INFORMATIU MENSUAL | NÚMERO 197 | GENER 2012 |

Nadal era Vallvidrera! Plaça i carrers il·luminats gràcies a la col·laboració entre Comerciants i Ajuntament (“Nadal era Vallvidrera!” fa al·lusió a l’eslògan “Nadal és Barcelona!”)

LaValldeVidre [email protected] Consell de Redacció Roser Argemí Maïthé Chansard Isabel Fernández David Forgas Jacqueline Jacquet Ma. Antònia Juan Lourdes Llauró Cisco Tomàs

AGENDA GENER 2012 Dimarts 3

17:30h

Dissabte 7

20h

Dimecres 11

17:30h

Dijous 12

19h

Diumenge 15

12h

Dilluns 16

19h

Maquetació Natàlia Arranz Tancament de l’edició 21 de desembre de 2011 Tirada 500 exemplars

Carta al Patge Reial (1) Futbol jornada 13: Independiente C.F. – Vallvidrera Senglars C.F.

Ctra. d´Esplugues, s/n, L’Hospitalet de Llobregat Lletra petita: Sac de rondalles. Contes de la Vall del Montsià,

a càrrec d’Àngels Querol (a partir de 4 anys) (2) Associació de veïns Reunió oberta (1) Futbol jornada14: Vallvidrera Senglars C.F. – Nouvalles Atlhletic C.F.

Camp Municipal de Vallvidrera La Vall de Vidre Tancament del núm. de febrer (1) Lletra petita: Sac de rondalles...

Distribució Centre Cívic, Llibreria KKTUA i altres establiments del barri

Dimecres 18

17:30h

Let’s play the tale! Panda Bear, Panda Bear, What Do You See?, a càrrec de Mon Mas (a partir de 4 anys) (2)

Periodicitat El primer dissabte de cada mes (llevat del mes d’agost)

Dijous 19

18:15h

Taller d’improvisació musical dirigida. A càrrec d’Albert Cirera (1)

Edició

[email protected] www.vallvidrera-aavv.blogspot.com

Dissabte 21

18h

Futbol jornada 15: Turó de la Peira C.C.D – Vallvidrera Senglars

C/Aneto, 53

17:30h

Lletra petita. Sac de rondalles / Contes de GPS: Hissem les veles!!! Cicle de contes de Grimm, Pirates i Sirenes juntament amb un taller molt especial!, a càrrec de Mon Mas (de 3 a 12 anys) (2)

19:00h

L’aventura de llegir. Club de lectura (cal inscripció prèvia) (2)

18:30h

Mostra d’instruments musicals (1)

19:30

Assaig obert dels “Clàssics de Vallvidrera” (1)

9:30h

Caminades per Collserola: El camí de les cinc fonts (1)

Dimecres 25

D.L. B-8389-2007

Dijous 26

Centre Cívic Vallvidrera – Vázquez Montalbán

Dissabte 28

C/Reis Catòlics 16-34 08017 Barcelona Telèfon: 93 406 90 53 www.ccvazquezmontalban.com

Diumenge 29

12h 12h Dilluns 30

19:30h

Futbol jornada 16: Pujadas C.D. – Vallvidrera Senglars

Camp Municipal de Vallvidrera Actuació de Folkserola Aplec de Santa Pau (Pacs del Penedès) Cinema: “El silenci abans de Bach” (de Pere Portabella, 2007) (1)

(1) Centre Cívic Vallvidrera-M. Vázquez Montalbán (Tel. 406 90 53) | (2) Biblioteca Collserola-Josep Miracle (Tel. 93 406 91 11) |

GENT D’AQUÍ Si voleu que surtin publicades, deixeu les dades de naixements, casaments, defuncions, etc. a la bústia de La Vall de Vidre a la KKTUA o del Centre Cívic, o envieu-les a [email protected], abans del dia de reunió de tancament previst en l’agenda de La Vall de Vidre. Podeu consultar els números endarrerits de La Vall de Vidre al blog de l’associació de veïns.

Records Els dies 12 i 13 del passat mes de desembre ens van deixar dues veïnes de Vallvidrera: la Mercè Xufré Cervera de 87 anys, i la Teresa Boronat Sanabre de 108 anys, que va morir al seu domicili del carrer Pelfort. Tant una com l’altra eren molt conegudes a Vallvidrera. La Mercè era coneguda popularment per la Mercè de la Vila Joana, on havia nascut; i a la Teresa se la coneixia per la Teresina de Cal Nazari. Des de La Vall de Vidre volem fer costat a les famílies en aquests moments.

La Vall de Vidre és una publicació gratuïta. El cost d’impressió d’un exemplar és de 0,70 euros. El cost total de la publicació es finança amb els anuncis dels comerciants i amb l’aportació de l’Associació de veïns Mont d’Orsà de Vallvidrera, que cobreix la resta. L’equip de redacció i maquetació hi col·labora de franc.

Quan l’hagis llegida, no la llencis. Passa-la! 2

L’ASSOCIACIÓ INFORMA

Pla d’actuació municipal El passat 28 de novembre Francesc Comulada, com a president de l’Associació de veïns de Vallvidrera, va enviar al Conseller del Districte Josep Mª Julià, un escrit amb les obres prioritàries de Vallvidrera que havien de ser incorporades al Pla d’Actuació Municipal 2011-2015. En fem un resum: Projecte del Turó de Vallvidrera Cal finalitzar la urbanització dels carrers del Turó de Vallvidrera, ja que la degradació dels vials posa en perill el pas dels veïns; és perillós l’enllaç de Ginestera amb Fonolleda, i cal urbanitzar Romaninar, Espinagosa i Passatge del Negociant. Creació d’una rotonda La cruïlla de la carretera de Sarrià a Vallvidrera amb la carretera de Vallvidrera a Molins de Rei és perillosa, amb un trànsit important del Vallès a Barcelona. És una peça bàsica de la mobilitat del projecte del Turó, per descongestionar el c/Mont d’Orsà, vial al límit per la doble direcció i els vehicles aparcats. Manteniment urgent del paviment Els carrers Casetes i Turó tenen el paviment en molt mal estat. Creació d’un aparcament per solucionar problemes de mobilitat a Vallvidrera. Es proposa un projecte d’aparcament amb zona esportiva i piscina entre el Centre Cívic de Vallvidrera i l’escola Nabí. La creació d’un aparcament permetria eliminar vehicles dels carrers, vehicles mal aparcats i dotaria d’aparcament la zona de serveis més important de Collserola. A sobre d’aquest aparcament es proposa la creació d’un espai esportiu cobert ja que actualment a Vallvidrera no hi ha cap instal·lació coberta polivalent. Aquesta instal·lació seria molt utilitzada per la proximitat de quatre importants generadors d’activitats: Escola Nabí, Centre Cívic de Vallvidrera, Camp de Futbol de Vallvidrera i Escola Bressol “la Puput”. També es proposa de fer una piscina amb coberta retràctil, la utilització de la qual seria d’un 100% per la proximitat dels quatre impor-

