios, publicació de l‟Obra Catequística de Verdún que aleshores aplegava diverses associacions de joves d‟Acció Catòlica del centre de la ciutat, d‟ alumnes dels Maristes, de la Congregació Mariana de S. Juan Berchmans, del Col.legi de San Miquel, de les Teresianes i de la Presentació. La seva finalitat catequística es completava amb una interessant acció social, per la qual cosa proposaven escoles, dispensaris, obres post-escolars, etc. 3. Salomó Marquès, « Ensenyament republicà vs ensenyament franquista: la repressió del magisteri », http://www.memoriacatalunya.org/articles/art60.htm. 4. Cañellas,C. i Toran, R.; Política escolar de l’Ajuntament de Barcelona (1916-1936), Barcanova, Barcelona 1982 p.163. 5. Salomó Marquè, ibid. 6. Salomó Marquès, ibid. 7. Salomó Marquès, ibid. 8. M.García Gargallo, L‟enseyament de l‟església a la ciutat de Barcelona. Directori estadístic. Tesi doctoral Universitat de Barcelona, 1997-1999. 9. BOE 17 juliol 1945. 10. Jordi Monés, L’escola a Catalunya sota el franquisme, Rosa Sensat Edicions 62, Barcelona 1984, p.19. 11. La Vanguardia 24 març 1951. 12. Joaquim Ventalló, Les escoles populars ahir i avui, Hogar del libro, Barcelona 1980, p. 57. 13. La Vanguardia, 8 nov. 1932. 14. La Vanguardia, 11 juny 1944. 15. Parròquia de Sta. Engràcia, 75 anys fent comunitat,Sta. Engràcia 1928-2003, Barcelona 2003, p.29. 16. Cal dir que la majoria de la població del barri no era practicant: tan sols un 3% anava a missa els diumenges. (ibid, p. 31). 17. AHRNB, Suburbios, p.3. 18. Parròquia de Sta. Engràcia, 75 anys fent comunitat,Sta. Engràcia 1928-2003, Barcelona 2003, p.126. 19. Arxiu Central Dep.Ensenyament, Generalitat de Catalunya, 08011485.

19

EL CARRER DE LA GITANILLA Per JOSCAR I es que entre els anys 1958 i 1970 va haver en aquest carrer, fent cantonada amb el de Peñíscola, un cinema que es deia Majestic, molt freqüentat pel públic de les dues Trinitats, ja que els de dalt només havien de creuar la carretera de Ribes per anar-hi. La construcció de la Meridiana, aïllant els dos barris, va contribuir a la seva mort. Però, potser el que molts no sabíem era que el carrer no està dedicat a cap il·lustre veïna d'ètnia gitana. La Gitanilla fa referència a una de les Novelas ejemplares de Miguel de Cervantes que va escriure entre el 1590 i el 1612. En aquesta novel·la curta s‟explica la història d‟una noia criada entre gitanos que coneix un noble (d‟aquests que troba el nostre company en Jordi Sànchez) i la seva vida dóna un tomb de centvuitanta graus. Aquesta història, creada pel també autor de l‟universal Don Quijote de la Mancha, acaba en boda.

Carrer de la Gitanilla

Aquest carreró de la Trinitat Vella va començar a despertar l‟interés de l‟Arxiu quan va començar la recerca dels antics cines de barri que donarien origen al primer llibre de la col·lecció Favència.

50 ANYS D’UNA ASSESSORIA A NOU BARRIS Marta de San Nicolás En Joaquim Rodríguez va instal·lar, ara fa 50 anys, un primer despatx en un pis de la via Júlia. Enmig d'horts i carrers sense asfaltar va obrir un local dedicat a l'administració de finques. L‟any 1978 es va traslladar a un local més gran per donar també un servei mercantil i jurídic que fins llavors mancava a la zona. La seva feina al despatx ha estat paral·lela a la història i la transformació d'aquests barris. En Joaquim Rodríguez ha viscut els canvis d'un territori que en moltes ocasions també ha necessitat ajut i assessorament jurídics. Encara avui recorda com els seus primers clients arribaven a l'assessoria perquè necessitaven legalitzar la situació dels seus habitatges. Ell mateix explica com en aquests barris hi havia una mica d'allò que es diu 'màniga ampla', sobretot en temes de construcció d'habitatges. En aquella època es van fer edificacions fora del que tocava, promogudes en ocasions per alguns constructors avispats i d'altres per les mateixes persones acabades d‟arribar a Nou Barris que necessitaven un sostre per a les seves famílies. Un cas el tenim en la ja coneguda 'Urbanización del Alto Roquetes', però aquest no va ser l'únic exemple d'aquell urbanisme que encara avui acostuma sovint a flirtejar amb la legalitat. Des del despatx del Joaquim Rodríguez es va aconseguir legalitzar posteriorment la situació de moltes d'aquestes famílies que no disposaven de papers que regulessin la construcció dels seus habitatges. Però la història d'en Joaquim també va lligada a les

reivindicacions veïnals i en la creació d'algunes entitats d'aquests barris. Ell mateix es defineix com a una persona una mica 'rebel i lluitadora', en aquest sentit. Des de la seva assessoria es va ajudar a crear l'associació de comerciants de la Via Júlia, entre d'altres. 50 anys més tard, en Joaquim Rodríguez amplia el negoci amb un segon local a la via Júlia. A la nova assessoria, s'hi ha emportat bona part dels records de la seva vida, de la feina i, sobretot, de la història de Nou Barris. Les parets de la nova assessoria estan plenes de fotografies de la història del districte, que han estat cedides per l'Arxiu Històric de les Roquetes-Nou Barris. Al mateix temps que inaugura el segon local, en Joaquim Rodríguez pensa també en el relleu generacional del seu negoci. El seu fill Jordi, d'aquí pocs anys haurà de regentar el negoci familiar però, de moment, comptarà amb els consells i l'experiència del seu pare.

20

NEN, NO TOQUIS EL MAGNESI! Josep Mª Babí

Als anys 30 del segle passat, als alumnes de l‟Escola Hermenegildo Giner de los Ríos els va tocar viure una de les etapes més convulses de la nostra història més recent: la Guerra Civil. Hem tingut la gran sort que l‟any 2008 sortís a la llum un llibre de l‟escriptora hortenca Dora Serra “Records d‟escola. Grup escolar Hermenegildo Giner de los Ríos. Alumnes dels anys trenta”, subvencionat per l‟Ajuntament de Barcelona. És d‟agrair que reculli els records d‟escola dels seus conciutadans i conciutadanes, i encara més quan els records són de les escoles del Patronat Escolar de l‟Ajuntament de Barcelona que funcionaren durant l‟etapa republicana. Entre aquesta munió de records hi ha de tot: amables, divertits, tendres, personals i, fins i tot, dramàtics. Hem triat un d‟aquest que ens demostra com la crueltat de la guerra pot arribar d‟una manera indirecta i retorçada a les aules d‟una escola. Transcrivim, fil per randa, el que recorda un noi, de en prou feines tretze anys, de la seva punyent experiència. “Sóc l‟Enric Ramos, nascut el 29 de novembre del 1923. Sé que hi ha companys que recorden el dia que hi va haver una explosió a la classe. Us explicaré la meva versió dels fets. Hi havia un noi que es deia Azuague, que el seu pare treballava a la Hispano Suïssa, a la Sagrera, on començaven a fer armament de guerra en comptes de cotxes. Aquest pare, que era encarregat d‟una secció on feien proves de fulminants, es va emportar feina a casa per estudiar les dites proves: uns tubs metàl·lics més petits que un bolígraf on es posava fulminant de nitroglicerina. Aquell home havia prohibit que ningú toqués aquells tubs, però el fill, una criatura, va desobeir i li va prendre quinze o vint d‟aquells petits tubs per jugar-hi i “fardar” davant dels amics. Deia que aquella cosa de dintre el tub era magnesi i fregant-lo, sortia un polsim. Hi acostavem un misto i feia una flamarada com el “flaix” que usaven els antics fotógrafs. En va anar repartint i tots els nois feien la prova. Jo me'n vaig quedar tres o quatre i els vaig guardar a la butxaca. Una vegada a dins de classe, en vaig treure dos i els vaig deixar sobre el pupitre, com si fossin llapis. El tercer el tenia a les mans i li anava donant voltes. El vaig tocar massa, i en aixafar-se la planxa de metall va explotar. Aquella pols era trilita. Per sort no van explotar els altres (eren proves que feia el

pare de l‟Azuague i encara no estaven resolts els problemes, sortosament. Avui dia, haurien explotat tots els tubs, només per “simpatia”). El mestre es va espantar molt. Tothom. Em van portar en un cotxe cap el dispensari d‟Horta i d‟allí cap a l‟Hospital Clínic. Em van fer una operació que va durar quatre hores. Vaig perdre dues falanges del dit índex de la mà dreta. Els dos dits veïns van quedar esguerrats, el polze escapçat i el del mig, retorçat. Vaig haver d‟aprendre a escriure amb la mà esquerra, però amb el temps em vaig tornar a apanyar amb la dreta… Aquesta és la veritable història”.

Foto: L’Enric

21

LA PENICIL.LINA Josep Mª Babí El bacteriòleg escocès Alexander Fleming (1881-1955), des de la dècada dels anys vint del segle passat, treballava en el laboratori de l‟Hospital Saint Mary de Londres i estava molt interessat en el tractament de les infeccions de les ferides. El 1928 després d‟haver tornat d‟unes vacances de tres setmanes, a l‟entrar al soterrani on tenia el seu propi laboratori, es va adonar que en munt de plaques oblidades abans de marxar, on havia conreat un bacteri, Staphylococcus aureus, havia crescut un fong que havia inhibit el creixement de bacteris. Semblava que el fong contaminava el cultiu. Aquest, probablement provenia de la planta superior on hi havia un laboratori de científics que investigaven al·lèrgies. Resultava que el fong “fabricava” una substancia que ocasionava la mort dels bacteris. I com el fong pertanyia a les espècies de Penicil.lium, Fleming va establir que la substància es denominaria “penicil·lina”. La penicil·lina no va ser purificada fins el 1939, per l‟escassetat en la producció. El 1941, els científics anglesos van demanar ajut als seus col·legues nordamericans, qui la van saber millorar per deu, baixant el preu a 20 dòlars l‟any 1943, a 0.46 dòlars el 1946. Les reticències de les grans companyies farmacèutiques per fabricar-la i comercialitzar-la a l‟engròs, i la prevenció envers els alemanys que, en plena guerra mundial, intentaren fer-se amb la fórmula a través dels seus agents destacats a Suïssa, van retardar la seva utilització pública. L‟estreptomicina encara trigaria més de deu anys a descobrir-se. Amb la penicil·lina començava l‟època dels antibiòtics, substancies que han permès augmentar les taxes d‟esperança de vida arreu del món. De fet, el model de preparació dels antibiòtics prové de la penicil·lina. De la mateixa manera, la relativa senzillesa del nucli de l‟estructura d‟aquesta substancia ha permès fabricar nombroses penicil·lines sintètiques o semisintètiques. Però, que té a veure aquesta història (d‟altra banda prou interessant) amb Nou barris? Doncs, que al barri de Vilapicina-Torre Llobeta, al carrer de Cartellà - a l‟alçada del número 87 al costat de la plaça d‟Alvaro-Cunqueiro - estava situada una fàbrica molt “sensible”, en diríem avui. Era la “Unión Químico Farmacéutica” (Leti-Uquifa). Fundada el 1936, va ser el primer fabricant de penicil·lina a l‟Estat espanyol. Antibiòtic declarat “de interés nacional” el 1948. També va tenir la concessió exclusiva de la fabricació d‟opiacis, estupefaents precursors de la morfina, droga emprada legalment en Medicina com analgèsic en el tractament

Sir Alexander Fleming del dolor. Però la insalubritat de les primeres matèries (l‟empresa proporcionava llet als treballadors i treballadores per combatre possibles intoxicacions provocades per la manipulació de fulles d‟opi), les males olors, la inflamabilitat o els riscos d‟explosions, a més de l‟augment de població del barri, el constant perill de riuades, i les lògiques necessitats d‟expansió, van fer que l‟empresa adquirís una altra fàbrica en un polígon industrial del Vallès Oriental, a tocar de la carretera N-II. S‟hi traslladà a principis dels anys 80, tot i que mantingué un servei d‟autobusos per portar el personal des del carrer de Cartellà, emplaçament de l‟antiga fàbrica, fins el nou centre de treball.

Treballadores de la secció d’esterilització de LetiUquifa al carrer Cartellà. Mitjans dels anys 50 (foto de “L’Abans Nou Barris”).

22

VICTIMES DELS FETS D’OCTUBRE A NOU BARRIS Miquel-Antoni Román i Pérez

Al cementiri de Sant Andreu, al Barri de Porta i a pocs metres l’una de l’altra, hi han enterrades dues víctimes de bàndols oposats dels Fets d’octubre de 1934. Han passat 80 anys, i és un bon moment per recordar qui eren i què els va succeir. Un bon moment per recuperar un bocí de la nostra història. En el cementiri de Sant Andreu es troba el Panteó del Soldat. Allà trobareu la tomba del Capità de l’Estat Major Gonzalo Suárez Navarro, mort el 7 d’octubre del 1934. Fora del Panteó, en un carreró més cap al nord, trobareu la tomba familiar on està enterrat Ferran Moratona i Guasch, mort també el 7 d’octubre de 1934. Tots dos foren víctimes dels anomenats “Fets d’octubre”, fa enguany 80 anys. No és l’objectiu d’aquest article tractar en profunditat el que va succeir. El lector trobarà amb facilitat llibres que li permetran introduir-se en els motius, els fets i les conseqüències. I recomano que ho faci per conèixer un període apassionant de la nostra historia. Aquestes ratlles només volen afegir una mica de llum sobre la vida d’aquest dos personatges, enterrats al nostre Districte.