La gestió del Centre Cívic canvia d’empresa El dia 2 de gener de 2012 entra l’empresa Lúdic 3 per dur la gestió del Centre Cívic Vallvidrera-Vázquez Montalbán. El contracte amb Lleure Esport, empresa que ha dut la gestió del Centre Cívic des de la seva inauguració, el juliol de 2002, després d’haver estat renovat diverses vegades, acabava el 31 de desembre 2011. Durant el darrer trimestre de l’any 2011 s’ha fet el concurs per a un nou contracte de quatre anys, de la gestió del pack que engloba el Centre Cívic Vallvidrera, L’Elèctric i el camp de futbol de Vallvidrera. S’hi van presentar sis empreses. I ha guanyat Ludic 3, empresa que porta, o ha portat, la gestió d’altres centres

tants generadors d’activitats esmentats. L’associació valora a més la funció socialitzadora d’una piscina descoberta a l’estiu com a lloc de retrobament i lleure de joves, gent gran i famílies, i la facilitat d’accés a la instal·lació de la resta de veïns de Collserola gràcies als diversos busos del barri que conflueixen tots a Vallvidrera. Manteniment integral del c/ Mont d’Orsà Aquest vial d’ús obligat per a excursionistes i bicicletes de muntanya per fer l’enllaç de la carena del Tibidabo, la drecera del Tibidabo amb la carena de Sant Pere Màrtir, és de doble direcció amb un ferm de menys de quatre metres, amb circulació d’autobusos i unes voreres en molt mal estat, que forcen els veïns i vianants a baixar al vial. Caldria crear les voreres, eliminar places d’aparcament o eliminar un sentit de circulació, i soterrar les instal·lacions que actualment hi impedeixen el pas.

Mont d’Orsà, vial al límit de capacitat

Creació d’unes escales mecàniques entre la plaça Vallvidrera i la plaça Pep Ventura. Petició històrica, expressa del col·lectiu de gent gran, mai valorada. Remodelació de la vorera del c/Alberes del nº16 al nº24 i del nº 44 al nº 68 Aquest vial bàsic del recorregut de carena entre el Tibidabo, Vallvidrera i Sant Pere Màrtir, està ple de pals de serveis que impedeixen el pas a vianants. Cal habilitar una vorera d’acord amb la mobilitat de la zona.

cívics (Espai Pere Pruna, Casa Elizalde, Calaix de Cultura, etc). Des de l’associació de veïns volem fer saber que: • La direcció i part del personal del Centre Cívic Vallvidrera ha canviat massa sovint –6 directors/es en menys de 10 anys-, fet que ha perjudicat molt la relació amb el veïnat, que s’ha vist obligat a explicar a cada nou vingut els mecanismes i les activitats de cada entitat, grup o festa. • El districte no ha informat en cap moment l’Associació de veïns de Vallvidrera ni el consell d’equipament del Centre Cívic Vallvidrera del fet que aquest contracte acabava. • El districte no ha demanat l’opinió ni a usuaris, consells d’equipament o entitats sobre quines eren les necessitats dels equipaments la gestió dels quals anava a concurs, per tenir-ho en compte a l’hora de fer les bases del concurs.

Ara, un cop ja triat el nou gestor pel districte, demanem que: • Es mantingui en els seus llocs de treball el personal que hi ha actualment al Centre Cívic Vallvidrera, perquè ja coneix els veïns i les activitats que hi fan, per facilitar la vida activa del Centre Cívic i del barri. • Es mantingui obert el bar del Cívic, per facilitar la vida social i associativa al seu entorn, sempre que estigui obert el centre i/o la biblioteca. • S’obrin totes les instal·lacions de l’equipament sempre que la Biblioteca o el Centre Cívic estiguin oberts. • Es convoqui el Consell de Centre per revisar les seves atribucions i fer que es compleixin. JUNTA AVV

3

LES NOSTRES PÀGINES GROGUES

T. 93 406 90 53

L’ALTRA RECEPTA DEL SKINNER

JORDI COLL I ESMEL

El Skinner, el famós cuiner de Ratatouille, ens proposa una altra recepta

06 RECEPTA SEFARDITA (Jerusalem)

Albercocs farcits (Kayisis reyenados) El judaisme és la primera religió monoteista de la història, té més de 5.700 anys i es basa en la creença d'un Déu únic, omnipresent, que no es pot veure ni tocar, que regeix els cels i la Terra. La religió jueva es fonamenta en els textos sagrats hebreus: la Torà, el Talmud, la Mishnà i el Midrash. El judaisme és també una cultura que va prosperar en els països on el poble hebreu ha viscut. Al Mediterrani, Orient i part de Llatinoamèrica, es va establir el judaisme sefardita, i a l'Europa central i de l'Est, Llatinoamèrica, Amèrica del Nord, Sud-àfrica i el llunyà Orient, el judaisme asquenazí. Els principis religiosos que sustenten el Kashrut (lleis dietètiques jueves) estableixen el que és apte i no apte per a l'alimentació humana, els moments i dies en què es poden ingerir o no aliments, la forma de sacrificar els animals (shejità) i les mescles no permeses (com la carn i la llet o el peix i la carn). Queden prohibits per al consum: lleó, cocodril, porc, senglar, camell, cavall, nyandú, conill, cargols, insectes, mariscs, gos, gat, peixos sense escates, caviar, rap, pop, anguila, serps, cigonyes i aus carronyeres i alcohol. La recepta que ens ocupa avui és sefardita, de Jerusalem:

RECEPTA ~~~~~~~~~~~~~~~~ Ingredients: 15 albercocs secs grans / molla de pa mullada en aigua / sucre / sèsam torrat / 250 gr. de carn picada de vedella / 4 escalunyes / nou moscada / oli / te lleuger / una mica de gingebre ratllat. ~~~~~~~~~~~~~~~~~ Submergir les orellanes d'albercoc en te calent perquè s'hidratin. Barrejar la carn, un albercoc i una escalunya finament picats, la molla de pa espremuda, una punteta de nou moscada ratllada, gingebre, pebre, sal i omplir els albercocs. En una cassola, ofegar la resta de l'escalunya, escampar-hi el sucre, disposar els albercocs, esquitxats amb el got de te i estofar. Al moment de servir-ho escampar-hi grans de sèsam torrats.