Ferran Moratona, abans dels fets d’octubre de l’Exèrcit com a Capità i va formar part de la Junta de Govern del Centre Cultural de l’Exèrcit de Terra i de l’Armada. Gonzalo també publicava poemes en la premsa local canària i va crear una publicació cultural que va durar poc. Es va mostrar entusiasta davant l’arribada de la II República i fou traslladat a la IV Divisió Orgànica de l’Exèrcit, a la Capitania General de Catalunya, a les ordres del General Batet. Ferran Moratona i Guasch va néixer el 1912, fill de Pere i Amèlia. Sabem per La Vanguardia que, el 1930 al carrer de l‟Oblit i tot conduint una bicicleta, va ensopegar amb un nen de 7 anys i va ser atacat per la seva mare. Tots dos, atropellat i atropellador, acabaren al dispensari d‟Horta. Militava a les Joventuts d‟Esquerra Republicana – Estat Català al Casal Català Martinenc (JEREC). Vivia al carrer Torrent de la Guineu, 12 baixos. Aquest torrent servia per marcar la divisòria entre els municipis de Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. El nomenclàtor explica que el nom del carrer té l‟origen en l‟antiga masia de “Can Guineu”, al barri de Navàs, la Sagrera. Gonzalo Suárez en els fets d‟octubre El 6 d‟octubre de 1934 el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va proclamar l‟Estat Català de la República Federal Espanyola. El moviment va fracassar quan el capità general de Catalunya, Domènec Batet, es va negar a obeir a la Generalitat i va treure l‟exèrcit al carrer. El general Batet va enviar tropes a la plaça de Sant Jaume on es va establir un tiroteig entre aquestes i els defensors de la Generalitat. En aquest intercanvi de trets va resultat ferit de mort el Capità Gonzalo. Segons Frederic Escofet, testimoni que arribarà a ser comissari General d‟Ordre Públic de la Generalitat, el

Gonzalo Suárez, abans dels fets d’octubre

Gonzalo Suárez Navarro va néixer el 8 de gener de 1898 a Vega de San Mateo (illa de Gran Canaria). Fill de Bartolomé Suárez Naranjo (1852-1930) i Dolores Navarro Socorro (1855-1931), una família de llauradors. Va estudiar a l’Acadèmia Militar de Segòvia, i amb va ser destinat com a Alferes al Batalló de Caçadors del Regiment d’infanteria de Les Palmes. En 1921 demana d’anar de voluntari al Marroc, participant en varis combats. Demanar de lluitar en el Marroc era la manera més ràpida d’ascendir a l’Exèrcit. Fou ferit i evacuat a Màlaga. Després de la Guerra, amb 25 anys, fou ascendit a Tinent i poc després va accedir al Estat Major

23

foc es va iniciar pels Mossos d’Esquadra, sense cap ordre per part dels comandaments, davant d’un moviment de tropes al carrer Llibreteria. Segons diversos i contradictoris testimonis publicats, Gonzalo Suárez va morir a l’inici del enfrontament (“El jefe de los Mozos gritó: ¡Fuego! La orden se cumplió, muriendo entonces Suárez Navarro y seis soldados”) o bé després d’hores de combat (“A la una de la madrugada, tras tres horas de intenso tiroteo, resultó herido, pero siguió haciendo fuego contra el enemigo, mientras su fajín se teñía de rojo y de su muslo salía un hilo de sangre. No obstante, continuó haciendo fuego hasta que llegó una ambulancia, que le recogió casi moribundo, aunque él continuaba diciendo: No es nada, es solo un rasguño, y aún hacía esfuerzo para socorrer a los dos cabos que habían caído también heridos”). La Vanguardia diu que va morir una hora després d’haver ingressat a l’Hospital Militar. A la seva acta de defunció diu que va morir a l’Hospital Militar el dia sis a conseqüència de ferida d’arma de foc. Tenia 36 anys.

de reorganització i de suport als represaliats fou la primera prioritat d‟Esquerra en els mesos posteriors, però també es va produir un important canvi en els equilibris interns de l‟organització. ERC i els Fets d‟Octubre ERC havia nascut el 1930 com a suma de diversos projectes. La gent de la publicació “L‟Opinió”, els Republicans de Companys, els independentistes d‟Estat Català i Macià, el republicanisme de comarques, etc.

Ferran Moratona en els fets d’octubre El sis d’octubre, el Ferran va estar fent de xofer, una mà al volant i l’altra al revòlver. Faltaven 10 minuts per les set del matí del dia 7 quan va rebre instruccions de dur uns companys en camió. Ja era pràcticament de dia, quan al carrer Navas de Tolosa els van sorprendre uns guàrdies civils amagats al peu del camí. En veure el camió deixaren anar una descarrega que va agafar desprevinguts als ocupants. Alguns pogueren fugir, d’altres quedaren ferits, i en Ferran Moratona restà mort. Les bales havien encertat el cap i el ventre. A la seva acta de defunció diu que va morir a l’Hospital Militar el dia 6 com a conseqüència de ferida d’arma de foc. Tenia 22 anys.

El 1933 el Grup de L’Opinió deixa ERC i al desembre mor Francesc Macià. Companys és escollit president de la Generalitat i cohabita amb un Estat Català que no el troba prou catalanista, i que sense Macià ja no és tant fort. Després dels Fets d’Octubre, Companys assumirà políticament totes les responsabilitats de la revolta. Però internament, dins del Partit, carregarà amb el pes del fracàs sobre els homes d’Estat Català, encapçalats per Josep Dencás i en Miquel Badia. D’aquesta manera Companys podrà minoritzar una corrent d’opinió interna que en temps de Macià era hegemònica. Per això, fora de reivindicar l’alliberament dels presos, l’anulació de les penes i de la recuperació de les llibertats, hi ha una voluntat de deixar enrere els Fets d’Octubre. No serà doncs moment propici per commemorar màrtirs ni abrandar discursos sobre una gesta que, a més a més, es percebuda pels catalanisme com un fracàs.

Gonzalo Suárez, després dels fets d’octubre En calent, el 4 de gener de 1935 l‟Ajuntament de Vega de Sant Mateo decideix de posar el nom del Capità al carrer d‟entrada al poble. Però a partir d‟aquí, passa a ser un personatge políticament incòmode. Gonzalo Suárez morirà en la repressió militar d‟una revolta republicana contra un govern de la República, de caire reaccionari. Per a uns, haurà lluitat contra els veritables republicans. Per als altres, serà massa republicà. No serà doncs un personatge reivindicat pel republicanisme, ni pel feixisme, ni pel franquisme. Aquesta difícil posició es veurà reflectida el 2001 quan alguns pobles de la illa de Gran Canaria comencin a netejar els seus carrers de noms del franquisme. El 13 de febrer de 2001 l‟Ajuntament de la Vega de Sant Mateo va treure (tard, molt tard) els carrers José Antonio Primo de Rivera, Calvo Sotelo, Quipo de Llano... i Gonzalo Suárez. Com si el capità Gonzalo hagués estat també un feixista Ferran Moratona, després dels fets d’octubre En certa manera, en Ferran Moratona i moltes altres víctimes republicanes i catalanistes dels Fets d‟octubre també incomoden. Els fets d‟octubre van donar lloc a una llarga llista de morts, ferits i represaliats. La tasca

24

El diumenge 5 d’abril de 1936 una delegació d’Estat Català del Districte IX va visitar la tomba de Macià. La comitiva va partir del carrer Malats i primer es va dirigir al Cementiri de Sant Andreu a visitar la tomba de Ferran Moratona on Josep Dencás va dipositar uns rams de flors. Però ja es tracta d’un Estat Català al marge d’Esquerra. Conseqüències del Fets d’octubre La desfeta d’octubre del 1934 tingué conseqüències greus per Catalunya. Però voldria limitar-me a fer un breu esment de dues que no es tracten sovint i que tingueren efecte al començament de la Guerra Civil a Barcelona. Conseqüència militar. El 6 d’octubre de 1934, l’exèrcit va aconseguir sufocar de manera ràpida la revolta a Barcelona. Això va dur als militars revoltats el 1936 a Barcelona, a creure que els seria igualment fàcil. Aquesta lliçó mal apressa, aquest excés de confiança va ser un greu error. La Generalitat va establir els cossos de seguretat a les seves ordres en punts estratègics de la ciutat que van fer impossible aquest cop que les tropes arribessin al Palau de la Generalitat.

Cementiri de Sant Andreu. Foto: AHRNB

Conseqüència civil: Amb la pèrdua de poder del sector d’Estat Català dins d’Esquerra i amb la desaparició dels seus escamots, els republicans ens van convertir en l’única força política a Catalunya sense milícies. Al marge de la valoració que es pot fer ara (en un context totalment diferent), això va facilitar la pèrdua del control de l’ordre públic. Aquest control va passar a organitzacions civils, que tot i ser igualment antifeixistes, no eren republicanes. El resultat fou desastrós. Conclusions Catalunya ha lluitat moltes vegades per la seva llibertat. Els Fets d’octubre va ser una d’aquestes vegades. Moltes persones perderen la vida. Amb aquest article, hem conegut una mica a dues d’aquestes persones, que lluitaren en bàndols oposats en aquest conflicte. Catalunya continuarà, com sempre, lluitant per la seva llibertat. Ho continuarà fent, ara amb armes més poderoses que els canons i les pistoles del passat. També més nobles: amb urnes. D’aquesta manera potser si que podrem dir que hem aprés alguna cosa del nostre passat.

Cementiri de Sant Andreu Foto: AHRNB

Notes (1) LA VANGUARDIA. 18 d‟octubre de 1930. (2) PORTAVELLA, Jesús. Diccionari Nomenclàtor de les Vies Públiques de Barcelona 1996. Ajuntament de Barcelona. Barcelona 1997. (3) ESCOFET, Frederic. Homenatge a Frederic Escofet. Biografia I memòries. Barcelona. Generalitat de Catalunya 1999. (4) LA VANGUARDIA. Dimarts, 9 d‟octubre de 1934. Pagina 14. (5) LA VANGUARDIA. 8 d‟abril de 1936. Pàg 7. Bibliografia ANGULO, Enrique de. Diez Horas de Estat Català. Barcelona, 1935 AZAÑA, Manuel. Mi rebelión en Barcelona. Madrid 1935. DENCÀS, Josep. El 6 d‟octubre des del Palau de Governació. Barcelona. Edicions Mediterrània, 1935 CARRETERO, Jose Maria. Traidores a la Patria, la verdad sobre Asturias y Cataluña. Madrid. El Caballero Audaz, 1935. COROMINES, Pere. La Republica i la Guerra Civil. Barcelona. Editorial Curial 1975. COSTA i DEU, J. – MODEST SABATE. La nit del 6 d‟octubre a Barcelona. Barcelona 1935 COSTA i DEU, J. – MODEST SABATE. La veritat del 6 d‟octubre. Barcelona 1936 CRUELLS, Manuel. El 6 d‟octubre a Catalunya. Barcelona. Editorial Portic, 1976. CULLA i CLARÀ, Joan B. El catalanisme d‟esquerra (1928-1936). Barcelona. Editorial Curial 1977. CULLA i CLARÀ, Joan B. Esquerra Republicana de Catalunya 1931-2012. Una història Política. Barcelona. La Campana 2013. HURTADO, Amadeu. Historia del meu temps 1931-1936. Esplugues del Llobergat. Edicions Ariel, 1967. IVERN i SALVÀ, M. Dolors. Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936). Barcelona. Publicacions de l‟Abadia de Montserrat, 1998. Volum I i II MESTRE i CAMPI, Jesús. Director. Diccionari d‟Història de Catalunya. Barcelona. Edicions 62, 1993 MOLES, Isidre. El sistema de partits polítics a Catalunya (1931-1936). Barcelona. Edicions 62, 1972

25

PATRIMONI Jordi Sànchez

EL DESENTERRAMENT DEL PONT DELS 3 ULLS El passat dijous 27 de novembre durant la presentació del llibre l‟Abans de Nou Barris a la biblioteca de Vilapicina i la Torre Llobeta, la regidora del districte, Irma Rognoni va anunciar públicament una sensacional notícia que provocà una reacció d‟alegria i eufòria per part de tot el públic assistent a la sala. Es tracta de la recuperació d‟un dels emblemes i símbols del barri de la Trinitat Nova i del districte, el pont dels 3 Ulls que està actualment enterrat a prop de l‟escola Sant Josep Oriol. Aquesta notícia fou confirmada per l‟arquitecte en cap de l‟Ajuntament de Barcelona, Vicent Guallart, que també assistí a la presentació. El pont dels 3 Ulls és part de l‟aqüeducte de l‟Alt Montcada que mai arribà a inaugurar-se i que estava comunicat amb un túnel fins a la casa de l‟aigua de la Trinitat Nova i d‟aquesta seguia fins a la casa de l‟aigua de la Trinitat Vella. Actualment aquest túnel, encara existent, està molt malmès i desitgem que també pugui ser rehabilitat per a que es pugui visitar.

Pont dels 3 ulls. Foto: Fons AHRNB Esperem poder rebre aviat més informació per part del districte de Nou Barris de quin serà el procés i procediment del desenterrament, els terminis d‟inici i finalització, i com no també els passos a seguir per a la seva catalogació, ja que en portar tants anys enterrat mai s‟arribà a catalogar. Tots els amants de la història del nostre districte ja tenim un desenterrament pel qual somniar aquest 2015!

PLAÇA DE CAN SITJAR (o SITJÀ) del districte de Nou Barris que tramità tota la documentació signada per la Maria Pujadas, a Nomenclàtor de Barcelona que aprovà el nom. Pel que fa a l‟aprovació va haver una discrepància per escriure Sitjà o Sitjar. Tota la documentació obtinguda fins al moment, sempre consta la casa com a Sitjà i així es va demanar a nomenclàtor però finalment el nom aprovat ha estat Sitjar, ja que segons l‟informe es diu que ha patit una normalització lingüística. Aquest tema no està tancat ja que es vol demanar que Sitjà sigui també oficialitzat ja que des de l‟Arxiu Històric es considera que un cognom no hauria de ser normalitzat.

El passat dimecres 10 de desembre en el plenari del districte de Nou Barris s‟aprovà per unanimitat el nom de plaça de Can Sitjar a l‟espai situat entre els carrers La Jota, Desfar, Felip II i Escòcia. Aquesta plaça, fins ara sense nom, ja fa uns pocs anys que està urbanitzada. Està situada molt a prop de la plaça del Virrei Amat, en el barri de Vilapicina i la Torre Llobeta. Aquesta aprovació és un fet molt important per la recuperació històrica del barri. El nom d‟aquesta plaça prové de la masia de Can Sitjar, també coneguda com a Can Castellbell degut a que fou el palau dels marquesos de Castellbell. La casa fou molt coneguda gràcies a la seva descripció que apareix al dietari del 1r baró de Maldà, Rafael d‟Amat i de Cortada (1746-1819) que fou familiar del marqués. Ja en el segle XX, la parcel·la de Can Sitjà s‟anà segregant, on s‟urbanitzaren carrers com el passatge de l‟Esperança, Desfar, Arnau d‟Oms, o Emili Roca que segons els plànols originals de la marquesa de Castellbell volia anomenar-lo carrer de Can Sitjà i no Emili Roca. Ja després de la Guerra Civil, la família Pujadas, masovers de la masia des del segle XVIII, compraren la casa. A la dècada dels anys seixanta, la vengueren a La Caixa d‟Estalvis que l‟enderrocà i construí un gratacels de 19 pisos. El nostre col·laborador, Jordi Sànchez contactà amb Maria Pujadas, última persona viva nascuda a la masia per realitzar-li una entrevista per poder escriure el llibre “Les masies de Sant Andreu de Palomar”. Posteriorment li sorgí la idea de buscar un espai dins de l‟antiga finca on es pogués recuperar el nom de can Sitjà. El trobar el lloc fou el més fàcil ja que aquesta plaça feia ja anys que estava feta i encara no s‟havia batejat. Posteriorment es posà en contacte amb el sr. Ignasi Oliva, conseller tècnic

Plaça sense nom. Foto: Fons AHRNB

26

PATRIMONI TRINITAT NOVA Des de l‟Arxiu Històric està previst en breu tenir una reunió amb l‟Associació de Veïns de la Trinitat Nova on hi ha sobre la taula diferents temes com la finalització de les obres de la Casa de l‟Aigua de la Trinitat Nova i 4 temes més de nomenclàtor del barri que són els següents: 1) Sol·licitar el nom dels Jardins dels Carters en la nova plaça que s‟està urbanitzant al carrer de Palamós i davant de les antigues cases construïdes per la cooperativa dels carters durant la dècada dels anys vint del segle XX. 2) Sol·licitar el nom de Plaça del Pont dels 3 Ulls en la plaça situada davant de l‟escola Sant Josep Oriol. Per sota d‟aquesta plaça passa l‟antic túnel que comunica la casa de l‟Aigua i el Pont dels 3 Ulls. 3) Sol·licitar que el passatge situat al costat del CAP Chafarinas i que va des de la Via Favència fins al carrer de La Fosca s‟anomeni en algun nom que sigui representatiu pel barri. El nom no està encara consensuat ja que des de l‟Arxiu s‟han considerat 3 possibles noms donades les mancances que hi ha al

Llibre bibliogràfic d’Abelard Sayrach Fons: AHRNB barri. Aquest noms són: a) Abelard Sayrach en memòria del rector de la parròquia de Sant Tarsici, b) Vélez de la Gomera per tancar la trilogia que forma conjuntament amb Alhucemas i Chafarinas ja tant presents a la història del barri de la Trinitat Nova i c) Fernando Rodríguez Ocaña que guanyà les eleccions per “concejal en las Cortes Franquistas por el Tercio Familiar” el 1973, però que fou rebutjat per un jutge poc democràtic per manca d‟un tràmit burocràtic.

PATRIMONI TORRE LLOBETA Aquest 2014 ha saltat a la llum pública l‟afer de l‟expropiació de la masia de la Torre Llobeta per part de l‟Ajuntament. El tema no està tancat i ha plantejat una pila d‟incògnites als veïns del barri. Des de l‟Arxiu no es pot valorar com està anant tot el procés ja que encara no hem rebut cap informació oficial. Com a entitat que defensa tot el patrimoni del districte creiem que hauríem de rebre la documentació ja que podríem fer aportacions per tal de mantenir el nostre patrimoni. Hi ha moltes preguntes que ens fan totes les persones preocupades que hauran de donar-se resposta. Per exemple: 1) Per què fa 31 anys que està obert un centre cívic en una masia privada? 2) Com s‟ha gestionat fins ara i en quin règim, de lloguer o ocupació? 3) Qui es va fer càrrec de les

Torre Llobeta.Foto:AHRNB obres de restauració, els propietaris o l‟Ajuntament? 4) Quina és l‟opinió dels legítims propietaris que se‟ls expropiï? 5) Com ha anat la negociació amb els propietaris? 6) Per què parlem d‟expropiació i no de compravenda? 7) L‟expropiació ha anat vinculada a la qualificació urbanística de la finca? 8) Per què no s‟ha fet mai pública ni difusió d‟aquesta problemàtica, si ara es descobreix que fa molts anys que ja culeja? 9) Els propietaris han reivindicat el seu ús? 10) Els veïns podem perdre el centre cívic? 11) Per què tothom es pensava que la masia ja era pública? Etc.

Passejades pel Barri Torre Llobeta. Foto:AHRNB 27

RUTES PER COLLSEROLA Arnaldo Gil Feia temps que no passàvem per les ruïnes del Palau de Valldaura, quasi vint anys. I és que, encara que no hi sembli, Collserola és molt gran, i dóna joc perquè obliden indrets i que passin molts d‟anys abans de tornar-hi. El motiu d‟aquesta descoberta, és la preparació de la propera Ruta per Collserola que es celebrarà al Nadal. Com sempre, en Jesús, l‟Antonio, el Roberto i jo (CCC), ens van posar en marxa el segon diumenge de novembre . En cotxe fins a Casa Juaco, i a caminar. Agafem pel lateral de la carretera de Cerdanyola, i girem per una drecera que ens conduirà a la antiga masia de Can Valldaura, passant per antics vestigis de murs i construccions, que ens dóna una idea de la immensitat d‟aquesta propietat. Avui en dia és propietat de l‟Institut d‟Arquitectura Avançada, que han engegat un interessant projecte de sostenibilitat.

Masia Can Valldaura Foto AHRNB 2014

Aquesta edificació aïllada de tipus basilical, està formada per planta baixa i pis als laterals. La coberta consisteix en teulada a dues vessants a la part central i una vessant als laterals. La façana principal, orientada al migdia, és simètrica amb portal centrat de punt rodó i té una data pintada de 1888. Adossat a la façana est, hi ha un cos adossat amb un mirador de galeries porticades. Aquesta masia té els seus orígens a meitat del segle XIX, i amb la seva construcció es varen aprofitar pedres de l‟antic Palau de Valldaura. Vàrem buscar camins per no passar per dins dels seus límits, tot i els vells cartells de “Prohibido el paso”. Però és que al camp, no s‟hi poden posar portes. Continuem i ja ens endinsem per pistes i corriols, fins sortir al Pla del Cigró, on busquem l‟antiga font del mateix nom, si bé el lloc on hauria que rajar ja no hi queden vestigis. Mala sort, veurem una cerveseta!

Cartell ”Prohibido el Paso” Foto AHRNB 2014 Continuem cap al corriol que ens porta a l‟antic Palau de Valldaura, on hi ha una porta que ens trobem oberta, i hi entrem. Ja no hi queda cap vestitgi, només un grup de pedres tallades i una caseta en runes. La vegetació ha fet seu aquest indret. Segons Rubió i Lluch (1886) el nom de Valldaura tenia el seu origen “por ventura porque abundaban mucho en aquel sitio los laureles”, i ja a l‟any 1926 Carreras Candi assenyalava com significació més acceptada per “VALLIS LAUREE” o Valldaura. L‟origen del palau prové de la donació de Guillem Ramon i els seus fills a la comunitat cistercenca de la Gran Selva, amb la finalitat de fundar-hi un monestir a l‟any 1150. Sis mesos més tard, ja consta que el lloc era habitat per una dotzena de monjos. El que fa pensar que potser ja existia algun tipus de construcció anterior. Es veu que el lloc, no va complaure mai als cistercencs i que des d'un primer moment van estar cercant un nou emplaçament. No es sap amb certesa la data del trasllat, potser en algun moment van ser habitades les tres cases: Valldaura, Ancosa i Santes Creus. De totes maneres caldria situar-lo cap el 1158, però fins que la construcció de Santes Creus no estigué en un estat ben avançat, Valldaura no va quedar deshabitat (1169). El 1294, Jaume II estava construint una casa o palau reial en aquell lloc, i que es va convertir en una residència d‟esbarjo, on s‟hi organitzaven caceres. El 1475 el rei Joan II va vendre Valldaura a Ferran de Rebolledo. Amb el decurs del temps es van refer les construccions aprofitant els materials de les construccions anteriors i les restes medievals van anar minvant paulatinament fins pràcticament desaparèixer. Avui en dia resta abandonada, i res pot indicar que en aquest indret hagués existit un antic monestir, més tard Palau Reial.

28

I ja de camí per agafar el cotxe, parlem de l'interessant article que va escriure el Miquel sobre Can Massó, gràcies a l‟entrevista que va realitzar al seu propietari. Aquest article més tard va ser inclòs en un llibre del desaparegut Huertas Claverías. De can Massó, ja només queden alguns arbres, les palmeres i l'estany, que donen testimoni que en aquest lloc i hi va haver una singular edificació construïda a principis del segle passat per Antoni Massó i Casañas, com a casa per passar els estius. Obra singular d'estil modernista, tota de pedra natural i fusta de melis, i les teules de ceràmica vitrificada de colors verds i negre. Va ser venuda a l'any 1955, passant poc després a mans de l'Ajuntament de Barcelona. Finalment va ser enderrocada. Acabem de preparar la Clàssica de Nadal. Que quan es publiqui aquesta revista, formarà part de la història de la nostra entitat.

Ruïnes Can Valldaura. Foto: AHRNB 2014

DONACIONS Miquel Vallès

Josefa Gazo

Donació de diferents documents de la història del barri de Roquetes, així com diversos plànols i revistes del moviment veïnal dels anys 70 i 80 del segle passat. Completa la donació una col.lecció de fotogràfies d‟aquesta època

Donació de diferents documents i videos referents a l‟aluminosis del barri del Turó de la Peira, així com revistes de la “Nostra Veu”, editades per l‟associaciò de veïns.

29

IN MEMORIAM EN BUSCA DEL DATO PERDIDO Roberto Lahuerta Uno de los libros que leí hace meses fue “Ejecución Sumaria”, de la madrileña Lidia Falcón. Un libro auténticamente recomendable. En dicho libro se recrea con todo detalle, gran parte de los acontecimientos sociales, políticos y económicos de la vida barcelonesa en los trascendentales años de 1973 y primeros meses de 1974. Durante esos meses tuvieron protagonismo esforzados militantes de base de diversas organizaciones políticas clandestinas y los más conspicuos dirigentes del PSUC, así como los representantes de las burguesías, oligarquías y jerarquías franquistas que detentaban el poder en Cataluña. La trama central del libro está enfocada en recoger el intento fallido de algunos activistas para movilizar a la pasiva población catalana en defensa de Salvador Puig Antich, condenado a la pena de muerte desde los primeros días de enero de 1974. La obra, en parte ficción y en parte rico estudio histórico, aporta informaciones de una época que casi nadie se interesa en revivir y que han permanecido bastante desconocidas. Fueron meses convulsos los vividos en aquella época, y que quedan reflejados a través de sus páginas: Crónicas como el magnicidio contra el Presidente de Gobierno Luis Carrero Blanco, la explosión de la calle Capitán Arenas, en Barcelona, que tuvo unas consecuencias de 18 muertos y numerosos heridos. Dos historias que nunca han quedado aclaradas. En uno de los capítulos del libro, se narran las aventuras de un comando de militantes del PSUC, que por su cuenta y riesgo deciden realizar acciones destinadas a intentar frenar la ejecución sumaria contra el militante del Movimiento Ibérico de Liberación, el MIL, Salvador Puig Antich. En una de las acciones, parte de los integrantes del comando, con intención de dejar propaganda clandestina se desplazan al barrio de Torre Baró donde tienen que contactar con Bienvenido Cortecero y Manuel Vital,

destacados opositores al régimen encarnado por Franco. La autora facilitaba generosos datos biográficos sobre el primer activista, completamente desconocido para mí. No era el caso del recordado Manuel Vital, persona que ha dejado su huella en aquellos barrios y en todo el distrito de Nou Barris. Me puse a buscar datos sobre Bienvenido

Portada del libro “Ejecución sumaria”

Cortecero e inicialmente no encontré absolutamente nada. Sólo existía una persona con ese apellido en Barcelona, concretamente en el barrio de Ciutat Meridiana, pero opté por dejar esta tecla como último recurso. Me decidí a ponerme en contacto con la autora del libro, a través de la editorial. La cosa funcionó. No siempre pasa así. Lidia Falcón me facilitó algún dato más. En realidad, el citado como Bienvenido Cortecero se llamaba Domingo Cortecero, amigo suyo a quién no pudo consultar y por eso prefirió cambiar el nombre. Me facilitó más datos y entre ellos me comentó que “supongo que habrá muerto. Únicamente tenía una hija que no sé si sigue viviendo en el barrio de Torre Baró que describo”. Con estas nuevas aportaciones, gentilmente facilitadas por la autora del libro, tuve más margen de maniobra. Pude seguir la investigación y concluirla con el fallecimiento en el año olímpico de 1992 del veterano guerrillero comunista Domingo Cortecero. Sus últimos años los pasó en el barrio de Roquetas.