BÚSTIA OBERTA Podeu deixar l’escrit (màxim 1.200 caràcters) a les bústies de La Vall de Vidre (al costat de la KKTUA i al Centre Cívic), o enviar-lo a [email protected]. Els escrits, que poden anar amb pseudònim, han d’estar degudament signats. La Vall de Vidre aplega els materials rebuts a la reunió oberta de tancament del número següent, anunciada a l’agenda, en la qual es decideix els textos a publicar al número immediat segons l’ordre d’arribada i l’espai disponible a cada secció. La Vall de Vidre es reserva el dret de resumir o extreure el contingut de les cartes que superin els 1.200 caràcters i de publicar aquelles que consideri adients, i no es fa responsable del seu contingut.

Un altre relat Com a coordinador dels actes del VIII Memorial Manuel Vázquez Montalbán voldria aclarir per què –tal i com diu la carta de la Maïthé Chansard a la darrera Vall de Vidre- el seu relat no va ser pres en consideració en el moment de decidir els premis. I la raó és tan senzilla com que no complia les bases del concurs que especificaven cóm s’havien d’entregar els relats, és a dir, en quin format: en aquest cas en un document adjunt amb un pseudònim i les dades personals. Embrutar la feina seriosa d’un jurat i d’una persona (la meva) de forma pública crec que mereix -com a mínim- una explicació com la que estic donant. Gràcies d’altra banda a tots els que vàreu participar en aquest concurs. Cordialment FERRAN CAYMEL UBIA

Música i Vallvidrera Hola, em dic Berta Delso, i abans de conèixer Vallvidrera vaig conèixer Verdaguer, i a mida que vaig coneixent la gent m´adono que realment Verdaguer va deixar aquí el seu esperit. Per primera vegada en la meva vida he cantat en una coral, i l’experiència m’està omplint tant la meva vida que fins i tot l’està canviant. Gràcies música, gràcies Vallvidrera. B. D.

Centre Cívic Vallvidrera-Vázquez Montalbán

5

COLLSEROLA CLUB

Pessebre al cim de Sant Pere Màrtir

Bon Nadal Des de la Biblioteca Collserola - Josep Miracle us desitgem unes Bones Festes i un any nou ple de bones lectures PATRÍCIA MUÑIZ I NÚRIA FLÒ

Biblioteca Collserola - Josep Miracle

Per tercer any l’equip de la revista Crònica de la vida d’Esplugues ha fet un pessebre i l’ha col·locat al cim de Sant Pere Màrtir, on s’hi estarà fins al dia 14 de gener. Aquell dia el recolliran i plantaran un petit arbre en el seu lloc, per anar recuperant un espai verd en aquell cim que domina Barcelona i el Baix Llobregat. Podeu visitar-lo tot passejant.

Gran Casino de la Rabassada

Els Pastorets de Vallvidrera La celebració del 10è aniversari dels Pastorets de Vallvidrera ha estat tot un èxit, amb les entrades exhaurides abans de les representacions.

PERE I MA

assada la Rab Casino de El Gran EGA

PERE FÀBR

NYA DE MUNTA

NEZ

. SEGLE XX NCIPI DEL OLA A PRI

COLLSER ustrial de impuls ind s raordinari sumptuoso ida per l’ext enllà dels lana, enriqu ar-se. Més l per burgesia cata la , espai idea e i relacion XX e ar-s segl context, un re on trob ament del que els , en aquest us de lleu idea lusi eren Al començ exc esta nos ais amb aqu s, els casi essitava esp subsnt. Va ser s d’atraccion rien esta l’època, nec tind parc ben s t n’ob íssim a la societa fiant que i dels nov resa assada, con i mostrar-se restaurants bé una emp ar tractes ino de la Rab que era tam nces, tanc ós Gran Cas r present fer coneixe ificar el fam nisme. no van teni prohibicio z tors van plan seus càlculs antava pel seus promo lota Giméne ateix, en els més, es dec regas i Car ada eficis; tanm Fàb e veg a ben Per s quee cad tancioso tat a term ietat que, actualment , del qual que han por a en una soc del segle XX la recerca proposen molt arriscad ola a l’inici resultat de autors ens el lser Els és . e Col a teri lls de de mis Aquest llibr d’oci erigit gravats, reta i envoltats t complex vegetació ustrat amb pressionan gats per la lemàtic –il·l s brevíssims sobre l’im t pels seu edifici emb vestigis ama és alguns tat, passan òria d’aquell den nom a l’actuali ut per la hist cedents fins auxa. ant recorreg ació i disb des dels ante emergeixen stic un interess –, sofi que , oca ra luxe d’èp ped efímer de dames de fotografies a alguns dels premsa i re de les tres n un miratge a resposta pre el rost dor, que fore est llibre dón orri per sem anys d’esplen assada, aqu temps esb el pas del ino de la Rab Abans que Gran Cas teja. ruïnes del e ens plan i entre les riur avu som ara enc enigmàtic que el seu 657-4 interrogants 84-8330-

LA NISTA A MODER LENDOR LUXE I ESP

OTA GIMÉ S I CARL

a abassad sino de la R a C n a r El G

(Barc lar e l’any llice Un 20 m ra omar ta dipl va d 2005 es la tesina La amb A) (DE comp en el tram pirenaica segle Del s. el cap de Creu rca histò la rece dedicat a local del b òria hist la i e una inve porta a term de la carr construcció l’Art Ro de dels Amics s), de l alan tudis Cat l’Institut d lunya i de nt 3 és volu l’any 199 la i parti lsero de Col

Casino El Grande la ada Rabass burgès n somni Història d'u ARGARIT

GAS I M E PERE FÀBRE I COMPT IMÉNEZ CARLOTA G A V I E NN S EDIC

IO

ISBN: 978-

Rabassada ino de la al Gran Cas at). , entrada Sant Cug A la coberta nicipal de (Ar xiu Mu

com aeditorial. www.vien

6

Aquest llibre sobre la història del Gran Casino de la Rabassada, escrit per Pere Fàbregas i Carlota Giménez, historiador i antropòloga, és el primer publicat sobre la història d’aquest complex de luxe del segle passat, fet amb rigor històric.

in d’Horta-Gu e diversos llibr d’en quen Font en 100 anys i -Gu d’Horta d’Horta-Gu 1 serola (20 dicat al dis celo de Bar col·lectiu i la Munt gació de d’Horta membr del dist

16 Portes per al Parc de Collserola El 16 d’octubre 2011, al Centre Cívic de Vallvidrera, en presència de Joan Puigdollers, regidor de Sarrià-Sant Gervasi, Vicente Guallart, arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, gerent d’Hàbitat urbà, va presentar a les associacions de veïns dels barris anomenats “de la Muntanya”, el projecte de “Les 16 Portes a Collserola”. Aquest projecte, d’interès general per a la ciutat, del qual la premsa s’ha fet àmpliament ressò últimament, s’havia madurat abans de les eleccions municipals. Barcelona, els anys 90, es va obrir al mar, ara s’obrirà a la muntanya o millor dit la muntanya, en aquest cas el Parc natural de Collserola, baixarà a la ciutat per naturalitzar-la, mitjançant 16 portes. ESQUEMA BÀSIC D’UNA PORTA DE COLLSEROLA

Les Portes Totes les portes tindran el mateix esquema: un corredor verd que sortirà de sota la Ronda de Dalt i arribarà a la carretera de les Aigües, fent així la junció entre la ciutat i el Parc. Al voltant del corredor verd, per facilitar-ne l’accés, es crearan infraestructures. Transports públics, zones d’aparcament i equipaments. Tot seguit en Vicente Guallart va anomenar i situar 7 portes, les que interessen el districte de Sarrià-Sant Gervasi. 1 La Porta de Diagonal

Punt de sortida: Parc Cervantes

2 La Porta de Pedralbes

Punt de sortida: Can Caralleu

3 La Porta de Sarrià

Punt de sortida: Plaça de Sarrià

4 La Porta de Vallvidrera

Punt de sortida: Plaça Borràs

Passeig de les aigües

Parc Natural

5 La Porta de Bellesguard Punt de sortida: Bellesguard (la torre modernista) 6 La Porta del Tibidabo

Punt de sortida: la Ronda(?) per arribar al Pla de les Maduixes

7 La Porta de les Planes

Punt de sortida: ? * per arribar a Vallvidrera

Ronda de Dalt

A l’octubre el projecte es va presentar a concurs al Col·legi d’Arquitectes i ja hi treballen grups d’arquitectes (1.000 arquitectes hi participen). Se seleccionaran 17 equips.

Torn de paraula Un cop feta l’exposició, es va deixar la paraula als assistents i va ser un reguitzell de queixes: totes les associacions de veïns van destacar que als “Barris de la Muntanya” hi havia molts problemes sense resoldre com a zones d’aparcaments, carrers sense asfaltar, voreres inexistents o en mal estat, contaminació acústica degut a les Rondes... En Vicente Guallart els va contestar globalment: tots els problemes, els tindran en compte els equips d’arquitectes que treballaran a les Portes. Hi haurà participació i consens. Va concloure dient:” Aquest projecte donarà més valor als vostres barris”. Cal senyalar que l’impacte sobre el Parc natural d’un flux de nous visitants, només va ser comentat per en Damià Gibernet de Can Mandó: massa sovint per desgràcia, els que passegen, els ciclistes i els esportistes no respecten la natura. Una recança més que justificada! Renaturalitzar Barcelona és una bona idea, però perquè no fer-ho des de dintre? Perquè no és considera prioritària la creació d’uns jardins de proximitat, a l’estil dels squares de París: Uns arbres, quatre arbustos i quatre flors, sol i ombra, uns bancs per descansar, una font per beure-hi i sorra per jugar. Petits espais de natura, pel dia a dia, 16 Jardins per a Barcelona. JACQUELINE JACQUET

* La Porta de Les Planes és l’única que sortiria de dintre el parc per enllaçar amb Vallvidrera. No compta en el projecte inicial, sinó s’hauria de parlar de les 17 portes de Collserola? 7

PERSONES | PERSONATGES SANTI GRIS

Ona Carbonell, la ballarina de l’aigua Vint-i-un anys, sembla portar la seva passió ja des del nom, Ona, que rima amb la seva categoria: campiona, del món i futura olímpica a Londres. Ve d’una família molt dedicada a l’esport. La seva mare era gimnasta professional i el seu germà, futbolista. Va començar practicant la Gimnàstica Rítmica cap als vuit anys d’edat, però quan li van proposar dedicar-se de debò va optar per la Natació Sincronitzada, la sincro com diu ella, on va descobrir la barreja perfecta del ballet, de l’expressió, i de l’aigua, la seva passió. I així com si fos una mena de droga, en expressió seva, ha continuat fins avui. No vas començar a l’escola, doncs? La rítmica, sí, però la sincro només la vaig fer mig any en una escola i de seguida vaig passar a la competició. Vaig començar una mica tard, l‘habitual és començar entre els 4 i els 6 anys. No hi ha gaire escoles que facin sincro, no? No, aquí a Catalunya, només al club Kallipolis, a Granollers i poc més. Vaig continuar al club fins als 14 que em van cridar del CAR. I clar, vaig anar-hi encantada. Jo, de fet m’he saltat l’etapa de tecnificació per a joves i he passat directament de Kallipolis al CAR. Què és el CAR? És un Centre d’Alt Rendiment esportiu, ubicat a Sant Cugat, per on passen les seleccions espanyoles de molts esports. És un centre molt preparat. Hi ha una residència, una escola, un institut. Jo hi vaig fer 3r i 4t d’ESO i el Batxillerat. Les instal·lacions són molt bones i això permet entrenar 10 o 11 hores al dia. Vaig estar-hi interna quatre anys. Et llevaves, esmorzaves en cinc minuts, entrenaves cinc hores, dinaves, cinc hores més d’entrenament. Per als esportistes menors d’edat, com jo que vaig entrar als 14, és perfecte. Quin horari tens ara? En llevo, a casa això sí, a les 6.50h. Esmorzo només un suc de taronja, perquè abans de les 8 haig de ser a la piscina. De 8h a 9.30h, natació. De 9.30h a 11h fem peses tres dies a la setmana i altres tres, preparació física i flexibilitat o ballet. D‘11h a 14h, aigua, vull dir “sincro“. De 2 a 3 dinar i de 3:30h a 7 o 8, aigua de nou. Per acabar, fem una hora i mitja de pilates a Barcelona, o flamenc, que és d’on acabo de venir ara. Penso que pocs esportistes dels que surten cada dia a la tele aguantarien aquest ritme. I callo. Seguim. Trobo que ha de ser un esport duríssim, no? Molt. Com aconseguiu la coordinació a sota l’aigua? Tenim un