Manuel Vital Foto: Eva Orti

30

RAMÓN ESTAIRE, UNO DE LOS IMPRESCINDIBLES Roberto Lahuerta Desde el Ateneu Popular de Nou Barris nos sugirieron la posibilidad de redactar un artículo sobre un dirigente vecinal de Vallbona, recientemente fallecido, uno de los imprescindibles que citara Bertolt Brech. Feliciano Ramón Estaire Lopesino, nació en Madrid el 20 de octubre de 1928. Con 19 años llegó a Barcelona, acompañado de su padre. Inicialmente se instalaron en la zona de las casitas de la ladera de Montjuich hasta que pudieron acomodarse en un piso de la calle dels Assaonadors, cerca de la calle Princesa. Con posterioridad llegó el resto de su familia. Se inició laboralmente en el sector de la construcción. Llegó al barrio de Vallbona en 1956, ya con un niño de 3 años. Por aquellos años aquella zona era conocida como Torre Baró. Se compraban parcelas y los nuevos residentes tenían que construirse las casas por la noche, porque en caso contrario una brigada de la policía municipal dirigidas por “El Grabao” ordenaba su demolición. “El Grabao” era un agente municipal, de origen lucense, llamado José Antonio Rivero López, a quién muchos llamaban “el de los picos” por su demoledora acción. Esta experiencia la vivió en primera persona. Se instaló la familia en una casa construida en el terreno propiedad de su suegra, sito en el Paseo del Pinar nº 140. Con posterioridad, trabajó en el sector del cemento y granito en una empresa, “Bein”, sita en las cercanías de la Sagrada Familia. Allí permaneció durante 30 años hasta su jubilación. Durante los fines de semana, redondeaba su sueldo trabajando de ayudante de camarero. Estuvo entre los fundadores de la Asociación de Cabezas de Familia de Vallbona-Torre Baró, en 1966-67 junto a Cirilo Poblador, José Ramírez Córdoba, Luis Peria y otros. También colaboró activamente en la fundación de la Asociación de Vecinos del Sector de Vallbona-Torre Baró-Trinidad, junto a Cirilo Poblador, Manuel Vital, Ignacio Catalán, Torrico y otros. La asociación fue legalizada en abril de 1970. La tragedia llegó a su casa un 10 de julio de 1969, cuando su hijo de 11 años, Fernando Estaire López, murió electrocutado al subirse a un poste de alta tensión, de los muchos que había por aquellos barrios, con objeto de coger un nido. La torre de alta tensión estaba en la calle Transversal. La triste noticia fue recogida por algún rotativo barcelonés. Fue un dirigente vecinal muy combativo, de los que estaban en todas partes, de los que nunca faltaban. Formó parte activa en los movimientos obreros clandestinos. Tras participar en las elecciones sindicales que patrocinaban los Sindicatos Verticales del Régimen franquista, fue elegido vocal provincial de la Unión Provincial de Trabajadores y Técnicos del Sindicato de la Construcción. Era la forma de entrar dentro de las estructuras legales, para poder actuar en defensa de los trabajadores, entre los órganos sindicales del régimen franquista.

Familia Estaire en su vivienda de Vallbona. Años 50 En una de las numerosas manifestaciones vecinales fue atropellado por un motorista. La cosa quedó en un susto. Hasta algo más de los 80 años estuvo trabajando por los vecinos a través de la AAVV de Vallbona. Fue muy conocido en su zona. Colaborador habitual en el campo de fútbol del Racing de Vallbona. Fue un luchador nato contra las injusticias, vivió para hacer el bien a los demás. Todo lo que decía lo podía demostrar. No faltaba a ninguna manifestación vecinal. Estuvo presente en todas las luchas importantes del barrio de Vallbona, entre las que hay que destacar, en 1971 la reivindicación de un paso subterráneo para acceder a Ciudad Meridiana y Torre Baró y se construyó “el tubo” que no estaba previsto en el plan de las autopistas. La importante lucha del 5 de agosto de 1973 por el agua y alcantarillado de los barrios de Torre Baró y Vallbona donde se realizaron diversos cortes en las autopistas. En 1974 la lucha por la guardería en Vallbona. En 1978 participó en la consecución del inicio de un plan de remodelación del barrio donde el Ayuntamiento se comprometió a construir viviendas. Nunca militó en organizaciones políticas. Hasta el último año de su vida estuvo cuidando de los patos que subsistían por el Rec Condal. Era un parte importante de las fiestas de su barrio. Hasta el 2009 permaneció en la AAVV de Vallbona junto a Zaida, Esther, Silvia, Mireia, Esther y Maria Elena. Tras la expropiación de la vivienda y el terreno, sobre 1986, marchó a residir a un piso de la Plaza 1º de Mayo nº 1. Los terrenos donde residía no constaban como legalizados. Falleció en la Residencia del Valle de Hebrón, de Barcelona el 17 de septiembre de 2014. Descanse en Paz. Hay hombres que luchan un día y son buenos. Hay otros que luchan un año y son mejores. Hay quienes luchan muchos años, y son muy buenos. Pero hay los que luchan toda la vida, esos son los imprescindibles. (Bertolt Brech)

31

MN. AURELI BOIX Roberto Lahuerta A veces las noticias se entrelazan. Con motivo de la presentación del libro Barrio de Porta y la Parroquia de Sant Esteve, el amigo Josep Maria Contel me preguntó si era la parroquia donde había estado destinado Mn Aureli Boix. De esta conversación salió el tema del fallecimiento de Mn Aureli, de quien no hay suficiente espacio para hablar de sus virtudes y realizaciones. Era socio del Arxiu. Recuerdo que en una ocasión estuvimos comentando el artículo, ya lejano, dedicado al cartero del barrio de Porta, Manuel Alloza. Facilitaré unos datos biográficos del finado. Mn Aureli Boix Duch nació en Santa Coloma de Farners (Girona), 16 de julio de 1940. Realizó estudios en el Seminario de Girona. Ingresó en la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri, de Barcelona en octubre de 1962. Fue ordenado presbítero el 29 de junio de 1963 en la parroquia de Nostra Senyora de Betlem, de Barcelona. Entre 1969 a 1974 ayudó en la Congregación del Oratorio de Villa Alemana, en Chile. De regreso a Barcelona pasó a formar parte del equipo sacerdotal de Cornellà, donde permaneció hasta 1993, prestando servicio como consiliario de un grupo de ACO al lado del Padre Garcia-Nieto. En 1994 fue nombrado rector de la parroquia de Sant Mateu de la Guineueta, donde junto a los feligreses del barrio llevó a cabo la edificación del nuevo templo. Fue el sucesor de Mn Comerma, primer párroco de Sant Mateu.

Foto: Mn Aureli Boix

Desde el 24 de junio de 1995 residía en la Congregació de l‟Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia. El 29 de junio de 2013 conmemoró sus Bodas de Oro Sacerdotales. Por enfermedad tuvo que dejar sus tareas en Sant Mateu. Falleció en Barcelona el 12 de octubre de 2014. Descanse en Paz.

MOSSÈN JUNCÀ Ricard Fernàndez i Valentí

El pasado día 2 de octubre falleció a los 91 años de edad Mossèn Josep Maria Juncà i Ramon, rector de la parroquia de Sant Sebastià entre los años 1959 y 1968. Desgraciadamente su desaparición parece haber pasado bastante desapercibida y solo una esquela publicada en el diario "La Vanguardia" me ha permitido descubrir la triste noticia. La figura de este hombre es importante ya que fue uno de los grandes representantes del sector más social de la Iglesia católica en tiempos difíciles, intentando obrar lo máximo posible al margen de las directrices marcadas por el nacional catolicismo imperante.

Mossèn Juncà a la dreta de la fotografia

32

PERSONES DE NOU BARRIS EL 20N SE SIGUE CELEBRANDO Roberto Lahuerta El 20N ha pasado a la historia de varias generaciones, por diferentes motivos. Para unos esta efeméride será recordada como la fecha que falleció Franco en 1975, que murió el anarcosindicalista Buenaventura Durruti, que fue ejecutado el líder falangista José Antonio Primo de Rivera, aunque también el mismo día fallecieron el comisario político López y el comerciante Puig, el 20N de 1936. Pero el 20N, o sea un 20 de Noviembre de 1964, en el teatro anexo a la parroquia de Sant Medir, del barrio de Sants, y gracias a la permisividad del rector parroquial Mn José María Vidal Aunós (1921-2003), se iniciaba un proyecto que llegó a cuajar y del que ahora se cumplen los 50 años. Aquel día el citado local acogió a unos 300 enlaces sindicales y trabajadores de diferentes sectores. Aquel día el 20 de noviembre de 1964, se llevó a cabo una asamblea clandestina de trabajadores que pretendían crear una organización capaz de luchar contra la dictadura, contra la CNS (Central Nacional Sindicalista, Sindicato Vertical) y por el reconocimiento de las libertades políticas y sindicales. Participaron unos 300 obreros y algunos policías infiltrados. Entre los obreros reunidos había de diferentes ideologías, principalmente comunistas y cristianos de base, aunque también sindicalistas, anarquistas y otras tendencias. Con anterioridad a la asamblea, unos 20 trabajadores, habían formado una comisión en la parroquia de San Miquel de Cornellá donde se confeccionó la comisión que llevó a cabo los preparativos de la reunión en Sant Medir. Es importante citar la labor del sacerdote de Cornellá, Francesc Capell. En este local se celebró una asamblea de la cual salió formalmente la 1ª Comisión Obrera de Barcelona y se aprobó una histórica plataforma reivindicativa. De la asamblea salieron cuatro puntos reivindicativos y lo que a partir de entonces se conoció como la Comisión Obrera Central de Barcelona, que años más tarde sería denominada Comisión Obrera Nacional de Cataluña (CONC). Las reivindicaciones eran obtener 200 pesetas por ocho horas de trabajo. Que el salario se vinculara al coste de la vida de forma que si los precios subieran no se perdiera poder adquisitivo. El tercer punto reclamaba derechos sindicales, con una organización autónoma y libre y, finalmente se reivindicaba el derecho de huelga. De los integrantes de la 1º Comisión Obrera, varios

Foto:Juan Navarro Garcia.

tuvieron relación con Nou Barris: Moscoso (Casas Baratas), Alcázar (Turó de la Peira) y Navarro (Santa Eulália y Turó de la Peira). El único, que por diversas circunstancias, pudo asistir a alguno de los actos del 50 aniversario fue Juan Navarro Garcia. Juan Navarro Garcia. Águilas (Murcia), 6 de junio de 1929. Su padre estuvo exiliado en Marruecos tras la Guerra Civil, por haber militando en el PSOE. Llegó a Barcelona en 1944. Se instaló en un piso realquilado en la Ronda de San Antonio, después en la calle de Sevilla, en el barrio de la Barceloneta. En 1947, pasó a residir en el barrio de Sant Andreu, en calle Montsech nº 12, cerca de plaza de las Palmeras hasta 1966, año en que se trasladó a la calle de Escocia 87, ático. Empezó a trabajar en el Ramo de la Madera, en la empresa Francisco Llops, dentro de la sección de Carpintería Metálica, donde contactó con militantes de la CNT, a través del militante clandestino y enlace sindical Rafael Viana. La fábrica estaba situada en la calle de San Rafael nº 27-29 y calle de Riereta nº 19, entre las calles de La Cadena y Riereta. Con 18 años cumplidos, y la categoría de peón especializado, su salario era de 45 ptas en 48 horas semanales, que se incrementaban hasta 60 horas y 65 ptas, con la inclusión de las horas extras. La mala situación social y económica de la época obligó a replantearse una medida de presión para ver aumentado el precio de las horas extras. La presión consistió en negarse a realizar más horas extras. Se consiguió, con mucha presión, que la empresa aceptase subir el precio de las horas extras, aunque sólo se ofrecieron a los más beligerantes, entre los que no se encontraba Juan Navarro. Esta circunstancia le marcó y decidió que no podía quedarse de brazos cruzados. A través de la ayuda del enlace sindical y miembro clandestino de la CNT, Rafael Viana, y con lecturas de

33

contenido anarquista que le proporcionó el militante cenetista, se vinculó en cierta medida a la CNT clandestina hasta 1948, en que el enlace sindical fue despedido. Se desvinculó de las ideas anarquistas y tomó contacto con otros activistas obreros. La huelga de usuarios de tranvías de marzo de 1951 le estimuló en su conciencia de clase, y fue un hecho fundamental en su formación sindical. Fue caminando desde el barrio de Sant Andreu hasta la fábrica, sita en las cercanías del barrio chino barcelonés, en un clima de gran tensión callejera. Se unió a un piquete informativo de otra empresa cercana, saliendo a la calle en dirección a la Plaza de Cataluña, colaborando en los paros de algunas empresas de la zona. En las cercanías de la gran plaza había grupos de trabajadores y estudiantes que lanzaban consignas contra la subida abusiva de las tarifas del tranvía. En la plaza del Ayuntamiento, se produjeron algunos pequeños incidentes, como roturas de cristales y algún pequeño incendio. La llegada de nuevos contingentes policiales hizo que los manifestantes se dirigieran a otro lugar, aunque la presencia policial fue continua. Hacia media tarde se normalizó la situación. El seguimiento de la huelga fue más intenso pero pacífico. La experiencia personal fue tan espectacular que supuso un punto de inflexión en su vida sindical. Al mes siguiente se incorporó al servicio militar obligatorio en Valencia. Tras ser licenciado volvió a la misma empresa. Fue escogido enlace en las elecciones sindicales en 1958. Salió elegido en representación de los subalternos. Ya tenía cargas familiares y su motivación para la lucha se incrementó. En 1958 el sindicato vertical, la CNS, organizó cursillos de formación para enlaces sindicales, con la intención sutil de adoctrinarlos y controlar sus movimientos, aunque en realidad esos cursillos sirvieron para poner en contacto a diversos compañeros que no opinaban lo mismo aunque tenían otros intereses en beneficio de la clase obrera. Poco a poco fue tejiéndose una unión entre diferentes compañeros. Fue elegido vocal provincial de Barcelona de Madera y Corcho entre 1960-62. Vocal nacional en 1962. En 1962 se reunió en Paris con sindicalistas españoles, entre ellos un falangista gallego, Ceferino Maestu, donde surgió la coordinación de las nacientes CCOO. No era el primer viaje al extranjero que realizaba en clandestinidad. En 1963 se iniciaron las negociaciones del convenio de Marcos y Molduras del Ramo de la Madera y Corcho reivindicando mejoras salariales. Estas negociaciones duraron dos meses intensos, sirviendo ante todo para demostrar la capacidad organizativa y para confirmar la buena relación existente entre los enlaces sindicales que se habían conocido en los cursillos sindicales. En 1956 tomó contacto con el PSUC a través de Angel Rozas. En su domicilio de Sant Andreu se produjeron reuniones de los máximos dirigentes en el exilio y otros del interior como eran Gregorio López Raimundo, Josep Serradell, Salas, “Juan el Francés” y “El Soldado”. También estuvo presente Rozas. En su domicilio dejaban 3 maletas no muy grandes y 2-3 paquetes con ediciones de Treball y Nous Horitzons, prensa del PSUC

confeccionada en el exterior para ser distribuida en el interior. Su domicilio era una de las pocas “estafetas” de la prensa del PSUC en la ciudad de Barcelona. Cuando salió elegido enlace sindical a inicios de 1958 tuvo que apartarse de estas tareas de propaganda, por orden de la dirección del PSUC. Durante su militancia en el PSUC se integró con todos los riesgos que conllevaba una organización clandestina. Se empezó a estructurar una organización sindical paralela a la establecida. En el bar Molinet, de Santa Coloma se reunieron 4 sindicalistas: Ángel Rozas, Juan Romero, Felipe y Navarro. Se elaboró un plan de trabajo con la pretensión de organizar las bases del Ramo de la Madera y la elección de aquellos compañeros afines y responsables. Pretendieron aprovechar la dimensión que había adquirido el Ramo para introducir no sólo mejoras económicas sino conceptos como la libertad sindical, derecho a la huelga, la escala móvil salarial y sobre todo, la vertebración de su sindicato, algo que sería una realidad poco más tarde. Había pocos militantes y muy vigilados pero muy trabajadores y luchadores. La célula del PSUC estaba compuesta por militantes muy distanciados y que usaban pseudónimo. Durante un año y pico estuvo clandestino, hasta que fue nombrado enlace sindical. Sólo tuvo un cierto activismo repartiendo “octavillas” a las puertas de alguna empresa grande como la PEGASO tras la detención de Pere Ardíaca, uno de los máximos responsables en el interior, en diciembre de 1962. En 1963 también fue escogido enlace sindical, siendo su labor más representativa. Dentro de la CNS fueron trabajando en la formación de células de diferentes comisiones obreras. Fue designado Vocal del Sindicato Nacional de la Madera y Corcho. Tomó posesión 6 diciembre de 1964. En la empresa permaneció hasta su despido el 29 de octubre de 1963, el mismo día que se inauguró el monumento a José Antonio Primo de Rivera en la Avenida de la Infanta Carlota. Estuvo presente en la asamblea fundacional de las CCOO de Cataluña. El acto se celebró por la mañana entre las 10 y las 14 horas de aquel viernes 20 de noviembre de 1964. Fue muy ayudado por el sacerdote Vidal Aunós, que le favoreció mucho dentro de los locales parroquiales. La reunión tuvo lugar en el teatro anexo a la parroquia de Sant Medir, del barrio de Sants. Se fundaron las CCOO con un manifiesto y se nombró una Comisión Central compuesta por: Pedro Ricart González-José Coscubiela: Metal. Juan Folch, Angel Gracia y Ángel Alcázar: Banca. Luis Moscoso Moscoso: Textil Ángel Doménech López Construcción. Juan Navarro García: Madera y Corcho. Formó parte de la Iª Comisión Obrera de Barcelona creada en la Asamblea de Sant Medir el 20 de noviembre de 1964. Fue el origen de las CCOO de Cataluña. El manifiesto se lanzó para recoger firmas de trabajadores. Se consiguieron unas 20.000 firmas. Al día siguiente fueron detenidos. Juan Navarro fue detenido al salir de su casa. En los talleres de RENFE había un camarada del PSUC a quien iba a

34

entregarle propaganda. Llevó a los funcionarios policiales hasta las puertas del cementerio. Registraron su casa. Ya estaba despedido en octubre de 1964 por motivos por motivos sindicales. Permaneció detenido en Vía Layetana, junto a los 26 detenidos, que al final fueron encarcelados, aunque después fueron saliendo con posterioridad. El 23 de febrero de 1965 se concentraron frente a la CNS de Vía Layetana con intención de hacer llegar sus voces como nueva entidad, pero fueron disueltos por las fuerzas policiales. La Comisión Central fue detenida, puesta a disposición judicial y sus integrantes ingresados en prisión. Pasados dos meses fueron puestos en libertad. El juicio se celebró el 11 de noviembre de 1965. Fueron juzgados 7: Rico, Folch, Coscubiela Porta, Ángel Gracia, Moscoso, Ángel Doménech y Juan Navarro todos miembros de la Junta Central de la Comisión Obrera de Barcelona. Todos a excepción de Ángel Alcázar. Fueron condenados a un año, pero tras ser concedido un indulto gracias al nombramiento del nuevo Papa en el Vaticano, Juan XXIII, la cosa quedó en 6 meses de condena, que se cumplió en dos plazos, en 1965 y 1967 y una multa de 5.000 ptas. En el juicio laboral fue defendido por Augusto Gil Matamala pero al encontrarse en la cárcel no pudo recurrir. Al estar despedido de su empresa entraba a formar parte de las “listas negras”, que impedían el acceso a talleres de carpintería. trabajadores. Al salir de la cárcel trabajó en una empresa de pulidos durante un año, en la construcción otro año, en el textil dos años. En el textil salio elegido enlace sindical en Industrias Casacoberta, empresa radicada en Santa Perpetua de la Moguda. Una empresa con 100 Al cabo de poco tiempo volvió a ser detenido junto a varios antifranquistas como Ángel Abad, Ángel Peix, Daniel Candó. Al poco tiempo fue liberado junto a Ángel Abad. La empresa aprovechó la circunstancia para hacerle un expediente de despido que fue sobreseído por falta de pruebas, pero a costa de quedar fichado. Tras cumplir su condena pendiente fue nuevamente despedido. En agosto de 1968, por mediación de un compañero consiguió trabajo en el taller de carpintería Jacinto Cañellas. Allí salió escogido enlace sindical en 1968-69 y posteriormente miembro de la UTT. En 1971 fue elegido enlace sindical y vocal de la Unión de Técnicos y Trabajadores UTT de la CNS en Cerdanyola, donde estaba situada la empresa. En 1971 fue designado vocal de la UTT del Sindicato de la Madera en Cerdanyola. Poco a poco fueron creciendo las coordinaciones de CCOO. La empresa MELER pretendió cerrar por suspensión de pagos su empresa que afectaba a más de 100 trabajadores. Estos fueron apoyados por el Jurado de Empresa y por los miembros de la UTT. Los trabajadores se encerraron en la fábrica y los enlaces y jurados en los locales de la CNS. Los objetivos no se cumplieron, a pesar del apoyo de la AVV del Turó de

la Peira-Vilapicina que aportaron alimentos durante el encierro. Durante dos días los trabajadores se encerraron en la iglesia de Cerdanyola. Por la fuerte presión policial optaron por abandonar el encierro. La empresa MELER bajó persianas. Fue presidente de la AAVV Centro de Cerdanyola. El 5 de abril de 1974 durante una manifestación en demanda de un ambulatorio en Cerdanyola fue maltratado, en el momento que iba a dirigirse a los concentrados. Varios manifestantes fueron golpeados por la Guardia Civil. Tuvo que ser atendido en Valle de Hebrón. No quiso poner denuncia, por consejo de los sanitarios. Al día siguiente hubo una huelga general en Cerdanyola por los incidentes. El 21 de mayo de 1975 el empresario Jacinto Cañellas, cansado de su actividad sindical le instruyó un expediente de despido. Llevado el caso a juicio fue ganado gracias al abogado Alfredo Bienzóbas y a la presencia de muchos trabajadores y compañeros que asistieron a la vista en Sabadell, pero en segunda instancia y tras la aplicación del Art. 103 de la Reglamentación de Trabajo, por el cual el empresario tenía la potestad de readmitirlo o despedirlo con indemnización, consiguió ser despedido en 1976 de forma efectiva. A continuación pudo entrar en un taller de carpintería compuesto por 4 trabajadores donde alternaba su tarea sindical. Este taller se cerró en 1989. Se intentó hacer una cooperativa entre varios trabajadores pero fracasó

35

en 1991, con el cierre definitivo y traspaso del local. Indirectamente se alejó del campo sindical, al estar en paro, en vísperas de jubilarse y sin fuerza para dirigirse a sus compañeros. Se encaminó sus esfuerzos hacia la AAVV Cerdanyola. Se jubiló en una carpintería en Cerdanyola. Tuvo actividad en la AAVV del Turó de la PeiraVilapiscina, de la que fue uno de sus fundadores. Las primeras reuniones de vecinos, antes de su fundación, se realizaron con militantes del PSUC como Vicente Faus, Moscoso y Rafael Lora en el bar Casablanca en la calle de Riera de Horta esquina con la calle de Emilio Roca. Con posterioridad se realizaron en el Casinet de Horta. Participó en reuniones de la Assemblea de Catalunya. En alguna de ellas estuvo Jordi Pujol, en la parroquia de la Virgen de Montserrat. Tras la desaparición física de Franco, los militantes del PSUC de la zona salieron a la superficie. Solían vender prensa y propaganda del PSUC en calle Escocia con la plaza Garrigó. Hubo dos Agrupaciones del PSUC en Nou Barris. Los locales de reunión en aquellos tiempos eran la AAVV del Turó, el bar Metropol, un local perteneciente a la parroquia de Santa Eulália entre 1975-76 y que estaba situado enfrente de la parroquia: eran los Lluïssos, con un teatro del Centro Católico, sito en Paseo de Fabra i Puig. Hoy es el edifico de las pinturas. Les autorizó a reunirse el Sr. Badal, un laico vinculado con la parroquia y liberal. Allí se reunían y se realizaron asambleas. En el altillo del bar Metropol se realizaron muchas reuniones e incluso conferencias.En una ocasión estuvo Antoni Gutiérrez Díez. También se reunían en la parroquia de San Paciano, sita en la calle de las Monjas, en los tiempos en que el sacerdote era Luis Hernández. Con posterioridad vino el local de la calle San Acisclo.

Manifestación por la aluminosis: Foto Fons AHRNB

Fue un habitual de los mitings de Horta, Guineueta, Turó y otros barrios de la zona. Militó en el PSUC hasta el V Congreso, en 1981. Abandonó el PSUC como la gran mayoría de militantes encuadrados en las Agrupaciones de Nou Barris para integrarse en el PCC, donde continúa en la actualidad. Tras su jubilación continuó militando en las CCOO en el Consell de la CONC de Barcelona y en la Federació de Catalunya de Persones Jubiladas y en la Ejecutiva y Secretariado de CCOO, dentro del Sindicato de Jubilados. En 1992 inició su etapa de jubilado–pensionista y trasladó su actividad a Barcelona en la AAVV del Turó de la Peira-Vilapicina, en el momento clave de la aluminosis. Formó parte de la Vocalía de Urbanismo. Fue cofundador y vicepresidente entre 1971-1973. En 1995, el Partit dels Comunistas de Catalunya se integró en la coalición electoral de Iniciativa-Els Verds, siendo designado Conseller de participació en la Comisió de la Gent Gran de Nou Barris. El 15 de enero de 1997 durante la 2ª Conferencia del sindicato comarcal del Barcelonés de Pensionistas y Jubilados de CCOO, salió elegido miembro de la Comisión Ejecutiva y posteriormente nombrado Secretario de Organización, tareas en las que sigue hasta la actualidad. Miembro de la Confederación Estatal de Asociaciones de Jubilados. Lucha con la gente mayor en el sindicato y en el barrio. Nunca abandonó a la gente mayor. Está en todos los plenos solidarios con las diferentes plataformas. Es Vicepresidente. Fue galardonado con la Medalla de Honor de Barcelona al Consell Sectorial de la Gent Gran de Nou Barris. El 26 de noviembre de 2014 se le entregó en la Sala del Consell de Cent del Ajuntament la Medalla de Honor de Barcelona, galardón con que la Ciudad expresa el reconocimiento a las personas o entidades que destacan por su compromiso y su vocación de servicio a la Ciudad. Tras recoger la medalla no se le olvidó levantar el puño.

Edificio del teatro anexo a la Parroquia de Sant Medir

36

MARIA ANTONIA CANALS (S) AVIS Transcripció i adequació: Joscar Transcripció en primera persona de la memòria de la fundació de l’escola Ton i Guida que va fer la M. Antònia al programa (S)avis emès per TVC el dia 8 d’octubre del 2014

Havia estudiat en una escola Montessori, com la meva tia. De fet ella va ser alumna de la mateixa Maria Montessori. La diferència que marca el sistema d‟ensenyament en aquestes escoles és el tracte amb els alumnes. De fet, la meva vida ve marcada per la fundació de dues escoles. El 1956 es va fundar Thalita, que en arameu vol dir nen. Allà vaig aprendre l‟ofici de mestra, aconseguint que els nens també aprenguessin. A Thalita, hi vaig anar perquè la mestra Maria Teresa Codina em va convèncer per deixar les matemàtiques, dedicar-me a la pedagogia i encarregar-me del parvulari. El 1962 es va fundar l‟escola Ton i Guida. Aquesta època va ser decisiva a la meva vida i va quedar reflectida en el llibre “L’escola Ton i Guida” que va escriure una de les professores, la Roser Solà i Montserrat. Aquesta escola va ser fonamental per la renovació pedagògica a Catalunya. El barri de Verdum (on havia anat a parar gran part de la immigració), hi vivien cinquanta mil persones i dues mil criatures estaven sense escola. Hi havia dues escoles “nacionales”, però allà només hi cabien uns quatre-cents o cinc-cents, a cadascuna. La Ton i Guida era una escola força precària, per la manca de recursos, i els pares havien de pagar una mica. Quan no feia classe als barracons, me'ls emportava a fora, a fer classe sobre el terreny, per exemple a la muntanya del Carmel (que estava molt diferent a com està ara, tot urbanitzat) i feien el plànol de Barcelona segons el que veien. Hi havia centenars de nens i nenes sense escolaritzar i vaig creure que la funció social de l‟escola era que tots els nens i nenes tinguessin les mateixes oportunitats a la vida. Va ser una època molt dura, duríssima. Vaig anar a viure a Verdum amb la meva mare i ens hi vam estar divuit anys. Ens vam adaptar de mica en mica, els nens es van adaptar a mi i jo em vaig adaptar a ells. Fins llavors ells feien el que volien. Anaven pel carrer… alguns portaven navalles. Però haig de dir que avui tots són homes fets i drets, alguns d‟ells amb carrera. Recordo que sempre escopien: escopien al davant de tot el que tenien: a terra, a sobre del veí… era una reacció visceral. El primer dia que vam obrir l‟escola, havia preparat un material i no estava