aparell que es diu subaquàtic que permet sentir la música perfectament sota l’aigua. A cada moviment li assignem uns compassos i uns números. A partir d’aquí, molta memòria. Una vegada memoritzat, es perfecciona amb vídeos, amb biomecànica. Cal molta tècnica en un medi que no és el natural per evitar que creguis que tens la cama amb un angle correcte i en realitat no sigui així. Perquè la vista us ajuda poc... Molt poc. Sense ulleres ja es veu poc, però en tot cas només podries veure’t el cos i no les cames. La sincro és ritme, angles...i repetició. Podem arribar a fer en un dia vuitanta repeticions d’un mateix moviment. Com si balléssiu soles i en grup alhora, vaja... Quina part té l’estètica en aquest esport? El nostre esport té una part molt bona i és que no hi ha un cronòmetre, no és un comptar els gols,...és més subjectiu, fins i tot de vegades pot provocar injustícies, però és un esport que et deixa crear, et deixa viure alguna cosa, et deixa mostrar-te a un públic, fer-lo gaudir. Podem innovar moltíssim. És molt més creatiu que d’altres. I aquí l’estètica és fonamental. Es un esport molt femení... Sí Us van prohibir un banyador... Sí, va ser a l’olimpíada de Pekín. Volíem innovar i ens vam extralimitar. En un esport olímpic tot està molt limitat, molt marcat. Nosaltres teníem previst fer servir uns banyadors que portaven llums de leds. Sincerament, crec que ens podrien haver deixat participar. En una altra competició ho vam portar i va triomfar, però a l’olimpíada no va poder ser. Hi ha ajudes a Catalunya i a Espanya per al teu esport, tant econòmiques com de facilitats per a la pràctica de la sincro? Nosaltres, com que som esportistes d’elit, sí que en tenim. Com que estem a nivell de pòdium mundial tenim la beca ADO que és una de les millors beques per a espor-

al CAR i a casa, sempre he pensat que cal tenir el cap també en d’altres coses. Allà estem focalitzats tot el dia en l’esport i en contacte continu gairebé només amb esportistes i és important també saber què passa a fora. És important culturitzar-te any a any. A mi tot el tema artístic m’encanta. Estic fent segon de disseny a l’Escola Superior de Disseny, nocturn. No puc anar a totes les classes, però ja hi estic acostumada donat que sempre he hagut de superar els cursos d’aquesta manera. Per què recomanaries la pràctica de la sincro... Perquè és la combinació perfecta d’un esport molt atlètic, de molt esforç físic que a la vegada demana molta plasticitat, jugar amb les expressions, amb les cares, amb els banyadors. Ballar al so d’una música dins d’un medi que no és el propi és molt especial. Sou una generació extraordinària o la sincro té futur a casa nostra? Crec que sí que hi ha futur, perquè malgrat que som poques les practicants si comparem amb la resta del món, alguna cosa s’haurà fet molt bé per poder estar al nivell de les millors. El que sí es veritat és que som diferents. Les russes, les xineses, són perfectes, clòniques gairebé. Nosaltres, potser no som tan perfectes, tan clòniques, però hem sabut estar al nivell. Amb esforç i dedicació podem seguir estant-hi. Potser faria falta més entrenadors, ja que (sobretot des que sortim als mitjans) cada vegada hi ha més nenes que volen fer sincro, però menys entrenadores que sàpiguen fer les coses a poc a poc en aquest esport tan dur i aconseguir que les nenes segueixin amb ganes, que no les perdin i es quedin pel camí.

tistes, sense comptar els futbolistes, clar. També hi ha compensacions econòmiques per les medalles obtingudes, per la publicitat, els extres, les dietes. Tot plegat fa un sou. És el sou del nostre treball Tu estàs triomfant, especialment en la categoria de duo... Des de petita he fet solo, duo, de tot. Vaig ser tercera del món en solo en categoria júnior. Per dificultat el més difícil és el solo i el duo. Al duo, o és perfecta la sincronia o es nota molt i a més, les rutines del duo són més difícils que les d’equip.

De què et sents més orgullosa? És difícil de dir. Orgullosa dels resultats d’èxit, no sé, n’he tingut molts i tan diferents que no ho sabria dir. Però per sobre dels resultats estaria orgullosa que la sincro m’ha ensenyat a ser persona, a madurar, a saber superar els moments difícils, les ganes de deixar-ho estar tot. Això serà el més important quan hagi de deixar la sincro i dedicar-me a d’altres activitats. La família t’ha ajudat molt... Sí, quan he viscut moments molts crítics he tingut sempre la visió positiva de la família. Crec que sense ells no hauria arribat fins aquí, ho hagués deixat córrer.

Serà la teva primera olimpíada... Sí, no li tinc por però sí respecte. És una cosa molt gran amb molts anys de treball dedicats.

A Vallvidrera no pots entrenar com fa alguna altra campiona del barri, però sí haurà significat alguna cosa... El barri m’ha ajudat ara que ja no estic interna al CAR. Me n’adono quan torno per les corbes de la carretera..., quan desconnecto l’hora, o mitja, que tinc per mi al dia que el fet d’estar al mig de la muntanya i no a una ciutat m’ha ajudat a poder compensar l’esforç dels entrenaments. Crec, si tot va bé i l’economia m’ho permet, que quan m’independitzi miraré de seguir vivint a Vallvidrera perquè per mi és alguna cosa especial.

Com et planteges el futur, passa exclusivament per la sincro? Malgrat les quantitat d’hores de dedicació a la sincro,

Vols afegir alguna cosa a l’entrevista? Sí, m’agradaria una piscina a Vallvidrera... on s’hi fes sincro.

Objectius... A curt termini, una competició a la Xina d’una importància relativa, és com de preparació, i després classificar-nos per a l’olimpíada al preolímpic. I ja de cara a l’olimpíada, l’objectiu és el duo i l’equip que són les úniques categories que hi haurà.

9

LES NOSTRES PÀGINES GROGUES

COLLSEROLA CLUB

Quarta posició de la taula per als Senglars El Vallvidrera Senglars segueix amb els seus bons resultats. L’equip de la vil·la ja es troba a la quarta posició de la taula amb 24 punts a tan sols 5 del líder, l’Espluguenc. La seva bona marxa es deu al gran joc que desenvolupa l’equip, gràcies al que ha sumat quatre dels sis punts possibles en les dues jornades que ha disputat al mes de desembre. Així doncs, els Senglars van guanyar amb facilitat al camp del Parera per 0-6, mentre que van empatar a dos gols a casa davant el Can Clota, equip amb el que es troba empatat a punts a la classificació. En el primer partit del mes de desembre, corresponent a la jornada 11, els d’Alex Ochoa van imposar-se amb claredat al Parera per un contundent 0-6. Els Senglars, a més a més de realitzar el bon joc al qual ens tenen acostumats en els darrers partits, es van trobar un partit molt plàcid davant un equip que a hores d’ara ocupa la penúltima posició de la classificació amb només quatre punts. A la victòria va ajudar que els locals

van jugar el partit amb nou jugadors i sense realitzar cap canvi, ja que l’equip només es va presentar al partit amb nou homes disponibles. Desprès de la gran golejada, la qual va omplir de moral als futbolistes del Vallvidrera Senglars, els homes dirigits per Ochoa tenien la difícil papereta de derrotar un rival directe, el Can Clota. Els dos equips arribaven al matx disputat al Municipal de Vallvidrera empatats a punts, i tot i que no es va poder sumar un nou triomf, l’equip va aconseguir un punt gràcies a l’empat a dos final. Amb aquets dos resultats, els Senglars sumen ja set partits sense perdre a falta de tres jornades per acabar la primera volta i es presenten com un ferm candidat a l’ascens. L’equip espera continuar la gran ratxa de resultats aquest mes de gener, en el qual s’enfronta amb tres rivals de la zona mitjana baixa de la classificació –Independiente, Nouvalles Athletic i Turó de la Peira- i a amb un de fort, el Pujades, que actualment ocupa la tercera posició. CARLOS E. FANLO

ELS VIATGERS DE VALLVIDRERA Viatge escapada de 4 dies per una ruta cultural del Patrimoni de la Humanitat per la costa est de Sicília Per arribar a aquesta costa cal volar via Catània. Hi ha vols low cost molt assequibles en aquesta època de l’any. Direcció al nord-est cap a Messina, trobem Taormina el poble més preciós i encantador de tota aquesta costa siciliana. És un poble d’estil barroc, amb petits carrerons encantadors i una zona comercial molt chic que es combina amb un itinerari cultural interessant. Al ser un poble ascendent a la muntanya, molts hotels contemplen unes vistes espectaculars a tota la costa. Taormina és famosa pel seu teatre grec amb una capacitat per a 15 o 20.000 espectadors des d’on es pot veure clarament el famós volcà Etna tot nevat i a la vegada la imatge de la costa tota solejada. Tot i ser una època de l’any on no es pot gaudir de platja sí que es pot degustar la gastronomia dels restaurant a prop de mar on es cuina un peix espasa exquisit. Anant cap al sud-est trobem la gran ciutat de Catània amb aspecte decadent però amb uns monument molt interessants i on cal visitar l’espectacular mercat de peix tradicional. Al sud, Siracusa també és una ciutat amb un aspecte una mica degradat, però on hem pogut visitar dos llocs molt interessant. L’illa d’Orticia unida per un pont i molt interessant pels seus palaus d’estil barroc. El Domus és el temple més antic d’Europa reconvertit actualment en església. També molt interessant la casa d’Arquímedes reconvertida en museu i per cert subvencionada per La Caixa de Pensions. Siracusa té tot una zona de ruïnes tant d’origen grec com romà. Destaca el teatre grec i l’amfiteatre romà que és el tercer més gran del mon. A 30 km de Siracusa vàrem visitar la ciutat de Noto que contempla una artèria principal la Corso Umberto amb esglésies, teatres, catedrals d’estil barroc.

Església de Catània

A prop de Noto trobem Modico on casualment vàrem trobar una exposició–projecció de dibuixos al Passeig de la Llum i una cantata nadalenca de 1.000 escolars a la Catedral. Modico és famosa per les seves xocolateries tradicionals. La xocolata té un gust intens, històricament originari de l’imperi asteca i importat a l’època colonial. El viatge ha estat intens i molt interessant i sobretot amb una gran dosi cultural. MARKETA STVERAKOVA

11

LES NOSTRES PÀGINES GROGUES

ELECTRICITAT AIGUA GAS Ricard Torres Montoliu Mòbil 627 553 766

MEMORIAL MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN La Vall de Vidre publica el segon text premiat al II concurs de relats celebrat en el VIII Memorial Manolo Vázquez Montalbán, novembre 2011, amb la temàtica “Viatjar: el sud. El text, que és de Teresa Torres Mayench, ha guanyat el 2n premi i porta per títol: A quatre mans cap al sud. El va presentar amb el pseudònim “Blau”.

A quatre mans cap al sud Diuen que sempre s’ha de tirar amunt, però jo tota la vida havia desitjat tirar avall, a la recerca de terres càlides i miratges impossibles. Durant molt temps aquesta qüestió no va ser res més que una qüestió pendent, com anar al gimnàs, deixar de fumar o acabar l’Ulysses de Joyce. Va esdevenir una necessitat urgent el dia que vaig perdre el nord i ja no sabia com orientar-me en el meu propi mapa. Vivia en cercles, em perdia al menjador de casa, se’m tallava l’all-i-oli, se’m saltaven les llàgrimes per plorar sense tu. Em feia mal viure. Vaig provar solucions racionals. Vaig provar conjurs extrasensorials. Vaig provar la xocolata negra amargant i infusions d’herba de Sant Joan. Però el cert és que em continuava fent mal tot, des de l’arrel dels cabells fins al bell mig del cor. I se’m va ficar al cap emprendre viatge. Després de barallar-me amb la família, els amics, la meva cap i vàries agències de viatges per internet vaig enfilar-me a un avió i, per primer cop en molts mesos, vaig ser capaç de tancar els ulls i respirar. Essaouira és una ciutat calenta i esventada. Com jo. Ara, al sud de la meva vida feia calor però continuava tenint els peus freds i espantats d’un món que un dia em va semblar millor però que, després de tu, m’amenaçava amb punxes de gel, aire tallant, asfíxia glacial. L’habitació de lloguer era tan acollidora com qualsevol altra. Van passar alguns dies i després alguns dies més. Els problemes són com les maletes, t’acompanyen a tot arreu. Els problemes m’agobien perquè em costa prendre decisions i començo a enyorar el meu petit món i els caragols a la llauna. Estic farta, vull despistar els meus fantasmes però són més llestos que jo i s’espavilen molt bé per sobreviure i riure’s de mi. Decideixo fer un tracte de no agressió amb els sentiments perquè no m’agrada discutir-me amb mi mateixa. No he fet turisme, no he explorat paratges insospitats, no he pres caipirinhas de garrafa en bars decorats amb flors de plàstic, no he ballat en els clars de lluna, no he comprat souvenirs, no he follat amb autòctons ni amb foranis, no he vist res de res… només m’he mirat el melic a dos mil quilòmetres de casa i he fotografiat missatges d’amor en parets a punt de caure.