Foto: Maria Antonia Canals

disposada que escopissin a sobre. Llavors vaig començar jocs de carrer dins del barracó. Vaig posar unes normes i vaig començar a jugar (aixó és una cosa que se'm va ocórrer). Tots els nens s‟hi van anar adaptant i al cap d‟un mes ja estaven normalitzats. Aquells nens no estaven mal educats. Jo en deia “no educats”. La majoria sortia de l‟escola amb el batxillerat elemental, perquè els portàvem a examinar a l‟institut per lliure però, sobretot, aprenien a conviure i conèixer el país en què vivien, perquè molts no deien que eren de Barcelona “No, no. Nosotros somos de Verdum”. Els vam portar d‟excursió a Tortosa, al Pirineu, a fer la travessa d‟Ull de Ter, al Montseny i, finalment a “Ses Illes” (Balears). Ho vaig deixar al cap de divuit anys per diversos motius. Primer, perquè va morir Franco i esperàvem que sortiríem d‟una situació tan precària. Segon, hi havia molt de moviment a favor de l‟escola pública, però no veia que les lleis a favor de l‟ensenyament públic estiguessin ben muntades i no hi acabava de creure. I tercer, perquè em van venir a buscar de la Universitat Autònoma de Barcelona perquè necessitaven una persona que fos de matemàtiques i també especialista en infantil. ------------------------------------Per completar la història podeu consultar a l‟Arxiu l‟esmentat llibre “La història de Ton i Guida” de la Roser Solá i visitar la pàgina web del programa (S)avis . Avui dia, la Maria Antonia viu jubilada a Girona, però encara fa conferències de matemàtiques a les universitats

Barracó de la Ton i Guida, a la Via Favència

37

LA VEDETTE QUE DEBUTÓ EN EL CINE EL BARCO Roberto Lahuerta El verano pasado, en los primeros días de agosto, la prensa anunció el fallecimiento de Carmen de Lirio, la indiscutible reina del Paralelo barcelonés en los años cincuenta. No repetiré lo que se ha publicado, sino lo que considero como digno de mencionar en estas páginas. Pude verla actuar en el teatro Versus, en septiembre de 1996 en la representación de Cantando y contando. Fue su despedida de los escenarios. A través de un libro publicado sobre recuerdos suyos, tuve conocimiento de que los primeros lugares donde actuó fueron en el cine El Barco y en el cine Versalles, en aquellos tiempos, en que para atraer espectadores a las salas de cine, los empresarios optaban por contratar a diferentes artistas y hacerlos actuar los fines de semana, además de la proyección de las dos películas y el obligatorio No Do. En tres ocasiones conseguí dialogar con ella, y a mi pregunta sobre la actuación como bailarina en el cine El Barco, me respondía: Sí, pero yo era una chiquilla, por aquellos tiempos. Comentando la posibilidad de que conservara algún cartel del cine teatro El Barco con su nombre, no lo descartó. Conservaba muchos. Su punto álgido del estrellato fue entre los años 1950 a 1960. El cuartel general de sus éxitos barceloneses fueron los teatros del Paralelo, en especial el teatro Cómico. Allí estaba triunfando con la revista Esta noche no me acuesto, donde interpretaba su número musical que más popularidad le ha brindado En la noche de boda. En marzo de 1951, estaba de estreno la segunda versión de Esta noche no me acuesto en el teatro Cómico. Mientras, en las calles, los sufridos barceloneses, decidieron no subirse a los tranvías como medio de desplazamiento por la ciudad. Era una forma de protestar contra muchas cosas. Se había iniciado la primera huelga de usuarios de tranvías. Desde el interior del teatro, una visita de cumplido se convirtió en un reguero de pólvora en el inflamado ambiente social barcelonés. Era conocida la visita al teatro del Gobernador Civil de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría, donde había saludado en su camerino a la primera vedette.

Foto: Carmen de Lirio

Esta circunstancia fue aprovechada por los falangistas barceloneses, que estaban disconformes con la actuación del Gobernador Civil, para montar una campaña, que nunca se ha demostrado que fuese cierta, de un pretendido romance de Carmen de Lirio con el Gobernador Civil de Barcelona. El resultado, tras el éxito de la huelga de tranvías, fue que la vedette tuvo que abandonar sus representaciones teatrales en Barcelona durante un tiempo. Fue un tema que dio mucha literatura. Carmen de Lirio pasó por el cine, dejando numerosas películas, algunas de protagonista, pero la gran mayoría de secundaria de lujo. Su nombre era Carmen Forns Aznar y había nacido en Zaragoza el 31 de octubre de 1923. Los abuelos paternos eran de origen catalán.

DONACIONS Escut realitzat en fusta i que va ser escolpit per el sr. Vela pacient de l‟antic Institut Mental de la Santa Creu. Aquest, que durant molts anys va estar penjat a una de les dependències de l‟institució, finalment va ser rescatat de l‟oblit per Jaume Huertas, que ho va donar a la nostra companya Mercedes per que el portès a l‟Arxiu. Molt aviat lluirà a una de les nostres parets.

38

EL RACÒ DEL SOCI NAVEGANDO POR INTERNET Diego Ortega i Tamayo Mucho se habló ya de Internet y sus Redes Sociales. Si son buenas o no, si son peligrosas o no, si son necesarias o no. Yo voy a intentar resumir mi experiencia y vosotros opinareis si es bueno o malo. Corría el mes de julio del año 2000 cuando un día, al pasar por delante de la habitación de uno de mis hijos miré ese aparato, el ordenador. Aparato desconocido para mí, y que le compramos a nuestros hijos para "estudiar" o para que "estudien mejor". Esa era la intención con la que nos vendieron aquello que les hacía falta. Hacía tiempo que escuchas aquello de " jo, en internet existe una cosa que lo encuentra todo, todo", aquello era google, como no. La curiosidad me hizo encender el ordenador a duras penas, pues no tenía ni idea, casi como hoy. Pero ahora me voy defendiendo. Lo primero que hice fue lo que mucho de nosotros hacemos al entrar por primera vez, ir a ese google y poner nuestros nombres y apellidos para ver si es verdad que lo sabe todo, todo. Aquello fue un fiasco, yo no existía para el ordenador, me quedé un poco triste pues pensé "me engañaron". Entonces me dije "bueno, yo no salgo, pero igual sale alguien que conozco". Como llevaba tiempo queriendo saber algo de mis antiguos compañeros de mili, empecé a teclear todos y cada uno de los nombres y apellidos de los que me acordaba, de los que no me acordaba encontré una página de todos los pueblos de España donde ponía el mensaje de la persona a la que estaba buscando. El primer nombre que puse fue el de un amigo de Torre Donjimeno en Jaén y mira por donde, ahí estaba el comentario de mi amigo Paco pidiendo ayuda para hacer una videoconferencia. Precisamente, tenía yo una revista donde se explicaba eso, así que con la ayuda de mis hijos escaneé esas hojas y se las mandamos a mi amigo sin decirle quien era, solo le dije: "Calimero, continuas igual de empanao que siempre". En ese mismo email me respondió él: "¿Quién eres?”. Así empezó todo esto, esos 14 años conectado a este cacharro infernal. A raíz de ese encuentro me pidió que buscara a otro antiguo amigo de la mili de Portugal. Así lo hice, aunque cuando lo encontré estaba en la UCI de un Hospital de Lisboa por un infarto. Allí que fue el amigo de Jaén y le dio una alegría. Desde ese año empecé a buscar y buscar por Internet y encontré a todos mis ex compañeros de mili, menos a uno. Incluso a otro que vivía en Bélgica, y por medio de google y algunas páginas de españoles en el extranjero, lo encontré. Este amigo, si que se quedó parado al ver que desde Barcelona lo había buscado en su pueblo de Bélgica y por medio de un amigo suyo de allí, que le remitió la carta que yo le envié, se la hizo llegar a Bilbao, donde vive ahora.

Foto: Abuelo Alejo

Desde entonces nos juntamos una vez al año en una ciudad distinta. El segundo encuentro fue en Vitoria, donde hicimos la mili. Fuimos unas 40 personas entre amigos, mujeres y algún hijo y alguno de los que fueran nuestros antiguos mandos 25 años atrás. Cuando ya encontré a mis amigos me dije” ¿por qué no buscas algo sobre tu abuelo, ese que no conociste y murió después de la guerra en un depósito de presos en un lugar de León?”. Me puse manos a la obra y fui dando palos de ciego, entrando en uno y otro grupo de la Memoria Histórica a los que remitía el nombre y apellido de mi abuelo para intentar encontrarlo, sin éxito. Yo no conocí a mi abuelo ni en fotografía, ahora tengo su partida de defunción y dos fotos suyas, además de saber dónde está la fosa común donde fue depositado su cuerpo. Además, me he enterado de más cosas de la historia de mi familia, como obtener una foto de un sobrino suyo que se marchó a Francia después de la guerra a luchar contra Hitler y murió en el campo de concentración de Gusen (Austria), ya que sale en muchos documentos históricos como : por ejemplo “Gusen, Leonardo Ortega Sánchez: Escúllar (Las Tres Villas). Murió el 10 de febrero de 1942”. También me llegó una foto suya dedicada por detrás a sus primos, vestido de militar. Por aquí encontré donde nació mi padre, en el poblado minero de Las Menas en Serón, Almería. Por unas horas no pude enterarme en que casa, pues cuando pude obtener las fotos de las casas en ruinas moría mi tía, la única que quedaba para confirmármelo. Una vez encontré lo que buscaba, pensé en buscar

39

cosas de mi barrio, La Guineueta. Fotos, amigos, recuerdos, cualquier cosa que tuviera relación con el barrio. Así creé en Facebook el grupo La Guineueta " Nuestro Barrio " y poco después, al funcionar mal este, creé “Fotos de la Guineueta por décadas”. Y aquí andamos, recordando años pasados, viendo lugares que conocimos de pequeños y comentando con antiguos vecinos por aquí, por este cacharro infernal. No recuerdo como me llegó el mensaje de que el Arxiu Historic de Roquetes Nou Barris abría en Via Favència, pero al ver que también se dedicaban a eso que yo buscaba, el recuerdo, decidí subir a verlo. Me gustó tanto que me hice socio al instante, al igual que otros vecinos que subimos. En todos estos años conocí a personas de todo tipo y condición en estas redes sociales. Pensar que al buscar a amigos de la mili en el País Vasco me llevó a recibir algunos insultos y amenazas, aunque yo solo buscaba a mis amigos y punto. Tengo cientos de mensajes en la página de pueblosespana.org buscando a más conocidos de aquellos años 1980/81, con lo que mucha gente los vio y tuve que hacer otros grupos en facebook para que todos los que pasamos por Araca-Vitoria, nos entretengamos recordando unos y otros. Así que estos 14 años dieron sus fruto, mucho más de lo que cuento aquí que por falta de espacio no puedo poner. No podéis imaginar a cuantos números de teléfono llamé porque se llamaran igual que mis amigos, así hable con infinidad de gente de todas condiciones, incluso con un cura de Segovia que me dio su bendición por lo que estaba haciendo y que Dios me ayudara a encontrarlo.

Foto: Diego Ortega

No sé si fue Dios o el Google, pero el caso es que los encontré, encontré a mi abuelo, a familia que no conocía. Y a gente del barrio que ya tenía perdida o olvidada, así como a gente nueva, gente estupenda, que ni sabía que vivieron por aquí y que ahora comparte conmigo, y el resto de amigos, sus vivencias por Nou Barris, además de sus fotos. Esas fotos que teníamos perdidas dentro de una caja de zapatos, de galletas etc., aquellas que veían la luz muy de tanto en tanto y que ahora podemos enseñar e ilusionarnos cuando alguien las comenta y se acuerda de lo que ve en ellas. Resumiendo, esto es todo, ahora os toca a vosotros decidir si este cacharro infernal y las Redes Sociales son buenas o son malas. Siempre que se utilicen usando la cabeza.

SOMORROSTRO, EL CARMELO, LA PERONA… BARRAQUISTAS: SÓLO UNA PLACA…? Antonio Herrera Con las historias de la señora Basilia Tejada (E.P.D), que vivió en el Somorrostro, acudo al acto de homenaje a las personas que allí “malvivieron”. Basilia: “Antonio, el problema de las barracas situadas a pocos metros de la playa; no era solo los temporales, el peligro para los niños era constante. No me quedé tranquila hasta que conseguí ingresar a mis hijos en un colegio interno”. En 1951, mi tía Carmen Valiente, su cuñada, Soledad, y María José, su hija, llegaron a Barcelona en el famoso “Sevillano” procedente de Quesada (Jaén). Al llegar a Barcelona se instalaron en una barraca del Carmelo. A los pocos días se presentó la brigada de “el Grabao” un guardia urbano al que los barraquistas le llamaban “el de los picos” su nombre, José Antonio Ribera López, lo encontré en el libro de Laura de Andrés Creus. Mi tía les suplicó, que dentro estaba su hija de dos años, le contestaron, que si no sacaba a su hija, la derribaría con ella dentro. Desesperada fue en busca de un guardia civil, que vivían cerca, gracias a él, consiguieron un día para

Foto: Julia Centeno en la inauguración de la placa

desalojarla. Durante un tiempo estuvieron compartiendo la barraca de Juana, su suegra. No tenía más de 20 m2, y vivían 10 personas. Dormían en el suelo sobre paja de las cajas de huevos. La administración les decía que aquella situación era temporal.