De sobte em llevo un matí i descobreixo que vull tornar a remenar la roba del meu armari i a barallar-me amb ma mare. Enyoro aquell restaurant de Gràcia i el llimoner que tinc al balcó… em sento una sonada desubicada i feliç de sentir-me infeliç sense sentir-me culpable. Ja no vull oblidar-te per no patir perquè el dia que ningú em pugui fer mal estaré morta i encara no tinc ganes de morir-me. Això sí, desitjo que restis enganxat a un raconet del meu cor amb poques terminacions nervioses, per si de cas. Compro un bitllet massa car amb la targeta de crèdit de l’IKEA perquè les altres es resisteixen a funcionar i perquè se m’ha esgotat el cash. Volar contra el nord mai surt barat i no es troben ofertes per volar contra un mateix. Arribo al Prat i llisco passadís avall. Surto d’aquest aeroport on sempre em perdo i on sempre em pita tot el que porto a sobre… tinc la teoria que els detectors m’odien a mi perquè odien a tothom. M’embarco en un taxi que em costarà un ull de la cara i que confio que em portarà al meu barri tot i que el taxista necessita un GPS per orientar-se en una ciutat que desconeix i molta música a la ràdio per no enyorar-se de les terres del sud d’on prové. Jo també necessito molta música dels 80 i una dutxa. Fa un mes que no parlo amb ningú i que només m’escolto a mi mateixa. Necessito xerrar pels colzes, anar de rebaixes i abraçar les amigues. El mòbil es deixa anar i va radiant alegrement trucades perdudes, trucades estroncades, missatges promocionals, missatges preocupats. Deixo els teus pel final i els llegeixo tots junts, per composar una història disparatada. T’envio un sms. Hola, he tornat, si vols podem fer un cafè demà al matí... petonet sureny. Paraules exploradores, radiacions viatgeres i petons adjectivats. M’acomiado del taxista desorientat que m’ha conduït fins a casa. Amb les claus a la mà tanco els ulls i sento fred i calor alhora. Dubto seriosament d’haver visitat algun lloc. Potser només he viatjat al sud de mi mateixa . Reobro els ulls i em sento com la rosa dels vents, despentinada i amb tots els punts cardinals estratègicament col·locats al seu lloc. 13

VITRALLS CISCO TOMÀS

Llocs de cacera* Vallvidrera, exceptuant la part que mira a marina, està envoltada, encara que cada dia menys, de boscos, motiu pel qual sempre havia estat un lloc on la pràctica de la caça estava molt arrelada. Fent una mirada enrere, el 31 d’agost de 1739 trobem un escrit de l’aleshores rector de Santa Maria de Vallvidrera, Josep Bernadà, on ens descriu característiques del poble i referint-se a la caça, ens diu que “la caça regular és de perdius i conills, que n’hi ha bastants. Antigament hi havia senglars perquè els boscos eren més vells, alts i espessos i no es tallaven tan sovint com ara. També hi ha alguna daina, jo n’he menjat d’una que van matar amb bala l’hivern passat”. Al nostre poble des de la meva infantesa fins a la prohibició de caçar pels boscos que ens envolten, molts llebrencs eren caçadors. Els era fàcil, tenien el bosc quasi a la porta de casa. Quan tornaven de caçar, els que havien abatut alguna peça la portaven penjada a la canana cenyida a la cintura. Es feien veure una mica, presumien dels seus èxits cinegètics. La pràctica de la caça va fer donar noms als diversos llocs de cacera, o als punts de trobada. Alguns d’aquests noms encara es poden trobar als mapes de Collserola, però d’altres són noms col·loquials que corren el perill de perdre’s en el núvol del temps. De bon antuvi sabem que es farà difícil per al lector no avesat a trescar pels boscos de Vallvidrera, de trobar aquests indrets, però intentarem donar una petita orientació.

El grup de caçadors llebrencs

14

Bosc de l’Oriola: és el bosc que travessa el camí vell de Can Castellví a Can Serrahima, avui llar d’acollida de la Sagrada Família. En aquest sector és on el 1870 el Medir de Can Sissí va veure l’últim llop de Collserola (vegeu La Vall de Vidre núm. 9, març 1994). També s’hi troba el Pi Forcat -d’una soca surten dos troncs colossals en forma de forcaque era lloc de trobada de caçadors, avui totalment engolit per una urbanització. El nom d’Oriola ve d’una antiga masia desapareguda ja documentada el 1428. Bosc de la Monja: és la llenca de bosc sota Can Pascol i Can Castellví, per un costat, i la carretera de Molins per l’altre. Al fons del torrent hi ha una font les aigües de la qual s’havien embotellat amb el nom d‘aigües Sterling. Mas Fortuny: és el bosc que s’estén entre Can Castellví, Can Balasch i la riera de Vallvidrera. Terra Blanca-Pas del Lladre: és a la carretera de Molins km 8,700 en direcció a Molins a la dreta, abans de la pista que ens mena a Can Pascol i Can Castellví. Pi de la Mitja Hora: un lloc important de trobada, al camí que puja de Can Furriol a Can Mallol. Als voltants d’aquest pi es creu, amb certa versemblança, que està enterrat el bandoler de Collserola anomenat Panxa Ampla (vegeu La Vall de Vidre núm. 117, octubre 2004).

Final de temporada a Can Llavellol

Turó de Can Marlès: aquest nom prové de la masia de Can Marlès situada a la vall de Sant Just. El turó arriba a la carena, amb vistes al Vallès, i llinda amb la finca de Sol-ivida al km 10 de la carretera de Molins. Turó de la Coscollera: s’estén des de la masia de Can Carbonell a la vall de Sant Just, fins al bosc de les Torres. Com a referència podem dir que està creuat per tres línies d’alta tensió. Pla del Gavatx: després de la Coscollera en direcció a la penya del Moro on hi ha restes d’un poblat ibèric del segle VI abans de Crist. Les Fatjones-vinya del Sissí-ermot d’en Garra: situat a la vall de Sant Just. El nom li ve de la important masia de can Fatjó. Diuen que la finca tenia 10.000 arbres fruiters. Avui és una hípica. A les vinyes del Sissí, entre les Fatjones i la carretera de Molins de Rei, començava el vedat de Sant Just conegut pel vedat del Segle. El guarda, en Navarrete, sempre tenia discussions amb els caçadors de Vallvidrera per si la peça s’havia mort en un costat o l’altre de la línia que limitava el vedat. Bosc Gran-el Pedrer-les Abelles: és una extensió que va des de la font dels Pins, a prop del pantà, pujant pel torrent de Can Llevallol, fins a la Cua del Bacallà, per anar a trobar el bosc de l’Oriola. El Pedrer i les Abelles estan sobre Can Sauró. Camps de l’Aranyó-Cua del Bacallà-serra del Fornot: els camps de l’Aranyó, també coneguts pel turó de Can Pascol de 467 m d’altura, es troben a la part alta de la Cua del Bacallà i s’estenen des de Mas de Mont quasi tocant a la carretera de Molins, fins al Bosc Gran per un costat i l’Oriola a l’altre. La serra del Fornot dins dels camps de l’Aranyó, té aquest nom per un antic forn de calç. La Cua del Bacallà va des dels camps de l’Aranyó baixant la torrentera fins a la pista que uneix Can Cuiàs amb Can Llevallol. Les Torres: aquest tram s’estén del km 9,750 de la carretera de Molins (hi ha unes torres metàl·liques d’alta tensió) baixant per tota la depressió que fa el torrent del seu nom fins arribar a la torre de dalt o Santa Margarida. Una mica més avall es troba l’antic monestir de Valldonzella, de monges del Císter citat ja el 1237. Quan aquesta comunitat es traslladà a Barcelona va donar nom al carrer Valldonzella, que encara existeix. El monestir, que està en estat ruïnós, no ha estat mai valorat per les autoritats responsables.