40

Esta misma semana la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH) de Montcada, ha acompañado a un grupo de periodistas al Turó de Montcada, para sacar a la luz a un grupo de ciudadanos expulsados de la ciudad como consecuencia de la crisis, que malviven en barracas. Con motivo de la SEMANA NAVAL de junio de 1966, se derriba el último núcleo de las seiscientas barracas que había en el Somorrostro (1875-1966), siendo alcalde de Barcelona, Josep María de Porcioles (1904- 1993). Las barracas estaban situadas entre la calle Marina, y el Hospital del Mar. En el marco de la 52ª edición de los Premios Sant Martí, el Hospital del Mar recibió la medalla de oro con motivo de su Centenario. Se liberó kilometro y pico de playa, para evitar que el dictador, Francisco Franco las viera. En 1954, fueron censadas más de 2.400 barracas, y unas 15.000 personas. La mayor parte de los vecinos fueron trasladados a Badalona. El escritor, y cronista, Lluís Permanyer, en La Vanguardia, escribe: “Es de justicia recuperar la memoria histórica de aquellos barcelonés que allí “sobremorían” confinados por discriminación social, pese a que se sentían ciudadanos, y pugnaban por integrarse”. Se concentraron más de 40 unidades de la Marina de guerra, y más de 8.000 personas, entre las unidades participó el transporte de ataque TA 21 – CASTILLA. Dicho buque tenía su destino en Punta de San Felipe (Cádiz). En 1975, finalizado el curso de radarista, en Ferrol, fui destinado a Cádiz, al TA21 CASTILLA. Las últimas barracas de Barcelona: La Perona, y Campo de la Bota desaparecen, en 1989, siendo alcalde, Pasqual Maragall. El día 25 de noviembre 2014, en la playa del Somorrostro entre el Hospital del Mar y el Parque de Recerca Biomédica, presidido por el alcalde de Barcelona, Xavier Trías, tuvo lugar el descubrimiento de la primera placa en memoria de los barraquitas que (mal vivieron) en la zona del litoral: la Barceloneta, Somorrostro, el Bogatell, la Mar Bella, Pequín, Campo de la Bota… La placa de bronce recoge una fotografía de la vida cotidiana, y una vista aérea (1875 – 1966), Ignasi Marroyo es autor de la foto que se ha grabado en la plancha. La iniciativa parte de una Petición Ciudadana con el apoyo de 81 entidades, y más de 800 personas. A pocos metros de forma provisional se ha instalado un plafón con imágenes de varios grupos de barracas. Para conocer las penurias que pasaron los barraquistas, hemos de consultar, entre otros, los libros del escritor Paco Candel. Fue una mañana de caras emocionadas, de lágrimas,

Derribo de una barraca en “La Perona” por “Los Picos” Foto: ADSM de felicidad… La personas, que (mal vivieron) en barracas en condiciones inhumanas; son humildes, y agradecidas, se conforman después de largas reivindicaciones con una placa. La memoria histórica debería explicar con imágenes; en qué condiciones “mal vivían.” El discurso, que aplaudí del alcalde de Barcelona, Señor Xavier Trías, debería ser recogido junto a las placas. Sus primeras palabras son de agradecimiento a los miembros del Consejo Ciudadano, que ha impulsado el acto, Trías: “tan pocos actos son tan bonicos como éste. Hace tiempo que se debía haber hecho. Es un acto de justicia a la gente, que vivió en muy malas condiciones, en tiempos difíciles, hoy, el contraste es extraordinario. Aquí solo había barracas y fábricas. Esta gente es la que ha construido Barcelona, sin ellos, no se habría hecho. Gracias a vosotros, a vuestros hijos…, que han contribuido a la Barcelona actual; a su transformación. Hemos de pensar en la gente que vivía aquí. Muchos de ellos, hoy, están pasando por grandes dificultades, que hemos de dar respuesta. Barcelona se ha transformado con el esfuerzo, y trabajo de personas, que en su mayoría vivían en barracas, y posteriormente en barrios. Se han construido: hospitales, escuelas, zonas verdes, parques… Lo hemos construido entre todos, pero también los de aquí. Gracias, gracias… a todos de corazón”. Julia Aceituno, nació en Alcaudete, Jaén, tiene de 77 años, es madre de cinco hijos, es el "alma" de la iniciativa para recuperar la memoria de la gente, que como ella “mal vivieron” en barracas, no tenían lavabo, ni agua corriente, el lavabo era un cubo, y el agua había que ir a buscarla a la fuente. Julia vivió en el Somorrostro entre 1952 y 1958, junto a sus seis hermanos, y su madre. Con palabras, que llegan al corazón, dice: “Gracias al exalcalde Jordi Hereu, que ha hecho mucho para que llegara a buen término. Es un acto de justicia, y reconocimiento a personas humildes. Dejaremos de ser anónimos”. También tiene palabras de agradecimiento al alcalde Xavier Trías, al resto de autoridades. Recuerda a uno de sus hermanos, que salió en el documental, y luchó para conseguir el reconocimiento de los barraquitas, que ayudaron a levantar Barcelona; pero no ha llegado a tiempo a este acto, dormía en una manta en la playa porque en la barraca no había sitio, Julia, termina diciendo: “es un orgullo ver la playa tan bonita, y pensar en la miseria que pasamos aquí, y poder decir que hemos vivido aquí”.

Barracas del Somorrostro

41

Merce Tatjer, historiadora, geógrafa y miembro de la Comisión Ciudadana para la recuperación de la memoria de los “barrios” de barracas de Barcelona, dice: “hace diez años nadie había entrado a fondo en el tema. Chicos jóvenes del campo de la antropología, sociología, geografía…”. Fruto del trabajo de investigación… se publicó el libro, La Barcelona In formal del siglo XX, editado por Mercé Tatjer, y Cristina Larrea. El trabajo se expuso en el museo de Historia de la Ciudad. El verdadero efecto bomba fue el documental “Barracas, la ciudad olvidada”, emitido en el programa de TV3, dirigido y realizado por Alonso Carnicer y Sara Grimau. Dicho documental obtuvo el premio cinema Rescat del festival memorimage, Reus 2009. El jurado señaló que el documental producido por el programa Sense Ficció de TV3, “refleja una realidad dramática y olvidada, de la que Barcelona es heredera, a través de un minucioso trabajo de investigación que ha descubierto imágenes no vistas anteriormente”.

Foto: Familia Valiente

.

LA CALLE PITÀGORAS Luis Miguel Muñoz La calle Pitágoras une Cartellá con el Paseo Maragall. Hoy es una calle estrecha de edificios altos pero hace cuarenta años no era así, era una calle muy curiosa que arrancaba de forma sinuosa desde la torre del agua de la calle Cartellá. Dos tapias a ambos lados indicaban la presencia de almacenes de madera. Después se comenzaba a ver al final el paseo Maragall, no sin antes cruzar la calle Duero que a ambos lados estaba sin asfaltar. A la izquierda una enorme pared protegía una propiedad abandonada llena de árboles que culminaba en la bodega Enriqueta, un viejo local lleno de toneles que servía a granel. Y al otro lado, un viejo trapero tenía su casa autoconstruida y que salía cada mañana con su burro a recoger todo lo que podía encontrar. En aquella trapería convivían perros y gatos, una enorme colonia que mantenían los vecinos porque así no había ratas, sobre todo en la época de las inundaciones en Cartellá. Una pequeña mercería de dos hermanas inglesas siempre vestidas con rebeca. Dos bares, como no, era el comercio de la calle. Pero además había una carpintería y el almacén de venta de maderas "Horta". Nunca supe porque se concentraba en aquella calle tanto negocio de maderas, pero estaba claro que, por casualidad o no, allí estaba. Todas las calles que daban a Pitágoras estaban en esa época sin asfaltar. Y lo que sin duda era un atraso resultaba ser el paraíso de los niños. Un enorme descampado que hacía esquina con Pintor Mir era el lugar de juegos de escondite y persecución cuando había coches aparcados, y era un improvisado campo de fútbol cuando estaba despejado, daba igual que

Explanada carrer Duero : Foto AHRNB

estuviera inclinado y que creciera hierba por todos lados. En frente, la entrada del lugar donde se almacenaban las maderas, protegida con una única cadena que saltábamos para recoger palos para utilizarlos para jugar a la guerra y que después se almacenaban para la hoguera de San Juan. Y que año tras año, hasta que se suprimieron, ardía en la esquina de Santiago Rusiñol, también sin asfaltar, con Pintor Mir. Después se vendieron los solares y donde estaban las maderas hay un Mercadona, y donde estaba la trapería se ha abierto la calle Duero que ahora llega hasta Petrarca y la misteriosa arboleda tapa un enorme edificio que tiene en sus bajos un "Opencor". La vida sigue pero ¿quién puede dejar de recordar aquellos maravillosos años?

42

RETAZOS DE MI VIDA Manuela A los seis años, cuando vine a mi casa del Turó, sólo había el colegio Ramiro de Maeztu, las Casas Baratas y el Mental. Por el barrio sólo pasaba el camalís, un camión que venía del Borne a las 9 de la mañana a repartir la fruta y la verdura. No pasaba ningún otro coche. Venía a mi casa a dejar la mercancía y se iba al economato, una tienda que había en la calle 13 (entonces las calles iban por números). Cada día antes de amanecer, subíamos con el carro, y con mi tío y mi tía al monte sin almorzar. Ellos se iban al fondo y yo me quedaba arriba sola cuidando del carro y de las socas de leña. ¡10 horas bajo el sol! Como no pasaba ni un alma, yo esperaba que saliera el sol, porque creía que era mi amigo. A las 12, cuando tiraban los barrenos, subían mis tíos a comer: una barreta de pan de palmo y medio pa los tres, con una arengada pa mi tío y una pa mi tía y pa mí. Pa mí la parte de la cabeza, más una naranja. A las 5 de la tarde ¡de regreso a casa! ¡2 horas más caminando. En total caminaba cuatro horas al día y sin comer! Por la noche un plato de sopa de pan, que era agua, porque no había pan. ¡Eso es lo que comíamos en todo el día! Mi tío, cuando vendía la leña, se iba al bar y se gastaba el dinero. Además, también vendía fruta y verdura con un carrito por el barrio. También hizo el refugio y cobraba los alquileres de las casas. A los diez años vino me madre de Alcázar de San Juan con mis 2 hermanas, una amiga y su hija. ¡Vivíamos 8 en mi casa! Fui al colegio medio año, aprendí a leer, a escribir y a sumar. Me accidenté cinco veces por culpa de los demás, desde que nací hasta que cumplí once años. El señor Prior del psiquiátrico nos quería mucho a todos. Nos hacía teatro. A los once años iba al catecismo y nos rifaba bocadillos. También me enseñó a montar en bicicleta.

Foto: Servilletas donde escribe su biografia A los doce ya estaba trabajando por las fábricas. A los dieciocho entré en la fábrica de los hilos de coser, en Virrey Amat nº 1 hasta los treinta y siete años. ¡19 años a destajo! Haciendo mil esfuerzos cada día. Hacía mil carretes. A esta edad quise plegar y no me querían indemnizar. Me cambiaron de máquina cuando faltaba un mes. Me frenaron la máquina, me quitaron la electricidad del pedal, por lo que me estropearon la parte derecha del cuerpo, desde el pié hasta el ojo. Me quedé sin trabajo. Mi madre enferma, porque me la enfermaron. Pedí a los doctores que me llevaran a algún sitio donde pudiera quedarme unos días y me dieran de comer. Me llevaron dos semanas al IMPU y de allí al Mental, porque estaba cerca de casa y podía irme a dormir a ella. En el Mental vi el cielo abierto. Aquella tranquilidad, sin ruidos de las máquinas, sin ir como una loca a trabajar y casi sin comer. Había un bar muy grande, un teatro y muchos jardines. El jardín central era precioso, con muchos bancos, un surtidor de agua con dos patos nadando. ¡Un silencio, una tranquilidad! Y, hasta sobraba comida que me permitían que me llevase a casa! Todo esto guardarlo bien que será mi historia pa cuando me muera dentro de poco (abril del 2014).

Foto: teatro del Mental año 1958. Fons AHRNB

43

QI GONG AL PARC DE LA GUINEUETA Anna Bonet Serrano Algun matí us heu passejat pel parc de la Guineueta? Hi heu vist alguna cosa que us hagi captat l‟atenció? Doncs si hi aneu algun dimarts o dijous i concretament de 10h a 11h, hi veureu dos grups bastants nombroses de gent movent braços i cames i respirant... Què hi fan? Doncs fan Qi Gong. I que és això preguntareu? El QI GONG (pronunciat Chi Kung) és un art corporal xinès d'origen mil·lenari que forma part de la medicina tradicional xinesa i que està profundament inspirat en la naturalesa.

curtes i senzilles que es van repetint, (per tant el seu aprenentatge resulta molt fàcil i els seus beneficissón més immediats), el Tai Chi requereix assolir un nivell més alt i cal practicar-lo més temps per poder-ne obtenir tots els beneficis. No obstant, en la pràctica, el Tai Chi incorpora sovint molts moviments que provenen del QI GONG i visa versa, però aplicant-los en la seva versió simplificada i terapèutica. Les dues activitats es complementen molt bé i per això als parcs s‟ensenyen els dos.

En l'actualitat és una activitat cada vegada més estesa a Occident pels meravellosos resultats que s'obtenen en practicar-lo ja que procura un grau de relaxació i d'harmonia que resulta una opció ideal per solucionar els problemes de tensió, preocupacions i estrès que habitualment patim en les grans ciutats. Encara que el cos es va movent, la ment està centrada i calmada creant una gran sensació de tranquil·litat i força interior. En la seva versió més terapèutica és un sistema preventiu i curatiu de salut integral: s'alliberen els bloquejos (ja siguin energètics , emocionals o químics), es reforcen les articulacions i els músculs, es treballa la respiració, es reforça la ment, la memòria, l'equilibri i s'activen punts d'acupuntura mitjançant automassatges i estimulant els meridians, per la qual cosa reforça tot el sistema immunitari proporcionant un major equilibri i benestar tant

A QUI VA DIRIGIT EL QI GONG i el TAI CHI? A la Xina són practicats per tota la piràmide d'edats, podent-se adaptar a les necessitats i condicions físiques de cada persona o col·lectiu. El Qi Gong en particular és un exercici molt interessant per a la gent gran ja que millora l'equilibri, la coordinació i millora la memòria. Ajuda a prevenir i a retardar els processos degeneratius per la qual cosa és indicat per a persones amb Alzheimer lleu, esclerosi múltiple, parkinson, càncer, i és de gran ajuda per la gent amb fibromiàlgia, entre altres.De fet des de fa poc a Barcelona s‟estan començant a impartir tallers de qi gong a residències de tercera edat, amb molt d‟èxit. No obstant també el practiquen els nens (a les escoles xineses és practicat diàriament), els adolescents commestres d'arts marcials, i inclús dones embarassades .

ORÍGENS DEL QI GONG La seva existència es remunta a la Xina al voltant de 3000 anys AC. Hi ha diverses teories sobre els orígens del QI GONG, però una de las més reconegudes prové de la tradició xamànica on la pràctica de moviments corporals estava basada i inspirada en els elements naturals: l'energia del cel, de la terra, de l'aire, de l'aigua , dels arbres, dels animals, etc. El caràcter xinès "Qi" significa "aire", "fluid que anima la respiració", "buf". És el "ki" japonès que té un significat similar al de "Pneuma" de la Grècia antiga, al "Ka" a l'antic Egipte o del "Prana" dels hindús. Es pot traduir com "energia vital". El caràcter "Gong": vol dir treball, exercici, habilitat tècnica o art, per la qual cosa Qi Gong es podria traduir com "treball de l'energia vital. El QI GONG és l'Art de cultivar l'energia per a la salut i la longevitat. QI GONG o TAI CHI: quina és la diferència? El QI GONG té moltes similituds amb el Tai Chi amb el qual se l‟associa sovint, però la principal diferència rau en la seva finalitat. Mentre el tai-txi és clarament un art MARCIAL el QI GONG és directament preventiu i terapèutic. El Tai Chi és no obstant més conegut perquè és el que primer va arribar a Occident. L‟altre diferència notable és que el Qi Gong té més de 3000 anys a diferència del Tai Chi que en té només uns 300. De fet la majoria d'arts marcials provenen del Qi Gong. Mentre el Qi Gong es compon d'unes formes molt

Beneficis: - Amplia la capacitat respiratòria. - Enforteix l'esquelet, flexibilitza la musculatura i reforça les articulacions i els tendons. - Tonifica els òrgans interns, estimula la circulació, millora el metabolisme cel·lular. - Millora la coordinació, l'equilibri i la memòria. - Aguditza els nostres sentits i la nostra capacitat de concentració. - Redueix les tensions físiques i emocionals, redueix l'ansietat i l'estrès. - Millora la digestió, ajuda a eliminar toxines del cos. - Reequilibra el sistema nerviós. - Augmenta el to vital. - Potència i reforça el sistema immunitari. Cal destacar que els practicants de QI GONG i de TAI CHI solen tornar-se més atents i desenvolupen una com per la ment i la salut emocional.

44

manera d'entendre la vida més tranquil·la, amb més serenitat per afrontar els reptes quotidians. El Qi Gong restaura l'equilibri global de la persona, descobreix i potencia totes les capacitats i qualitats de l'individu. Ens connecta amb el temps present, amb el sentiment d'estar vius en l'aquí i l'ara. EL TAI CHI I EL QI GONG ALS PARCS DE BARCELONA, ACTIVITAT GRATUITA Les activitats de Tai Chi als parcs de Barcelona van començar fa uns 5 anys i tenen la particularitat de ser gratuïtes. Només cal inscriure‟s amb el instructor.Estan subvencionades per l‟Ajuntament de Barcelona a través de l‟Associació Esportiva de Sarrià qui en proporciona els monitors. En moments difícils de crisi, on molta gent està a l‟atur amb problemes d‟ansietat i de salut diversos i amb tanta gent gran sola a casa és d‟agrair que aquesta activitat sigui tan accessible i gratuïta. Això els dona una oportunitat i una excusa per sortir de casa, conèixer gent, relacionar-se i a més fer una activitat que els va bé, tant pel cos

Els dijous també caminen i fem alguns exercicis de memòria. Així a més de gaudir de bones converses que sovint van sobre el barri, la gent i les activitats diverses de cada ú, també caminem amb consciencia, en silenci, centrant-nos en la respiració, i la sensació de la terra sota cada un dels passos. Anem així reforçant els diversos sentits (l‟oïda, la vista, l‟olfacte etc.) per tal de gaudir plenament del moment present. Es una forma de meditació molt senzilla i accessible a la vegada que aporta molts beneficis per a la salut física, mental i emocional. Tant els instructors com els alumnes estem molt agraïts de poder practicar i gaudir d‟aquestes activitats en els parcs de Barcelona durant tot l‟any. El parc de la Guineueta té racons extraordinaris. A l‟hivern aprofitem per anar a buscar els rajos de sol a la part alta del parc on hi ha alguns magnífics eucaliptus i allà aprofitem per respirar la meravellosa fragància dels arbres.A més de les trobades setmanals al parc, aquest grup ja ha organitzat de forma espontània algunes excursions i pícnics a Collserola els cap de setmana, fruit de la bona entesa i del bon ambient del grup. Tot plegat el parc de la Guineueta ens acull i ens permet gaudir d‟una activitat saludable i alhora anar aprenent sobre el barri i la gent que hi viu.

A alguns parcs fan més Tai Chi, en altres més qi gong. A la majoria es fa una mica dels dos ja que són tant mateix disciplines complementàries i totes dues molt saludables. També s‟hi fan un dia a la setmana caminades i activitats de memòria amb forma de jocs o xerrades. QI GONG AL PARC DE LA GUINEUETA Aquestes activitats han tingut tant bona acollida que concretament al parc de la Guineueta van haver d‟obrir un segon grup a la mateixa hora. Els dos grup es troben cada dimarts i dijous de 10h a 11h, un grup prop de l‟entrada principal, i l‟altra una mica més amunt. Al Parc hi ha actualment inscrites unes 100 persones. Per sort no totes venen alhora però n‟acostumen a venir regularment un bon grupet de 50 persones. L‟any passat vam aprendre una forma de qi gong que té molt del Tai Chi que s‟anomena SHI BA SHI. Es una forma llarga de 18 moviments, molt terapèutica i completa que té la virtut de ser molt fàcil d‟aprendre. També practiquem exercicis segons la estació on ens trobem i seguint la MTC (Medicina Tradicional xinesa). Ara a l‟hivern fem exercicis que reforcen l‟element AIGUA que es relaciona amb els òrgans de Bufeta i Ronyó. A la tardor, vam reforçar el Pulmó enfocant la respiració mentre a la primavera posarem l‟accent al Fetge i la vesícula biliar,a través dels estiraments. Cada estació posa així l‟accent en un cert element que a la vegada està relacionat amb certs òrgans. En aquests moments estem repassant la seqüència de les “8 Joies” i també molts automassatges i “clapping” per tal d‟escalfar-nos i no passar fred!

45

EL CORCÓ DE PAPER Iván Sánchez-Moreno (Grup d’Història de Nou Barris –Can Basté)

Josep Maria Babí Guimerà (2013) “La Marta de Santa Eulàlia” Arxiu Històric de Roquetes Nou Barris (Barcelona)

Continuant amb la nostra voluntat d‟engrossir les biblioteques de tots vostès, els hi recomanem avui una petita però important novel·la publicada fa un any dins la Col·lecció Favència de l‟Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris. Es tracta de “La Marta de Santa Eulàlia”, escrita pel prolífic Josep Maria Babí i Guimerà. Aquest exhaustiu almanac de records concatenats al voltant del creixement urbanístic de Nou Barris troba en la figura de la pubilla protagonista –la fictícia Marta Granell, inspirada en tantes i tantes dones de la vila– una excusa per descriure una època grisa com fou la dictadura franquista, però també molt enriquidora pel que fa als nous canvis socio-culturals que s‟estaven experimentant a la zona amb l‟arribada massiva de tota la inmigració procedent d‟Andalusia (però també provinent de Múrcia i Extremadura). Tanmateix, Babí honora als “nouvinguts” amb la personalitat del galant i humil Manuel, suscrivint els problemes quotidians d‟integració que van patir moltes famílies arribades a terres catalanes cercant una escamotejada esperança. La novel·la, que arrenca amb l‟esclat de la guerra civil i acaba amb la Transició espanyola, ens endinsarà en els temps del Servicio Social obligatori, el Plan Nacional de Estabilización Económica –o sigui, d‟estrènyer una mica més els cinturons... res de nou sota el sol, oi?–, els efectes col·laterals del barraquisme desaforat, de l‟especulació immobili{ria motivada per l‟augment poblacional, la desatenció dels serveis municipals als nuclis d‟extrarradi com el què ara ens ocupa. Aquí, quan encara érem un districte inhòspit i repartit entre dispersos barris, la vida semblava haver-se congelat en un temps pretèrit. “La Marta de Santa Eulàlia” explica amb pèls i senyals aquests anys de quinqué, de carbur i braser sota la taula, de quan la vida al carrer es reduïa als llargs camins sense asfaltar entre la llar i la fàbrica (Seat, Fabra i Coats, Pegaso, La Maquinista, Hispano-Suiza, les bòbiles de Can Aragó, la Harry Walker...). De la mà de la Marta i el Manuel coneixerem els costums de l‟època a l‟hora de festejar, quan l‟oci es concentrava en quatre festes populars i locals “de moda” com el Casinet, la Lira, la Rosa, l‟Odeón, l‟Habana o els cinemes Barco. Els nens encara jugaven entre les ruïnes dels vells refugis antiaeris i col·leccionaven cromos i postals d‟estrelles del moment com Tyrone Power, Burt Lancaster o Ava Gardner. El No-Do prologava les sessions dobles de cine i a la ràdio només sonaven boleros, rumbes, txa-txa-txàs entre pasdobles, fandangos i coples, si no era l‟hora de programes com el “Taxi Key” o del consultorio para la mujer de la Elena Francis. Les poquíssimes llicències musicals davant del folklorisme més kitsch eren coses com les eixelebrades guilladures de Dodó Escolá, “El Bayón” que popularitzá la Silvana Mangano amb una ensucrada ballaruga, la molt subtil crítica política d‟”El emigrante” de Juanito Valderrama i, és clar, la famosa cançoneta del Cola-Cao, que ha esdevingut un clàssic

juntament amb els estils de Xavier Cugat i els refilets de l‟insoportable Joselito. Al respecte, el llibre de Josep Maria Babí és un enciclopèdic compendi de curiositats locals històriques i de marques comercials que han quedat incrustades a la memòria popular de vàries generacions: els camions Ebro, els 600, la Turmix, les rentadores Otsein, el detergent Omo, el tren Payá, la crema d‟afaitar Floïd, el Varón Dandy i els llardosos caliquenyos, per citar alguns dels exemples que surten entre les seves planes. El romanç de “La Marta de Santa Eulàlia” –una de tantes víctimes del drama bèl·lic que assetjà la ciutat– inclou a les seves 200 pàgines un inesperat i invisible personatge més, que tot i que innominat, manté la seva presència constant. Ens referim a la pròpia ambientació del barri, excel·lentment recreada per l‟autor a partir d‟una abundant documentació que recull a la bibliografia final, a més d‟acompanyar la lectura amb una plaquette amb fotos de l‟època que il·lustren cada escena. L‟inclusió de gairebé un centenar de notes a peu de pàgina contribueix encara més a situar perfectament al lector en tot moment. La model de la portada, la polifacètica Alicia Fernández (membre actiu del Grup d‟Història de Nou Barris), permet posar-hi rostre a la protagonista, emmarcada en aquesta ocasió en la plaça que dóna títol a l‟obra. La vida d‟aquesta Marta, que podria ésser la de qualsevol altra veïna del barri, ofegada en la mediocritat franquista, va ser testimoni d‟episodis prou coneguts com la vaga de tramvies dels anys ‟50 del passat segle, la forta nevada que deixá mitja Barcelona intransitable i incomunicada, l‟aixecament de la creu monumental de Torre Baró (avui derruïda), la inauguració del metro de Vilapicina-Sagrera i l‟estació de Fabra i Puig, el diluvi de 1976 que inundá els carrers d‟Horta i Sant Andreu, la rasa que van haver de cavar els propis vilatans per habilitar un clavegueram que l‟Ajuntament no semblava tenir gaire pressa per construir, etc. Cal dir, però, que “La Marta de Santa Eulàlia” ha esdevingut un autèntic best-seller al seu moment, exhaurint tots els exemplars de la primera edició en poques setmanes. En algunes biblioteques de Nou Barris ha arribat a tenir llista d‟espera entre els usuaris més fidels. Pendents encara d‟una nova reimpressió, s‟ha pogut gaudir d‟una adaptació dramatitzada que s‟ha vist interpretada en diverses entitats socio-culturals del barri, així com d‟una versió radiofònica amb cançons i sons ambientals de l‟època que per part nostra no ens cansarem de reivindicar. Considerant l‟agraït rebombori que va produir aquesta novel·la, ja estem frisosos per llegir altres obres d‟aquest “novell” però molt inquiet escriptor i investigador de la nostra història. 46

Presentación libro “Barrio de Porta y parroquia de Sant Esteve” Juan Elvira Después de 2 años intentando plasmar en un libro el recordatorio de los 50 años de la Parroquia de San Esteban, por fin ya lo tenemos. Esto ha sido posible gracias al impulso de nuestro amigo Roberto Lahuerta, miembro del Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, al mosén de la parroquia Emiliano Tarancón y a todos los vecinos y vecinas que con sus vivencias, fueron fraguando el libro. El título del libro es “Barrio de Porta y Parroquia de Sant Esteve”. El libro está dividido en dos partes. La iglesia en Porta y una breve introducción del barrio, que era conocido como Santa Eulalia, porque como dijo Roberto en la presentación, el barrio de Porta no se sabía dónde estaba. La presentación del libro estuvo muy animada. Muchas de las personas que asistieron, se vieron reflejadas en la exposición. Las emociones estaban a flor de piel, pensando lo que habían vivido en estos cincuenta años. Quiero felicitar a todos los amigos del AHRNB, por la difusión que se está haciendo de la rica historia de Nou Barris.

Foto: Parroquia de Sant Esteve

RACÓ DEL POETA Santi Borrull i Puigarnau Gener 2004 Cortinas confusas de una conciencia Fotografia i poesia publicades a la revista Talaiot al núm. 40 (primavera 2013)

Defiendo lo que no me creo, intento creer lo que defiendo, vuela mi razón en lo abstracto, pero consigo lo que pretendo. Seré feliz ¿cuánto tiempo? seré importante y respetado, aunque las caras de los muertos, sigan interrumpiendo mi sueño. Yo no he hecho nada, yo no soy culpable, yo no utilicé la azada, son cosas que pasan, ya se sabe... Yo con la mirada firme y al frente, sin mirar si he pisado a la gente, no vaya a ser que un estúpido sentimiento, eche a perder mi objetivo predilecto...

ÉS PECAT SER CATALÀ? Aquesta ciutat tan bonica i estimada per tothom. Per què ens fan la traveta com si fóssim d’un altre món? Som gent de pau, de mar i de muntanya, sempre oberts per dialogar. També ens agrada la gresca i, com no, un bon menjar. Obrim a tothom els braços si vénen en so de pau. És pecat ser català? Respecteu la nostra llengua, Si la voleu escoltar. Quan sonen unes sardanes o la gralla dels Xiquets de Valls, mentre fan la gran rotllana, on tothom hi és benvingut, anem fent pinya, és l’abraçada d’un poble d’aquí i d’enllà, del nord o del sud, totsh i som junts, tots mirant que l’enxaneta pugi fins al capdamunt.

Gertrudis Mont Maria Lluïsa Serralta

Gertrudis Mont ens ha deixat. Vull pensar que és l’últim escrit que ha signat. I em sembla tan significatiu! Voldria creure en la reencarnació i pensar que la seva llavor està entre nosaltres per sempre

47