Vinya Rosquilla: si agafem el camí que va on hi ha l’aparcament del mirador del turó d’en Cors, km 11,700 de la carretera de Molins, en direcció a la capelleta de la Immaculada, tot el baixant que hi ha a la nostra esquerra fins a la carretera de Sarrià a Vallvidrera, fins a la carena que mira a Barcelona, és la vinya d’en Rosquilla. Per aquí passava l’antic camí de ferradura que anava de Sarrià a Santa Creu d’Olorda. Bosc d’en Boldú: comença a l’estació del baixador de Vallvidrera, passa a tocar la Vil·la Joana fins a Can Gravat. El nom li ve d’una caseta l’estadant de la qual es deia Boldú. Cau dels Mussols: des de la Vil·la Joana fins a Can Gravat hi ha un lloc on la terra és molt tova i hi feien cau els conills. Bosc de la Vinassa: s’estén des del revolt de les Monges fins a la carena que mira al Vallès passant per ca l’Estisora, la font del Canet, can Tano, arribant a la carena del coll de la Vinassa. Bosc de la Creu: situat entre el torrent de la font de Sant Ramón, camí de les Nespreres, sota el Centre Cívic i la carretera de l’Església tocant al raval del Fero per acabar a l’antiga església de Santa Maria. Per aquest camí, antigament una pista ampla, és per on va passar mossèn Cinto Verdaguer amb tartana per arribar a la Vil·la Joana on va estar-s’hi els seus darrers dies. Avui dia no hi pot passar ni una persona. Costes d’en Flor: són els terrenys que envolten la masia de Can Flor, ja en terme de Sant Cugat, tocant a la Floresta. En aquesta zona s’hi feien molts rovellons. De ben segur que hi ha molts més turons, torrenteres, racons i llocs de trobada dels caçadors de Vallvidrera, però una de les trobades més importants es feia el primer diumenge de febrer, cloenda de la temporada, a Can Castellví. S’acostumava a fer una bona arrossada; una d’aquestes festes va coincidir amb la matança del porc de la masia i quan tots estaven a taula en plena xerinola, va sortir de dins de la casa un gos amb mig cap de porc a la boca; les corredisses van ser apoteòsiques, uns reien i els altres, els amos del porc, no reien tant. Anys més tard, quan Can Castellví va deixar de tenir fonda, la festa de final de temporada es feia a Can Llevallol. El cuiner sovint acostumava a ser l’Antoni Servera. Fins aquí hem intentat recordar alguns noms de llocs que probablement s’estan perdent. En podem trobar alguns en mapes de muntanya, però molts d’altres només són a la memòria d’aquells llebrencs que s’ho passaven tan bé pujant i baixant per turons i torrenteres, escampant un xic d’olor de pòlvora pels boscos de Vallvidrera. • *Gràcies al Joan Grau Cots per la informació rebuda per fer aquest article. 15

LA TIRA LA FOTO DEL MES

FIRA DE NADAL 2011

De Literatura (2): La poesia

Com sempre, un munt d’idees i creacions per al plaer de grans i… petits

“DAMUNT MON VAIXELL Damunt mon vaixell L’arc de Sant Martí Com un gran cinyell. Totes les sirenes Engronxant-se en ell.”* Té nou anys. Per demà s’ha de saber el poema. Va repetint els versos, ensopegant sempre a l’últim: en-gron-xant-se . Sap el que és l’arc de Sant Martí, l’ha vist i l’ha dibuixat. Cinyell? No. Potser ho va explicar la mestra. Tant se val, ho diu. Demà recitarà el poema a classe. Ho tornarà a fer en família, per un dia assenyalat. I de gran, mirant el cel, un dia de plou-i-fa-sol, li vindran a la memòria els versos d’en Salvat-Papasseit: “Damunt mon vaixell...”

El joc de la pesca

La poesia es llegeix en veu alta. Per això, per aquests dies, si trobeu al tren o al funi algú que tot llegint xiuxiueja: “... / Heu sentit avui el cor / matinejador dels nens? / Heu sentit el rastre d’or,/ mira, encens?”** Ja ho sabeu. GERTRUDIS

* Joan Salvat-Papasseit “Damunt mon vaixell” L’irradiador del port i les gavines (Poemes d’avantguarda 1921) ** Joan Maragall “Els reis” (Intermezzo)

La casa de les nines

Paper Cyclus Offset 100% reciclat

Tots sabem poemes, els mateixos. Ho vam aprendre a l’escola. No ens costava gens, teníem un munt de neurones àvides de connexions! Recordo un recital de la Rosa Novell a la Casa Verdaguer. Era un homenatge a Joan Maragall, pel seu centenari. Quan l’actriu va començar: “/ Topant de cap en una i altra soca, / avançant d’esma pel camí de l’aigua,/ se’n va la vaca tota sola. És cega. /...”Tots els assistents la van acompanyar a l’uníson. Bé no gaire a l’uníson... Pobra Rosa Novell! Tots aquells poemes dels anys del col·le no els hem oblidat, no els oblidarem mai. I després, a la vida? Sembla que llegir poesia requereixi un esforç i sobretot competència: “No tinc temps”, “No m’entra”, “No és lo meu”. A l’octubre, al diari Ara, van publicar una entrevista del Jordi Nopca a l’Alex Susanna. L’escriptor es mostrava defensor incondicional de la poesia “Encara que la lírica no passi per un bon moment, pocs gèneres literaris s’adeqüen més als nostres temps. I, en aquest sentit reivindico la lectura d’uns quants poemes com la millor inversió que podem fer durant el dia.” Just el que em calia! Em vaig ficar a la bossa un llibre petit, acabat de comprar i amb “Visions i Cants” de Maragall, em veieu cap amunt i cap avall... Quan tinc un moment, per ciutat, llegeixo poemes, una i altra vegada, fins que les paraules em surtin soles, sense pensar, com en temps del col·le.